Pelatge de lleopard, però de mida molt més petita. És un marsupial ovípar i recorda el comportament d’un cangur, fa nius als arbres com alguns primats, és amfibi i té una gran intel·ligència. Però, sobretot, disposa d’una cua llarguíssima que fa servir per desplaçar-se per la jungla i que li serveix com una arma poderosíssima. En definitiva, es tracta de Marsupilami, un personatge d’André Franquin, un dels grans del còmic belga, admirat fins i tot per Hergé, que en destacava la força de les seves creacions. Marsupial+Pilou-Pilou (l’amic de Popeye)+ami=Marsupilami. I aquest dilluns fa 70 anys.
Curiosament, Marsupilami neix com a personatge secundari –una mica a l’estil dels Barrufets– dins de la sèrie Espirú i Fantàstic (traduïts al català per Pere Calders), una de les referències del còmic belga que ha arribat fins als nostres dies. Quan els personatges són assumits per Franquin, l’any 1950, els guions guanyen en complexitat i qualitat. És en aquest context que el propi Franquin observa un cobrador d’autobús que ha de fer moltes feines alhora (cobrar, obrir la porta, ajudar a pujar persones…) i se l’imagina amb una llarga cua que l’ajudés i li millorés la feina. Primer element, la cua. El dibuixant acostuma a passar per l’avinguda de Houba-de Strooper (anomenada així en record d’un dirigent municipal del districte de Laeken), un nom que el diverteix. Segon element: “Houba!”, el crit de Marsupilami. A partir d’aquí, tot un univers versemblant situat a Palòmbia, al bell mig de Sudamèrica.
Així apareix Marsupilami, el 31 de gener del 1952, ara fa setanta anys exactes, dins del setmanari Spirou. A partir d’aquí, el marsupial desenvolupa una personalitat poderosa. Aparentment, ell se situa en el vèrtex de l’ecosistema, per damunt d’altres depredadors com les serps o els felins i, sobretot, de les temibles piranyes, que ell degusta tranquil·lament després de pescar-les amb la cua. Marsupilami viu en harmonia amb la natura i té una relació amistosa amb els indis Chacutas, que el veneren com a divinitat amb el nom de Marsupilcoatlt.
Amb el temps, Franquin va crear una família de marsupilamis, amb una femella (no gens integrable dins dels paràmetres del feminisme actual) i tres fills. Tots ells actuen com un grup cohesionat, que desplega una gran agressivitat quan són molestats, especialment pels caçadors furtius, que insisteixen a capturar algun exemplar que els faci rics. La jungla tremola quan Marsupilami es posa furiós.
Franquin també va exportar el marsupial més exòtic a Europa, fent-lo instal·lar-se amb els seus amics humans en un entorn urbà. Però l’aparent afabilitat de Marsupilami és incompatible amb la convivència a la ciutat. Marsupilami es baralla amb tothom qui el molesta, gendarmes inclosos, i ha de ser retornat al seu entorn natural: la jungla.
L’èxit del personatge va ser immediat. Ja el 1966, Uderzo i Goscinny homenatgen Marsupilami a ‘El combat dels caps’, amb l’animal rebatejat com a Marsupilamix. La sèrie -ja independitzada- va obtenir, de seguida, un enorme nivell de vendes que va fer que el personatge sobrevisqués al seu creador, desaparegut el 1997. A hores d’ara, l’editorial Dupuis continua publicant novetats signades per diversos autors, entre les quals homenatges de grans noms del còmic actual que juguen amb el personatge creat per André Franquin. Fins i tot s’han estudiat les relacions polítiques entre els personatges i l’entorn amb algun assaig força ben argumentat.
Marsupilami també ha tingut aventura nord-americana, a partir que el 1992 Disney comprés els drets per a dibuixos animats, amb plantejaments molt allunyats de la sèrie original. Es va reprendre el personatge a través de productores franceses i també se n’ha fet un llargmetratge (Sur la piste du Marsupilami, 2012). Mega Drive en va fer un videojoc i fins i tot un asteroide descobert l’any 2000 porta el nom del marsupial més famós del món. Un món pel qual ja viatgen milions de ciutadans belgues amb el passaport més envejat, protagonitzat per Tintín, Lucky Luke, Barrufets… i Marsupilami. Un personatge prou estimat com perquè la plaça d’Espanya, a Brussel·les, es rebategés com a plaça Marsupilami l’any 2006. La petjada urbana que també va arribar a la capital catalana quan Albert Mestres -propietari de Continuarà, la mítica botiga de còmics de Barcelona- va rebatejar la franja per a vianants pintada per l’Ajuntament a la Via Laietana com a “la cua del Marsupilami“. Groga, llarga i tacada, sí… Però, en aquest cas, inútil.
