“Jo soc Joan Vizcarra d’El Jueves!”

El 1991 Joan Vizcarra va trucar càmdidament a la porta de la revista El Jueves amb una carpeta plena de caricatures. Allà el va rebre, sempre hospitaler, Gin, que el va redreçar pel camí del bon ofici. I allà va encetar un recorregut gràfic que enguany en fa trenta-cinc. Vizcarra ha treballat per a una llarga llista de publicacions d’estils i ideologies diverses. Capçaleres de vegades efímeres per a un artista perenne, que no para. Ni pararà, perquè afirma, categòric, que morirà amb els pinzells posats sobre la taula de dibuix.

No hi ha ningú amb un mínim de projecció pública en aquest país –i la galàxia sencera– que no haja passat per les baquetes del caricaturista, el qual afirma, golut de traç, que el seu és “un art de denúncia”. I malgrat això, els denunciats sovint el truquen per demanar-li el seu dibuix. Així ho va fer Juanca, àlies El Campechano encara en aquell moment, abans del dolç exili. Milers i milers de caricatures s’apilen a casa d’un artista que fa fila de roquer amb xupa negra de cuir.

Agraït per les seues caricatures, Santiago Segura li va escriure com a pròleg al llibre Vizcarricaturas: “Si Vizcarra hagués nascut als Estats Units, les seues caricatures serien en pòsters, en postals i haurien editat ja diversos llibres de luxe amb la seua obra. Viuria a Beberly Hills, jugaria al golf amb els seus pals i tindria un avió privat (encara que fora un ultralleuger). Com que ha nascut ací, si vol un avió, ha de fer-se’l de paper doblegant un foli, arriba justet a final de mes i, de jugar, juga al minigolf que és més barat”.

Joan Vizcarra ha marcat estil amb empremta i traç propis. Un vizcarra és un vizcarra. Inconfusible. Diuen els savis que Ausiàs Marc va ser un dels primers poetes de la història que es va identificar i autoafirmar en els seus poemes: “Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March”. March, amb seguretat granítica, es reivindicava davant Déu i els hòmens. Joan Vizcarra proclama, també, amb rotunditat més humil: “Jo soc Joan Vizcarra d’El Jueves”. Cognom rotatiu, especificatiu, de tinta i brega.

El seu currículum és més llarg que l’obra completa de Tolstoi. Una activitat desbocada. Caricatures, il·lustracions, llibres, obres col·lectives, exposicions… Dona vostè molta guerra.

M’ho diuen això. És veritat. Allò que de tant en tant fas una mirada endarrere i dius: Hòstia, deunidó! Vaig actualitzant la bio a la web i tot el que faig, perquè m’agrada tenir-ho tot controlat. Per petit que sembla que sigui, sempre suma i al final es converteix en una cosa bastant important. En ser caricaturista i il·lustrador, com que he tocat tantes tecles, tot suma. No he fet cap comparativa per veure si hi ha artistes gràfics que facin tot això, però bé…

Això d’anotar-ho i publicar-ho tot a la biografia és coqueteria, desig de transcendència o currículum per aconseguir encara més encàrrecs?

És simplement ordre mental. Tenir-ho mitjanament controlat. Ara que hem estat aquí mirant originals i aquestes coses… Quan jo soc a l’estudi i començo a mirar, de vegades hi ha originals que ni recordo on són publicats, ni l’any, ni res… Vas mirant i la memòria, amic, no sé si et passa, però comença a justejar. I va bé, doncs, tenir-ho tot anotat. Simplement, és un tema de memòria, de tenir-ho controlat i ja està. Perquè, si no, es perd. Crec que amb els anys es van perdent col·laboracions que has fet, treballs, exposicions… És la manera de tenir-ho mitjanament ordenat.

Vostè va fer Belles Arts. Això serveix per a res? Per a un dibuixant, per a un il·lustrador, per a un pintor, té cap sentit com a carrera?

[Riu].  Mira, per al 80 per cent de gent que fa Belles Arts, sí, perquè acaben fent docència. Per al 20 per cent restant, que acabem tirant-nos a la piscina i diem: “Jo vull ser artista i viure del meu art”, que és la minoria, realment serveix per a tenir un títol perquè queda molt bonic a casa de la teva mare. Allà, penjat a la paret, el diploma. La gent que realment som de raça i ens dediquem al nostre art i això, bé… Està bé perquè van ser cinc anys collonuts, la millor època de la teva vida, entre els 18 i els 23, aquells cinc anys que ara en són quatre, que són fantàstics. Val la pena per les festes que s’hi feien. Per la resta, complíem l’expedient i prou. Però ens ho vam passar molt bé.

De petit, com passa amb alguns altres il·lustradors, es dibuixava damunt? Es passava la vida fent dibuixets?

Vaig venir a Barcelona als divuit anys. Jo vinc de Montblanc, del poble de Tarragona. Estic aquí a Barcelona ja fa quaranta anys. Vaig venir als divuit i aquí m’he quedat. Vaig estudiar i he treballat aquí. Quan torno al poble, moltes vegades, a la casa dels meus pares, miro calaixos d’aquests antics i això, i hi ha una quantitat de paperam de quan jo era petit i dibuixava, que jo ara mateix penso: Com ho podia fer jo això? Com tenia tant de temps per fer tanta quantitat de dibuixos? I al final he arribat a la conclusió que era una cosa com… hòstia, algú amb una necessitat tan bèstia d’estar dibuixant quasi tot el dia. Una cosa… No és malaltís, però quasi.

