Judit Neddermann (Vilassar de Mar, 1991) és una de les veus més personals de la indústria musical catalana. Amb sis discos publicats i col·laboracions amb artistes del nivell de Joan Manuel Serrat o Alejandro Sanz, la cantautora ha construït un univers on el pop, el folk i el jazz es barregen amb influències brasileres i una marcada sensibilitat poètica. Ella canta en quatre llengües, però sempre li neix fer-ho en català quan realment vol sincerar-se a les seves cançons. El Món parla amb l’artista ara que celebra els deu anys de trajectòria amb una producció simfònica amb la GIO Symphonia, que revisita el seu repertori en diàleg amb una orquestra de 21 músics i la seva banda.
Celebra els 10 anys de trajectòria amb una iniciativa molt diferent que permetrà redescobrir la seva música, ara amb l’acompanyament de l’orquestra GIO Symphonia. Per què aquesta manera de celebrar-ho?
Començava a notar el pes de tot el que he treballat després del cansament acumulat i la sensació de portar molts anys picant pedra. I, per això, vaig commemorar aquesta primera dècada de la mà del Pau Figuera amb qui he fet un disc més pausat per frenar la inèrcia que portava d’anar canviant de format constantment. I enmig del relax d’una gira més íntima, em van trucar des de la GIO Symphonia per proposar-me fer una sèrie de concerts amb el meu repertori arranjat per a orquestra. No pots ni imaginar l’emoció, era com el concert més bonic que jo em podia imaginar amb les meves cançons, amb orquestra i amb la meva banda. No em creia que m’estiguessin proposant un projecte d’aquesta envergadura, jo ni l’hagués començat perquè d’entrada hagués pensat que no era viable econòmicament. De seguida vam trobar la complicitat de l’Auditori de Girona i va néixer tot de forma molt fàcil. Ho visc com si m’haguessin donat un premi, sobretot després que acceptessin que els arranjaments els fes Joan Albert Amargós. Estic tan emocionada. És la sensació preciosa de poder collir un fruit molt especial.
Els fans què veuran en aquestes actuacions? Els sorprendrà la combinació de la poesia de les cançons i els colors que aporta l’orquestra?
Mai han sentit les meves cançons així. Hi haurà 26 músics en escena, que no ha passat mai, i amb un director que ja és un reclam per si mateix. Els arranjaments són molt bons i sé que anirà molt bé, sobretot perquè permet que es creï un món nou dins de la música que ja coneixen. Es posaran les ulleres de l’Amargós, que sent molta més música que nosaltres i que eleva els temes.
Normalment, els músics d’orquestra van vestits de negre, però aquí aniran tots de vermell. Què hi ha darrere d’aquesta decisió?
Recordo que em va sorprendre molt quan m’ho van dir, però em va encantar i em va semblar una idea magnífica que busca fugir d’aquesta idea clàssica en què els músics van de negre i, a vegades, estan en la penombra. És una manera de reivindicar la figura dels músics i que els seus cossos siguin com els volums de l’escenografia per tal que aportin moviment. Jo em sento música, però quan veig un músic tocar un instrument sempre em sembla una meravella. És màgia i una meravella de la natura. Que estiguin vestits de vermell i que els músics siguin tan importants en aquest projecte va molt alineat amb el que jo sempre he sentit i el que he intentat fer l’escenari, també. Aniré de blanc, segurament, també com a una manera que ells tinguin el seu rol.
Aquest gran projecte arriba al punt màxim de la seva maduresa artística?
És el meu millor moment musical, sense dubte, i el més madur fins a la data. No t’ho podré respondre fins que tingui 70 anys, per això, ja que necessites temps per tenir més lucidesa i perspectiva. Sí que et puc dir que, afortunadament, jo encara sento que estic avançant. Estudio i estic molt preocupada per cantar cada vegada millor perquè això em dona molta energia. I ara aquesta no és la tònica habitual, ara hi ha moltes eines que permeten que l’ofici de la veu no sigui una condició sine qua non per ser cantant professional. S’ha de reivindicar l’ofici de la veu, és molt important. I, per exemple, ara mateix estic més centrada a millorar la meva expressivitat i trobar més veritat en cada moment que canto. I estic contenta perquè en la gira amb el Pau he notat molta estima del públic, que s’ha emocionat i ha acabat dempeus.
En un moment de boom de la música comercial i d’autotune, troba que és més difícil voler ser una artista més íntima i més pausada?
Evidentment que costa més, directament ni ho comparo. És abismal la diferència del reclam digital d’aquest tipus de música més ballable en comparació a les cançons d’autor. No obstant això, a mi aquest és un món que m’inspira molt i com que tinc el gran privilegi de poder viure del meu projecte, doncs em sento molt plena en aquest sentit. Sí que és cert que ser cantautora fa que no em pugui relaxar i, a vegades, em veig en una roda de treballar per poder alimentar aquest món que és molt concret i no tan massiu. Sí que hi ha públic, hi ha un públic sensible i un públic que confia. Confio que no mori aquest tipus de música i crec que no ho farà perquè tinc la sensació que la gent també necessita aquests espais de calma; música que sigui més una abraçada i que te la sentis més teva. En aquest sentit, sí que sento que faig una labor més que una feina. Crec que precisament a Catalunya som un grup d’artistes compromesos amb la cançó, amb la paraula, amb el sentiment, amb la música artesanal i de la vibra.
