“Poseu-m’hi tots els filtres que vulgueu, al mocador, feu-me’l tan fashion com us sembli […] al final sempre serà el mateix: el vel de sempre, la cortina al mig del pati, la nostra dignitat de dones posada en dubte, el símbol d’un sistema sencer de discriminació i opressió del qual el mocador és la punta de l’iceberg. Si el mocador és identitat, és la identitat del masclisme, no pas la identitat de les dones”, escriu Najat El Hachmi (Beni Sidel, Marroc, 1979). L’escriptora presenta Sempre han parlat de nosaltres i es qüestiona conceptes com el feminisme, l’Islam i la seva impossible relació social, però també plasma el suposat cinisme dels polítics actuals i crítica que no s’atreveixin a implantar a ls musulmans les mateixes exigències que a la resta de la societat. “Què és més inclusiu que convidar l’Islam a formar part de la societat actual?”, es pregunta. L’escriptora, però, alerta sobre una qüestió en concret: la societat està caient en un masclisme que s’ha transformat en formes que avui dia són difícils de percebre.
Al llibre recorda la seva etapa com a estudiant i explica el primer cop que va anar a classe amb mocador. La directora la va cridar al seu despatx per dir-li que amb mocador no podia anar a escola i vostè la defineix com “una dona forta que s’encarava amb els pares marroquins quan es tractava de defensar els drets de les nenes”.
La directora va ser molt valenta perquè lluitava per la igualtat de les seves alumnes, de totes. Però no només ella, també altres mestres que defensaven que poguéssim anar a excursions i a classe, en general, o a altres activitats on algunes famílies marroquines no deixaven participar les seves filles.
En aquell moment ho veia de la mateixa manera que ara?
Em vaig enfadar molt. En aquella època estava en una etapa mística, tenia onze anys i vaig començar a fer servir el mocador perquè volia ser una musulmana exemplar però no sabia que en posar-me’l estava cavant la meva pròpia tomba. Una nena en aquella situació necessitava adults responsables que lluitessin pels meus drets i ella [la mestra] va ser una d’ells.
S’hauria d’estendre, aquesta pràctica?
No hi hauria d’haver ni un sol mocador a Primària perquè obeeix la representació més rigorista de l’Islam. Són costums que sexualitzen el cos de la dona i no s’hauria d’obligar a ningú a portar-ho. Però parlo de Primària perquè una altra cosa, molt diferent, és que una dona adulta decideixi què portar i què no. Actualment però, la cosa ha empitjorat perquè al cicle infantil hi ha més noies amb mocador.
I’escriptora, en un moment de la conversa Jordi Borràs
També posa en qüestió que hi hagi dones que el portin per visibilitzar l’Islam amb cert sentit de lluita i reivindicació, sobretot envers els partits racistes.
On queda la teva llibertat quan les teves decisions estan condicionades per l’extrema dreta? Precisament, aquests partits critiquen el mocador pel masclisme però a l’hora de la veritat no defensen cap dret de les dones o de naturalesa social en general. L’altre dia Santiago Abascal parlava d’agressions masclistes al Congrés i jo només pensava ‘calla ja!’ perquè, en realitat, no defensava cap dret nostre. Volen vots perquè, arribats a un punt on parlessin d’immigració, farien fora tothom sense tenir en compte si estan patint masclisme o no.
I els partits d’esquerres?
Em va impressionar que persones radicalment feministes o d’esquerres no incorporessin un discurs pensat de l’Islam sinó en el seu extremisme. Cada cop estem més soles, o així em sento jo, perquè ens abandonen aquelles que asseguraven que lluitarien per la nostra emancipació. Molts partits tenen cartells de dones amb mocadors. Per què permeten que la religió entri a les institucions polítiques?
Aleshores, feminisme i Islam no són compatibles?
No es pot negar la càrrega patriarcal i s’hauria de reformular un fet religiós sencer. Els nostres drets no poden dependre del marc religiós, però no parlo només de l’Islam sinó de cap religió. És com si es proposés un feminisme només ideat dins els límits de la Bíblia, tothom es tornaria boig. Lluitem pels drets fonamentals, per no convertir la religió en un afer polític.
Hi ha dones que s’identifiquen com a islàmiques i feministes.
És, no és veritat que s’hagi de viure l’Islam d’una única manera, però no hi ha d’haver condicionants. No s’haurien de barrejar ambdues coses perquè aquest pensament et permet moure’t només dins dels límits de la religió. El que aquest feminisme defensa és la reinterpretació dels escrits antics, amb una perspectiva diferent però sempre fent-ho a partir d’aquests límits. Defensen l’existència de molts tipus de feminismes segons la situació quan no hauria de ser així, els drets de les dones són universals.
Aquest, precisament, és un altre tema que tracta al llibre. Defensa que el feminisme no ha de tenir fronteres. N’hi ha d’haver de molts tipus que canviïn segons la situació.
Per exemple, s’ha imposat la idea que el feminisme és colonitzador perquè parla d’un subjecte contemporani que és la dona blanca occidental, molt diferent del meu feminisme. Aleshores se les representa com si elles pertanyessin a un altre moviment quan aquest no és colonitzador i la meva enemiga no és una dona blanca occidental, és el patriarcat.