És un do, doncs…

És un do i una necessitat alhora d’estar dibuixant. Sempre em recorden els meus companys de classe que el mestre estava explicant la lliçó i jo estava dibuixant. Dibuixant els companys de classe, dibuixant el mestre. Als marges dels llibres de text tot és ple de dibuixets, de caricatures que m’inventava, de cares, de companys de classe dibuixats… Ho veig ara amb perspectiva i realment de vegades se’m posa la pell de gallina de pensar: “Hòstia, però com?”. Ara em semblaria impossible de poder-ho fer. Fer tanta quantitat de dibuixos… Realment, no ho sé. No en tinc l’explicació per poder dir que és això. No ho sé.

Té consciència de quins van ser els seus primers dibuixos?

No. Va ser de molt petitet, de molt petit. Jo crec que amb quatre o cinc anys estava allà amb el llapis. Suposo que és com a algú que li agrada tocar el piano i de petit és deu seure en un piano i es posa a tocar. Surt d’una manera com innata. Una cosa que portes dins. És una expressió que et surt d’una manera espontània. Deu haver-hi alguna connexió cerebral en el cas dels artistes, ja siguin il·lustradors o músics. Tot aquest tipus de ments tan creatives… Deu haver-hi alguna cosa, alguna connexió, que fa que tu [clica els dits] inconscientment vagis cap allà. De manera [fa palmadetes] que percuteix constantment. És una cosa molt de cada dia [Riu].

Vostè explica que una vegada estava fent un examen de matemàtiques i no en tenia ni idea. Es va deixar en blanc la cara amb les preguntes i per darrere va fer-li una caricatura al professor…

[Riu]. Al final jo crec que som en aquest món per fer… Cada persona és en aquest món per fer una cosa o dues a tot estirar. Jo hi era per dibuixar, està claríssim, però per fer matemàtiques, no. Has vingut en aquest món per fer algunes coses i has d’acceptar que n’hi ha d’altres que no. Has de conèixer les teves limitacions i saber que per allà no és el teu terreny. Matemàtiques era impossible. Ja a segon de batxiller no hi havia manera. En aquell examen vaig girar el full, vaig fer la caricatura i no sé què li vaig posar. “Bones vacances!” o una cosa així. Crec que aquell home per compassió va dir: “Mira, com que no ens veurem més, vagi passant vostè i que li vagi bé el dibuix”. I ja està. Aquesta és una anècdota que crec que resumeix molt el camí que algú ens ha assignat. És com un camí que tens marcat i vas tirant. El que passa és que cal trobar-lo, aquest camí. Hi ha molta gent que és gran i no l’ha trobat encara.

L’altre dia entrevistava Regina Rodríguez, l’autora de Les calces al sol, que és un llibre on explica que li va costar un any a Atlanta saber què volia fer a la vida…

Això sí que és una vocació tardana. Aquesta mena de vocacions crec que als set o als vuit anys ja et surten. Ja ho tens claríssim. Jo què sé… Crec que Mark Knopfler, aquest xaval, amb vuit anys ja tenia claríssim que havia de ser guitarrista i cantant. Dalí, estic convençut que aquell xaval, als deu anys, sabia el seu camí i el seu objectiu a la vida.

Deu referir-se als artistes. Una fauna precoç i privilegiada…

Totalment, evidentment. Això s’ha de dir [Riu]. Sempre comento amb col·legues allò de donar gràcies cada matí per poder fer una cosa que t’agrada i viure’n dignament. És un privilegi absolut.

Però vostè quan va acabar la carrera es va dedicar a la publicitat.

Sí. Vaig acabar Belles Arts i…

No va pensar anar-se’n davant la catedral i posar-se a fer caricatures?

[Riu]. A la Rambla, no? Mira, el nostre amic Fer va crear aquella llegenda que a mi em van trobar els d’El Jueves perquè van anar un dia a la Rambla i em van reclutar allà. És una llegenda urbana que sempre quedarà per desvelar.

No se li va passar mai pel cap anar a la Rambla?

No. Vaig començar a fer publicitat perquè vaig sortir de Belles Arts a començaments dels noranta. Era una època d’efervescència. Totes aquests professions tenien molta vida, hi havia tot un xup-xup. Al món de la publicitat, de les agències de publicitat, buscaven molts il·lustradors. A part, que es pagava de conya. Se’n vivia molt bé, cosa que ara no tant. Era un recurs fàcil. Seguidament vaig fer un salt a empreses de dibuixos animats. A fer animació. I d’allà vaig passar a El Jueves, directament.

Ells no el van anar a buscar a la Rambla, però vostè sí que hi va anar amb una carpeta a oferir-se…

Sí. Vaig agafar una carpeta amb caricatures que tenia fetes de jove i hi vaig anar directament. Era el 1991. Ara fa 35 anys. Vaig anar a la redacció, que era a General Mitre, la primera redacció d’El Jueves. Allà hi havia el Fer, hi havia el Gin… Vaig anar directament al Gin, que n’era el director. Vaig tenir la sort de sintonitzar amb ell al segon. Va ser com una revelació. Així com jo vaig fer cinc anys de Belles Arts, que va ser com un protocol, amb el Gin després vaig tenir la sort d’estar treballant cinc anys colze a colze, cada dia. Del 91 al 96. Al 96 ens va deixar. Va morir jove, pobre. Cinc anys que per a mi van ser la veritable carrera docent. Un màster fet amb una artista d’una categoria per a mi tremenda.

