Durant la matinada de la nit de Nadal al dia de Nadal de 1965, els Condons Adulterats feien el seu darrer concert a Constantí i, en el mateix escenari i amb gairebé els mateixos integrants, naixien Els Pets, Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres, un grup amb un nom una mica menys provocador, però que acabaria esdevenint una de les bandes musicals més importants de la història de Catalunya. Començant amb el que es va batejar com a “rock agrícola”, continuant com a referents del rock català, amb el mític concert al Palau Sant Jordi de 1991 al costat de Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït, i evolucionant fins a convertir-se en un grup de pop, Els Pets han desafiat la lògica de molts artistes i han sobreviscut sempre, sense pauses sabàtiques, ni separacions dramàtiques. Ara que compleixen 39 anys, ja miren cap al futur i entren amb força al 2025, un any molt especial, ja que des del mes de febrer començaran la celebració del 40è aniversari. Però, quin ha estat el secret de l’èxit d’Els Pets? Què ha fet que continuïn triomfant quaranta anys després?
El secret de l’èxit d’Els Pets: evolució i essència
Segons el periodista musical Jordi Bianciotto, una de les claus d’Els Pets ha estat saber “transitar diverses etapes” i “evolucionar el seu llenguatge quan el seu cos els ho ha demanat”. “Els Pets han dut a terme un procés de maduració des dels seus inicis en el rock agrícola fins a convertir-se en una banda de pop”, explica el periodista musical en declaracions a El Món. En aquest sentit, Bianciotto assenyala els “anys noranta” com a punt d’inflexió d’aquesta banda pel que fa al seu canvi d’estil, així com la mà del productor Brad Jones i l’arribada del músic Joan Pau Chaves al grup: “Van portar Els Pets cap a altres camins i van llimar el seu llenguatge pop, cosa que va fer que tinguessin més reconeixement de la premsa especialitzada”. Tot i això, subratlla també la “gran cultura musical” de Gavaldà i Els Pets en general.
L’èxit d’Els Pets, però, no rau només en l’evolució, sinó també en la capacitat de mantenir sempre presents els seus orígens i la seva identitat. Hi ha bandes que quan s’han intentat reinventar han esdevingut irreconeixibles. En canvi, Els Pets no han renegat mai dels seus inicis i de les diverses etapes que han viscut, i per això poden celebrar amb orgull els quaranta anys d’existència, des del primer i fins a l’últim. “Han sabut gestionar molt la popularitat de la música, a la vegada que n’han cuidat la qualitat”, destaca Bianciotto, “es pot considerar que el seu èxit és únic i miraculós dins del panorama català, on s’ha de fer música comercial per poder sobreviure”. I és que a Gavaldà, Reig i Cáceres els agrada “fer show i fer ballar”, segons diu Bianciotto, mentre també pensen sempre a “sofisticar-se” i actualment fan “pop d’autor”.
Un grup que ha crescut i madurat amb els seus seguidors
I sobrevivint en el panorama de la música en català, Els Pets han aconseguit una legió de seguidors molt fidels que ja han exhaurit gairebé totes les entrades dels concerts d’aquest 2025. En la gira, per celebrar el seu quarantè aniversari, faran concerts en els quals tocaran íntegrament quatre àlbums molt significatius de la seva història i que també defineixen la seva evolució. Per una banda, faran el Calla i balla (1991) i el Som (2018) i per una altra el Bon dia (1997) i l’Agost (2004). Ester Franquès és una d’aquestes seguidores acèrrimes d’Els Pets. La seva família és de Constantí i va accedir al grup de manera molt orgànica, des de molt petita: “El Joan Reig li va regalar dos discos al meu pare i quan els vaig escoltar em vaig tornar boja. Des d’aleshores, una part de la meva vida sempre ha girat al voltant d’Els Pets”.
