Ferran Torrent acaba de fer 75 anys. Els últims quatre o cinc han estat “els pitjors de la meua vida”, com reconeix amb una certa amargor, però alhora matisa que també han estat els més creatius, un fet que el sorprèn. Torrent ha suportat, amb estoïcisme o sense, l’epidèmia i el confinament, un càncer de pròstata i la dana de l’Horta Sud, que li va inundar la planta baixa de la casa a Sedaví. Tres desgràcies en tirereta. Eppur si muove. A València la Generalitat el va voler felicitar un any abans amb la concessió del Premi de les Lletres, que l’escriptor va recollir i després va tornar díscolament quan va comprovar la política lingüística que perpetra el tàndem del PP i VOX. Torrent escriu en català i el govern valencià escriu amb sang i en l’idioma de la Real Academia.
Ferran Torrent ha vingut aquests dies a Barcelona per assistir a la presentació del llibre que ha escrit Salvador Ortells: Entre els llibres i la vida, “un exercici de lucidesa i memòria que va més enllà del relat biogràfic”. L’edita Columna, cap i casal de la literatura torrentina. Ortells, que ja s’havia passejat per Joan Fuster i Josep Palàcios, conversa amb l’escriptor de Sedaví i reflexiona amb pinzellades que abasten la seua literatura i la vida. Com que el novel·lista ha fet 75 anys, preceptivament la Institució de les Lletres Catalanes li ha dedicat un petit homenatge a la Biblioteca Gabriel García Márquez de Barcelona. A la sala d’actes de la institució Ferran Torrent va tornar a demostrar que és el tigre de les lletres catalanes. Pes mosca, però tigre.
Setanta-cinc anys. Ara li fan homenatges. Què se sent als setanta-cinc anys?
De moment, no tinc massa dolors. De veritat. És estrany, però, com que ja tinc la quota de coses, l’organisme diu: “De moment, no et toca”. Jo he tingut molta sort en aquesta vida. Fixa’t que del 20 al 24 tinc l’epidèmia, que vam passar tots, el càncer de pròstata i la riuada. La riuada va ser una cosa que encara no he assumit. No vaig tindre desgràcies personals, però feia cinc mesos que havia fet una reforma a la casa i vaig fer-ne un vídeo per ensenyar als amics. Això és un poc el que m’ha salvat, perquè per a l’assegurança m’ha vingut de puta mare: “Mire, això és el que era i això el que n’ha quedat”.
No m’ho podia creure. Baixava l’escala i veia la nevera flotant, tot allà. “Si no plou. Què collons passa ací?”. Em pensava que eren les clavegueres. No me’n vaig assabentar fins a l’endemà. Els morts… Al meu poble, onze. Leonor, la del forn; Isabel, la Marinera; Txetxu, que era un xicot de l’ajuntament que tenia quaranta-pocs anys, que estava un poc paralitzat per un ictus i que per salvar el cotxe es quedà dins parlant amb la dona… Coses absolutament horroroses que no pensaves mai que passarien. Llavors tu dius: “Hòstia, tres! No poden passar-me’n més. Açò és una ratxa, però les ratxes s’acaben”. No ho sé. Espere que aquesta s’haja acabat. Ara els toca als altres.
[Ric]. Ara li toca la invasió zombi, que serà la darrera…
La invasió dels zombis ja la tenim a València amb el PP. [Riu].
L’ha afectat gaire tot allò de la dana? Encara ho arrossega?
T’ho diré. Me n’aní a viure a casa de Ferran Montesa. No sé si el coneixes. És el que porta Le Monde Diplomatique en espanyol. Em va dir: “Vine-te’n a casa”. Jo no volia anar-me’n, però els bombers em van dir que me n’havia d’anar perquè allà hi havia un focus d’infecció. El diumenge dinàvem al pis de dalt, on hi havia una psicòloga que no exerceix i es dedica a fer conferències pel món. Va ser ella qui em va dir: “Ara no sentiràs res, perquè estàs en el nervi de reconstruir, però quan passe tot segurament tindràs un baixó”. No m’ha passat. No he tingut un baixó. Probablement perquè quan vaig acabar de reconstruir havia de presentar una novel·la i després havia de pensar-ne una altra. Saps què passa? La meua vida no ha parat en 43 anys. No tinc temps d’això. Sempre dic: “O pastilla o paella”.
Encara no he entès aquesta frase. A segons quina edat per poder-te menjar una paella calen unes quantes pastilles: la de la tensió, la del colesterol…
Amb respecte per la gent que té depressions, evidentment. Jo he triat paella i no pastilla.
D’acord. És això, doncs. Pastilla per a la depressió.
Pastilla psicològica o paella. És això, sí, i tot és metafòric. [Riu]. Jo no prenc res… només que per dormir. Després, això del càncer no m’ha afectat… No m’ha afectat… Sí que m’ha afectat, però no tant com jo em pensava. El metge em va dir que tenia un tumor i la primera pregunta que li vaig fer és si calia químio. –“No, no”. –“I com eixiré d’ací?”. –“Jo crec que n’eixiràs bé. Morir, no et moriràs”. Vaig pensar que ja teníem dues coses importants. La químio, que, pel que em conten, és una cosa fotuda. I després, volia saber quant de temps em quedava. Un mes, dos anys, tres anys… Per fer allò que no he fet en la vida. Em va dir que no. Em va tocar un metge molt bo per a operar, però comunicava com un peix bullit, el cabró. Li vaig preguntar si després d’allò la meua vida havia de durar més o menys per haver-ho tingut. I em va contestar: “Tu tens les mateixes possibilitats d’agafar un càncer que una altra persona”. Ah, molt bé! Collonut. Me’n vaig anar d’allà contentíssim. “Soc normal. [Riu]. Soc normal”.
Hi ha l’epidèmia, hi ha el càncer, hi ha la dana, i hi ha que, al remat, vostè va fent… Paelles…
[Riu]. En pla metafòric, perquè ja no en menge. Són de digestió massa pesada. Però fixa’t que és l’època en què faig les novel·les més complicades. Memòries de mi mateix, El jo que no mor i una que estic fent ara que encara és més complicada que les altres dues. Hòstia! I tu dius: “Què ha passat?”. És com si de sobte diguera: “Em queda poc de temps i he de donar tot el que puga de mi”. No he sabut encara jo relacionar eixos dos fets. El fet que passes quatre o cinc anys els pitjors de la teua vida però, en canvi, són molt productius literàriament. No ho sé. No en tinc explicació.
Sempre s’ha dit que les millors creacions es fan quan l’artista pateix. La tuberculosi que destruïa els romàntics…
Jo em trobe millor que abans de l’operació. Una dona que coneixes i de la qual no et diré el nom perquè ho porta una mica en secret va tindre un problema digestiu, no de càncer. De còlon. Li vaig dir que n’eixiria millor que abans. “M’ho dius perquè m’anime”. Però després em va comentar: “Estic millor que abans, sí”. No sé si això és mental, psicològic, però jo em trobava millor. Li vaig dir al metge: “M’hauria d’operar cada any, a veure si així progresse”. Jo no sé si això és perquè… Bé, tu ara també estàs en condicions de saber-ho. Potser després et trobes millor perquè ets més conscient que t’has de cuidar i abans no donaves tanta importància a la salut.
La dana va destruir la planta baixa de sa casa de Sedaví. Sobre Sedaví, no parla mai dels seus pares. Què feien allà?
