Haidé Costa té nom de rastre i record grecs clàssics, passat pel tamís de Lord Byron i, sobretot, de Joan Maragall. “Que a l’alçar-me, ubriac, de vora seva i trobar-me privat de sa presència, ja no trobí en son lloc ma consciència, enduta per la forta rierada”. Els pares d’Haidé sabien de lletres i van voler deixar-ne constància oral quan van espigolar per trobar els noms de les seues tres filles.
Haidé va voler fer cas de la seua mare, tan influent, i va estudiar Dret. Per aquest fil d’Ariadna va acabar exercint de jutge deu anys, però amb una determinació adversa, que finalment la va portar a fer la volta al món. Quan en va tornar va decidir ser feliç i tornar als orígens: als cavalls i a la fotografia. De petita dibuixava cavalls i els fotografiava. Ara només els fotografia, però, sobretot, els interpreta. Fruit d’aquesta interpretació han nascut les col·leccions Binomis i Centàurides, amb unes imatges on els cossos de les dones i les egües s’hibriden i es fonen simètricament. Se’n pot seguir la petjada a la Pigment Gallery, temple de moderns i contemporaneïtat.
Haidé Costa portava el cabell llarg i lànguid quan feia de jutgessa. Ara és tota energia èquida i duu crinera.
De petita vostè dibuixava cavalls i feia fotos, perquè, a més, els seus pares tenien un laboratori. Per què va estudiar dret i es va fer jutgessa?
Perquè soc una bona nena, la meva mare em va dir que havia d’estudiar Dret i jo vaig estudiar Dret.
Així de clar?
Així de clar.
Va fer primer d’advocada i després, de jutgessa. Això darrer no és cap broma…
Sempre he intentat fer les coses tan bé com he sabut. Vaig estudiar Dret i va haver-hi l’oportunitat d’entrar com a interina de jutgessa. La veritat és que no m’ho vaig plantejar. No m’ho havia plantejat prèviament, sinó que va sorgir. Estudiava oposicions, em van fer l’examen del Tribunal Superior de Justícia amb uns senyors magistrats allà, vaig entrar a la borsa d’interins i des de llavors vaig estar deu anys fent de jutgessa.
Quina mena de jutgessa era vostè?
En quin sentit? [Riu].
Quina especialitat?
Vaig fer una mica de tot, instrucció, instància, però em vaig especialitzar en laboral. Vaig estar uns quants anys al Jutjat número dos de Tarragona, a laboral. La meva intenció sempre havia segut fer justícia. Quan em vaig presentar al TSJ i em van preguntar “Per què vols ser jutgessa?” –que aquesta és una pregunta que no sabia si em farien o no, però vaig pensar que potser sí que me la farien–, els vaig contestar que perquè que el Dret servia per a fer coses bones, perquè volia fer justícia…
Però vostè es pensa que la justícia serveix per a fer coses bones?
Depèn. El Dret és la manera de solucionar conflictes que té la societat. Si s’aplica correctament d’acord amb uns principis i d’una forma que pugui ajudar les persones, sí. Aquesta hauria de ser-ne la funció, però això no vol dir que no estigui polititzat, que no hi hagi persones al darrere que tinguin un pensament polític o altre o un bagatge professional o personal que pugui fer que la interpretació de la norma sigui una o una altra. Això, de fet, és la gràcia del jutge, que la pugui interpretar de la manera que s’adapti a cada cas.
La secció laboral és molt més tranquil·la que la penal…
Ho dius per la matèria? [Riu].
Òbviament.
És un bon àmbit. Jo vaig gaudir molt fent de jutgessa. Moltíssim. Però sempre et diré que soc fotògrafa abans que jurista, perquè la meva trajectòria professional comença dibuixant cavalls, com tu deies abans, i fotografiant-los. I continuo fent fotografies de cavalls. En tinc una capsa plena de quan tenia deu o onze anys. Però el Dret forma part del que també he segut. Jo hi vaig entrar el 2008 i vaig enganxar tota la crisi de la construcció. Allò va ser una animalada. Abans d’allò entraven al jutjat 800 casos a l’any i vam passar a tenir-ne 1.500. Va ser una bogeria, però em va agradar moltíssim. Va ser una feina molt bonica intentar aplicar el Dret d’una manera adequada als principis generals i a la norma per poder ajudar la gent.
Ho va aconseguir?
Em penso que ho vaig fer tan bé com vaig saber. Amb tota la llibertat per decidir el que havia de decidir a cada moment. Estic contenta de la feina que vaig fer i vaig gaudir moltíssim. Vaig gaudir molt amb la meva professió de jutge, però el meu esperit és de fotògrafa.
Ara en parlarem. Veig que hi vol passar ràpidament, però, encara en aquest món de la judicatura, mirant jutges i mirant fotògrafs, quina diferència hi ha entre una fauna i l’altra?
