Hi havia una vegada una versió de La Ventafocs que va ser impulsada i realitzada com a pel·lícula d’animació pel catalanisme cultural de la postguerra i que el règim franquista va ignorar fins ocultar-la. Es va estrenar el 1950 amb el títol Érase una vez... i gairebé havia desaparegut. Però la Filmoteca de Catalunya va començar fa vuit anys un complex procés per restaurar-la, restituir-ne el color i la banda sonora originals i tornar-la a estrenar. Aquest setembre, la còpia restaurada es va presentar al festival de Sant Sebastià. I aquest dimarts, 27 de desembre, serà de moment l’última oportunitat per veure-la en una pantalla gran, als cinemes Renoir de Barcelona.
Pel·lícula condemnada a l’ostracisme pel règim i per Hollywood
Malgrat que va ser seleccionada i premiada per la Mostra de Venècia, el suport gairebé de les institucions de l’època a Érase una vez…, dirigida pel prestigiós crític d’art Alexandre Cirici Pellicer i amb dibuixos de Josep Escobar, un dels autors estrella de Bruguera, va ser gairebé nul. Per descomptat, en cap moment es va plantejar fer-la en català, cosa inviable a finals dels anys 40. I, encara que va passar la censura com a recreació del conte infantil clàssic de Charles Perrault, el Sindicato Nacional del Espectáculo va arribar a recomanar a la productora, Estela Films, que es dediqués a altres coses. Aquestes circumstàncies i la mala sort que coincidís en el temps amb la versió de Disney, que va registrar el títol de La Ventafocs per al cinema i va obligar a buscar-ne un d’alternatiu per a la versió catalana, va condemnar el film a l’ostracisme.
Se’n van distribuir molt poques còpies i va tenir una vida comercial curta i poc lluïda. L’original –de 35 mm i amb color– i les escasses còpies de qualitat que hi havia es van perdre. Només en van quedar algunes de 16 mm i en blanc i negre, que van córrer durant any per centres parroquials i escoles, on es va anar projectant com a pel·lícula infantil. Un procés que va estar a punt de fer que es perdés per a sempre una important peça del patrimoni cinematogràfic català. Fins que fa vuit anys va començar el procés per ressuscitar-la.
La tasca ha sigut llarga i meticulosa, amb components artesanals malgrat la utilització de tecnologia moderna. Artesanal en el sentit que ha calgut reproduir els colors originals –els del Cinefotocolor, la versió local del famós i inconfusible Technicolor de Hollywood– a partir d’un centenar de fotogrames de l’original que es conservaven, aïllats, com a part de la col·lecció de Joan Gabriel Tharrats, dipositada a la Filmoteca de Catalunya. La conservadora del Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca Rosa Cardona ha dirigit el projecte, en què hi han intervingut també especialistes com Enric Giné ,en la recuperació del so, i Luciano Berriatua i Isabel Benavides, en la reintroducció digital del color.
Un projecte de republicans vençuts que no es rendien
“Érase una vez… va ser una mena de contrapunt estètic i ideològic al Garbancito de la Mancha, que va ser el primer llargmetratge d’animació. Era un projecte que va sorgir de Catalunya, de gent republicana, gent que havia estat a la presó. Va involucrar sectors catalanistes amb la idea de fer una versió pròpia de la Ventafocs“, explica Esteve Riambau, director de la Filmoteca. Al capdavant de la producció, a més de Cirici Pellicer i de Josep Escobar, hi va haver personalitats tan significatives com l’historiador Josep Benet –que disset anys després seria senador de l’Entesa dels Catalans– i Fèlix Millet Maristany, pare de l’ara desprestigiat Félix Millet Tusell, condemnat pel cas Palau. Millet, com a promotor de l’Orfeó Calatà i altres projectes, era un mecenes català tolerat pel règim, vinculat a Acció Catòlica i agent d’assegurances a Madrid. Una posició que li va permetre aconseguir finançament per al projecte. A més a més, va arrossegar el seu nebot, Jordi Tusell –propietari d’Estela Films– perquè produís Érase una vez…
“No és que sigui una pel·lícula política però sí que és una pel·lícula sorgida d’un determinat context nacional català que li dona un aire artístic molt peculiar i molt interessant”, apunta Riambau. “Era el segon llargmetratge d’animació espanyol i va constituir una rèplica al Garbancito de la Mancha, també realitzat a Barcelona tres anys abans però de signe ideològic absolutament contrari. Si la variant quixotesca del conte del Pulgarcito exaltava els valors patriòtics de l’època de la mà de Balet i José Maria Blay Castillo (distribuïdor durant la Guerra Civil de documentals franquistes), Érase una vez… va aglutinar diversos elements catalanistes”, afegeix el director de la Filmoteca.
Ballarins d’esbart per a la Ventafocs
El coneixement de la història de l’art d’Alexandre Cirici Pellicer va fer que l’aposta estètica de la pel·lícula es basés en la pintura renaixentista. I encara hi ha un altre element que es podria considerar trencador per a l’època, perquè la vinculació dels promotors del film amb els responsables de l’Esbart Dansaire Verdaguer, dirigit pel coreògraf Manuel Cubeles, va portar introduir una escena de ball amb personatges reals en una de les seqüències d’Érase una vez…
Aquesta va ser la cirereta del procés que va convertir aquesta pel·lícula d’animació aparentment innocent en una mena de cavall de Troia del catalanisme de postguerra que se li va colar al franquisme. I malgrat la seva dificultosa història, la restauració que n’ha fet la Filmoteca permet ara recuperar aquesta petita joia de la cinematografia catalana.
6
1
