És la primera entrevista del dia tot i ser les 18 hores, però ha estat molt ocupat durant la jornada. Està tan enfeinat com el virus a qui dona vida a Twitter des del 24 de febrer del 2020, el dia que la Covid-19 va arribar a l’estat amb el primer cas diagnosticat. De fet, Mario de Diego, de 38 anys i nascut a Madrid, parla en primera persona com a virus. Ell és l’artífex del compte de Twitter @CoronaVid19, que té gairebé un milió de seguidors, i del llibre Cómo acabar sigilosamente con la humanidad (Arpa, 2021).
Prefereix, amb tot, atendre els mitjans parlant en primera persona com a coronavirus. De De Diego explica que és el seu “amfitrió”, que és educador social i que viu a Castelldefels. “Soc el virus, que soc a Twitter, i m’he creat un avatar humà”, diu, en una entrevista amb EL MÓN. “Està posseït!”, exclama, respecte de Mario de Diego.
Va començar a publicar piulades després d’una decisió “impulsiva, com totes”. No s’esperava l’èxit que ha tingut, com tampoc esperava triomfar com a pandèmia. “Creia que passaria com us va passar amb l’Ebola”, comenta. Sigui com sigui, la decisió impulsiva ha acabat cristal·litzant en un llibre que repassa la història d’altres pandèmies com la de la pesta negra, la sida o la verola. Al final del llibre es pot trobar una biografia de Mario de Diego, de qui detalla que va estudiar Educació Social i que té un màster en Neuropsicologia.
Al llarg de l’últim any De Diego ha amenitzat la pandèmia per a milers de persones, inclòs ell mateix. “Li ha servit per reescriure la pandèmia i per suportar-la”, admet. En alguns moments també ha moderat el to dels tuits per evitar que l’humor es convertís en dolor i per evitar polèmiques. “Clarament l’amfitrió s’ha posat límit”, reconeix. Confessa que, després que en un inici els acudits sobre morts es toleraven perquè Espanya no havia estat colpejada com ha acabat estant-ho, més endavant va decidir centrar-se en la “conducta humana” i no en la “tragèdia”.
També va optar per fugir de missatges relacionats amb l’Església. “Tenim llibertat d’expressió però s’han vist coses molt estranyes, a veure si acabaran jutjant un virus!”, bromeja. “Vaig esborrar un tuit”, especifica. No precisa quin, però indica que va ser després que un professor de França, Samuel Paty, fos decapitat per ensenyar caricatures de Mahoma a classe. “Mai busco ofendre”, argumenta. El llibre, això sí, centra les crítiques en els negacionistes i els polítics, amb una menció també a la “pandèmia dels ofesos”. “És inevitable ofendre’s? Necessites dir que alguna cosa no t’ha caigut bé?”, es pregunta.
Sobre el perquè del seu èxit, opina que “l’humor venç la por” i que ha sigut en part gràcies a això que aquest singular compte de Twitter ha triomfat. “Et permet agafar distància”, matisa.
