Tinc el convenciment intens i profund que els llibres que arriben com a regals benintencionats de la diada de Sant Jordi es queden sempre fadrins a la prestatgeria. Visita obligada d’àcars i aliment de peixets d’argent. No els llegirà cap humà. Ni ganes, ateses les llistes anuals dels més venuts. Si algú els llegira, l’any següent no es repetirien els mateixos autors. Sé també per experiència pròpia que tots els exemplars que podreu trobar en llibreries de vell de la col·lecció Bernat Metge estan sense desbarbar; és a dir, amb les pàgines enganxades, com van eixir de la impremta, segons els costums i els gusts de l’època . Alguns han fet un segle, però, en la seua atrotinada vida de lector a lector passant pel Mercant de Sant Antoni, ningú s’ha dignat a llegir-ne un paràgraf. I aquest ningú s’ho perd, perquè ausades que estan ben traduïts del llatí o del grec. Segur que aquestes recomanacions, doncs, cauran al mateix sac. En tot cas, allà van. Deu perles literàries que m’han fet gràcia. Si feu el pas inaudit i en llegiu ni que siga una, ja m’ho direu.
‘Un cor furtiu. Vida de Josep Pla’, de Xavier Pla
Encarar-se a Josep Pla amb solvència i rigor era un repte complicat. Fins ara els intents que hi ha hagut o han fet curt o s’han limitat a estudiar-ne una part limitada i incompleta. Xavier Pla se n’ha sortit. I ho ha fet amb nota. És, sens dubte, el passeig per la vida del rondinaire de l’Empordà amb més traça i saviesa que es podria fer. 1533 pàgines impreses en paper de bíblia que es lligen com un glop. El llibre ja té un temps, però ara Destino n’ha fet una nova edició –la tercera– amb un cofre que la converteix en un regal magnífic per a aquests dies. A la faixa que l’embolcalla Narcís Comadira sentencia: “Una obra mestra de la biografia”. Roma locuta, causa finita.
‘Abisme’, de Francesc Viadel
La majoria de les novel·les catalanes actuals que s’escampen per les llibreries pretenen denunciar desigualtats, salvar el món o cantar les excel·lències de la pluralitat. Són candoroses. Algunes, però, van una mica més enllà i expliquen l’heroisme de la protagonista que s’ha salvat una malaltia abominable. O furguen en algun crim fictici que no arriba a la sola de la sabata dels reals. Abisme, però, és una altra cosa. L’excepció la salva. Francesc Viadel explica la caiguda catastròfica d’un home del nostre temps, que podria ser vostè, ell mateix o jo. Amb un ritme abrivat, una llengua turbulenta i una mala llet que tira de tos. En el cas incert que hi haja futur –Viadel no s’ho creu–, aquella gent sabran què passava al nostre temps llegint Abisme. I no qualsevol altra mandanga.
‘El jueu errant ha arribat’, d’Albert Londres
La salvatjada que ha perpetrat el govern de Benjamin Netanyahu a la Franja de Gaza ha propiciat un ambient antisemita arreu del món. La maniobra ni pot ser més injusta ni més macabra. La història dels jueus s’ha escrit amb sang des que hi ha cristians i musulmans. Convé ara –sí, ara– recordar-la i mirar de què parlem quan parlem del que passa en un lapsus de temps massa breu. Albert Londres va fundar pels volts dels anys vint del segle passat això que ara s’ha convertit en un oxímoron: periodisme d’investigació. El jueu errant ha arribat, publicat per la portentosa editorial Afers, repassa les penalitats que van patir els jueus en una història plena de sotracs i que va portar l’autor a recórrer mig Europa. El llibre recull vint-i-set articles que es van publicar a Le Petit Parisien des de 1929. Periodisme en majúscules i negreta que recorda que la paraula pogrom no és una broma.
‘Sala Augusta seguit de Llengua materna’, de Sebastià Alzamora
Qui més qui menys coneix Sebastià Alzamora com a articulista –salfumant diari benefactor– i com a novel·lista –una altra santa excepció en la nostra narrativa mediocre de cada dia. No tants, però, li han seguit els peus com a poeta. Ells s’ho perden. De Sala Agusta i Llengua materna, dos llibres pel preu d’un, només es pot dir que cal llegir-los. El primer aborda l’estesa de sang i patiment que van fer els rebels franquistes l’any 36 a Mallorca. Amb noms i cognoms. Esmussa. El segon homenatja la mare del poeta en unes pàgines que colpegen i enlluernen. Les llibreries no són gaire amables amb la poesia. La poesia d’Alzamora és generosa amb la humanitat perquè li dona agafalls on recuperar l’alè.
‘Del naixement del teatre modern al neoclassicisme (segles XVI-XVIII)’, d’Albert Rossich
Entrem en terrenys més durs, potser més aspres segons per a qui. Als Països Catalans es fa bon teatre. De tot pèl i repèl. N’hi ha de seriós, n’hi ha de transcendent, n’hi ha de dramàtic i n’hi ha de divertit. Fins i tot n’hi ha d’avorrit. Sovint, la pretensió de transcendir genera monstres insuportables. Ara també n’hi ha de salvador. Alguns ens volen salvar de nosaltres mateixos denunciant les malvestats del nostre temps a colp de dramatúrgia. Enhorabona! No hi ha tants llibres, però, que ens n’expliquen la història. Aquesta és una obra densa que ho fa. Del teatre en l’època del Renaixement fins al del Barroc tardà. Albert Rossich porta anys estudiant-lo i ha desplegat una petita enciclopèdia de la saviesa escènica. S’estimà vostè el teatre? Vol saber d’on venim escènicament? Després de veure L’amor venia en taxi, faça un pas més intens!