És que va ser una relació molt difícil, amb els meus pares. Sobretot, amb ma mare, que era molt fatxa i molt autoritària. A ma casa hi havia un matriarcat clarament, però mon pare era inútil físicament. Sempre estava malalt. Ma mare era una dona que jo crec que no volia tindre fills i que els tingué per tindre’ls. I, per tant… A mi m’han arribat a dir en alguna relació que he tingut amb dones: “Has de superar la relació amb ta mare”. “Jo tinc seixanta anys, hòstia, què vols que supere ja?”. Jo, de ma mare, ni me’n recorde. És a dir, jo entrava a les cases, veia una mare besant el fill i deia: “Però que rars són ací”. Ma mare en la puta vida no ens va besar ni a la meua germana ni a mi. Mai. I a la meua germana la martiritzava com a dona que era. No en tinc records perquè tinc l’avantatge que el meu cervell és molt pragmàtic. Refusa tot el que no m’interessa. O no m’hauria d’interessar. No tinc memòria per a les males coses.
Perquè això de la dana, allò del càncer… Sí, ho recorde, però… Li vaig dir a la parella que tenia llavors que quan em portaren a l’UCI –la van deixar entrar perquè jo coneixia el director– em fera fotos. Estàs allà mig anestesiat, ple de tubs… “És que vull recordar-ho, perquè, si no ho fem així, no me’n recordaré”. “Vull saber que m’he salvat”. Ja et dic, el William Hurt va morir de càncer de pròstata. Parlem de fa dos o tres anys. I les fotos m’obliguen a recordar-ho perquè jo no me’n recordaria.
De fet, eixe dia que em diuen que tinc el tumor un amic que tinc i que es diu el Roget –que és roig i això– i que havia passat un altre càncer i jo ens en vam anar a la marisqueria Civera de València. No a celebrar-ho, que això seria una infantilada, sinó a dir: “Hòstia, no sé les gambes que ens queden. Comencem!”. I ens férem gambes, ens férem de tot, ens férem un festí allà a la barra de Civera. I ja està”. Perquè, a més, la dana se l’ha emportat, però el metge em va fer un dibuix on hi havia tot a mà. I vaig pensar que m’ho havia d’emmarcar perquè estava molt bé explicat.
Diu que son pare sempre estava malalt, però què feia? Era llaurador?
Llaurador, poc. Sempre tenia ajudants perquè físicament no estava bé. De vesprada anava a allò que en deien l’Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos, que era el sindicat franquista del sector. Jo l’havia d’ajudar amb la màquina d’escriure, perquè s’esgotava. Ell tenia un emfisema pulmonar. No de fumar, que també havia fumat, però no gaire, sinó perquè va tindre molt mala infantesa. Es va quedar orfe de pare i de mare quan tenia quatre anys. Supose que havien de guanyar-se la vida i no li feien gaire cas.
Vostè ha viscut sempre a Sedaví?
Sí. Llevat de vuit anys en el meu segon matrimoni, que vaig viure a la Ribera de Cabanes.
Aquesta casa on viu ara era casa dels pares?
Era casa dels avis. M’hi vaig traslladar als nou anys.
La diferència entre el Sedaví de la seua infància i el d’ara?
Brutal! Hi havia el franquisme, però nosaltres teníem una vida… Jo estudiava als Jesuïtes, d’on em van expulsar amb quinze anys. Em passaren als Jesuïtes professionals perquè aprenguera un ofici. [Riu]. Als sis mesos em van expulsar també d’allà. Nosaltres vivíem als cines. Sedaví, Alfafar, Benetússer, Catarroja, València… Al Coliseum de València. Allà estrenaven cada dilluns tres pel·lícules! Vivíem als cines i teníem València com un laberint d’impunitat. Al poble tu no podies fer res. Per tant, havies d’anar a València, on no et coneixia ningú. Encara tinc eixa idea: “Me’n vaig a València a fer no sé què, però al poble, no”. De fet, quan he tingut, així, parella o parella disfuncional no entre mai per la plaça. Entre sempre pel carrer, perquè… Perquè jo què sé, perquè no em pregunten. Igual que quan ve la tele. Els dic que no em porten al carrer, perquè allà no paren de preguntar-me…
Això vol dir que encara hi ha un Sedaví Sedaví, el de tota la vida…
Sí. El que jo practique, perquè és la gent del poble que coneixes de xiquet, d’adolescent, de joventut… Eixes amistats es mantenen.
Hi ha un altre Sedaví conseqüència dels Planes de Desarrollo i la industrialització, amb el qual vostè no manté relació.
Clar. És que hi ha molta gent que jo ja no conec. Gent que em saluda, que són fills de qui siga, però que jo ja no conec. Jo vaig conèixer un Sedaví de 3.000 habitants i ara en té més de 10.000. Sedaví encara ha tingut la sort que el desviament del riu Túria –gràcies, Generalísimo!– no es va engolir el poble. Pensa que de Sedaví a Pinedo i el Saler hi ha els arrossars. No pot créixer per aquí, no pot créixer per allà i tenim una finestra enorme oberta. Sedaví és un dels millors pobles de la comarca. No s’ha convertit en un barri de València.
Vostè per què comença a escriure en valencià? On l’aprèn?
L’aprenc de llegir. No n’he fet mai un curset. Pensa que en el nostre cas l’estructura literària és castellana. Fèiem tot l’ensenyament en castellà. Ara, més o menys, els alumnes ja tenen una idea de valencià, però nosaltres, no. Jo em presente a un concurs a Vila-real on m’acompanya Josep Iborra. Ell formava part del jurat i el vaig dur en el meu cotxe. Aquell concurs premiava un guanyador i cinc accèssits. I a mi me’n van donar un. [Somriu]. Va ser ell qui em va dir: “T’hi podries dedicar…”. Li vaig comentar que sempre havia escrit. Des de l’adolescència. La meua primera narració per entretindre la gent del poble, els meus amics, es deia Les olimpíades de Follalàndia. Llàstima que la vaig perdre. I cada nit els en feia un capítol.
En valencià?
Sí, sí.
Per què?
Bé, un valencià d’aquella manera. Com m’escriuen a mi els meus amics de Sedaví. Un valencià que per dir “ho vaig dir” escriuen “Heu vach dir”. M’ho passe bé llegint-lo. Jo devia tindre setze o dèsset anys.
D’on li venia aquella mania? Normalment en aquella època tota la gent de la seua edat escrivia en castellà.
Perquè era lector.
En valencià.
Noooo. En valencià no podies llegir.
No ho acabe d’entendre.
Perquè el parlàvem. Al col·legi hi havia dues classes socials. Els que parlàvem valencià i els castellanoparlants. Eixíem al pati i els de Massanassa, Sedaví, Alfafar, ens ajuntàvem. I ens barallàvem amb els altres. Dèiem: “Estos maricons parlen castellà!”. Saps? Eren com marietes.
Al poble el parlava tothom, però a l’hora d’escriure tothom escrivia en castellà.
Sí, però… És molt… Mira, l’exemple és perfecte. Els meus amics i coneguts del poble quan em posen un what me’l posen en valencià. No el saben escriure, però no conceben, no els cap al cap, d’escriure’t en castellà, perquè parles contínuament en valencià amb ells. I això segurament és el que em passava a mi. Jo no tenia consciència del valencià ni res. No com Eliseu Climent, que quan va nàixer o quan va fer un any ja en tenia. [Riem]. Era perquè parlàvem en valencià i ho fèiem en valencià tot. De fet, a Sanleón, el pintor de Catarroja, el caporal Zapatones li va pegar una hòstia per parlar en valencià. Sanleón deia: “Valencianista, no n’he segut mai, però jo parle sempre en valencià”. Tota la pressió que hi havia era en valencià, justament al revés del que passa ara. Tinc un fill adoptat. El vaig adoptar quasi amb onze anys. Era castellanoparlant. Jo li parlava en valencià i ell el va començar a parlar en un mes perquè eixia a jugar allà a la Ribera de Cabanes i tots els nanos parlaven en valencià. Els idiomes s’aprenen així.
