Vanished kingdoms. És a dir, Regnes desapareguts, del savi Norman Davies, és un llibre clau sobre “la història oblidada d’Europa”. És un llibre necessari que facilita treure’s de sobre el pes enorme i la insistència d’algunes historiografies de fer entendre la història a través del marc mental dels estats nació. Un dels capítols del llibre està dedicat a la corona catalanoaragonesa, que defineix com a Imperi Mediterrani i situa temporalment entre 1137 i 1714.
Un estudi prou plàstic de la singularitat d’aquest imperi -imperi no en els termes actuals- que fins i tot, emfatitza les diferències en la nomenclatura dels sobirans, on alguns els anomenen reis-comtes i altres, comtes-reis. De fet, la descriu com una “monarquia complexa”, és a dir, un sistema de monarquia composta on el rei regeix, però per manar pacta amb els que tenen el poder. Segons Davies, la unió del regne i el comtat va crear una “base territorial extensa que combinava un sistema muntanyós segur amb una costa marítima d’un enorme potencial naval i comercial”.
Per tant, Davies creu que és lògic entendre que la Corona d’Aragó fos tant “rica com invencible”. I el seu llibre aporta una quantitat ingent d’informació del creixement, expansió i desenvolupament d’aquest estat, així com de la seva desaparició i, el que és més inquietant, la poca memòria que se li guarda o el fet que sembla que ningú ha volgut ser-ne un hereu directe. De fet, ha estat un camp de batalla per la historiografia espanyola i espanyolíssima, que ha volgut girar com un mitjó una història política d’èxit com va ser la de la corona catalanoaragonesa.
Un imperi, un monestir, uns frescos
És en aquest context d’un imperi potent que cal entendre el cas de les pintures murals de Sixena. Uns frescos que, de moment, encara es troben al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), amb el risc imminent de ser traslladats a un monestir que la política i una escandalosa manipulació històrica han volgut reconvertir en un repositori de revenges. “Aquestes pintures assenyalen un moment de màxima esplendor de la corona”, explica tot serrant les dents Montserrat Pagès, conservadora d’art romànic del MNAC des del 1990 fins al 2016. Pagès gaudeix de les pintures, les analitza, les viu i, el que és més important, les fa viure. “Són els murals romànics més importants de l’etapa del 1200”, sintetitza.
Pagès coneix cada detall de les pintures i té la gratitud d’explicar-ne el significat a El Món. El que narren, i sobretot, el seu context. Perquè, sense context, no tenim mesura de les coses. “No podem explicar els manaments si no expliquem què hi feia Moisès al mont Sinaí”, raona Pagès. Per a aquesta conservadora, Sixena és un símbol de la potència de la corona, tenint present que el monestir era una “cort”. “No podem entendre el monestir com entenem actualment els monestirs, sinó com una veritable cort on residien membres de la jet-set de l’època”, recalca.
D’aquí la situació de Sixena i l’entronització. Era un punt d’unió de la monarquia. Un nexe polític i, sobretot, espiritual. Per això la seva importància, la seva construcció i l’art que s’hi trobava. És en aquest punt que, a Pagès, com a bona historiadora de l’art, li surt la vena investigadora durant la visita. “Les pintures mostren com la Corona d’Aragó era capaç de tenir els millors artistes globals de l’època”, expressa. La comparativa que utilitza és prou clara: “És com si un govern contemporani fes decorar els seus palaus per tallers d’artistes de primeríssim nivell com Miquel Barceló o, en el seu dia, Salvador Dalí o Picasso”.
De Sicília a Anglaterra i… una faula irlandesa
Pagès, mentre indica els detalls i la composició dels frescos, s’atura. Cal reposar i parar l’orella a una teoria que ha anat elaborant al llarg dels anys i a la seva investigació, que reblen el clau de la importància simbòlica de Sixena per a la corona catalanoaragonesa. Els frescos tenen un nexe d’unió evident amb els mosaics dels grandiosos artistes bizantins a la capella palatina de Palerm o a la catedral de Monreale (Sicília), i també amb la miniatura d’or anglesa de l’època.