‘La bruixa del Castell dels Cards’, de John Tarachine
“La Marie, que regenta una modesta empresa d’encàrrecs que es troba a la corda fluixa, és una bruixa autèntica i domina la màgia, que és l’art de negociar amb els esperits que conformen el món”. Aquesta és el començament de l’argument d’un manga. I vet ací que un boomer recomana mangues. Perquè l’obra és una perla i perquè és un dels primers volums que ha editat CatWay, un nou segell editorial en què participa aquest boomer. Més val saber-ho i dir-ho. I perquè l’autora, John Tarachine, paga la pena entre la selva gràfica nipona. A la venda el primer volum. En seran quatre. Un bon regal aquests dies per a gent de totes les edats. Fins i tot per als que pensen que això del manga és una pallola passatgera. Passaran ells abans…
‘La carretera’, de Manu Lercenet
Les distopies són necessàries per entendre que tot pot anar a pitjor. Encara més? Encara més. No cal ser moralista ni purità per reivindicar-les com l’àcid necessari que millor ens pot explicar què estem a punt d’aconseguir. L’ésser humà destruirà el planeta? No! L’ésser humà destruirà la vida humana. El planeta farà, més humit o més sec. I continuarà girant sense una de les espècies més abrasives. Una de les millors distopies que podeu llegir aquests dies tan amorosos és La carretera. En novel·la, de Cormac McCarthy, o en còmic, en la fascinant versió il·lustrada de Manu Lercenet. Hi ha novè art i Lercenet n’és la prova. Cada pàgina fascina. Normal Editorial treballa sempre amb coneixement i destresa. N’ha fet unes quantes versions, de La Carretera, per honorar un treball que mereix lectura i gratitud.
‘Hiroshima’, de John Hersey
Quan va petar la gran bomba sobre Hiroshima la informació que en va rebre el món va ser de part. De la part que la va llançar. Una informació, en temps de guerra, escassa i interessada. De la mateixa manera, la que van rebre els japonesos també va patir el filtre rapaç del seu govern. Així va ser després de l’esclat de la segona gran bomba sobre Nagasaki i durant un cert temps. El silenci espès i adulterat, controlat per la nova administració nord-americana que havia ocupat el Japó, es va trencar quan un periodista d’aquest país, John Hersey, la va saber enganyar, va visitar la primera ciutat devastada i va publicar Hiroshima a The New Yorker, un reportatge que va somoure les consciències dels seus paisans. Hiroshima es va publicar en llibre mesos després per deixar constància d’una de les decisions més terribles de la història de la humanitat, amb uns efectes que van devastar dues ciutats, van deixar milers de víctimes i afectats amb seqüeles horribles i van canviar la història. Hersey va trobar sis testimonis empestats per la radiació, que li van detallar la seva vivència i supervivència. Quaranta anys després el reporter va tornar a Hiroshima i, recuperant-ne el fil, va tancar el treball. Un llibre que ara ha estat traduït al català i que cal llegir per saber que som on som perquè venim d’on venim.
‘Un cavaller a Moscou’, Amor Towles
Diu la solapa: “Rússia, 1922. El comte Aleksandr Ilitx Rostov ha estat condemnat per un tribunal bolxevic a viure reclòs al Metropol, el gran hotel que hi ha a la vora del Kremlin i el Bolxoi. Home encantador i d’una erudició inabastable, no se li ha conegut mai cap mena d’ocupació, a banda del plaer per la lectura i l’exquisit gust per la bona taula i els bons vins. Ara, obligat a viure en una habitació minúscula, privat dels luxes de la seva vida passada, el comte, amb l’ajut dels excèntrics i entranyables habitants de l’hotel, haurà d’aprendre a viure de nou”. Aquest n’és l’argument i després hi ha la mestria de l’autor, Amor Towles, amorós en el detall i narrador impecable d’una època, d’uns canvis i d’uns personatges. Poca broma amb els grans textos. Aquest tros de novel·la de 500 planes ens torna als grans clàssics i ens demostra que els grans mestres de la narració moderna no es van acabar a començament del segle XX. Encara n’hi ha. Cal saber descobrir-los, aprofitar-los i gaudir-ne.
‘Peter i Wendi’, de James Barrie
Ha estat un dels textos més difosos i, sovint, més poc entesos. Peter Pan no és un conte per a infants, encara que Walt Disney s’hi encabotés. Peter Pan, també, és un drama impertinent dirigit als adults. El text de James Barrie ha gaudit de mil reedicions i ha patit versions benintencionades, però també simplificadores o distorsionadores. Poca gent al món no n’ha llegit alguna o no n’ha sentit a parlar, amb l’ajuda del cinema i la televisió. Per damunt de tota aquesta boira hi ha la narració i l’edició originals, que van tenir una magnífica rèplica al català el 1932 de la mà sempre sàvia de Marià Manent. Aquella edició, publicada per Destino, oferia les il·lustracions originals angleses de Mabel Lucie Attwell. Si la trobeu en un mercat de vell a un preu que pugueu suportar, feu-la vostra! Però els clàssics traduïts demanen actualitzacions, perquè la gent i els idiomes muten. Ara teniu l’oportunitat de valorar-ne la darrera, la de Joana Castells Savall, que recupera també les il·lustracions de la primera edició anglesa. Qui es vol fer gran? Potser ningú. Bon viatge al país de Mai de la Vida! Aquesta és la desena recomanació. I si en voleu més, pareu el cabàs!