Què llegia vostè en valencià? Els primers llibres.
Ostres! No me’n recorde. Probablement, Enric Valor. Tot el que hi havia aleshores. No els avantguardistes [somriu], perquè no podia… Com deia Joan Fuster: “Si compres aquest llibre, et regalen també un pollastre”.
Fuster ho deia concretament referint-se a la primera novel·la d’Amadeu Fabregat: “Si compres Falles folles fetes foc, Eliseu Climent et regala un pollastre”.
[Riu]. Sí. Me’n recorde. Devia llegir Isa Tròlec, Manuel de Pedrolo… Pedrolo em resultava molt pesat en idioma. Molt espès. No me’n recorde ben bé.
Ja que parla de Fuster, quina relació hi va mantindre?
Vaig anar quatre o cinc vegades a Sueca a parlar amb ell. Una vegada, acompanyat de Pepito Guia i no sé si venia també Maria Conca. Tinc dues cartes seues… Sempre he pensat que Vicent Andrés Estellés a mi no m’interessava com a persona. El trobava un ploramiques. Però, en canvi, Fuster, sempre el vaig trobar una persona digna. Pensa també que el català de Fuster en els anys seixanta era un català moderníssim. Per a mi sempre ha sigut un exemple. Ell i Josep Pla com a escriptors. Més encara Fuster que Pla. Fuster era… hòstia! Tu lliges encara el nivell de català que tenia i dius: “És una puta meravella este tio”. Com escrivia! Tu agarres traduccions al català –La cartoixa de Parma, de Stendhal, o Crim i Càstig, que va traduir Andreu Nin– i allò és perquè se’ls emporte la guàrdia civil. Nin, potser el van matar per això. Pel tipus de català que feia servir. No les he pogut llegir! Ara ja les pots llegir perquè n’han fet noves traduccions. Però aquelles traduccions i les dels anys seixanta, setanta, fins i tot vuitanta, de clàssics, són horroroses. I després tenies els que escrivien en català els anys setanta i també vuitanta, que es pensaven que la paraula més difícil era la més literària.
O moltes vegades, la més diferent del castellà. Marques de generació.
Exactament. I això a mi no se’n va enganxar. Amb No emprenyeu el comissari jo tinc dues sorpreses. L’una, que faig una conya i se la prenen seriosament. Se la prenen com una novel·la negra. Però si jo n’he fet una paròdia, de la novel·la negra! I l’altra, que vaig entendre que no podia escriure ni nogensmenys, ni hom, ni res d’això. Perquè estava escrivint una novel·la l’any 83.
Abans d’entrar en tot això, què li deia Fuster quan llegia les seues novel·les?
Que jo recorde, li va agradar molt un reportatge que vaig fer a la revista El Temps sobre la boxa als Estats Units. Era una barreja literària i de boxa. Això m’ho va comentar, però sobre les meues novel·les mai em va dir res. [Riu]. Afortunadament, perquè Fuster era molt crític.
Se’n va salvar, sí. Abans de No emprenyeu el comissari, va publicar La gola del llop, una novel·la escrita amb Josep Lluís Seguí. Vostè sempre explica com va deixar de col·laborar amb ell, però mai ha contat per què se li va acudir de fer una novel·la a quatre mans…
Perquè teníem amistat. Ell ja havia escrit, ja havia publicat. No sé on la férem, l’amistat. Potser a la Universitat Catalana d’Estiu. O a través de Rosanna Cantavella, que coneixíem els dos. El cas és que férem amistat. I no sé de qui va ser la idea, de veritat, perquè, quan passen els anys… Sí que recorde això que li explique a Voro [Salvador Ortells], que és que comence a escriure No emprenyeu el comissari i als cinquanta o els seixanta fulls li’ls ensenye i li dic de fer-la junts, i, literal, em diu: “No. Tu fes la teua carrera, que jo faré la meua”.
Mai n’he volgut fer broma, perquè ell ho va sentir molt, això. No ha tingut sort. Ara està en una residència. Ell era bastant raret, eh? Deixà de parlar-me. Ens vam veure una vegada a Canal Nou, a la sala on servien els canapès. Aní a saludar-lo i em donà la maneta com la donava Franco. Així, solteta. Una altra vegada hi havia un dinar amb quinze o vint persones i començà a fer el pallasso davant meu, sense dir-me res. A beure molt, com si ho necessitara. No sé si en aquell moment encara publicava. Se n’havia anat a viure a Alcoi. Crec que ho ha passat bastant malament. Pel fet que a mi m’ha anat bé i a ell, no. Però no ho sé, perquè no ho he parlat amb ell.
Una diferència entre ell i vostè, sí, és l’èxit. A què atribueix el que li ha correspost?
Doncs no ho sé. És un misteri. Jo faig No emprenyeu el comissari i no em podia imaginar que tindria èxit. És impossible que amb una primera novel·la… En aquell moment també passava una cosa: hi havia poca competència. Ara entres en una llibreria i no coneixes el 70 per cent dels autors. Sobretot, a Catalunya. És més, ha canviat una mica el registre lector. No crec que ara llegesquen les meues novel·les gent més jove de 35 o 40 anys. De fet, en aquesta novel·la que ara escric faig una conya sobre Blas Piñar, perquè és l’any 73, i em tocarà posar un asterisc. Perquè encara els de més edat no sabran qui és Blas Piñar.
Però els seus lectors ara són nous, són els de sempre?
No ho sé. Veig unes fornades de lectors de fa quinze o vint anys… Pel tipus de literatura que es publica hi ha una tipologia de lector nova que no és la meua. Jo soc encara molt tradicional. Personatges, argument, tot ben lligat… I ara s’expliquen moltes desgràcies. [Riu]. Tot és bullying, no sé què… Bullying a l’escola, a la mili… Jo vaig fer la mili a Capitania General. Ull, eh!, que allò era dur. Però tot això que han contat Vicent Partal i Àlex Gorina en aquell documental… Per a mi això és brutal. Jo no ho vaig passar, això. Molt de fatxa, eh!, molt de fatxa. “Si quieres venir al edificio tal, allí estamos los de Falange”… Jo estava a Hojas de Servicio. Érem tres. El tinent Bravo –xe, Bravo no, que eixe és el de Marsé–, el tinent Moreno i una tia que era més fatxa que sa puta mare. El tinent em deia: “No la puedo soportar”. El tinent! I era l’any 73. Va haver-hi el colp a Xile i el tinent va comentar: “Yo no sé por qué los militares se meten en política”. I aquella el volia matar.
Li conte una historieta sobre èxit. Una vegada fa molts anys, quan va publicar Gràcies per la propina, Manuel Vicent em va demanar si la novel·la en català es venia. Li vaig comentar que alguns autors, com Ferran Torrent, en venien moltes. Cent mil exemplars, crec que li vaig dir. I em va contestar que s’havia equivocat de llengua…
Home, cent mil, no, però jo recorde que els primers cinc o sis mesos en vaig vendre vint-i-cinc mil. Una barbaritat, eh!
Jo li’n vaig dir cent perquè va ser la xifra que més endavant em va dir Miquel Alzueta.