Més que diferències, te’n diré semblances. Les dues són unes feines bastant solitàries. Tant la de fotògrafa com la de jutgessa. La de jutgessa és una feina molt molt solitària. Perquè ets allà escrivint la sentència sola… Una altra similitud és que són dues feines molt creatives. Per a mi, construir i dictar una sentència era com fer un trencaclosques. Havies d’anar posant cada peça al seu lloc i construir-la amb un encapçalament, que és l’inici, un nus i un desenllaç. Cada vegada era com fer una petita novel·la. De vegades el problema era interpretar la norma, veure quina norma apliques en cada cas, una feina d’investigació.
Tenia l’enciclopèdia Aranzadi a casa?
[Somriu]. En aquell moment teníem l’Aranzadi online. Això és una meravella. Jo vaig ser de les primeres jutgesses que em vaig posar ordinador a la sala. Quan vaig demanar un cable per poder connectar-m’hi i prendre notes en la pantalla, em van mirar fatal. Això era el 2007 o 2008.
Avui dia els nous jutges ja deuen dictar algunes sentències amb intel·ligència artificial…
Espero que no la facin servir mai.
Per què?
Perquè la intel·ligència artificial dona molts problemes i molts errors.
Segons si és gratuïta o de pagament…
Ostres! No sé si jo la faria servir per fer una sentència. Crec que no.
Això vol dir que la innovadora que era vostè ara ja no ho seria tant…
No arribaria fins aquest punt, crec que no.
Ja que coneix els dos mons, fotografiaria jutges?
M’ho van proposar. Quan estava estudiant el màster de fotografia a Elisava hi havia un dels projectes que era fotografiar una comunitat. Em van dir: “Per què no fotografies jutges, tu que coneixes aquest espai?”. He tingut companys i companyes meravellosos, gent que realment creien en el que feien, i n’hi haurà que no… Puc fotografiar-ne algun, sí, si m’aporta alguna cosa en particular…
Segur que hi ha jutges que li aportaran coses…
Bé, tinc companys amb qui he compartit jutjats molt macos i que m’han aportat molt, però no sé si faria una sèrie de jutges. Ja estic una mica fora de tot això.
Què pensa ara quan mira cap a la cúpula judicial, les altíssimes instàncies, el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional…
Procuro no mirar-les. Jo penso que en la justícia funciona la de base. És a dir, la que serveix per a tu i per a mi, però la justícia en altres esferes penso que està molt polititzada. Procuro no mirar-ho. Estic fent un canvi molt important, que pots veure una miqueta en el meu procés creatiu també. D’anar d’aquest espai del Dret, d’aquestes coses, de les normes, al que realment jo penso que he segut sempre, que és aquesta persona fotògrafa o artista, com en vulguis dir, que busca aquest empoderament, alliberar aquest animal interior. La part jurídica, l’estic deixant bastant bastant de banda.
És una paradoxa, perquè, si li interessa aplicar bé la justícia i fer el bé, ara les decisions dels grans jutges van en un altre sentit…
De vegades dius: “Aquests senyors han estudiat les mateixes coses que jo?”.
És un àmbit –i això ho dic jo– on prevaricar no és difícil.
[Somriu, però amb un cert d’incomoditat]. Procuro no estar al dia de les decisions judicials, perquè realment estic intentant canviar aquest àmbit i anar cap a un altre de més artístic. Procuro centrar-me en aquelles coses que em fan feliç.
El 2012 decideix fer una aturada, un punt d’inflexió. Comença una volta al món que durarà mesos…
Oi tant! Allò va ser meravellós. Tenia moltes ganes de fer-la. Amb la meva parella feia anys que la planejàvem. A més, per a ell viatjar és la cosa més important de la vida. Vam preparar un viatge molt maco i vam començar a l’Illa de Pasqua. Després vam anar a les Illes de la Societat, a tot el que és la Polinèsia francesa, que és meravellós perquè t’ensenya moltes coses. Van ser-ne moltes, però una de les ensenyances que em vaig endur de fer la volta al món va ser com fer una maleta. [Riu]. Et puc assegurar que quan feia quinze dies que estàvem allà, quan vam arribar a Pape’ete, a la Societat, vam agafar la maleta que teníem de quinze quilos i la vam reduir a vuit. Els altres set els vam enviar cap a casa. Vaig aprendre a fer una maleta. De fet, quan vaig tornar aquí vaig apuntar-me tot el que havia deixat a la maleta per recordar-me’n si mai torno a fer una volta al món.
Aquest viatge va ser molt interessant. Una de les coses que em va ensenyar va ser aprendre a viure amb allò que tens a cada moment. Una mica sortir d’aquest capitalisme acèrrim. “Hem de comprar això, hem de comprar allò”. Recordo que en un moment determinat se’m vam fer malbé les xancles i allà només pots comprar un pareo i aquells flip-flops. No pots anar amb això a la muntanya. No hi havia res per anar-hi. La gent és molt feliç, la gent viu amb el que té…
Realment es pensa que la gent que és així, pobra, és molt feliç?
