Hergé és un creador universal. La globalització ha fet que la seva obra no deixi de batre rècords en l’àmbit del còmic, com una proposta de portada per al ‘Lotus blau’ que va ser subhastada, fa un parell d’anys, per 3’2 milions d’euros (per posar un exemple, a la darrera fira Arco, la icònica ‘Dona i ocell’, de Joan Miró, va ser venuda per 2 milions). Un salt que es va accelerar amb la pel·lícula de Steven Spielberg (‘Les aventures de Tintín: El secret de l’Unicorn‘, 2011), que ha creat un amplíssim mercat de col·leccionisme, que va des de les subhastes milionàries a la modèstia del marxandatge o els exemplars vells que es venen com tresors al Mercat de Sant Antoni.
Però Hergé, l’artista global, és, també, un mite català. Georges Prosper Remi (Etterbeek, 22 de maig de 1907-Woluwe-Saint-Lambert, 3 de març de 1983, dos municipis de la regió de Brussel·les), personalment, només va fer una visita, curta, a la Vall d’Aran quan era un simple minyó escolta, amb fam de muntanyes i natura. No va tenir cap altra vinculació amb Catalunya, ni consta que acusés rebut de les traduccions al català que l’Editorial Joventut va iniciar l’any 1964, amb ‘Les joies de la Castafiore’.
Dues generacions de nens
Però aquelles aventures amb enquadernació holandesa van ocupar un lloc, immediatament, en el paisatge emocional d’un parell de generacions de nens catalans, que no tenien cap altre contacte amb la llengua escrita que els colors espectaculars dels viatges del reporter belga, farcits de renecs -catalaníssims- del capità Haddock, joies del llenguatge popular dels pescadors del Port de la Selva elevades a l’eternitat per les traduccions de Joaquim Ventalló. “Farts de sopes!”, “saltabardisses!” o “astronauta d’aigua dolça!” no ho podia dir qualsevol.
I aquí rau gran part de la catalanitat del personatge, deliciosament versionat. Joaquim Ventalló va ser un periodista terrassenc, director de ‘L’Opinió’ i ‘La Rambla’ i el primer a retransmetre un partit del FC Barcelona per la ràdio, el 1928. La seva implicació a ERC el va dur a l’exili, durant un temps, a França, on va aprofitar i ampliar la formació francòfona i va conèixer, de primera mà, el fenomen editorial de Tintín. D’ell va ser la iniciativa d’escriure a Joventut per oferir-se -si calia, de franc- a traslladar aquelles aventures als nens estrictament escolaritzats en castellà.
El resultat va ser un exitàs. Els llibres de Tintín eren molt cars per a l’època, però van aconseguir situar-se com el regal, valuós, a què els nens aspiraven via aniversari o bones notes. La línea clara del traç recordava alguns dels grans dibuixants catalans d’abans de la Guerra Civil, com Ricard Opisso o Joan Junceda i uns valors difusament cristians feien de Tintín un personatge pròxim per a pares i avis que havien crescut amb el ‘Patufet’ o el ‘TBO”.
Tota aquesta fascinació catalana va agafar gran, ric i un punt indiferent a Hergé. De fet, entre l’inici de les traduccions al català i la mort del dibuixant només es van publicar dues aventures noves: ‘Vol 714 a Sidney‘ i “Tintín i els Pícaros‘, a banda d’una última ‘Tintín i l’Art Alfa‘, incompleta, que es va publicar tal i com l’havia deixat el propi Hergé. La mort del creador, fa just quaranta anys, va crear un impacte mundial. I la decisió de no continuar la seva obra, expressada per ell i executada al peu de la lletra per la seva segona esposa, ha generat una fam de novetats que és expremuda -sovint sense gaires escrúpols- per la fundació que porta el seu nom i en gestiona els drets.
Més que Tintín
Tot i la fama enlluernant de Tintín, la creativitat d’Hergé va anar molt més enllà. Il.lustrador, publicista, cartellista… El dibuixant belga va explorar tots aquests camps, així com també va posar en circulació altres personatges, com ‘Quico i Flupi‘ -dos marrecs trapelles- o ‘Jou, Zette i Jocko‘, una família amb pare, mare, dos nens i un mico que Hergé va crear a petició d’un editor catòlic que volia “valors més familiars” que els de Tintín, un reporter que no sembla tenir lligams de cap mena.
Quaranta anys després, queda clar que la influència d’Hergé a Catalunya ha estat enorme, fins al punt que es pot dir que l’escola franco-belga, amb Tintín de mascaró de proa, ha estat predominant durant unes quantes dècades. Una revista infantil com ‘Cavall Fort’ o una publicació per a adults com ‘Cairo’ no haurien estat iguals o no haurien triomfat en el mercat català, així com tampoc el personatge d’En Massagran de Josep Maria Madorell.
Tintín a Barcelona
Tant és així que tots dos, Tintín i En Massagran, protagonitzen ‘Tintín a Barcelona‘, un conegut pastiche que encara a hores d’ara fascina els lectors amb un retrat -destraler, però ocurrent- de la Barcelona dels primers anys vuitanta. Finalment, ni que fos clandestinament, algú havia portat Tintín a Catalunya. Un país on els tintinaires són la tercera tropa del món, després dels francòfons i els neerlandòfons. I amb un naming de premi: ‘1001, Associació catalana de tintinaires‘.
Hi ha qui diu que Tintín no té relleu generacional, en època de súperherois nordamericans i manga japonès. Qui sap. Però els que el sentencien, tan despectivament, potser són els mateixos que van donar per acabats els discos de vinil i la cuina de l’àvia. De moment, Tintín porta quaranta anys sobrevivint a Hergé. I amb bona salut.
11