No, ja està bé, ja està bé. [Riu]. Conec Vicent. És molt llegit en columna de premsa, però no tant llegit en novel·la. A veure, llegit-llegit com el Manuel Jabois. Si escrius a El País i tens veu a la SER, un públic d’entrada, el tens…
Les seues primeres faenes van ser de supervivència. La primera que fa amb una miqueta de trellat és la de periodista…
Sí, a la revista Qué y Dónde, amb Josep Torrent, que tothom es pensava que era germà meu.
Després passa a El Temps.
Jo crec que hi passe perquè Rosa Raga, la dona de l’editor, em convocava a sa casa per corregir No emprenyeu el comissari. Crec que passe a El Temps per això.
A vostè el fascina el periodisme.
I tant! El reportatge. Jo no soc columnista, però el reportatge, sí. L’altre dia ho pensava. Tinc llibre electrònic i l’altre dia vaig comprar el llibre de Tom Wolfe sobre el Nou Periodisme. Resulta que jo, sense haver-lo llegit, ja feia reportatge amb diàlegs. Hòstia!
Vostè s’assemblava bastant a la seua escola, sí.
Sí, però sense haver-lo llegit!
Els nous periodistes nord-americans deien que els millors escriptors d’aquell moment eren ells mateixos. Que ells eren la literatura.
Que la novel·la ja s’havia acabat. I que això que feien la substituiria. Allò va durar deu anys. Quan jo vaig començar a escriure així ningú em deia que allò era Nou Periodisme, ni jo tampoc en tenia consciència. Anys després, quan vaig llegir Tom Wolfe vaig pensar: “Hòstia, resulta que jo he fet Nou Periodisme sense saber-ho!”. Ara es podria tornar a fer això, perquè lliges uns reportatges que són unes bombones hòstia que…
A El Temps hi havia una colla de redactors que escrivien molt molt bé, molt espavilada literàriament…
No deus parlar de Vicent Martí [riu].
També.
Polseguera, li deia jo. S’estava tres dies per a fer un article!
Sí, però després era molt bo.
Ah, sí. És veritat. Molt bo, molt bo. Era el que millor insultava. Li va dir a Emili Piera que era el segon millor periodista de Sueca. I Piera li deia a Jesús Civera: “Qui deu ser el primer?”. I aquell li contestava: “Dec ser jo, que soc de Sueca també”. [Riu]. Martí insultava molt bé.
Devia referir-se a Bernat i Baldoví… I ara no li pica el reporterisme?
És que ara tota l’energia que tinc, que és lògic que siga menys, la dedique a la novel·la. La novel·la té una part immaterial que és pensar i pensar. I pensar si allò que penses és bo per a la novel·la. Si t’equivoques al full cinquanta, has de tornar arrere. Has de fer proves contínuament. Prova contra prova. Jo mateix, posant problemes a aquella idea que he tingut. A mi les novel·les m’ixen d’un desig. I jo el force, eixe desig. “Per aquí no vas bé…”. El force, el force. I al final li trac la punta a base de violar-lo contínuament. Aquella idea és bona. Bé, és bona però potser no et dona per a una novel·la. Perd molt de temps. I és un temps que no es valora.
Pot perdre’l perquè vostè és un dels pocs escriptors de la literatura catalana que es va professionalitzar fa molts anys i que ha viscut del seu ofici.
Sí. Va ser una inconsciència total. Una insensatesa total. En aquell moment jo no tenia el fill. Havia passat dos anys a la Conselleria de Cultura. Allà vaig escriure la segona novel·la, Penja els guants, Butxana. I el conseller Ciprià Císcar em va oferir la possibilitat, que no sé si encara existeix, de fer-me funcionari sense passar oposicions. T’hi podies passar tota la vida. Conec gent que s’hi ha estat fins a la jubilació. Però vaig pensar: “Si em quede ací, no escriuré, perquè em faré un dropo de collons. Em faré funcionari total”. Perquè jo allà no feia res. No feia res! De fet, allà hi havia una revista que es deia Papers –i que un tio molt cult de Las Provincias pronunciava a l’anglesa– i jo els donava idees. Em deien: “Sí, sí, ja ho farem”…
Allà estàvem Joan Josep Pérez Benlloch i jo. Primer ens van posar en un magatzem descarregant llibres. I jo li deia: “Però si som els únics que sabem firmar i mira on ens han posat!”. [Riu]. Després tant ell com jo ens en vam anar. No vam acceptar la proposta aquella funcionarial. Estant allà, quan ja havia fet la segona novel·la, m’adonava que tenia la paga, però… A algú li he sentit dir jo que la nòmina fa tontos. A veure, tothom ha de tenir una nòmina i tal, en una administració o en una empresa, però el que tria eixe camí per comoditat… Uf! Arriba als quaranta o als quaranta-cinc anys i estàs buit, eh? Tinc amics que ho han fet i els he proposat que facen un dietari del tedi. Un dietari del tedi, parlant de l’avorriment, està molt bé. “No sigues fill de puta, Ferran!”. [Riu].
Quan jo vaig aprovar una oposició a la Diputació de València havia de passar el filtre d’una entrevista posterior amb el secretari. Aquell era un home completament franquista que tenia fama de violent i portava pistola. A la impremta provincial m’havien ensenyat les marques de les bales que havien quedat a les parets després d’una brega amb un altre funcionari. Se’m va quedar mirant a la porta del seu despatx i em va preguntar tot seriós: “Vostè té collons?”. No sabia què contestar-li i li vaig amollar: “Quan he arribat a la porta sí que en tenia”. I em va respondre, rient moltíssim i tocat-se’ls: “Li faran falta, perquè ací ens passem el dia tocant-nos-els!”.
Gran! Gran! Que romàntic! Duels a tirs per la impremta!
Ha parlat abans de Rosa Raga i no ha dit res d’Eliseu Climent. S’estan fent grans. Què en pensa ara, d’Eliseu?
Hòstia, doncs em fa una mica de pena. Perquè ja saps que ha sigut un home molt actiu i l’última volta que el vaig veure… Està sord com una rella. I està fotut. Rosa també, però crec que no tant. Encara la veig millor a ella que a ell. Eliseu és un tipus que m’ha caigut molt bé sempre. Però crec que era d’aquells que necessiten que siguem minoria per manar ell segur. Si en aquell moment hi haguera hagut un partit com ara Compromís, clar, la botigueta se li hauria escapat de les mans.
Sempre m’ha caigut bé, Eliseu, i mira que jo he tingut discussions amb ell. Una vegada anàvem a entrevistar la gent de Terra Lliure. Anàvem Jesús Ciscar, el fotògraf, i jo. I Eliseu ens anava dient la gent que eren d’Acció Cultural del País Valencià perquè passàrem la nit a casa d’ells. Jesús i jo anàvem per l’autopista i queia un aigua… Ens vam aturar en un hotel de l’autopista, que devia ser dels cars… Recorde que en aquell moment el director d’El Temps era Paco Pérez. Jesús em feu fotografies en calçotets, que després vaig barrejar amb les de Terra Lliure. Paco, agafat a la pipa com sempre, ens va dir: “Això vos pareix graciós?”. [Riu]. Què vols que et diga. Es hem jugat la vida amb els de Terra Lliure…
Hòstia puta. Terra Lliure… Tenien allà l’escenografia aquella… Amb un bazuca i tot. I jo els deia: “Però això funciona?”. Perquè em pensava que era de plàstic. Ens van posar unes ulleres fosques al Castell de Perpinyà que et deixaven veure-ho tot pels costats. Jo pensava: “Però així com ens han d’alliberar estos?”. Eren dos tios i una tia encaputxats. Però, clar, a la tia se li notava la veu de tia. Contacten amb mi a la Universitat Catalana d’Estiu. “A tu t’interessa una entrevista?”. I jo els dic: “Home, clar”. Una vegada a València, em van convocar a Andorra. Arribe a Andorra a l’hotel on m’havien citat, ve un tio i em diu: “Tal dia, a tal hora, a Perpinyà”. “Xe, i això no m’ho pots dir per telèfon?”. M’havien fet anar a Andorra! Hòstia, quina professionalitat! Podien haver fet el que em feien a mi quan militava al Partit del Treball d’Espanya. Em cridaven al Casino i si em deien dimecres a les sis, era divendres a les vuit. Em cridaven al Casino, que no estava controlat, i sempre era dos dies i dues hores després del que em deien. I no perdies tant de temps.