A la Polinèsia no són pobres. No tenen tot el que tenim nosaltres, però poden aconseguir tot el que necessiten. No necessiten calefacció. No necessiten llum, perquè el lleven amb el sol i se’n van a dormir quan es pon. Van a pescar i recullen la fruita dels arbres.
Una societat recol·lectora, no sé jo si això, aquesta visió nostra una mica idíl·lica, naïf…
És una meravella!
Potser és la impressió que ens fa a nosaltres i després arriba una malaltia i s’ho emporta tot per davant…
Sí, aquest és un dels problemes de la Polinèsia. Quan hi érem sí que és veritat que buscaven metges i l’assistència sanitària és més complicada, perquè no hi ha gent formada, perquè hi ha menys gent que vulgui viure allà. Però almenys a la Polinèsia veies la gent molt feliç. Nosaltres no dormíem a hotels, sinó que anàvem a cases i en general veus que és això. Després he estat a l’Àfrica i a altres llocs, i la cosa canvia…
Això es pensava Gauguin de la Polinèsia i la cosa va acabar fatal…
Hi ha de tot, suposo, però, almenys per a mi, un dels llocs del món que m’ha fet sentir més confortable han segut aquelles illes.
Els va fotografiar?
Els vaig fotografiar, clar. De fet, la primera exposició que vaig fer va ser d’una volta al món, però no vaig fer-hi tant retrat de persones, sinó de paisatges. Pels cinc continents.
La Polinèsia va ser el lloc que més la va aquietar. I el que més la va inquietar?
No va ser en aquell viatge, però, va ser en un altre: la Xina. Hi vaig anar fa poc, el 2007. Fa por perquè hi ha molta gent analfabeta i que segueixen tot el que els diu el règim. Em va fer respecte. Però vaig tornar-ne també meravellada, perquè és un país meravellós i la gent és molt amable. A priori no en tens aquesta idea, però són molt amables. Vaig gaudir moltíssim de la gent, de la cultura, del color… No ho sé. Em va agradar moltíssim. I de la volta al món el que em va semblar més dur va ser l’Índia. Vam tornar per allà i l’Índia és molt bonica, hi ha gent molt bona i molt dolenta, també, però és molt dura.
I a la tornada, el canvi…
Vaig tenir temps durant el viatge per a reflexionar sobre la meva vida. Realment, quan feia de jutgessa tenia molt d’estrès. Ja t’he comentat que havíem de respondre 1.500 assumptes quan abans n’havíem tingut 800. El viatge em va servir per a reflexionar què havia de fer amb la meva vida i vaig decidir reprendre coses que em feien feliç. Quasi amb 40 anys em vaig traure el títol de tècnic esportiu en hípica. Això ho fan les persones jovenetes. I em vaig matricular a l’Escola Elisava a fer el màster de fotografia.
Podia haver passat que, després d’haver fet la volta al món, a la tornada s’haguera proposat fer justícia en àmbits més determinants, més efectius, com ara el penal…
No. L’exercici d’introspecció, de pensar què volia fer amb la meva vida, va anar per un altre camí, l’artístic. Justament va passar el contrari. Després de veure les injustícies del món, vaig pensar que no en volia saber res. [Riu].
Això és escapista.
Per què? Em dedico a allò que realment havia volgut fer sempre. Aquest és el canvi. La vida és molt curta, es pot acabar demà i, per tant, el que has de fer és intentar ser tan feliç com puguis, amb allò que realment t’agrada.
El cavall i la pantera són els animals més bells del món?
La pantera… No m’ho havia plantejat mai. Són maques, eh.
Hi ha gent que diu el tigre, en lloc de la pantera, però tothom diu el cavall…
Tothom diu el cavall? Sí? Per a mi, a part de la força que té i aquesta imatge que tenim d’un cavall corrent pel camp, que és una imatge de llibertat, és un animal molt noble. De les característiques, de l’essència del cavall, el que més m’agrada és aquesta noblesa. I també la bellesa, sí, i això és el que intento reflectir a les meves fotografies.
El cavall és mol noble potser és una idea recurrent, tòpica, que tenim. Tots són nobles o n’hi ha que tenen mala fe?
Home! [Riu]. Hi ha de tot. Com a tot arreu. Però moltes vegades som nosaltres que els fem poc nobles. També hi ha moltes maneres d’educar un cavall. Per normal general són animals de fugida, que no et venen a buscar. Són molt gregaris, molt socials, però alhora les persones els fem una mica de por.
Crec que fem por a tots els animals. Quan vostè diu que el cavall és un ideal de llibertat aquesta visió no és una mica naïf?
Absolutament! Quan tu vols representar la idea de llibertat quina imatge et ve al cap? A mi moltes vegades em vindria un cavall corrent, però potser perquè estic molt condicionada, eh?
A mi un presidiari fugint de la presó, corrent pel camp.