S’enfada si algú li diu que les seues caricatures s’assemblen a les d’ell?

Al contrari. Hi ha la mirada del Gin. Perquè allò que ell em va ensenyar, em va transmetre, va ser a mirar. A mirar correctament a l’hora d’analitzar una cara i a l’hora de passar-ho a fer una caricatura simpàtica, divertida i sobretot, que s’hi assembli. Gin per a mi va ser el pare artístic. Veus? [Agafa una de les caricatures que ha dut en una carpeta]. Aquesta il·lustració és de les primeres que vaig a fer El Jueves, el 1991. És un Bruce Springsteen fet a llapis, amb tècnica seca. Això és el que vaig començar a fer a El Jueves, però ell em va dir: “Has de començar a tocar color. Aquarel·la, guaix…”. I ell va ser el que em va portar a fer coses més elaborades. [N’agafa una altra amb la plantilla del Barça i el seu president, Josep Lluís Núñez]. Això és un original del 94. Està tocat ja amb una atmosfera de color. Tenia un nivell superior al que és el llapis.

Per tant, ell li’n va ensenyar la tècnica.

Sí. Tant el nivell tècnic com a l’hora de copsar les mirades dels personatges, a l’hora de transmetre… Aquí hi ha molt de Gin, eh? És un mixt entre Vizcarra i Gin, perquè jo podia fer cara del Núñez de conya i ell m’ho acabava donant-li al cos un toc humorístic…

Convertint-lo en un tap de bassa…

[Riu]. Sí. És una caricatura collonuda. Ell em va donar les armes perfectes perquè després jo sabés desenvolupar-me i crear un estil propi. Però sempre venint d’on vinc.

Diu vostè que la caricatura és una anàlisi psicològica…

Sí. Exacte. Cal copsar l’ànima del personatge, la psicologia. El que interessa és que la gent quan miri una caricatura, no només vegi el personatge, sinó que hi vegi com és, que hi vegi com pot ser. Si aquell tio és un malparit o una bona persona, què transmet la seva mirada. Tot això és molt subtil. Per això has de tenir una percepció molt fina, per copsar aquestes coses i després saber-les portar a un dibuix, que és la part complicada.

És més fàcil si tu coneixes el personatge. Potser a un que et ve de nou deu ser més complicat…

També amb aquestes persones les has de mirar cara a cara, analitzar-ne els tics, la manera com parla, com s’expressa, com es comporta… Això et va donant eines per dibuixar-lo –mai millor dit– d’una manera molt fidedigna. Però, clar, no sempre tens la sort de tenir-los davant. [Ho explica davant una nova caricatura]. Si he de dibuixar l’Angelina Jolie, ja m’agradaria que vingués a l’estudi. “Seu aquí davant un moment, anem a posar i et vaig dibuixant…”. És clar, tirem sempre d’imatges d’internet i has de tenir prou perspicàcia per copsar-ne la mirada, tot.

Hi ha gent més fàcil que altres?

Sí. Amb trets més acusats t’ho posen més fàcil. Sempre dic que un tio lleig és més fàcil de fer que una dona molt guapa. Les més difícils sempre són les dones molt guapes, que tinguin molts pocs trets remarcables. Has de tirar per algun lloc, has de buscar… però al final sempre surt. Al final jo sempre dic que tothom té una caricatura dins. Tothom que passa pel carrer en té una. A mi m’encanta entrar al metro i posar-me a mirar la gent, per exemple. Faig caricatures visuals i això és com un entrenament mental. Això m’encanta. Ara mateix t’estic fent la caricatura. [S’assenyala el cap]. Tu no te n’adones, però estic aquí retratant-se.

No me l’han encertada mai amb una caricatura.

Sembla fàcil, però no. Aquí t’han de copsar aquesta mirada que tens burleta, amb uns ulls que tens molt incisius, que et miren i t’analitzen, les celles pujades… Això és el que s’ha de copsar i no és fàcil portar-ho després al paper.

Has de llegir Freud per ser caricaturista…

Sí. Això també m’ho va ensenyar el Gin, que era molt psicòleg. El Gin, si no hagués sigut caricaturista, hauria tingut un gabinet de psicologia. El tio copsava la gent. Saps aquest tipus de gent que tu no coneixes de res, però en dos minuts…? Que té com una empatia, que cau de conya… Gin era d’aquesta mena de gent, amb una capacitat d’empatitzar i de copsar el moment, sempre en el context adequat.

El Jueves ha passat moltes etapes, algunes de ben complicades. Com les va viure?

Jo puc parlar en primera persona, perquè hi vaig entrar el 1991, que era l’època d’eclosió i de vendes setmanals monumentals. Se’n venien milers setmanals…

150.000 exemplars…

Vinga! Això va ser l’època daurada. Des dels anys vuitanta fins a començament del 2000. Aquests anys van ser els més bèsties. Vaig arribar en el moment i el lloc adequats. Hi vaig aterrar l’any 90 i hòstia!, allò era tremend! La part més bona que tenim artistes com jo, que hem tingut la sort de viure aquesta època, és que gràcies a aquests moments ara som reconeguts. Perquè la gent que volia veure la teua feina havia de passar pel quiosc, comprar allò i era una cosa molt exclusiva. Havies de pagar per tenir allò. Ara avui dia vas a internet i ho tens tot. Els que hem tingut la sort de viure aquella època tenim la sort de tenir un nom i podem viure d’això encara.