Ens hem quedat a l’hotel de l’autopista. Vos el va pagar Eliseu?
Sí, sí. Jo li reivindicava moltes coses. Llavors cobrava 62.000 o 63.000 pessetes al mes.
Marededéu! Sou de gran fitxatge en el cas d’Eliseu!
Total, total.
I l’entrevista? Aquella no la recorde publicada…
És que Eliseu no la va voler publicar. Cosa lògica, perquè els seus advocats li van dir que li portaria problemes.
Anys després sí que en va publicar una altra… Joan Fuster i Eliseu Climent… Hi ha més gent que per a vostè va ser molt important en una etapa determinada. Hi ha també Paco Roig, l’expresident del València CF…
Sí. A mi una vegada em va preguntar Antonio Calpe, que ha faltat, el del Llevant: “Però tu per què estàs amb Paco Roig?”. “Perquè és l’únic que pot enfonsar el València”. [Ric]. Paco Roig… Tu tenies allà una puta bíblia per a fer de Paco Roig. En l’època de Guinea, quan ell m’explica que enviava vaques a Guinea, posaven menjar al vaixell a les vaques, però per la maror no van poder arribar a temps, van passar quatre dies, i les vaques tenien una gana de collons. Obri la comporta aquella, les vaques veuen tot el que hi ha sembrat allà i se n’ixen corrent a menjar. Paco truca al ministeri i diu: “Ya están aquí las vacas… y repartidas”. [Riu]. Després m’explica com els suborna a tots. Paco és un fenomen. El que passa és que ara té vuitanta-set anys, et poses a parlar amb ell i no coordina.
Va treballar molt de temps amb ell?
No. Jo no vaig treballar amb ell. No vaig cobrar d’ell en la vida.
Era només amistat?
Amistat.
I vostè anava al Mestalla a veure el València?
A tribuna, sí!
Però si vostè no és del València!
Però era de Paco. José Vicente Aleixandre, periodista esportiu que va faltar també, em deia: “Em cague en Déu, no veus que és un populista? És un fatxa!”. I jo li contestava: “És el nostre fatxa. Parla en valencià. Que et penses que, si tenim un país, no tindrem fatxes o què?”. Doncs, ja el tenim, tio. Eixa és la ceguesa del nacionalisme valencià. Un escriptor de qui ja no recorde el nom em va preguntar un dia que me’l vaig trobar en un autobús: “Com pots ser amic de Paco Roig?”. –“Però si Paco Roig és l’actualitat. Ni tu ni jo som l’actualitat. És que viviu en una bombolla. La realitat és eixa. La realitat no és nostra, és dels altres. I cal estar on és la realitat”.
Li va presentar alguna vegada el seu germà Juan, el propietari de Mercadona?
Sí. Paco va fer setanta-cinc anys i l’únic que va anar a la celebració i que no era de la família vaig ser jo. Va ser a Aragón 53, un restaurant de València, a la planta baixa. El van tancar tot per a ells. Hi havia quaranta o cinquanta persones. Se m’acosta Juan Roig i em diu: “Ja sé que ets amic del meu germà. És que el meu germà s’emporta els deures a casa”. Vaig entendre la metàfora. S’emportava la caixa a casa. [Riu]. Li vaig contestar: “No en sé res, d’això”. Encara tinc fotos d’aquell dia. A més, ells tenen un germà que no estava bé, que portava una persona cuidant-lo, i que volia fumar i volia fumar. Al final el van haver de traure dalt perquè fumara. Jo vaig seure a la taula amb Paco. Va convidar tots els de la família. He tingut molta amistat amb ell, amb Magdalena Melchor, la seua dona. També amb Jesús Martínez, el líbero del València. Encara dine amb ell.
Collons, Jesús Martínez! Això és una llegenda!
Un fenomen! Ric molt amb ell.
Només va tindre aquell contacte amb Juan Roig?
No. Una altra vegada em va convidar a veure el bàsquet i em vingué a saludar.
I què li sembla, Juan Roig?
A mi? Fenomenal! Un tio que crea tants llocs de treball… Com més llocs de treball, menys impostos haurem de pagar, perquè no els crea l’estat. A més estat, menys llibertat individual. Això ho tinc clar. El que passa és que ara has de tindre molt en compte el que dius, perquè, si no estàs d’acord amb algunes coses, ja ets de dretes, ja ets fatxa. Tu imagina’t ara la contradicció, fonamentalment de l’esquerra, que són tan estatistes. L’estat està llevant-nos la personalitat. I la gent s’habitua que l’estat li ho arregle tot. Què passa? Que tu ja no decideixes, que decideix l’estat, però jo vull decidir per mi. Jo vull tindre una responsabilitat com a persona. I a més, si no entens la llibertat individual, com has d’entendre les col·lectives? Cada vegada més l’estat s’ho agafa tot. I això aclapara molt.
Catalunya, per exemple, és superburocràtica. Et conte una anècdota. Jo col·labore amb un programa que es diu Sense fronteres. El fan dissabte a la nit a Catalunya Ràdio. Vaig acceptar-ho perquè era una cosa de tres minuts i que no m’obligava gaire. Arriba el primer mes, m’envien la factura i jo no m’hi podia aclarir. Total, que li dic a Kílian Cebrià, que és qui porta el programa: “Et regale el mes de setembre, però em negue a fer eixes factures”. –“Home, em sap greu!”. Llavors em va trucar la subdirectora i em va dir: “No et preocupis, que nosaltres et farem la factura”. Ara ja no me la fan perquè tinc un gestor que en sap. Però jo no volia. M’hi negue. Em negue en rotund quan em demanaven fer burocràcia.
Una factura electrònica és una bomba adossada…
És una bomba. Necessites un gestor per a omplir-la. Però què és tot això? És un control absolut. Com podeu demanar tot això? Entra, ompli, ratifica, torna a ratificar… Però, escolta, si et done el carnet, et done el nom i el cognom, et done el compte i el número de factura… No n’hi ha prou?
No! No en tenen mai prou. Hem parlat de Paco Roig i del València, però no hem parlat del Barça.
Alto! Jo soc del Barça des que tenia dotze anys, eh? Del Barça i del Llevant.
L’he vist patir com un boig. Recorde haver-lo vist en una final de la Copa deixar la grada i anar-se’n fora del camp perquè no podia aguantar la tensió…
[Riu]. Potser he tingut el tumor per culpa del Barça. Tu saps les preocupacions que em dona… Ara se m’ha passat una miqueta, però abans no podia veure els partits. Encara ara. L’altre dia, el Barça-Madrid, no el vaig veure. Tinc un hàbit que el vaig deixant malauradament, que és assabentar-me’n l’endemà. Així no em foten la nit. Bé, no me la foten, però me’n vaig cabrejat. Ostres! Hi vaig entrar i 1-2. “Això et passa per burro!”. Tu pots canviar de nòvia, pots canviar de treball, però mai canvies d’equip. Jo a vegades dic: “No vull saber res del Barça!”. No ni poc!