Franquès dona la raó a Bianciotto i també destaca les transformacions d’aquest grup, cosa que l’ha ajudat a seguir-los any rere any: “Els Pets han evolucionat i jo he evolucionat amb ells. És molt fàcil créixer amb Els Pets, perquè repassen totes les etapes vitals durant els seus àlbums”. “Seguir-los és madurar a temps real”, constata Bianciotto. En aquest sentit, Franquès destaca especialment les lletres d’Els Pets, que acostumen a ser obra de Lluís Gavaldà: “Parlen de coses de la vida molt terrenals, però també molt emocionals. Connecten el dia a dia amb els teus pensaments i les teves emocions. Hi ha moltes vegades que em passa alguna cosa i penso Els Pets ja ho deien això en les seves cançons!”. Bianciotto també subratlla la importància de les lletres d’aquest grup en el seu èxit: “La gràcia de les seves cançons és que són profundes i arriben a la gent amb facilitat. Parlen molt de la fragilitat emocional. Gavaldà vol reflectir dubtes, angoixes, sensacions de feblesa, de confusió, jugant entre l’eufòria i la melangia”.
En Joan Marc Montserrat, músic, també és seguidor d’Els Pets des d’abans que ho pugui recordar: “Un dia, quan era molt petit, me’n vaig adonar, en el cotxe amb la meva família, que em sabia totes les cançons”. Montserrat també destaca l’evolució d’Els Pets, mentre mantenen la seva essència, i subratlla la capacitat de canviar d’estil: “Els Pets aconsegueixen sonar diferents en cada disc, sense perdre qualitat musical. Fan una cosa molt interessant i molt difícil, que és no estancar-se. Es reinventen a cada disc. Surten discos molt diferents, amb estils molt diferents, però mai deixen de ser ells. No han fet sempre el que els ha funcionat, han fet el que han volgut”. Des del seu punt de vista, aquesta ha estat la manera més orgànica d’adaptar-se als canvis que ells mateixos han viscut com a persones: “Ells han canviat i no han tingut por de canviar la seva música a la vegada que ells. Està clar que el Gavaldà de 60 anys no pot ser el mateix dels 20 anys i no pot fer la mateixa música i les mateixes lletres”.
És curiós observar com Els Pets també han marcat alguns moments vitals importants dels seus seguidors. Franquès, per exemple, va aprendre a llegir, en part, gràcies a aquest grup: “Llegia les lletres amb el llibret dels discos i això em va ajudar a agafar fluïdesa i comprensió”. I també li va fer agafar consciència política: “En els primers concerts que anava, quan era petita, hi havia estelades i vaig aprendre què eren i què significaven gràcies a això. També em fan sentir molt orgull tarragoní. Ens han posat al mapa, cosa que a Tarragona ens costa molt”. D’altra banda, Montserrat també lliga Els Pets a moments molt transcendentals de la seva vida: “M’han marcat en moments molt difícils, com per exemple en una ruptura amorosa o en una ruptura d’una amistat. He escoltat les seves cançons en aquests moments i han estat un recurs psicològic per a mi. També ho han estat en moments alegres, com el dia de la boda de la meva germana. M’he adonat de moltes coses amb les seves cançons, m’han ajudat a entendre la vida”.
40 anys d’estabilitat i fidelitat
Amb tot, la sensació és que és impossible que Els Pets es quedin en aquests quaranta anys. Continuaran fent discos i continuaran fent concerts. Així ho ratifica Bianciotto: “Tenen corda per anys. No han viscut mai una separació i un retorn com el de Sopa de Cabra l’any 2011, sinó que sempre s’han mantingut estables, amb uns seguidors molt fidels”. En aquest sentit, el fet de “tenir uns rols molt marcats”, segons Bianciotto, els ha ajudat a mantenir-se junts durant tots aquests anys: “Gavaldà té un rol preferent. És el cantant i el compositor, però no és un compositor malaltís, compon quan ha de fer un disc. Reig sempre cola alguna cançó, mentre que Cáceres té la seva vida paral·lela”. I afegeix: “Els Pets no han parat mai. És admirable que hagin fet tants discos a aquest ritme, sempre cuidant-ne la qualitat. No han hagut de fer mai un retorn a grans escenaris, perquè no ho han deixat mai”. I, per això, no hi ha hagut mai nostàlgia d’Els Pets, perquè Els Pets sempre hi han estat i sempre hi seran.