Quant a les èpoques que demanaves de la revista, el primer sotrac important va ser la mort del Gin. El 1996. Perdona, no, el primer va ser la de l’Ivà, que crec que va passar el 93. Pobre, va morir jove en un accident de cotxe per allà per Sòria. Allò també va ser una castanya dura, perquè ell era un puntal tremend, un number one de vendes brutal, amb Makinavaja i Historias de la puta mili. Era un tótem de la publicació, un reclam important. Després, el segon va ser amb el Gin. El Gin potser a nivell mediàtic no era un cap visible gaire important, però a nivell d’ànima de la redacció era absolutament un Màtrix. Era importantíssim, el Gin. Hi va haver un buit. Després José Luis Martín va intentar agafar-ne el relleu, com a ànima de la revista, i se’n va sortir. Ell i Òscar Nebreda, que n’eren els propietaris, van aconseguir també una dècada collonuda. La dècada dels noranta va ser brutal.

Després el 2006 se la van vendre a RBA i allò ja va canviar. Tu estàs en un espai on tu ets l’amo i és una cosa més familiar, més de tu a tu. Te’n vas a una gran editorial i passes a ser una peça més de les cinquanta capçaleres que té aquella empresa tan bèstia. Llavors allò va perdre una mica de força, van canviar les relacions, va canviar tot… Un any més tard, el 2007, hi va haver un altre episodi important, el segrest de la revista per la caricatura de Felip i Leticia…

Aquella caricatura no era seua.

No.

Mala sort.

O no [riu]. Perquè van tenir bastant merder. Van haver d’anar a Madrid, als jutjats, un rotllo…

L’episodi va acabar amb una multa de 3.000 euros a l’editor i al dibuixant, i la constatació que avui dia, amb internet, la censura provoca l’efecte Streisand. Els va sortir el tir per la culata. Una portada que podrien haver vist milers de lectors va arribar a milions de curiosos.

Exacte. Els va sortit al revés. I també ser un punt d’inflexió, perquè, després,  arran d’allò, va haver-hi com un petit motí i van sortir-ne uns quinze dibuixants, perquè no estaven d’acord amb que des de dalt censuraren una portada…

Allò va ser molt més tard, el 2014, quan RBA va decidir censurar una porta de Manel Fontdevila del rei Joan Carles…

Sí, va ser el tret al peu del mateix amo.

Però vostè no se’n va anar en aquell moment…

No.

No va voler anar amb la colla de revoltats?

No tenia tampoc… Tant se me’n fotia.

Ara continua col·laborant amb El Jueves…

Molt menys.

Per voluntat pròpia o per voluntat de l’empresa?

Ha canviat tot. El que et demanen, com t’ho demanen… A part, ara és bimensual i digital. Tots aquests anys tan florits de col·laboracions al final també es van acabant… Aquesta mena de publicacions han anat canviant i no per a bé.

El paper avui dia ja és un record del passat…

Jo crec que encara té sentit. Per als molt sibarites… És clar, a les noves generacions no els ho expliques. Però jo crec que sí. Sempre poso els exemples dels vinils. Deien que s’havien acabat i mira.

La diferència és que abans en podien vendre mil milió i ara en venen 3.000 a tot estirar…

Sí, és clar. És per a un públic minoritari.

La premsa digital ja no és el món dels il·lustradors. No casen bé.

[Riu]. Jo de sempre que treballo amb originals, originals. Tinta, aquarel·la, guaix… Jo no sé com es fa en digital una il·lustració. No ho he fet mai.

Conec molts dibuixants que s’hi han adaptat bé. Alguns em diuen que ja no podrien tornar al paper i la tinta…

I què han aconseguit?

N’estan molt contents.

Però al final en aquesta feina, si vols reivindicar alguna cosa que tingui valor, té més valor una cosa feta a mà. Crec jo. Sempre reivindico la cosa artesanal feta a mà. Sempre podràs vendre aquest original, tindrà més valor, que un dibuix digital. Allà només tindràs una còpia, una reproducció.

Ara hi ha reproduccions boníssimes. I a més, hi ha les peces NFT, que són arxius digitals associats a un codi d’autenticitat i seguretat que garanteix que només tinguen un propietari legítim. Se’n paguen fortunes.

Sí, molt bé. Jo vinc dels avantpassats que ho treballaven tot a mà. A part, és com gaudeixo més. A mi tot això de les tecles… Amb la pantalla hi ha una distància que no supero. Tot això, tan poc matèric i tan poc artesà, no m’interessa. A mi m’interessa gaudir d’una cosa feta a mà i que la gent també la gaudeixi com jo. Del traç, de la textura, de tot…

Això redueix aquestes obres a les exposicions. En les publicacions, tret de les supervivents, aquesta manera de treballar ha anat llanguint.

A les exposicions o als col·leccionistes que comprin els originals i que els paguin com es mereixen. Si els veus en digital, no pots percebre tots aquests matisos i tota aquesta qualitat. [Parla mentre palpa gustosament alguns dels seus originals].