Què pensa ara de Joan Laporta?
Laporta és un tio collonut. Per a mi és el millor president que ha tingut el Barça. El millor. I al remat, dues copes d’Europa, tants títols… Diuen que té una flor al cul. Jo crec que té un instint brutal. I això és molt important també. El millor president! Jo ja era laportista, però quan veig que el tio abans de ser escollit de nou li posa una pancarta al Madrid on es llig: “Ganas de volver a veros”, dic: “Que gran!”. Que gran perquè, a més, és educat. Ningú li pot retraure que diga: “Us estic esperant”. Hòstia, tio… Tu tens un exèrcit així xicotet com el tenen ells, la puta misèria, te’n vas al rei de tot i li plantes cara. Li plantes la bandera al seu terreny. Això alça l’ànim. És fantàstic per a alçar l’ànim, el tio. No, no, jo soc laportista.
Parlem de les seues novel·les, però abans li volia recordar dos petits conflictes…
Dos només?
Bé, n’hi ha bastants, però aquests els trobe prou significatius. El primer va ser, després d’haver publicat No Emprenyeu el comissari, quan deixa Tres i Quatre, l’editorial d’Eliseu Climent, i se’n va cap a Quaderns Crema.
[Riu] I després, de Quaderns Crema a Columna.
Exacte. A Quaderns Crema hi havia Jaume Vallcorba…
Gran editor!
He llegit i sé que el va ajudar molt a definir el seu estil literari en aquell moment.
Sí, sí. Per a mi va ser una descoberta, perquè jo a ell no el coneixia. Coneixia Quim Monzó. De sobte m’arriba una carta seua, que Voro Ortells publica al llibre, i me’n vaig a Barcelona a parlar amb ell. Vaig acceptar-ho tot, perquè era una editorial que a mi m’estranyava que estiguera encantat de publicar-li a un individu com jo, que feia el tipus de novel·la que feia. Vallcorba també era dels que corregien la novel·la colze a colze amb tu.
Això li va passar només amb ell?
No. Emili Rosales, de 62, per exemple, és un tio que està damunt les novel·les, malgrat la feina que té. Jo em queixava a Vallcorba i li deia que em calia un director literari. Perquè treballes sol, sobretot quan fas girs en la teua trajectòria. Memòries de mi mateix, per exemple, no té res a veure amb el que havia fet fins aquell moment…
Vostè va per cicles.
Exacte! Vaig per cicles. Sempre pense que o canvie jo o els lectors em deixaran. Perquè amb 43 que porte… Jo veig un autor o un actor per televisió que té vuitanta anys i pense: “Però eixe cabró encara va per ahí?”. Però de seguida pense també: “Tu també vas per ahí encara, donant pel sac”. Per tant, calla. Intente no aparèixer massa als mitjans de comunicació. Ara toca i toca, però intente no acceptar res que no siga que tinga relació amb alguna cosa que haja fet.
Quan Vallcorba m’envia la carta me’n vaig a Eliseu i li dic: “Mira, Eliseu, me’n vaig allà”. I ara t’explicaré una cosa que no vull que poses, perquè ell no se’n deu recordar, però que va ser veritat. Em va contestar: “Tu saps que jo mane de TV3 ací…”.
Així ja ho explica Ortells al llibre!
Ah, sí? Doncs, explica-ho si vols. Amablement, fent-nos un cafè, Eliseu em va dir que ja no eixiria per TV3. Però m’era igual. Pensava que, si no anava a Barcelona, en pocs de temps poca cosa faria més. La novel·la es va llegir molt a Barcelona gràcies a Ramon Barnils, que va escriure un article a El Món que es deia “Volem més Butxana i millor”.
A El Món o a El Temps?
A El Món, que era una revista setmanal. I, justament quan jo vaig a Andorra a parlar amb el tipus aquell que em va dir “a Perpinyà a les onze”, veig un article a El Quadern d’El País de Pilar Rahola parlant de també de mi.
Allà comença el cicle de novel·la negra.
Sí, que va acabar amb dues novel·les de transició horroroses: Cavall i rei i L’any de l’embotit. I encara una altra que no vaig publicar i que tinc a casa, que es deia El meu germà Santi, que era una novel·la d’humor. I quan me n’envien les galerades –tu saps que tardaven tres mesos a enviar-te les galerades, no com ara– la vaig llegir i vaig pensar: “Hòstia, açò és molt roín. Ja n’he fet dues de roïns i ara no en faré una altra”. I Vallcorba em va replicar: “Escolta, que aquell i aquell altre també s’equivoquen”. Sí, però s’equivoquen sense voler i jo ho faria a posta. Jo sé que és roín. No la vaig publicar i la vaig trobar durant l’epidèmia.
Res, que l’ha de publicar ara!
Que no, que no, que és horrorosa.
Llavors el va cridar Miquel Alzueta…
És un fenomen Miquel Alzueta.
Un fenomen total. Li crida i, ja se sap com van aquestes coses, li ofereix guanyar el Premi Sant Jordi.
Home, no digues eixes coses, que ara em sap mal.
Bé, doncs, no li ho dic així. [Ric]. Però li diu que edite amb ell i llavors Jaume Vallcorba es cabreja molt amb vostè.
Molt. Fins i tot diu una mentida pública. Afirma que a la novel·la li faltava cuina i ell no l’havia llegit. No l’havia llegida, però estava molt cabrejat. Una altra cosa que no he contat mai però que ara et conte a tu és que anys després ve a València a veure’m i em fa una oferta de quinze milions de pessetes per dues novel·les. I jo li vaig dir que no, que estava bé a Columna, on em tractaven bé. Jaume tenia una editorial collonuda, parava molta cura en l’edició, però jo allà no guanyava els mateixos diners, perquè pensa que Columna tenia millor distribució que Crema. Però Crema era una gran editorial i jo li estic molt agraït, perquè Crema, d’alguna manera, em va donar prestigi. Jo no els aportava prestigi, me’n donaven ells a mi.
I Alzueta és un geni…
Alzueta és un geni… Jo en recorde una anècdota que és collonuda. Havíem de fer un contracte nou. I m’envia una empleada d’ell que crec que li deien Oblit. Me l’emporte al Saler, ens fem dues ampolles de vi i firmem en un tovalló dotze milions de pessetes a l’any de contracte per a la pròxima novel·la. A l’any, eh! I després em crida Alzueta i em diu: “Què li has fet firmar?!”. –“Jo no li he fet firmar res, que ho ha fet ella”. Però el tio havia segut abans molt elegant amb mi. Abans de disparar-se Gràcies per la propina, dos dies després de publicar-la, em va dir de fer un contracte per a la pròxima novel·la. Me’l feu i en veure jo com estava anant Gràcies per la propina li vaig dir: “Hòstia, com me l’has clavat”. Ell va contestar: “No et preocupes. El trenquem”. I va trencar el contracte. Després, doncs, jo li vaig dir: “D’acord, trenque el tovalló, però que sàpigues que, com que jo ja veia que havia guanyat una fotracada de diners, he anat a Hugo Boss i m’he comprat roba pensant-me que podia fer-ho”. [Riu]. En fi, aquell contracte, aquell tovalló, era abusiu.
Jo sempre parlaré bé de Miquel Alzueta. És un tio molt intel·ligent, autodidacte i intel·ligent, i a més, una gran persona. Molt sensible.