Aquesta connexió acredita, en primer terme, les bones relacions polítiques entre els imperis del moment, i com la Corona d’Aragó és capaç de contractar la flor i nata dels artistes del moment. Fins i tot, hi ha un detall interessantíssim, com és que hi ha una miniatura anglesa inacabada a causa de les tribulacions polítiques del moment, que haurien reverberat a Sixena. És a dir, els artistes van deixar a mitges la feina per venir a treballar a un dels grans imperis del moment i, en concret, a la seva seu espiritual emergent.
Una imatge dels frescos és un indici clar. Pagès s’encarrega de fer el descobriment i quan tens els ulls ben oberts t’adones de la sorpresa. Enmig de les representacions bíbliques, precioses, d’altra banda, hi apareix una imatge enigmàtica. Un arbre ple d’ocells penjats. Pagès somriu i, amb la complicitat perspicaç de qui sap compartir l’art i fer-lo atractiu, espera la reacció del visitant. És la representació d’una faula irlandesa, batejada com a Barnacle goose, dels ànecs penjats o l’arbre dels ocells. Un mite nascut sobre uns ànecs força peculiars que es pengen a l’arbre pel bec i es deixen caure. Si topen amb el terra, moren, si cauen a l’aigua suren i viuen. Una espècie que la mitologia va elevar a llegenda i va obrir un debat entre cristians i jueus sobre si es podien menjar, i en cas que es donessin per bons com a aliments, si calia tractar aquesta espècie com un animal o com una planta. La faula com a exemple de la internacionalització de l’art del moment, en què la corona catalanoaragonesa era un protagonista de primeríssim ordre.
Pecats i redempció
Entrar a la sala del MNAC on es conserven els murals de Sixena, on es mantenen i es dona valor a les pintures, sobta. De cop i volta, la dimensió de l’art es transforma en una imatge 3D. Embolcalla el visitant, tot i que Pagès alerta que manca una bona part de l’obra, castigada per les humitats dels aiguamolls on s’aixeca el monestir de Sixena i per la crema durant la Guerra Civil. Les representacions són captivadores. Ho són tant que algun agosarat diria allò de “sembla que es belluguin”. Expressives, tot i la manca important de la il·lustració del Nou Testament, com el naixement, i la restauració feta al MNAC que ajuda a donar comprensió i entesa a la història, així com una esforçada il·luminació que no acaba de permetre atorgar la majestuositat de les pintures.
El dit de Pagès ressegueix amb tendresa cada episodi, com un resum en forma de telenovel·la d’allò que ha aportat a la mitologia i l’espiritualitat l’Antic i el Nou Testament. Amb una finesa d’ofici, va operant quirúrgicament cada escena, cada dibuix, l’evolució pictòrica dels personatges, els símbols, el traç, la continuïtat de la narració i el misticisme que, tot i el pas dels segles, sembla que reneixi en els temps de la xarxa X i de la poderosa intel·ligència artificial.
“Les pintures són un joc, una combinació, entre el pecat de l’Antic testament i la redempció que expressa el Nou Testament“, sintetitza Pagès. El pecat, un concepte que ha esperonat la història, posada en una sala capitular. La perversió i la bondat. El motor de cicle combinat que ha alimentat les religions. Adam i Eva, el pecat original, l’expulsió del paradís i l’àngel que ensenya Adam a treballar la terra; Caín i Abel i el seu fratricidi; la borratxera de Noè; el sacrifici d’Isaac; Moisès, les aigües del mar Roig que ofeguen les forces del Faraó, les taules de la llei i l’adoració del vedell d’or i la unció de David per Samuel són episodis cruels dibuixats amb un gust i una modernor curiosíssima. Les pintures s’acomiaden amb l’únic que s’ha conservat de la vida de Crist. Un esbós de la flagel·lació, una figura impactant de la Crucifixió i les tres Maries al Sepulcre, la Resurrecció. És aleshores, després de pair de nou una història conegudíssima a través dels ulls i els mots de Pagès, quan sorgeix la pregunta: És un pecat traslladar les pintures? O bé, la bestiesa de l’aragoespanyolisme provocarà la resurrecció del que va ser un imperi singular?