Què val un original seu ara?

Depèn.

De què depèn? Del comprador?

[Riu]. Jo tinc un ventall tan ample de producció que, si em parles d’un original publicat a El Jueves [n’agafa un de gran format i de color], doncs… té un preu. I si em parles d’un de fet a llapis [n’agafa un altre], que és [s’ho mira bé] d’El Periódico de Catalunya, publicat l’any 97, que és súper xulo, un llapis súper guapo, en té un altre… I si em parles del meu treball ara amb la Galeria Corner4Art, on faig un tipus de cartoon o de Disney Art per a un tipus de col·leccionista concret europeu, doncs, encara en té un altre. Oscil·la molt.

Treballa vostè molt per a Corner4Art. Apareixen caricatures seues de personatges de Disney i de la Warner que se subhasten cada setmana a Catawiki. Bastants. No se’n cansa?

No, perquè és un públic que no se’n cansa. El tipus de col·leccionista tan bèstia d’aquesta mena de producte no se’n cansa. Mentre hi hagi demanda aniré fent… Al final, soc un dibuixant i puc dibuixar tant el Maradona com el Goofy. [Riu].

Però, si no para de fer Goofys, tots semblants… Al final, més que art, això sembla una cadena alimentària, un sistema de subsistència.

És un sistema de subsistència. N’és la base i després vas fent unes altres coses. A part, faig exposicions, faig caricatures a través de web, toco bastants tecles perquè no em doni temps per a cremar-me amb una cosa sola concreta.

Ha despistat i no m’ha dit al remat cap preu d’originals seus. A Catawiki sempre es pot veure el preu final de cada subhasta… No són gens cars.

Ja. Però aquell és un tipus d’original pensat per a aquella plataforma concreta. I els preus són els que són. Són preus bastants tirats. Les subhastes són les que són…

Entre 50 i 100 euros.

Sí, però el producte és el que és. Són productes de ràpida d’execució. Fets a llapis. Coses tocades, pim-pam. I pensades per a aquella finalitat en concret.

Jo en tinc un.

[Riu]. I el vas trobar bé de preu, suposo.

Molt raonable.

No deixen de ser vizcarres, però pensats per a aquella finalitat. No té més.

El 2020 es va editar un llibre, Vizcarra & Celebrities, ple de fotografies on se’l veu a vostè al costat de mil personatges populars que aguanten una caricatura seua.  Aquests originals, li’ls demanen, els fa vostè sense petició i els els regala?

[Riu]. Molts personatges, eh!

Tria el personatge abans de fer la caricatura i després el busca?

I tant! Faig un càsting previ. Em pregunto: “A Barcelona qui ve?”. L’altre va venir, jo què sé, Mala Rodríguez, que és aquesta cantant de hip-hop. Hi contacto, quedo amb ella, vaig a Razzmatazz, pim-pam, fem l’acció i vinga!, una altra per a la col·lecció.

El ven, l’original, o el regala?

Depèn.  De vegades són còpies súper xules signades i tal.  De vegades, si és un personatge amb molt de pes, l’original.

O siga, si és còpia o original depèn de la categoria del caricaturitzat. Quin tio! [Ric].

No, de la categoria, no. Depèn de la implicació que tinc jo amb aquell personatge, amb aquell famós… Depèn de moltes coses aquí. Jo en dic, d’això, al final, friquisme a nivell top.

Però vostè també és un friqui…

[Riu]. Y a mucho orgullo! Dels bons! Durant més de trenta anys he anat aconseguint una col·lecció brutal. Això és un llibre que va sortir fa gairebé deu anys. Ara en podria fer una segona edició amb molts més personatges. Trobo que és com un complement a la feina que no fa ningú. Tu busca o caricaturistes o il·lustradors que tinguin una col·lecció semblant amb famosos. No deixa de ser una fricada. Eh que sí?

Hi ha gent que el col·lecciona a vostè i vostè, que col·lecciona gent.

Exacte! Mira la portada. Hi ha Benicio del Toro. Una foto amb Benicio del Toro i la seva caricatura, i el tio posant per a tu… Al final, tu estàs complementant la teva feina amb un famós i la seva caricatura. Mira aquesta. Johan Cruyff. Una foto única.

Té les parets de casa plena amb aquestes fotos, com fan alguns restaurants?

[Riu]. No, no, no. Això ja no seria friquisme, seria egocentrisme. Una cosa molt malaltissa. Estic una mica pillat, però no tant.

Quina és la peça que més il·lusió li ha fet?

Messi n’és un. Quan em vaig fer una foto amb Messi i amb el quadre de Messi que vaig fer, que és un quadre brutal…

Sí. I hi ha aquella tan gran del Trident del Barça…

Amb aquesta caricatura es va fer una subhasta benèfica. És una col·laboració anual amb els periodistes solidari de l’Sport, que cada any fan una donació a una causa benèfica. Jo hi col·laboro amb un quadre…

És un oli?

No. És un acrílic. L’oli és més lent d’assecar. L’acrílic és d’execució més fàcil i més ràpid d’assecar. Aquesta és una de les fotos xules. Mark Knopfler també és una foto guapa… N’hi ha moltes.

La primera que m’ha ensenyat és la de Bruce Springsteen. Li agrada gaire?

Sí.

I com és que no té cap foto amb ell?