Mirem els cicles de les seues novel·les. El primer, la negra, comença en Tres i Quatre i es desplega a Quaderns Crema. Després d’escriure amb Seguí La gola del llop arriben No emprenyeu el comissari, Penja els guants, Butxana, Un negre amb un saxo, Cavall i rei i L’any de l’embotit… En aquell moment vostè considera que les històries de Toni Butxana i Hèctor Barrera van perdent qualitat…
Sí. Em vaig autoexigir un canvi. Hi ha gent que em diu que hauria d’haver continuat. Però jo els conteste: “Si et faig cas, cinc anys després m’hauries retret que sempre faig el mateix”. Jo era conscient que havia de canviar. Salvador Ortells diu que tinc un gran sentit de l’oportunitat. És possible. Però no està estudiat, és una necessitat que tinc.
El 2002 n’obre un de nou, de cicle, que és el de la corrupció. L’enceta amb Societat limitada i el continua amb Espècies protegides i Judici final. Vostè considera que Societat limitada és la seua gran novel·la…
Això diu Salvador Ortells. Jo és que… Pffff… No m’ature massa en això. No sabria dir-te. Perquè sempre tinc l’ambició de poder superar les coses que he fet. Ja firmaria perquè totes tingueren l’èxit de crítica i lectura que Gràcies per la propina o Societat limitada. Gràcies per la propina m’ha donat molt per cul a mi. Em va pillar una tia per València i, sense dir-me ni bon dia, em va amollar: “Tu no tornaràs a fer una novel·la com Gràcies per la propina!”. Val, d’acord, moltes gràcies! Li vaig contestar: “Senyora, que l’he feta jo, eh!”. D’acord, però és meua. Fixa’t, se’m va quedar gravat: Hòstia, al final m’assaltaven pel carrer i tot.
Aquell nou cicle mostra la ciutat de València en estat pur. La ciutat havia estat el seu escenari des del principi, però no tan intens…
Sí, però era molt epidèrmic, també. Gràcies ja no ho havia estat tant, però totes les anteriors, sí. Sobretot, això es nota a Societat limitada, perquè és social, política…
La societat més bèstia –empresaris i polítics– hi queden ben retratats. Per què aquest canvi?
Perquè és el que conec. Si tu vols fer una novel·la realista, has d’explicar coses que coneixes i, geogràficament, el món que coneixes també. És molt més fàcil. I pensa que jo soc d’un poble que es va industrialitzar. Coneixia els empresaris que a penes sabien firmar en aquell moment. He tractat molt els moblistes. Encara els tracte. Són una espècie… Ara ja s’han extingit, perquè pràcticament s’han jubilat o són morts, però eren… Fills de llauradors. Em convidaven molt als esmorzars que feien i tenien dues obsessions: el pernil i la gamba. Això és molt de pobre. Menjaven tones de pernil i tones de gambes. Perquè tots havien segut treballadors. Treballadors mal pagats, des de xiquets. Pensa una cosa. Quan parlen de Manchester parlen dels xiquets de deu anys… Els xiquets de deu anys… Jo això ho he vist al meu poble. Els he vists als tallers: “Xiquet, porta la botija. Xiquet, ves al banc. Xiquet, porta tabac”. Als dotze, escatant i als catorze, aprenents. Però als deu, al taller. Aprengueren abans a escatar que a llegir. A guanyar-se la vida que a llegir. Només per això ja es mereixen un respecte. Jo he conegut la mentalitat dels empresaris d’aquella època.
Ara, als darrers anys, ha tingut molta relació amb una família de grans empresaris valencians, els Calabuig, de Castelló, que porten el grup Aguas de Valencia. Són diferents?
Sí, sí. I tant. Els Calabuig ja són senyors. Educats, amb cultura, parlen anglès… És que parlar anglès ja vol dir un nivell. En persones de seixanta o seixanta-cinc anys. Ho entens? És un altre tracte.
Hi ha una nova fornada d’empresaris valencians que ja són homologables amb Europa.
Ja ho crec!
Això potser civilitzarà el país. Fins ara pocs empresaris valencians han estat valencians…
No hem tingut una dreta liberal, no. Ara diré una bestiesa. Però jo veig la Marquesa parlant, la Cayetana Álvarez de Toledo, i dic: “Hòstia, té un fons de cultura…”. Molt espanyolista, sí, però hi ha un fons.
Classista.
I tant!
Sembla més noble displicent que empresària liberal.
A partir d’això pots posar tot els ets i els uts que vulgues. Però tu la veus parlar i… Jo no sé per què la gent no vol dedicar-se a la política. Hi ha gent que conec que els han oferit conselleries i que no han volgut.
Perquè la política en els darrers anys destrueix la gent. La teua imatge, la teua intimitat, el teu entorn… T’insulten sense parar. Cobres poc i pots acabar a la presó…
El resultat és que jo he vist directors generals i consellers que dius: “Hòstia, aquest és director general o conseller?
Precisament per això que dèiem ara… La gent que té recursos i cultura no estan disposats que els destrossen a canvi de no res…
Jo no he entès mai de la vida que algú haja de declarar els seus béns quan és elegit o arriba a un càrrec. Que vagen al notari i que li ho facen saber, però jo no tinc per què saber què tenen o què deixen de tindre…
Això han decidit ells que siga així.
Doncs, no ho entenc. Tu ves al notari i allà et confesses.
És com un vot de transparència pública.
És igual que quan diuen: “He vist un sindicalista fent-se unes gambes”. Perdona, un que guanya mil euros pot anar a fer-se unes gambes si vol. Què collons passa si es menja unes gambes? Però, mira, ja hi tornem. [Riu]. La gamba i el pernil són dos aliments que identifiquen molt la gent que puja d’escaló social.
Entre la València de No emprenyeu el comissari a la València de Societat limitada la ciutat ha pegat un canvi brutal.
Brutal!
Per a mal o per a bé?
Tot el que és augmentar demogràficament és mal sempre. Com més gent, més problemes. Jo no sé Espanya com pot governar-se amb cinquanta milions de persones. És una cosa horrorosa.
A Alemanya en són noranta…
Sí, però Alemanya es va industrialitzar al segle XIX. És incomparable. Espanya era agrària. Llevat de Catalunya, Alcoi i el País Basc, la resta era agrària. Anaven tots amb la boina. Un país així és complicat.
Quan vostè era xiquet i anava a València la gent d’edat encara parlava valencià.
Ma mare canviava al castellà quan entrava a la ciutat. Em parlava en castellà.
Per no semblar de poble.
Era això.
Però la ciutat encara era bastant monolingüe. Com ara, però a l’inrevés. Quines dificultats planteja això a l’hora de fer parlar els personatges?
A mi no me’n planteja perquè tinc memòria dels personatges. Com que els he coneguts parlant valencià… Però intente fer una diferenciació entre els diàlegs i el narrador. I si cal subvertir la llengua, la subvertisc en un diàleg. Cap problema. De vegades dine amb la gent de l’editorial La Drassana i veig que ells tenen una mirada molt localista de la llengua. Jo entenc que la llengua també és estètica. A mi la paraula iaio no m’agrada, la trobe fallera. Jo pose avi, però mai en diàleg, perquè sé que ningú diu avi al País Valencià. Intente fugir de paraules que m’incomoden per molt valencianes que siguen. Perquè hi ha un punt que és estètic. Però el diàleg és diàleg, i allà escrit este i esta. Núria Cadenes em va dir un dia que havia sentit aquest i aquesta ací. I li vaig respondre que em jugava una paella amb ella que en cap poble valencià les deien.
Es van perdre fa dos segles. A l’Edat Mitjana es combinaven les dues formes.
Clar, dona, ets que tu ets de Barcelona. Ací no ho diu ningú.