També. Però ho veus? Sempre corrent pel camp com un cavall. En realitat, aquests cavalls viuen als estables. En un lloc fosc. Això em serveix una mica de paral·lelisme amb la vida de les mateixes persones. Realment, som lliures? O hi ha una constricció social que ens limita i ens porta a estudiar Dret en comptes de fer fotografia? Per a mi aquest paral·lelisme és important. Els cavalls es creuen lliures al camp, però en realitat no ho són. Nosaltres ens creiem lliures, però en realitat no ho som.
Per tant, és una falsa llibertat…
És il·lusòria, absolutament.
Vostè tria, doncs, aquesta llibertat, autoenganyar-se.
No crec que sigui autoenganyar-se. És desenvolupar-se en un món amb uns límits que has d’intentar trampejar com pots. Cadascú els trampeja com pot.
Enganyant-se.
No. Per què?
Si la llibertat és falsa…
Tu tens una sensació de llibertat absoluta, però tothom sap que no és absoluta. O sí? Tu què creus?
No ho sé. Jo pregunte, no responc. [Riu]. Per què diu vostè que el cavall és un animal totèmic?
El cavall ha estat amb nosaltres al llarg de tota la història de la humanitat, no sé si abans que el gos o alhora. Ens ha acompanyat sempre. Treballant la terra, a les guerres, ens ha transportat… Hi ha un vincle molt important del cavall amb les persones. A més, és una constant al món de l’art. Ara potser no i, de fet, jo intento recuperar aquest vincle amb la terra, amb el territori. Sí, el cavall ha estat un animal totèmic.. I mitològic!
També ha servit per a donar una sensació de força, de masculinitat i de virilitat. Per exemple, hi ha els collons del cavall de sant Martí o d’Espartero, la imatge, falsa, del cavall del general Pavía entrant al Congrés, el cavall de Jaume I o el del Cid… fins i tot el que muntava el general Franco en els conjunts escultòrics que es van enramar arreu… Tot això l’ha convertit en un animal testicular…
Ssssssí. Suposo que això depèn del punt de vista des del qual el mires. Jo no ho he sentit mai així.
Però ha sentit aquestes frases…
Sí que les he sentit, però no han segut importants en la meva vida. No sé si és que no els he donat gaire importància o és que mai m’he mirat el cavall des d’aquest punt de vista. Al final, el cavall no és que sigui afectiu, però és molt sensible. Jo el veig dins aquesta sensibilitat. De fet, el cavall quan està neguitós és perquè tu estàs neguitós. Quan jo estic neguitosa la meva egua ho percep. Perceben com estem. Realment, són animals molt sensibles. Més que aquest aspecte més viril, potser més polític, el cavall és una altra cosa en realitat.
Al quadre La càrrega, de Ramon Casas, el cavall del primer pla té exactament aquesta imatge política, d’agressivitat, fa por…
Mira, ara que em dius això, vaig fotografiar tots els cavalls de la guàrdia urbana muntada de Barcelona. I va ser un exercici preciós. Ara són una altra cosa. Els tenen molt ben cuidats i fan una funció molt bonica, en el sentit que van a les escoles, ensenyen aquesta proximitat de la guàrdia urbana. Això em sembla més interessant…
Sap la diferència etimològica entre equus –equa, egua, en seria el femení– i caballus?
No.
Equus era el cavall i caballus, el cavall castrat. La nostra idea ara de llibertat prové d’un animal castrat… [Somric].
De fet, habitualment ara quan els cavalls es fan servir per a la munta se’ls sol castrar…
Tot són contradiccions…
I tornem a la part femenina.
Sí, una egua no es pot castrar…
[Somriu] I, per tant, és més lliure.
El cavall sempre havia tingut, com els altres animals, una funció utilitària. Avui dia no pot ser un capritx de la gent que té els diners per permetre-se’l?
Hi estic d’acord. El cavall avui dia s’utilitza per a l’esport. I també té una funció terapèutica, amb tot el que és l’equinoteràpia. Realment, ajuda molt. A mi en les èpoques en què tenia molt d’estrès, sobretot quan era al jutjat, allò que més m’ajudava era estar amb el cavall –l’euga, en el meu cas–, perquè m’aportava tranquil·litat, la calma. Suposo que és el pèl, la calor, aquesta compenetració, el binomi, entre la persona i el cavall… Em treia tot aquell estrès. Són molt terapèutics.
Una teràpia cara… Perquè tenir un cavall només per desestressar-se…
Hi ha llocs on fan equinoteràpia i el cavall no és teu.
No sé si serà igual, sense la confiança que es tenen un amo i el seu cavall… El cavall és seu o vostè és del seu cavall?