No ho he aconseguit encara. Ho intentem cada vegada que ve. Ha vingut mooooltes vegades i hem tingut moltes oportunitats, però noi, no hi ha hagut manera, però, tranquil, espero aconseguir-ho.

De la casa reial espanyola li van demanar una caricatura de Joan Carles…

Si, del Juanca.

Li la van pagar?

No. No, home, no. De gratelo, que es diu. “Señor Juanca, aquí tiene su caricatura. Disfrutela!”.

Que se’n deu haver fet?

Hòstia. Deu estar a Qatar! On viu aquest home ara?

A Abu Dhabi.

Doncs, a Abu Dhabi. O potser el Felip li ha fotut foc.

Alguna vegada, a part la casa reial, algú que li haja cridat molt l’atenció li ha demanat una caricatura?

Sí, i tant. Joaquín Sabina, Camilo José Cela… I un altre que era molt catxondo: el Ruiz-Mateos.

Li va trucar?

Trucaven a la redacció d’El Jueves demanant-la.

Tampoc la va pagar?

Jo crec que no. Hòstia! I després també trucava molta gent a la redacció, no per demanar-la, sinó per cagar-se en tot, perquè no els havia fet gaire gràcia allò. Però bé…

Diu vostè que la caricatura també és una arma de denúncia. De denúncia de què?

Del sistema. Amb una intenció política. Depèn del mitjà per al qual treballes, doncs, és això. No és igual fer una caricatura de Joan Carles amb maletes plenes de diners que fer-ne una de més blanca. Com aquesta de Magic Johnson sense cap atribut. En funció del diari pot tenir una intencionalitat o una altra. Sempre ho pots graduar. Pots graduar el nivell de mala llet o ser una mica més benèvol i ser políticament correcte.

Vostè ha treballat per a l’Avui, per a El Periódico, per a El Mundo, per a Intervíu… Li és igual la línia de la publicació?

Home, sí. Jo soc un mercenari. Jo soc del Barça, però si el Madrid em demana alguna cosa, també la faig. Si ve Florentino i em demana res, no li diré jo que no.

Precisament, aquesta caricatura de Florentino sí que té denúncia [assenyale una caricatura del president del Reial Madrid amb un garrot]…

Té conya. [Riu].

A Laporta no li’n faria una així…

I tant! Sí que li n’hem fet, sí…

Amb un garrot?

Alguna cosa li faríem. Amb un gintònic. Sí, sí. [Riu]. Al final, jo soc dibuixant i m’ha adapto a tot. M’encanta tocar tots els pals: política, esports, televisió, friquisme, de tot… No tinc cap problema.

Però al remat El Mundo i l’Avui no tenen precisament la mateixa línia…

Clar, clar. Però una caricatura… Si són de la seva corda, mires de fer-ho més suau i si són de la corda contrària, doncs…

Hi va haver un dibuixant, Carlos Gómez Carrera, Bluf, famós per les seues caricatures contra els militars rebels del 36 a la revista La Traca. L’any 40 el van afusellar a Paterna, juntament amb l’editor de la publicació…

Hòstia! No ho sabia això, però era possible, sí. Uf!

En la mateixa línia, però molt més recent, l’atemptat contra Charlie Hebdo. Vostè n’ha parlat molt poc, d’aquell atemptat…

Sí. Hòstia és com… com molt cruel això. Com molt desagradable. És un.. Com de molt mal rotllo, això. Sí, allà a El Jueves recordo que quan va passar això, hosti, hi havia com molt…, saps, com una sensació molt desagradable, de… Hòstia, és que va ser heavy allò. Una redacció, allò que passa. Jo ara intento oblidar-ho, però clar, és que… i va ser una època que fins i tot allà a El Jueves, que era RBA, em sembla, quan va passar, estava tot el món bastant acollonit, també, clar, parlant malament.

Hi va haver una crida a les revistes europees perquè dibuixaren Mahoma a la portada, com a solidaritat amb els assassinats i per la llibertat d’expressió, i El Jueves en va fer una on es podia llegir: “Íbamos a dibujar a Mahoma… ¡Pero nos hemos cagao!”…

Ja. Doncs, mira. Ja t’ho he resumit. És que dóna molt mal rotllo això. Tu ets allà a la teva redacció, fent la teva feina, i, hòstia!, que passi això és com molt extraterrestre. Tu has de defensar la llibertat d’expressió, però si hi ha gent que no ho veu així, tenim un problema, què fem aquí?

Vostè dibuixaria Mahoma?

Uuuuuuf. Pssssss. Hòstia! Mal rotllo! [Riu]. M’estimo més dibuixar altres coses. Hòstia.

Hi ha catòlics que, davant una caricatura del papa o d’un acudit sobre la seua religió, es queixen i diuen: “Ah!, amb nosaltres us atreviu, però amb aquells, no, eh!, valents?”.

Sí, sí, sí. És veritat. Tenen raó. Això són temes molt delicats [esbufega].

Què és l’humor? Quin n’és el límit?

Els límits són aquests de què parlem ara. [Riu]. Un límit d’allò de tallar arran. Si veus això, què fas? O aquells antecedents de dibuixants del 39…

O la bomba d’El Papus, l’any 77…

O la bomba d’El Papus, és clar.

El Jueves al final és el resultat d’una escissió d’El Papus després de l’atemptat…

Sí. Són episodis molt xungos. Avui dia dius: “Això passava?”. I sí, ha passat, i tampoc fa tant. Ostres!

