L’escriptor basc Ibon Martín (Sant Sebastià, 1976) ha tornat a les llibreries aquest gener amb la seva última novel·la, El ladrón de rostros. Aquest nou thriller ambientat a Sandaili, a Euskadi, continua la sèrie de la investigadora de l’Ertzaintza Ane Cestero, amb qui l’autor pretén reivindicar la figura femenina dins d’aquest cos que ja de per si està molt invisibilitzat en el món de la literatura. A través de la mitologia basca i els paisatges aïllats d’Euskadi, l’autor aconsegueix formular un thriller trepidant amb el qual es confirma com un dels nous autors de novel·la negra més reputats.
Parla de novel·les euskaldinaves. Què fa del nord el lloc escollit per imaginar els seus crims?
Soc molt aficionat a la novel·la escandinava i vaig veure que els llibres sempre tenien en comú que passaven en llocs aïllats geogràficament. El clima jugava sempre a favor de crear una atmosfera una mica opressiva. Vaig adonar-me que el País Basc era perfecte, hi ha un munt de llocs on has d’anar intencionadament, no estan a mig camí de cap altre lloc. La climatologia al País Basc també és bastant dura. Em va semblar ideal perquè s’assembla a la novel·la escandinava. Al mateix temps tenim moltes llegendes, tradicions, mitologia, supersticions, que potser a la resta de l’estat no són tan habituals, però a la costa i les muntanyes basques són continues. Això em dona el joc perfecte per localitzar una novel·la.
És una mena d’homenatge a aquestes llegendes?
Intento que sempre estiguin molt presents. La mitologia basca em sembla fascinant, perquè són històries que venen de molt abans i encara avui en dia són allà. Si mirem Sandaili, la localització d’El ladrón de rostros, allà encara avui en dia, al 2023, es fan rituals de fertilitat previs a l’arribada de l’Església. És un ambient perfecte i m’agrada aprofitar-ho perquè per una banda és perfecte per la novel·la i per l’altra, m’ajuda a descobrir aquestes tradicions antigues.
Aquesta necessitat de descobrir localitzacions especials li ve del seu passat com a escriptor de guies de viatge?
Durant dotze anys vaig escriure guies de viatge i vaig recórrer tots els voltants del País Basc i els racons perduts. Buscava llocs que tinguessin a veure amb la mitologia i les llegendes. Vaig trobar molts llocs que ara em demanen que situï en ells alguna cosa més, ficció i novel·les com El ladrón de rostros.
La seva novel·la recorda en alguns aspectes a la triolgía del Baztán, de Dolores Redondo, o a altres mestres del thriller nòrdic. L’han inspirat d’alguna manera?
Tots els del nord estem una mica connectats, tots tenim una mica en comú que som en una terra que no només té uns paisatges molt interessants sinó que també t’explica històries del passat i del present que tenen un component màgic interessant. Tots bevem els uns dels altres. És veritat que en el meu cas no m’agrada aprofitar el realisme màgic, mentre que Dolores Redondo tirar de la mitologia posant pes en aquest component màgic. A mi no m’agrada tirar d’aquest realisme màgic, sinó fer veure que hi ha una connexió amb la mitologia però que aquesta no deixa de ser una cosa que està al cap de la gent i que no es converteix en realitat.
Ha visitat els llocs on localitza les seves novel·les mentre les escrivia?
Sempre hi ha un abans. A l’hora d’escollir un lloc on localitzar-la hi ha un previ, les tantíssimes guies d’excursions que he escrit i que m’han deixat al cap uns quants llocs interessants. Un cop escullo el lloc comencen un munt de visites. Durant els mesos que estic escrivint la novel·la hi ha un munt de viatges, en aquest cas a Oñati, per veure no només visualment el paisatge sinó olorar-lo. Per a mi les olors són molt importants. Em pregunto, de què fa olor Oñati? D’humitat, de pedra mullada, de molsa, d’aigua tancada… Tot això si no hi vas no ho aconsegueixes plasmar. També m’agrada molt parlar amb la gent dels pobles per veure quin tipus de problemes tenen en el seu dia a dia, quines preocupacions, per intentar que qui ho llegeixi se senti traslladat allà un cop obre el llibre.
Per què va optar perquè la protagonista fos l’Ane, una dona?
A la Ertzaintza hi ha un 88% d’homes i només un 12% de dones. En posicions de poder no n’hi ha pràcticament cap. M’interessava molt veure com una dona que ja ha arribat a una posició de poder, que ha escalat en l’organigrama de l’Ertzaintza, ha de donar explicacions que mai se li demanarien a un home. Ane Cestero està en el número 2 de l’organigrama de la policia, molt a prop del màxim nivell, i ha de viure com li pregunten constantment com ha arribat a ser sotsoficial i aclarir que no se n’ha anat al llit amb un cap per ascendir, sinó que es deu al fet que és molt vàlida. Volia explicar tot això des del punt de vista d’una dona i amb un home no n’hauria tingut la oportunitat.