Jurídicament, el cavall és teu, però hi ha d’haver una compenetració cavall-persona. Perquè, si no, no funciona. És el binomi aquest. De fet, una de les exposicions que tinc es diu Binomis. El binomi és aquesta compenetració entre el cavall o l’euga i la persona, que semblen un de sol. No es distingeix aquest centaure. I d’aquí ve aquesta meva evolució. El centaure és una sola unitat…
Ara parlarem de vostè i els centaures… Però, en tot cas, la relació entre els humans i els cavalls sempre passa per la doma. Vostè està amb un animal domat…
Com les persones. Ens domen des que naixem…
Però així no es pot establir cap relació d’igualtat…
Ostres! Hi ha moltes maneres de domar un cavall, moltes maneres d’integrar-lo a la societat. En aquest espai en què treballem jo acostumo a treballar amb gent que fa doma natural. Per tant, que no estressen el cavall perquè faci una cosa, sinó perquè ell vulgui fer allò que tu li demanes. Crec que això és un canvi radical en la forma d’ensenyar als cavalls com relacionar-se amb les persones. Tots els cavalls que veus a les meves fotografies –tret de quan faig un treball comissionat– procuro que hagin estat domats d’aquesta manera natural. Com a respecte cap a l’animal i perquè l’ensenyança sigui diferent.
Però vostè creu que a un cavall li deu agradar que li posen una sella i que el munte algú?
Ostres! [Somriu]. No l’hi he preguntat, però et puc dir que la relació pot arribar a ser molt íntima. I el cavall demostra la voluntat d’estar amb tu…
El cavall vol que vostè el munte?
Pensa que el cavall pesa 600 quilos i tu 60, 70 o 80. El cavall nota el teu pes, però no és una càrrega terrible… Més càrrega és portar un carro. Crec que la relació que s’estableix és un vincle de compenetració. Aquest binomi que ens aporta, almenys a mi, la felicitat de compartir-la amb ell.
Un cavall abans de domar-lo s’identifica precisament per la resistència a ser muntat. Això és un procediment d’ensinistrament pensat per al domini, no?
També estem ensinistrats per a treballar, no? I per a tenir una vida que ens porti a estudiar, a casar-nos, a tenir fills, hipotecar-nos…
Precisament vostè aspira a trencar amb això i a la llibertat. Aspirar a la llibertat amb un animal sotmès és una incoherència…
Crec que si el cavall està en bones condicions… Una altra cosa seria portar-los tot al camp i alliberar-los…
Seria més coherent…
Potser sí. Tenim espais per fer això, però crec que, si hi ha respecte i els cuidem… També podríem dir la mateixa cosa dels gossos i dels gats. Per què tenim gossos i gats a casa? Al final, mentre hi hagi respecte i cura i siguem conscients que és un animal i que té els seus patiments i les seves alegries, i puguem cuidar-los d’una manera adequada i en consonància amb el que són, ja està bé…
Quina és la cosa més bonica que li ha dit un cavall?
La meua euga no és gaire afectiva, és una mica feréstega… Una de les coses més boniques que em fa és… És que actuen com amb ramat. Tu en formes part i, per exemple, venen i et rasquen el clatell. Aquest és un moment de connexió absoluta perquè et consideren part del seu ramat…
Anem a les seues exposicions. La primera va ser Binomi, cavall i persona, dos en un, un sol cos…
Tot això arriba des d’aquell paral·lelisme de què parlàvem abans, del cavall i la llibertat il·lusòria, de la domesticació que rebem nosaltres com a persones i ells com a animals. Des d’aquest paral·lelisme, jo pensava que la unió dins el binomi, dins el treball conjunt de la persona amb el cavall, m’aportava aquesta relació entre els dos cossos. Amb seqüències estèticament molt semblants. Com es contorcen els cossos cap a un costat i cap a l’altre, com això té el seu paral·lelisme dins la fotografia. Vaig jugar amb aquest paral·lelisme harmònicament. Amb aquesta representació del cavall com un animal domesticat igual que les persones.
I això evoluciona fins a Centàurides, la seua darrera exposició. La unió es reforça tant, que arriba a un únic ésser, mitològic, meitat persona i meitat cavall…
La centàurida és una recuperació d’aquest ésser mitològic en femení. Els antics consideraven aquests éssers com una mica salvatges…
Eren guerreres.
Sí. I també una mica outsiders, fora de la societat. Jo venia d’aquest binomi, que ajuntava les persones amb els cavalls, i el vaig transformar en una centàurida. Per poder alliberar aquest animal interior. D’una manera una mica il·lusòria també, però poder-lo alliberar. És una metàfora molt maca. He volgut donar una segona oportunitat a aquestes centàurides. Vaig estar buscant-ne textos i pintures, i n’hi ha molt poques, potser per allò que dèiem abans, perquè el cavall sempre ha estat un espai molt d’homes. I vull recuperar-lo amb un esperit més femení.
Ha estat sempre un espai molt masculí, sí, però hi ha una paraula específica per a definir una dona genet, que és amazona, en l’etimologia grega una guerrera que muntava a cavall…
Vaig estar mirant estadístiques i ara mateix hi ha més dones muntant a cavall que homes…
Ara mateix hi ha més dones que hòmens fent-ho tot…
Sí, sí… Aquesta manera que deies abans tan viril de definir l’espai –la imatge– dels cavalls està canviant. Com els temps. Esperem que encara tot canviï més. I que puguem sortir d’aquestes domesticacions. Ho intentem, sí.