La correcció política marca gaire l’humor actual?

La correcció?

Per exemple, fer una caricatura d’una dona que puga ser considerada sexista.

[Torna a esbufegar]. És que tot això ara també… Jo no sé. Jo no sé què fotre…

O fer una caricatura que destaque els defectes físics d’algú que en tinga un molt marcat…

Hòstia, sí. Això amb el temps, em fa més tall…

Però això és una caricatura.

Clar! I no fer-ho va contra els teus deus manaments de caricaturista. Però cada cop em sento més incòmode remarcant defectes no desitjats. Millor fotre’s amb gent corrupta, xoriços, gent així. La gent que té defectes que no ha escollit, pobres, uf!, no sé.

Ja, però si algú és calb, com jo, és calb. I si vostè no em vol ferir la sensibilitat, dedique’s a una altra cosa.

[Riu]. Sí, sí, però a mi m’agrada més tocar els uevs a gent que s’ho mereix.

I qui els tria? Vostè va dir una vegada que no s’estimava segons quines persones, referint-se a José María Aznar i a Jesús Gil y Gil. I llavors la caricatura és més bèstia. Però això és…

Sí, clar. Això és fer trampa. [Riu]. Aquí ara rectificaria. [Riu més]. Ja ho ha dit abans vostè: “O tots moros o tots cristians”. Però al final has de fotre algú que el foten pertot arreu. [Ho diu assenyalant dues caricatures, l’una de Jordi Pujol i l’altra de Gabrien Rufián].

La de Pujol [amb un cartell que diu Andorra Catalunya is no Spain] és més dura que la de Rufián [que hi apareix fent de caganer]…

Sí, la de Pujol té més malícia…

Sempre ho paga ell…

Sí, pobre. A mi em sap greu, perquè pobre iaio, tio, hòstia. Aquesta de Joan Carles [n’agafa una en què apareix el rei amb unes sabatilles i cara de bon jan] també és humor blanc. El Campechano… A tothom li queia bé. Mira’l, tan planer. I mira, si és un… Jo què sé. És que tot és molt…

A veure si acabem l’entrevista i decideix deixar l’ofici…

[Riu]. I em dedico a pintar paisatges. O boscos amb rovellons. [Riu]. És el que et deia abans. Els artistes plàstics poden dibuixar una caricatura o una marina.

Però vostè sempre ha fet caricatures…

Jo soc el Vizcarra d’El Jueves. He estat a El Jueves trenta anys. Això marca moltíssim. I encara… Jo quan vaig a fer salons del còmic, salons del manga, estic a l’estand, la gent ve perquè els faci caricatures. Quan faig exposicions d’aquests més de trenta anys de professió i la gent ve a veure l’exposició i els faig caricatures en directe, encara em diuen: “Tu ets el Vizcarra d’El Jueves”. O sigui, és Vizcarra, d’El Jueves. És allò que et deia abans també, crec que la nostra generació ha tingut la sort en aquell moment de fer forat, fer-se un nom.

Si hagués de començar ara de zero, començar amb divuit anys a treballar d’això, és que no sabria per on tirar. Ara és súper difícil. Ara ho té molt difícil la gent que es vol dedicar a aquesta mena de professions tan diferents, tan originals, tan exclusives. Trobo que és molt complicat avui dia. Sobretot, fer-se un nom, fer-se una marca, que això és important, i tenir prestigi a la professió. Perquè al final, hòstia!, amb l’Instagram aconseguirem coses? Només Instagram? Només amb TikTok? Fent aquestes coses què aconseguirem? Tenir una carrera llarga i important com els nostres referents, com el que hem viscut nosaltres? Jo no ho sé.. Tot això ho trobo una mica…

Efímer, frívol.

Clar. Jo en dic fast foot, de tot això. Això és fast foot. És com la música. És pim-pam. Hòstia…

A mi això em recorda una mica els xiquets prodigi del cinema del franquisme. Joselito, el pequeño ruiseñor; Pablito Calvo; Marisol, ángel de España… El seu èxit va ser efímer…

Els van cremar, sí. Jo ara sempre faig el paral·lelisme amb la música, que per a mi va molt lligada a l’art, a la il·lustració. En música avui dia totes aquestes tendències musicals com la urbana o el hip-hop són molt del moment, de consum massiu del moment, però d’aquí a cinquanta anys se’n recordaran? Això tindrà la transcendència que ha tingut, per exemple, un Elvis Presley o un Michael Jackson, per dir-ne alguns, amb una trajectòria artística que ha aguantat cinquanta anys, contra vent i marea? Bad Bunny, per posar-ne un exemple. Aquest senyor quan tingui setanta anys, què serà?

Potser d’ací a cinquanta anys la gent ja no sabrà tampoc qui era Elvis o els Beatles…

Hòstia! Jo crec que sí. Això és cultura pop. Han transcendit del món de la música aquesta mena de referents, aquestes icones… Un Lemmy Kilmister dels Motörhead, aquella imatge d’aquell tio, perdurarà…. Aquests músics tan bèsties jo sempre els comparo amb tots aquests que hi ha ara, que omplen estadis i que en fan deu de consecutius. D’aquí a cinquanta anys què passarà amb tot aquest gruix? I això va en paral·lel a tots aquests artistes, com comentàvem, que ara omplen Instagram o TikTok… Tot el que vulguis. És una marabunta tan bèstia, que és inabastable. Tot aixòm, d’aquí a uns anys…

No deu ser que es fa vell?