La música d’autor sempre s’ha cuidat molt a Catalunya, potser perquè és un públic més sensible?
Sí, pot ser. I tinc la sensació que és un públic molt capaç de valorar la música de qualitat.
La majoria de les seves cançons són en català, però també en té en altres idiomes. Cantar en la seva llengua té alguna cosa que no té cantar en un altre idioma?
Sí, a mi m’emociona molt cantar en català. Canto en altres llengües perquè soc molt amant dels idiomes i en els altres trobo coses diferents com les petites improvisacions del moment que acaben sent diferents si estàs cantant en un altre idioma. El que sí que sento un amor incondicional pel català i també per la música en català. Quan realment faig una cançó amb la qual vull traslladar alguna cosa molt i molt profunda i sincera, em surt fer-ho en català.
Considera que els cantants catalanoparlants tenen l’oportunitat d’apropar la llengua a través de la música?
Oi tant. De fet, hi ha gent que m’escriu i em diu que ha après català a través de les meves cançons. M’emociona molt, ja que jo intento ser poètica dins de les meves possibilitats, però també faig lletres molt quotidianes. Quan em diuen això, penso que les lletres tenen altres funcions. Potser t’apropa molt al moment de sentir la cançó, fa que l’entenguis diferent com si algú t’ho estigués explicant.
Les seves lletres són molt personals, fins al punt que sembla que li serveixin de catarsi. No li fa cosa pensar que està sent massa transparent?
No, no, al revés. Per mi és molt catàrtic posar exactament el que sento. I després de tots aquests anys, veig que no em fa por obrir-me massa perquè sento que té un sentit. Jo comparteixo les alegries i les tristeses, però des de l’acceptació i la pau que et dona saber que la vida és una muntanya russa. Quan la gent m’escriu i em diu que la música que faig els ajuda molt, que els ha acompanyat al part o en el dol… Buf.
Deu ser impactant sentir que lletres sobre la seva vida han tingut un impacte així en altres persones que ni tan sols la coneixen.
Fa poc, em va escriure un noi i em va dir que la seva parella havia mort de càncer amb només 25 anys. Resulta que havien escoltat molt les meves cançons junts i que, un cop havia mort, ell havia començat a venir als meus concerts amb la germana i la mare de la noia. Estaven compartint aquesta manera de fer el dol a través dels meus concerts. Jo m’exposo molt, però és un honor poder tenir un retorn com aquest. Si fes música des d’un lloc més comercial, això no em passaria. Em sento plena i sento que coses així em donen piles per continuar per aquest camí. O, per exemple, quan ve algun fan a un concert i em diu que no havia vingut mai encara. I em sobta, tenint en compte que Catalunya és tan petit que sembla impossible que després de 12 anys no hagin vingut mai.
La gent va a cada cop més concerts, però se senten moltes crítiques per les llargues llistes d’espera que s’han de fer per aconseguir entrades i els preus elevadíssims que tenen.
És escandalós i em sembla molt preocupant. O sigui, que la tendència sigui anar a macroconcerts tan cars ofega l’escena petita. Jo parlo amb moltes companyes i companys que preparen un disc amb tot el carinyo, que són discos excel·lents i tothom pateix fins a l’últim moment per veure si omplirà la sala que ha llogat. I entenc que els macroconcerts són necessaris, però són els altres els que alimenten l’ànima. Estic una mica preocupada pel panorama perquè s’ha de trobar un equilibri entre uns i altres. En el meu cas, he omplert tots els concerts de l’última gira… però és difícil.
Com veu, des de dins, el sector de la música en català?
El veig en un molt bon moment perquè cada cop hi ha més artistes en català. Abans, l’opció fàcil era cantar en castellà i no en català per arribar a més gent i això ja no és així. És més, crec que a Catalunya si cantes en castellà tens menys opcions de triomfar que si cantes en català. Et diria que avui dia, a Catalunya obre més portes cantar en català que fer-ho en castellà. Si cantes en castellà i vols que t’escoltin, has d’anar a viure a Madrid malgrat que ja tinguis tota una carrera feta. I em fa moltíssima il·lusió que hi hagi tantíssima gent de tants estils diferents fent música en català. Hi ha més quantitat d’artistes en català, però també més qualitat perquè està sortint una generació de cantautors increïbles.
Cada cop hi ha més artistes dones fent música en català i vostè ho sap bé, que organitza el Festival Floral a Vilassar.
Sí, arribem a la cinquena edició i el que fem és programar projectes liderats per dones. Estic molt contenta i molt orgullosa perquè són cinc anys de festival en els que reivindiquem tot això.
Quins projectes futurs té entre mans? Què es trobaran els seus fans?
Acabo de començar un projecte amb el trio Fortuny, que també han celebrat deu anys d’història. Amb el Marc Heredia al piano, el Pau Codina al cello i el Joel Bardolet al violí. Són tres músics excepcionals amb els quals farem un disc de cançons tradicionals catalanes. Ells venen de la música clàssica, així que hibridarem els dos mons. Gravar aquest disc ha estat una de les experiències més belles que he viscut. Entre els clàssics que cantarem hi ha èxit com Muntanyes regalades, La cançó del lladre… Ens ve molt de gust. A més som de la mateixa generació i ens fa il·lusió fer una cosa tan folklòrica, la cançó popular catalana que m’inspira.