Diu vostè que “Centàurides és una reivindicació de la feminitat lliure, alternativa, salvatge”…
Almenys ens ha de fer pensar. Pensar, per exemple, que som en un espai moltes vegades confortable… Som als estables, amb la nostra aigua, el nostre menjar, al nostre llit, còmodes, però potser també està bé pensar si fem tot el que fem perquè ens han dit que ho hem de fer o perquè realment ho volem fer. Pensar com volem fer realment la nostra vida. Aquesta és la crida de Centàurides. Per a mi almenys vol ser una reflexió de com vivim la vida. Ser en aquesta roda…
Aquesta és una de les coses que quan vaig fer la volta al món em va sobtar molt. De cop i volta em vaig trobar sis mesos per davant de no tenir res planejat. Tenia els bitlles d’avió, d’una ciutat gran a una altra, però no tenia res planejat en aquests espais. Primerament vaig pensar: “Ostres! Què faré durant aquest temps?” Quina meravella poder gaudir d’aquest temps i quina meravella poder sortir de la roda en la qual som immersos tot el dia. Aquesta roda de hàmster que ens porta a casar-nos, a tenir fills, a tenir una hipoteca, una feina… Aquell moment de reflexió em va portar fora d’aquesta roda. Podia pensar què és el que havia de fer amb la meva vida.
Tot això es pot reflexionar amb diners. Ningú dedica sis mesos a pegar la volta el món sense un duro…
Es pot fer, però jo vaig estar estalviant durant deu anys per poder-la fer. No em vaig comprar un cotxe, no em vaig comprar una casa, no vaig tenir fills… Poder fer aquesta volta al món no va ser fàcil. Alguns amics em van dir: “Haidé, tu te’n vas a fer la volta al món perquè pots”. La vam fer perquè teníem molt clar que la volíem fer i va ser un objectiu durant molts anys. Va ser dur preparar-la. I va ser més dur fer-la. Perquè marxar sis mesos i mig amb una maleta i no tenir un lloc on parar o no tenir una rutina, encara que sembli una cosa molt xula, és molt dura…
Si un cavall se’n va a fer-la, segurament tornarà amb l’amo.
[Riu]. Segurament. Si el tenim ben ensenyat, segur… Si li dones menjar, amb això n’hi haurà prou. Ara vaig estar amb uns cavalls que es dediquen a la cria. Aquests no els domen. El propietari em deia: “No els podràs fer fotos, Haidé. No els podràs fer fotos, perquè són cavalls que són salvatges”. Els vam agafar, van muntar l’estudi, els vam ensenyar tot el que fèiem, els vam ensenyar com es disparaven els flaixos, els vam ensenyar la càmera… Vam fer una sessió meravellosa…
Potser ja la veuen a vostè com un dels seus…
[Riu]. De fet, ja porto la crinera posada.
Diu vostè que en aquestes sessions la preocupen més les persones que els cavalls…
Noooo. Em preocupen més els cavalls.
En el sentit que són les persones les que es posen més nervioses, les que es neguitegen més.
Ah, sí. I tant, i tant, i tant! Fer una sessió de fotos amb cavalls és complicat, perquè no els pot dir que mirin a la dreta, a l’esquerra o que somriguin. Intento que no siguin gaire llargues perquè el cavall no se’n cansi, però no és fàcil. Ara, les persones són més difícils. Et diuen: “No m’agrada aquesta arruga d’aquí. Trau-me això o allò…”. El cavall no es queixa.
Quina idea té vostè del feminisme?
Ostres! Crec que estem en un moment en què està molt estigmatitzat. I em sap molt greu, perquè penso que el feminisme el que busca és la igualtat de les persones, que no hi hagi aquests sostres de vidre, que m’he trobat sobretot en el moment en què m’he dedicat a l’empresa privada. Hi ha un moviment que ara mateix està sorgint i que fa molt de mal al feminisme que per a mi vol dir aquesta igualtat. Hi ha uns extrems que fan que moltes persones –sobretot, homes– que estan a favor del feminisme, d’aquesta igualtat, a favor que no hagis de distingir entre home i dona per fer una cosa, per buscar una feina o perquè una obra d’art tingui el mateix valor, dubtin… Crec que el feminisme ha de buscar aquesta igualtat, però sí que hi ha un moviment bastant preocupant que fa que persones que en principi estarien molt d’acord amb aquesta igualtat es facin enrere, facin l’exercici contrari. I això fa una mica de por.
Sobretot, entre la gent jove…
Hem de reflexionar-hi i hem de pensar que estem fent malament alguna cosa. Hem de fer un altre discurs. Potser hem de canviar el nom de feminisme i hem de buscar-ne un altre, perquè hi ha moltes coses que no em representen. Penso que aquests extrems no són favorables ni per a homes, ni per a dones, ni per a persones bisexuals, trans, LGTBI+ o el que sigui. Hem de recuperar la igualtat d’oportunitats, que valorem la persona per la persona, pel que fa i pel que és, no pel gènere que tingui.