Blasco Ibáñez patia a les seues novel·les valencianes perquè no podia fer parlar els personatges als diàlegs en castellà quan sempre s’expressaven en valencià. N’utilitzava ben pocs. Ara passa al revés. Vostè fa parlar personatges en català que a la vida real no ho farien mai. S’expressen en castellà.
Ja ho sé. En soc conscient. Però parlem de ficció. Ara, a la ciutat encara veig molta gent que parla valencià. Si tu t’hi adreces en castellà d’entrada, és lògic que et contesten també en castellà. Hi ha una fórmula ben fàcil. Els dius “Bon dia!” i si et diuen “Bon dia!”, continues. Si et contesten “Buenos días”, ja ho veurem. Jo no entenc la resistència de no canviar mai de llengua, perquè al final del dia seria molt esgotador. Però ho intentes i, si t’entenen, avant.
S’ha referit als editors i als escriptors de La Drassana, ha llegit Noruega?
Sí. A mi em va agradar. Al final li sobrava una miqueta, però em va agradar. És bastant generacional. Respecte a mi, té una mirada més de València, no la perifèrica que tinc jo. Em va agradar. Soc l’únic que la va defensar allà. Ara, té un registre… Fins i tot algunes faltes. No et diré noms de gent que la va criticar, però, anem a veure, ens hem queixat sempre que no tenim públic i ara ve algú que en té i vos en queixeu. Per a mi, només que en tinga ja és prou mèrit… Eixe públic que té ell el puc tindre jo i el pots tindre tu. També l’he defensat des d’eixe punt de vista. Hòstia, collonut que triomfe un tio. Hi havia un tio al meu poble, al carrer de Gómez Ferrer, el carrer de desastre de la dana que van traure els del New York Times, que tenia una botiga amb una exposició de mobles. Arran d’allò uns altres el van imitar. La gent li deia: “Hòstia, t’han fotut!”. I ell els responia: “No. Ni de bon tros. Convertirem aquest carrer en el carrer de les exposicions de mobles”. Si hi ha gent que triomfa a València escrivint en català, a mi m’estan fent un favor. Perquè aporten un públic que també em pot llegir a mi.
Vostè té gaire públic al País Valencià?
Sí! Això ho sé jo quan vaig a firmar a la Fira del Llibre. N’hi ha que fan un esforç per parlar en valencià. Els demane: “Tu ets castellanoparlant?”. –“Sí, sí, però no tinc colla. Puc llegir-lo bé”. La meitat, castellanoparlants. I sempre em diuen, no sé si com a excusa, que no tenen gent per parlar-lo.
Coneix Rafa Lahuerta?
Sí. El vaig conèixer arran de Noruega. El meu nebot, Vicent Gilet, és amic d’ell. Estava jo a la llibreria Fan Set a punt de comprar-la i em crida i em diu: “Tio, no compres el llibre a Rafa, que te l’ha firmat”. –“Hòstia, estava a punt de comprar-lo”. Quedàrem amb ell per a dinar, em portà el llibre i vaig veure que és molt bona gent. S’ha vist sorprès absolutament per l’èxit. Encara sort que no s’ha enfonsat, però es va veure molt sorprès per l’èxit. Com em va passar a mi. El que passa és que jo soc molt pragmàtic i vaig pensar: “No te’m refies, perquè a la pròxima et trillen”. Ací no hi ha pietat.
La Drassana és un fenomen?
Sí, gràcies, entre altres coses, al mateix Rafa.
Troba el fenomen positiu?
A veure… A mi eixa militància… Jo el vaig dir un dia: “Jo tinc un diccionari de 60.000 paraules i n’hi ha que les utilitze perquè m’agraden estèticament. No les posaré en un diàleg perquè els diàlegs han de ser realistes per a creure’t els personatges i, de pas, la novel·la. Però no m’importa posar gaire. Forma part de la meua llengua, encara que ací no s’utilitze, que no siga localista.
Ens queda el darrer cicle. El cicle de Mític Regino, el dels desclassats: Memòries de mi mateix i El jo que no mor… L’últim gir.
De moment estic fent-ne la tercera, que trauré al setembre de l’any que ve i que es dirà Mesures cautelars. Li agrada a Emili Rosales, aquest títol. Jo en tenia un altre que era Les restes de la demolició, perquè passa durant la Transició, l’any 73. És un membre de la CIA que és a València controlant tot allò. Jo soc dels que pensen que la CIA va controlar la Transició espanyola, la va tutelar. Quan es carreguen Carrero Blanco a cent metros de l’ambaixada dels Estats Units, quan hi arriba Henry Kissinger el dia abans… I ningú s’assabenta que els de l’ETA estaven fent allà mateix un túnel? Va, per favor! No ho sé. Hi jugue una miqueta amb això. Però eixa no n’és la trama, és la guarnició de la novel·la.
Cada vegada es complica més la vida, fa les trames més calidoscòpiques…
Sí. Aquesta és bastant complicada. Emili [Rosales] diu que és la millor. [Somriu]. Però jo crec que ho fa per alçar-me l’ànim. He de corregir-la encara molt. Quan llig una novel·la m’agrada que me n’expliquen el context. Això faig jo. Jo n’explique el context, però eixa no és la trama. La trama és entre un comissari, el cap de la Brigada Politicosocial, i el falsificador, que li fa una bona enredrada. El primer utilitza la violència i el segon, la intel·ligència. L’enredrada es va fent gran a poc a poc i el lector es pregunta per què va passant tot això. El falsificador va a veure uns germans que viuen en una barraca d’Alboraia i els demana que li facen tres milions de pessetes en bitllets que tinguen un defecte a penes visible. Ells li contesten: “Amb el prestigi que tenim nosaltres i hem de fer-te un defecte? Justament ens busquen perquè no en fem cap”. –“Sí. M’interessa això”. Aleshores tu et preguntes: “Per a què vol el defecte?”…
I ja no te n’explique res més, perquè, si no, acabaria contant-te tota la novel·la. [Riu]. Aquesta trama enganxa el cap de la Brigada i el de la CIA. Perquè el de la CiA li diu al de la Brigada: “Escolta, tu has de ser les nostres. Perquè on hi ha futur és en això que fem nosaltres, que és una democràcia controlada”. Hi apareix també Santiago Carrillo, amb la perruca, amb un passaport fals que li han fet on apareix amb el nom de Blas Piñar. I ací és on crec que caldrà fer una nota a peu de pàgina, perquè ningú se’n recorda ara, del cap de Fuerza Nueva, que era l’extrema dreta. [Riu].
Aquest darrer cicle s’acabarà amb aquesta tercera novel·la?
M’agradaria que no s’acabara, perquè a mi no em queda gaire tampoc… [Riu]. Dic com a escriptor. Em note fatigat, però potser és perquè estic en plena ebullició i n’estic fins als collons. M’agradaria fer-ne un parell més amb Regino, perquè dona molt de joc. Puc parlar d’arquitectura, puc parlar d’art, de pintors… Són temes dels quals no he escrit però que m’interessen. Jo no soc expert en res, però hi ha coses que m’interessen que voldria reflectir en les meues novel·les. En Memòries de mi mateix parlen de literatura… Però tot això sense ser exhibicionista ni fer-me pesat. La gent el que vol és que l’entretingues, hòstia! Si jo llig la biografia de Vicent Andrés Estellés, ja sé què estic llegint, però si llig una novel·la, demane: “Escriu bé i entretín bé. Eixes dues coses et demane”.
Vostè sempre ho aconsegueix. Felicitats.
Ah, sí? [Riu]. Moltes gràcies. T’ho agraïsc.
