Tintín no va prestar gaire atenció a l’home que tenia a la seva esquerra en un banquet en el seu honor a les acaballes (pàgina 57) de Tintín a Amèrica. Formal, amb un monocle a l’ull esquerre (que, de seguida, canviaria pel dret) i un punt d’impostació, aquell personatge calb de llargues patilles i nas generós es dirà Roberto J. Rastapopoulos i passarà a ser el pitjor enemic de Tintín entre aquella primera aparició, del 29 de desembre de 1932, i els últims esbossos a llapis de Tintín i l’Art Alfa, ben entrats els anys vuitanta. Ja en aquella vinyeta inicial, Rastapopoulos exhibeix, al seu costat, una dona rossa i atractiva que -en la primera versió en blanc i negre- s’identifica com a Mary Pikefort, en referència a l’actriu Mary Pickford, la gran estrella del cinema nord americà de l’època. El seu món, per tant, és el cinema.
Però no serà fins a la següent aventura que Rastapopoulos esclati com a personatge dins de l’univers -aleshores en construcció- tintinesc. En viatge cap a la Xina, Tintín topa amb el futur malvat tot impedint que bastonegi un altre passatger que ha topat amb ell. Colèric, el productor de cinema li dedica una maledicció que es complirà: “Algun dia us penedireu d’haver-vos travessat en el meu camí. Sapigueu que jo em dic Rastapopoulos“. Tintín, pensatiu, el veu marxar. No pas per gaire temps.
Arriba el gran malvat
Tretze pàgines més enllà Tintín fa un ridícul vergonyós. Confonent un rodatge amb la realitat, “rescata” una dona d’uns àrabs que la fuetegen. En realitat, acaba d’espatllar una escena, cosa que provoca la fúria tant del director com dels actors. L’actriu enfadada, per cert, recorda molt la Mary Pikefort del banquet americà. Curiosament, qui calma els ànims és el productor, Rastapopoulos, que apareix per explicar-li a Tintín que allò és el rodatge de la superproducció Odi de moro. Tintín confia en ell i li explica els seus plans. Mal fet, evidentment. Al final, es descobreix que Rastapopoulos és el líder d’una secta implicada en el tràfic d’opi i l’aventura acaba amb una persecució on el malvat cau per un barranc. Tintín el dona per mort. Mal fet, una altra vegada. Fins que, a la següent aventura, El Lotus Blau, és Tintín qui enganya Rastapopoulos -ara ja traficant internacional d’opi-, que acaba detingut i engarjolat.
Però Rastapopoulos no es rendeix fàcilment i reapareix a Stoc de Coc. Ep, i com reapareix! Ha muntat un ball de disfresses -de fet, disfressar-se és la seva especialitat- dalt de l’iot Sharazada, envoltat de l’alta societat i amb el tractament de Marquès de Gorgonzola, amb Bianca Castafiore de convidada a bord. Ho ha aconseguit a base de traficar amb drogues, armes i esclaus i està en el zenit de la seva carrera de malfactor internacional. L’atzar fa que hagi d’embarcar Tintín, Haddock, el pilot Szut i, naturalment, Milú. I aquí és on tot se li complica, fins el punt d’estar a punt de ser detingut per la Marina dels Estats Units. La fugida de Rastapopoulos, amb un submarí de butxaca, és pròpia de James Bond.
El menyspreu d’Hergé
Amb una personalitat en creixement, el moment estel·lar de Rastapopoulos arriba amb Vol 714 a Sidney. El malvat ja no fa pel·lícules, ni es relaciona amb la jet-set, sinó que vol tirar pel dret i robar-li tots els diners que té a Suïssa al multimilionari Laszlo Carreidas. El pla, bastant complicat, es basa en segrestar l’avió privat de Carreidas, fer-lo aterrar en una illa deshabitada d’Indonèsia i aplicar-li un sèrum de la veritat que obrirà els comptes suïssos a Rastapopoulos. Com en d’altres ocasions, Tintín i els seus amics -Haddock, Tornassol i Milú-, apareixen dins d’aquell avió per pura casualitat. Acabaran segrestats amb el propi Carreidas, més Gino, el majordom del multimilionari i, un altre cop, l’estonià Szut, que pilota l’aparell. En aquesta aventura, Rastapopoulos és maltractat a consciència per Hergé, que el vesteix -i el vulgaritza- com una mena de paròdia de cowboy amb camisa rosa.
A Vol 714 a Sidney és on es desenvolupa un dels millors duels dialèctics de tota la sèrie. Per error, tant Rastapopoulos com Carreidas són punxats amb el sèrum de la veritat i expressen, de forma competitiva, tota la misèria que contenen les seves personalitats rapinyaires. En un moment de la conversa, Rastapopoulos confessa: “Jo vaig arruïnar els meus tres germans i les meves dues germanes, després d’haver deixat els meus pares sense un ral… Què me’n dieu, eh?“. I Carreidas, poc impressionat, li contesta: “Bah! això no és res! Jo vaig fer patir tant la meva tia-àvia que es va morir de pena“.
Sempre supervivent
En fracassar el pla contra Carreidas, Rastapopoulos és rescatat per una misteriosa nau extraterrestre. I se’n perd la pista. Però el personatge és tan atractiu que ressorgeix en la pel·lícula Tintín i el Llac dels Taurons, l’única aventura que Hergé va concedir que fos guionada per un dels seus col·laboradors: Michel Regnier, Greg. Allà -i en l’àlbum que se’n va derivar- Rastapopoulos recupera el submarí de butxaca i munta una ambiciosa organització criminal per robar un invent del professor Tornassol que duplica els objectes, amb les possibilitats que això obre en el mercat de les falsificacions. Però, com era d’esperar, Tintín acaba derrotant-lo i deixant-lo, un cop més, en mans de la policia. En aquest cas, la de Sildàvia.
Per contra, a Tintín i els Pícaros, l’últim àlbum publicat en vida d’Hergé, no hi ha ni rastre del personatge. Tot i així, la major part dels tintinòlegs estan d’acord que Hergé no havia decidit abandonar Rastapopoulos, ni molt menys. La prova seria el personatge d’Endaddine Akass, una mena de gurú espiritual que apareix perfilat a l’aventura inacabada de Tintín i l’Art Alfa. De fet, quan el sent parlar, Tintín diu “Aquesta veu… Aquesta manera d’enraonar, aquest to, em recorda algú. Però qui?“. És més que probable que fos Rastapopoulos, interessat en el mercat de la falsificació de l’art modern. Sempre malvat, sempre calculador.
Del que no hi ha cap dubte és de què Tintín va tenir un rival de nivell. Fugisser, conspirador i amb gran capacitat per a la disfressa, l’enemic de Tintín té uns contorns volgudament difusos. Té un nom italià (Roberto), combinat amb un cognom grec (Rastapopoulos) i un origen nord-americà, però també és una sàtira evident del supermilionari Aristotelis Onassis. La mateixa Castafiore replica Maria Callas quan arriba a mencionar que se li atribueix un afer amb el marquès de Gorgonzola, una de les identitats que utilitza Rastapopoulos. El fet és que, noranta anys després del seu bateig en tinta i paper, Rastapopoulos està en plena forma. La que es necessita per donar la rèplica al millor personatge del còmic europeu de tots els temps i continuar ocupant un -merescut- espai central en l’univers immortal que va crear Hergé.