Un jutge és una persona d’ordre. Això és molt d’ordre…
Sí?
Potser algunes feministes, sentint-la, la titlaran de conservadora o fins i tot de reaccionària…
Sí? En tot cas, abans d’arribar a aquesta igualtat, potser haurem de donar una mica més d’oportunitats a les dones. Jo no hi estic en contra. Si et refereixes a això. Al contrari. Penso que el que hem de buscar és aquesta igualtat, amb el camí que consideren els nostres polítics que sigui millor [somriu] i que puguem arribar al fet que no calgui identificar les persones pel seu gènere, el que sigui. És una qüestió temporal. No ha de ser per sempre aquesta ajuda.
Vostè és partidària de la denúncia social. Cap a on ens ha de portar aquesta denúncia?
Exactament cap a la igualtat. Jo busco una societat més igualitària on la persona sigui… De fet [riu], tinc centàurides homes, també. No els discrimino. M’agrada molt perquè tenen també molta força. Es tracta de buscar aquesta igualtat. Que no em mirin a mi pel fet de ser dona, sinó que em mirin pel que faig i pel que intento expressar…
Vostè és tan ordenada i metòdica, que les seues fotos són simètriques?
Oh! Ara m’has tocat el punt feble. Sí! Soc una boja de les simetries. Suposo que sí, que és per un tret de la personalitat, una mica… La majoria de les meves peces tenen simetries. Per les composicions, al final faig unes peces que són bastant instal·latives. Les simetries em semblen necessàries. Em donen pau i tranquil·litat.
I l’elegància?
Quina?
La de vostè i la del seu art. Simetria i elegància, en diria jo.
Sí? Doncs, m’alegra molt que ho vegis així. L’art no està deslligat de la bellesa. La bellesa és diferent a cada moment de la història, però a mi les peces em surten així. En realitat, són elles les que em venen a buscar a mi. Són així, perquè al final qualsevol expressió artística és una expressió íntima de la persona. A través d’aquestes fotografies pots veure com és la meva mirada. Potser és una mirada una mica naïf, com deies abans, però sí, té simetries i busca una bellesa estètica, però això no està renyit amb la denúncia. En absolut.
I per què torna ara a la fotografia analògica en un món del tot digital?
Últimament faig molta cianotípia. Fins i tot estic fent un curs per aprendre moltes tècniques de fotografia i positivat analògic, perquè per a mi és molt important controlar tot el procés. La fotografia també té un punt melancòlic i molt manual. I tinc moltes ganes de recuperar aquesta manualitat. Des de fer la fotografia fins a la sortida d’aquesta peça, que realment és imperfecta. Aquí hi ha una part d’aquestes cianotípies, de la imperfecció, de buscar aquesta peça única en tant que imperfecta, en tant que mai no serà igual que una altra, perquè sempre passen coses. Tot aquest procés és molt interessant. Em relaxa moltíssim i em transporta a un altre espai, a un altre moment. El meu pensament se centra a fer les coses, a com fer-les. Deixo de costat altres preocupacions que pugui tenir a la vida. Entro dins la fotografia i controlo tot aquest procés, des del principi fins al final. Dintre aquest descontrol que és la fotografia analògica.
Això encara la farà ser més solitària…
Hi ha altres moments de trobada. Per exemple, quan fas una exposició, com la que vam fer a Pigment Gallery, on he exposat Centàurides. Llavors et trobes amb tota la gent. Jo he treballat en cinema també, amb tot un equip de persones. El cine és molt maco, però molt complicat. O quan estàs fent un projecte fotogràfic de personatge o de retrat, que m’agrada molt, perquè m’agrada molt treballar la persona abans de fer-li fotografies. El que és important és conèixer aquella persona per poder extraure’n el màxim, aquest interior. La fotografia és solitària en el moment en què edites, en què reveles, en què… però després té uns altres àmbits que són molt enriquidors.
Sempre s’ha dit que els sioux i altres pobles indígenes americans no es deixaven fotografiar per evitar que els robaren l’ànima…
En una part ja és això, però, més que furtar-la, el que has d’aconseguir és que es representi en aquesta fotografia. Això és molt important. Perquè t’aporti alguna cosa, perquè t’expressi alguna cosa, perquè t’interpel·li com a espectador, com a persona, ha d’haver-hi part de la personalitat. Ara parlo del retrat. En el moment en què aconsegueixes això la fotografia passa de fer una mera imatge a ser un retrat i a explicar una part d’aquesta persona.
Vostè percep això quan es mira un retrat?
Jo crec que tothom ho percep. Hi ha gent que se n’adonarà i n’hi ha que no se n’adonarà, però al final quan tu mires un retrat hi pots veure si hi ha aquesta ànima o no. Tothom se n’adona, crec jo.
Tothom ara és o es creu fotògraf!
Això sí.
I aquest intrusisme desbocat no és horrible?
