Com els mitjans de comunicació, les novel·les també són un mitjà d’entreteniment. Tot i que, en la literatura permet manllevar la realitat per convertir-la en un relat entretingut, amb certa agudesa i, sobretot, amb ritme. Si la realitat manllevada és la política catalana, els ben asseguro que hi ha teca per a moltes novel·les. De fet, encara és estrany que del Procés es publiquessin assaigs, cròniques, llibres d’autoajuda o volums immensos de fotografies històriques. Però poca novel·la sobre el moviment polític.
Aquella fase ja ha passat a la història, i la política catalana ha incorporat nous protagonistes i noves històries que són carnassa per una novel·la distreta, però que toca alguna nafra interessant, això sí, sense cap lliçó moral o pretensió exemplaritzant. Això és el que ens proposa Bernat Gimeno, un periodista que s’ha dedicat més aviat a la comunicació institucional i que va ser l’encarregat de negociar amb la premsa al departament d’Interior, quan el comandava Joan Ignasi Elena.
Gimeno ha publicat Set de poder (Rosa dels Vents, 2026), una història divertida on retrata amb cert sarcasme les relacions de poder, la premsa política i la política dels interessos personals. De fet, la novel·la és més aviat un thriller que parla de política, i no tant un thriller polític. Un dels punts forts de la novel·la és que Gimeno ha traslladat la comunicació ràpida de les xarxes socials a un relat novel·lesc, ben editat i molt mengívol. Una bona aposta de Rosa dels Vents per aquest Sant Jordi.
Una líder d’ultradreta
La narrativa que ens proposa Gimeno són dues històries paral·leles que s’acaben trobant. La trama es basa en una líder d’extrema dreta independentista, Clara Montfort, i les seves maniobres per prendre el control del seu partit. Per altra banda, un periodista es dedica a investigar els moviments de Montfort per aconseguir el poder. Les conclusions comparatives són cosa del lector, però els avanço que és més un referent metafòric que no pas una personificació amb el benentès que la crítica que gosa fer Gimeno és més de les maneres amb què actua l’extrema dreta arreu del món.
La novel·la arriba en un temps precís. Un cop ha passat una fase inquieta de la política catalana i arriben altres escenaris i altres protagonistes que permeten fer més entremaliadures. El llibre és un bon passatemps, com ho són les novel·les negres, un gènere que a Catalunya s’ha conreat amb ofici. Ara faltava el thriller polític que sempre es posa bé després d’un embafament de l’insistent “ni un paper a terra!”.