Buscava introduir la figura de la Ertzaintza a la literatura? Encara no es parla gaire en ficció d’aquest cos o dels Mossos en el cas de Catalunya.
La Ertzaintza sempre ha estat molt vinculada al dia a dia de la vida a Euskadi i a la lluita antiterrorista, però no es veu la part de la investigació criminal. En realitat és el que fan cada dia i em venia molt de gust portar l’Ertzaintza al primer nivell i reivindicar-la. Sempre estem amb oficials de la Guàrdia Civil o de la Policia Nacional portant casos literaris i en canvi no en tenim amb l’Ertzaintza al front. Al meu llibre hi ha l’Ertzaintza des del principi fins al final. Estic molt en contacte amb ells i en la vida real porten moltes investigacions que fan esgarrifar, perquè tenen la competència absoluta d’investigar.
Manté un contacte constant amb la policia?
Sí. És ficció però és molt important que els lectors tinguin la sensació que estan dins d’una investigació que podria ser real. A la novel·la es fan les coses igual que en la realitat i per això estic en contacte a diari amb agents de l’Ertzaintza de tots els nivells. Tinc contacte amb agents del carrer, amb forenses del jutjat, amb salvament marítim… Col·laboro amb un munt d’ells, que m’ajuden a fer que el llibre tingui versemblança.
Fins a quin punt el va ajudar a publicar la primera novel·la la seva experiència escrivint guies de viatge?
El meu cas és diferent a l’habitual. Com que jo ja tenia experiència amb les guies de viatge, que es venien bastant, em va ser més fàcil publicar la primera novel·la. Ho vaig fer amb la mateixa editorial basca amb la qual publicava les guies. Es va vendre molt bé al País Basc, va ser un best seller a la zona. Després va venir Plaza y Janés a oferir-me que treballés amb ells. Tenia un volum de vendes bastant potent, així que la meva no ha sigut una entrada normal al món editorial.
Va haver-hi també algun component de sort perquè una editorial tan gran s’interessés en la seva obra?
En el meu cas va ser l’editora de Plaza y Janés, que estava de vacances a Euskadi, qui va descobrir els meus llibres. Va veure que estaven bastant ben col·locats, li van agradar i em va fer la proposta. És veritat que jo no partia de zero, sinó que una editorial petita i local ja m’havia donat una certa força.
Per què està tan de moda el thriller?
N’hi ha fins i tot un excés, una sobreoferta de thriller. Està de moda perquè hi ha molta competència al llibre: el mòbil, les xarxes socials, les plataformes d’streaming… Això fa que necessitem alguna cosa que ens absorbeixi des de la primera pàgina. Si no et crida l’atenció de seguida ho deixes i mires el mòbil. Llavors, quin és el gènere que aconsegueix això? El thriller, perquè des del principi hi ha un crim i una investigació. De fet, els d’avui no tenen res a veure amb els de fa deu anys, ara són molt més àgils. Si agafem un thriller de fa anys ara sembla lent, ara tot és molt més ràpid, passen coses constantment. Necessitem que el lector estigui enganxat perquè, si no, deixa el llibre i passa a una altra cosa.
Es critica el gènere perquè es diu que és fàcil d’escriure. Què els diria als seus detractors?
Escriure una novel·la em costa dos anys. Són dos anys d’una documentació molt exhaustiva, parlant amb agents, amb historiadors, amb la gent del poble, caminant molt pel lloc escollit. És veritat que hi ha thriller que es fa més ràpid, però en definitiva el que volem els que escrivim és que la gent llegeixi i si el thriller ho aconsegueix benvingut sigui. Què és millor, un cinema de culte que veu una de cada deu persones o Avatar, que aconsegueix que les sales s’omplin? El thriller és una eina perfecta perquè la gent s’enganxi a la literatura.
Un consell per a algú que vulgui escriure?
Que escrigui el que li agradaria llegir. Sempre ha sigut això. A mi m’agrada molt llegir i el que faig quan m’assec davant l’ordinador per escriure intento que sigui el que a mi m’agradaria llegir. Aquesta és la forma com connectes amb la gent. Si tu com a lector llegiries això, els altres segurament també. Gaudeix del que fas. És possible que la teva novel·la es publiqui, també és molt probable que no, però si gaudeixes del que fas, tot això que t’emportes.