No. Està molt bé. La diferència rau a tirar una fotografia o a construir una fotografia. Aquesta és la diferència entre ser fotògrafa i no ser-ne.
La gent que no para de fer-ne pel carrer amb el mòbil les construeix moltíssim… Hi ha més fotògrafs pel carrer que persones.
Aquestes fotografies solen ser efímeres, d’un moment determinat. La fotografia és pintar amb llum. Per tant, jo penso que una cosa molt important, almenys de les meves fotografies, és la il·luminació. Jo no acostumo a fotografiar amb llum natural. Acostumo a fotografiar amb llum artificial. De fet, quan faig fotografia de retrat, la faig a l’estudi, però quan vaig a l’hípica m’enduc l’estudi fotogràfic. Munto l’estudi fotogràfic i il·lumino perquè pinto amb llum. Per tant, il·lumino com jo vull que després aquesta fotografia resulti.
No és inquietant que tothom es fotografie a ell mateix tantes vegades?
Això diu molt del narcisisme de la societat.
La quantitat de selfies que es fan a cada moment és astronòmica!
Vols que ens en fem un?
Ni pensar-ho. [Riu]. Li agraden els selfies?
No especialment. De fet, trobareu fotografies meves, però ben poques. No n’hi ha gaies. Procuro fer-me-les jo, perquè així trio quina poso i quina no.
Per què li van suspendre el compte de Twitter?
Ah! Em van suspendre el compte de Twitter?
Sí. Suspès “per infringir normes d’ús”.
Ni idea. Fa anys que no hi entro.
No li agrada Twitter?
No m’agrada d’on ve, sobretot. Hi va haver una època en què el vaig utilitzar força. De fet, jo crec que l’última publicació la va fer la Guàrdia Urbana, del projecte que vaig fer amb ells. Suspès? Primera notícia.
Jo em pensava que vostè hi havia penjat un nu dels seus i, com que són tan puritans…
Potser. Però crec que a Twitter no n’he penjat cap. Si n’he penjat, ha sigut a Instagram, i no hi he tingut cap problema. De moment… No se sap mai. Són una mica velats, els meus nus, per això, eh…
Són molt fins. Una mica naïfs…
[Riu] Com jo!
Són innocents.
És el que et deia abans. La mirada és la d’un mateix. I per a mi la mirada al nu és aquesta.
Vostè ha anat evolucionant, del blanc i negre al color, i de la simplicitat, l’austeritat, cap a un cert barroquisme…
Totes les meves fotografies són bastant minimalistes, en general. Tot evoluciona. Com a artista evoluciones com fa la persona. I la persona va canviant, com canvien els gustos, l’obra o el que vol expressar. Potser sí, potser estic en un moment més barroc, si tu ho dius.
I ara diu que s’interessa per l’abstracció. Sembla que està recorrent totes les etapes de la història de l’art.
Aquestes sí, aquestes són una mica més abstractes. De fet, és la deconstrucció de la centàurida. Tenen part d’aquesta simetria que deies abans. De jugar amb els colors, també, cromàticament. Tenen aquesta simetria, aquest efecte més lineal.
Programa vostè el que farà ara o es deixa guiar per la intuïció?
Ara mateix treballo amb la galeria Pigment. Anem fent molts projectes, com aquest d’aquí, de Dröm Living [l’empresa d’arquitectura i interiorisme on fem l’entrevista]. El meu interès és continuar evolucionant. Continuar parlant d’aquesta domesticació, d’aquesta llibertat, d’aquesta entelèquia. És una feina important per poder reflexionar sobre la societat que som. M’agradaria continuar treballant en aquest àmbit. També m’agraden els retrats. I el cinema, tot i que sigui molt dur. M’he decantat per l’art en galeria, però no deixo de fer altres coses que m’aporten també coses…
Pot viure de l’art o ha de fer d’empresària per viure?
El problema de viure de l’art o no viure’n és el temps, bàsicament. Tinc una empresa que de moment és jurídica. De fet, el problema és que no tinc prou temps per dedicar-me a l’art tant com voldria.
Ha llegit la novel·la L’home que parlava als cavalls a cau d’orella? O n’ha vist la pel·lícula?
Ara quedaré fatal. Sí, però no me’n recordo.
Parla als cavalls a cau d’orella?
Se’ls ha de parlar fluixet. Com que són molt sensibles, com et deia abans, se’ls ha de parlar molt pausadament i molt fluixet. Per no estressar-los.
Sentència seua: “Si tinc clara una sola cosa, és que només es viu una vegada”. Ho ha fet bé? N’està satisfeta, per ara? O en el futur farà un gir com el que es va derivar de la seua volta al món?
Estic feliç de la meva trajectòria vital. No me’n puc queixar. He tingut molta sort, però la sort t’ha de trobar treballant. Estic molt contenta del moment, de l’espai, de com he desenvolupat tota aquesta faceta artística. No sé què em depararà el futur. No tinc cap bola de vidre. En tens una per aquí?