[Riu]. És possible. Sí, no? Si jo em sentís fa trenta anys, potser diria…

El meu pare em deia que això dels Beatles, comparat amb Maria Callas…

Però Maria Callas és un tòtem!

Com ara els Beatles…

En tot cas, tots dos perduren. Com Aretha Franklin sempre serà Aretha Franklin.

Per a la gent de la nostra edat…

Però és que ho és i ho serà. La gent d’ara no li arriben ni a… Rosalía serà una Aretha Franklin?

Ep!

Val. Doncs, val. [Riu]. Jo tinc la meva percepció. I tot això és el que et deia abans. És fast food. Tot ho cremem al moment perquè per a la societat i per a les noves generacions tot és fast food. Tot és burger. Tot és McDonald’s. Pim-pam, fora! I ja està. La música, te l’abaixes gratis. No li dones el valor que hauria de tenir. Prems i passes a la següent cançó. T’ho menges d’una manera, que és impossible digerir-ho tot i treure’n la part bona. Això també està passant amb el món de l’art. I no et diré res amb la IA.

Parla vostè com un boomer…

[Riu]. M’és igual. Ja m’està bé.

I què passarà quan siga la IA qui faça les caricatures?

Ja les fa.

Li agraden les caricatures fetes amb IA?

No. Es poden imprimir, però mai serà un original fet a mà, amb la signatura d’aquell tio. Sí que se’n podrà imitar fins al darrer detall la signatura, la textura, el que vulguis, però no.

Potser podrem preparar també una IA perquè, a partir d’una base, evolucione i cree el seu estil…

Sí. Tu has vist Terminator 2, no? I Almas de metal? Val, val… Que sí, que sí.

La IA pot evolucionar, però vostè, per exemple, no canvia gaire el seu estil…

Depèn. Tinc un estil molt marcat, sí. Veus una caricatura de Vizcarra i saps que és Vizcarra. Això és un punt a favor. Té un estil marcat i almenys tens un espai, una marca propis.

També, però Picasso evolucionava…

M’estàs dient que espavili? [Riu].

Ara es guanya bé la vida?

Sí. Vaig aguantant.

Com se sobreviu quan ja no queden publicacions de paper?

Jo tinc una pàgina web molt potent, on m’arriben encàrrecs de particulars, treballo amb la Galeria Corner4Art, que és de les més importants d’Espanya i jo crec que d’Europa, a nivell de producció. Amb aquesta gent treballo des de fa deu anys i trobo que està molt bé. És una galeria que té en cartera la llicència espanyola de Frank Frazetta, treballa amb Sanjulián, que és un tòtem i que amb 85 anys encara pinta a l’oli les seves històries cada diumenge. Té també els drets de Juan Giménez, de Luis Royo… És una galeria molt potent. I amb ells treballo i em guanyo dignament la vida. Després faig exposicions, faig llibres… Toco tantes tecles, que vaig aguantant. Puc estar-ne relativament content.

També fa acrílics enormes, per encàrrec. Qui li’ls demana?

Col·leccionistes particulars que els agrada algun tipus de personatge. I sobretot, tenen espai a casa per penjar-se un quadre de metre i mig per un metre. Són acrílics ben treballats. Caricatures artístiques mols espectaculars. És una altra vessant de totes les tecles que toco del piano.

També fa retrats.

Retrats més realistes, sí. De la vella escola. Més clàssics. També m’agrada molt. És una manera de no deformar [Riu]. Jo tinc la visió molt avesada a fer caricatura i m’agrada també traure retrats de faccions més realistes, més ortodoxos, més clàssics.

Quan es jubila un caricaturista?

Mai! Com vols jubilar-te? Mentre el coco i la mà aguantin, moriré amb les botes posades. A la taula de dibuix quan estiga a punt de palmar faré així, zas!, i s’acabarà el tema. Faré l’últim traç a la taula de dibuix. Segur.

Per què mai ha entrat al còmic, a la historieta?

Perquè hi ha molta gent que ho fa i que ho fa molt bé. Aquest és el meu espai. La meva manera de veure-ho és més fent caricatura. Faig caricatures de grup, que són com un còmic, però bé, sí, no és això. Considero que hi ha gent molt bona fent còmic i jo em defenso bastant en aquest terreny. Caricatura, il·lustració… Per aquí em moc.

Quin és el disgust més gran que li ha donat el seu art?

Pensar que un dia, tard o d’hora, s’acabarà. És com una premonició. I això és una putada. Saber que un dia deixaré de dibuixar és el pitjor que em pot passar. Perquè tu saps com es gaudeix dibuixant? És com un nen petit de cinc anys, que va escola. Quin és el moment de lleure quan s’ho passa bé? Hi ha dues maneres. Sortit al pati a jugar a futbol o dibuixar a classe. T’ho passaves de conya. No fent matemàtiques o història, que allò era un conyàs. Dibuixant encara et sents com un nen petit… A mi sempre em demanen a què em dedico, què foto. “Jo dibuixo”. “Molt bé, però de què treballes?” [Riu]. Al final sempre els dic: “Mira’m, tio, ja em buscaré una feina, tu tranquil”