Gairebé no fa falta cap presentació. Ja fa més de 30 anys que Sopa de Cabra es va apoderar dels escenaris catalans, però fa exactament tres dècades que el grup gironí va presentar el seu disc més mític, el Ben Endins. Es tractava d’un àlbum que resumia els dos concerts que el grup va oferir a la sala Zeleste de Barcelona (actual Razzmatazz) el 21 i el 22 de febrer de 1991. És el disc més venut de la història del rock en català. Ara, els Sopa han optat per remasteritzar el disc per tornar-lo a publicar. En aquesta entrevista amb El Món, Gerard Quintana i Josep Thió expliquen per què van publicar un disc de directe quan només havien tret dos àlbums, parlen sobre la veterania i com la pandèmia es va carregar el seu anterior treball, La gran onada. “No sé si em donaran mai la Creu de Sant Jordi, però és que tant me fot”, diu la veu del mític grup quan parla sobre el Procés.
Per què vau decidir remasteritzar allò que ja existeix i no tornar a gravar un disc amb la màxima qualitat possible?
Gerard Quintana: Ens prenem aquest disc com l’actualització d’un testimoni. Sí que és cert que les cançons les toquem millor ara. L’altre dia, per exemple, vaig tornar a escoltar el disc abans d’un concert i em vaig posar les mans al cap de com de malament hi canto. Però m’ho prenc com un testimoni d’aquell moment.
Vau publicar aquest disc quan abans només havíeu tret dos àlbums. Els grups acostumen a publicar un directe quan ja han fet una desena de treballs. Per què us vau afanyar tant a treure el Ben Endins?
Josep Thió: La idea va sorgir d’un fan que després d’un concert ens va dir que sonàvem molt millor en directe que als àlbums; que els Sopa de Cabra autèntics eren els de l’escenari i no els de l’estudi. I és ben cert que aquesta era la manera com ens sentíem més a gust fent música.
Per què en aquell moment notàveu que diferia tant el so dels directes amb els discos?
Gerard Quintana: Al local d’assaig i a l’estudi no donàvem la mateixa energia que donàvem en un directe. Perquè l’energia ens la donava el públic.
Josep Thió: L’estudi de gravació no deixa de ser un procés molt clínic. N’has de saber molt per fingir aquesta vitalitat que en principi l’estudi et nega.
Amb el temps heu aconseguit igualar la qualitat dels àlbums amb els directes?
Josep Thió: Sí que és cert que al final entens que a l’estudi t’has de posar el xip que estàs fent un disc d’estudi; i això et permet fer coses que a l’escenari no pots fer, en favor de la cançó. Allà penses diferent i no et colpeges contra una paret. Però el so del directe sempre serà diferent. Són dues disciplines diferents.
Fa uns dies vau anunciar que el concert final de la gira d’aquest rellançament es faria al Palau Sant Jordi. Novembre del 2022. Un anunci amb un any d’antelació. Podeu fer alguna cosa més que un simple comiat de gira?
Gerard Quintana: Sí, és molt possible. Serà el tercer cop que anem al Sant Jordi. El primer cop no ho vam fer sols, sinó acompanyats, i el següent cop va ser 20 anys més tard, per celebrar els 25 anys dels Sopa. Hi ha certs cicles que es van repetint. Serà especial, però tenim encara un any per prendre decisions.
I la decisió pot passar perquè acabi la gira i acabi Sopa de Cabra?
Josep Thió: No! Això sempre és possible, però de moment no. Si té alguna cosa especial més aviat podria ser de convidar gent en aquesta celebració final. De fet ja estem començant a pensar què farem després d’aquell concert. I fins i tot durant aquest any és possible que ja ens posem a gravar coses noves.
Gerard Quintana: Sí que és cert que estem en un moment de la vida en el qual cada cop tens menys seguretat d’estar en condicions de fer gira. Hem tingut una vida de rockers molt castigada, i no sé si arribarem a certes edats; de manera que el dubte sempre hi és.
Ara que parleu de nous llançaments i de veterania: amb l’edat es perd impuls creatiu?
Josep Thió: Mai no es crea de la mateixa manera. Quan jo vaig començar a compondre mirava d’imitar en Bob Dylan, els Rolling Stones o el Bruce Springsteen, però mica en mica he anat fent allò que m’emociona i em motiva. A vegades la discogràfica et demana que tornis a fer un altre L’Empordà, cosa que no faré mai més. El que sí que trobo és que al cap dels anys el fenomen del full en blanc es va agreujant.
Gerard Quintana: El problema el pots tenir si intentes estar a la moda. Has de fer el que ets. Hi ha un pols -més que un debat- de defensar la nostra manera d’entendre la música.
I al final deveu estar fins els nassos de cantar sempre L’Empordà.
Gerard Quintana: Ja se’ns va passar aquesta mania de cansar-nos-en. Després del Ben Endins hi havia aquesta sensació d’haver de deixar de tocar L’Empordà, però després se’ns va passar la tonteria.
El vostre anterior disc, La Gran Onada, es va publicar quan quedaven poques setmanes perquè esclatés la pandèmia.
Gerard Quintana: Sí, i la gira començava el 14 de març, el dia que es va decretar l’estat d’alarma.
Com va afectar-vos això?
Gerard Quintana: Va ser un cop dur.
Josep Thió: I encara sort que nosaltres vam ser dels pocs grups que gràcies als promotors privats vam fer alguns concerts. Vam fer concerts per a 400 o 800 persones.
Gerard Quintana: 800 persones al Camp Nou! Mare de Déu.
Josep Thió: Sempre és frustrant posar-li moltes energies a un treball perquè acabi passant això. Encara estem pagant el crèdit que vam demanar per pagar el disc.
No heu estat, doncs, d’aquells grups que diuen que la pandèmia els ha servit per crear.
Gerard Quintana: No, no. Segurament perquè veníem d’aquest daltabaix. Nosaltres ja havíem estat confinats abans del confinament per preparar aquell disc.
L’actualitat mana, i se us ha de preguntar sobre la llei de l’audiovisual.
Gerard Quintana: Buf, el xou aquest! Ara sembla que tot depengui de Netflix, no? Em fa gràcia que tot el país depengui de Netflix i HBO…
Josep Thió: Ja fa anys que diem que amb Espanya no hi ha manera. No ens volen com som. Jo abans no era independentista, però si la teva parella no et vol com ets… millor deixar-ho estar.
Gerard Quintana: I l’altre tema és el gir bestial que s’ha viscut aquí en els darrers quatre anys. Hem vist com alguns polítics han canviat radicalment el seu discurs sense justificar el canvi; i fins i tot demostren una certa animadversió si els recordes aquest canvi. Ha tornat el pujolisme… i ara sembla que que el tema de la llengua i les plataformes ho justifica tot. On hem anat a parar? Considero que estem tenint una actitud irresponsable perquè en principi tenim al davant el govern més progressista que pugui haver mai a l’Estat espanyol, ja que difícilment guanyarà mai Podemos. Què farem d’aquí un any i mig quan governi Vox? És una hipocresia i estic plenament decebut. Mira, no sé si em donaran mai la Creu de Sant Jordi, però és que tant me fot; encara em donarien la Creu que va tornar en Millet.
