Una maternitat condicionada per l’estat i una altra d’instrumental, al servei de l’estat. Són el punt de partida de dues novel·les distòpiques que masteguen la inquietud pel futur de la humanitat per digerir-la sense posar-se malalts. El preu de néixer (Proa), de Laura Gost, i L’antropòloga (Edicions 62), d’Ada Castells, acaben d’arribar a les llibreries en la rentrée literària, un dels moments més importants del calendari editorial que, a Catalunya, queda subratllat per la Setmana del Llibre en català, que s’allargarà fins al diumenge 27 de setembre. Les dues autores parlaran de què ens espera i de les seves obres aquest dissabte a la tarda, en una xerrada a La Setmana, juntament amb Irene Rubio (Seràs la vall, L’Altra Editorial).
‘El preu de néixer’, el dilema que arrasa amb set traduccions
La quarta novel·la de Laura Gost (Sa Pobla, 1993) ja s’està traduint a set llengües –de fet, la compra dels drets es va fer fins i tot mesos abans que sortís publicada la versió original– i, a més del mèrit de l’agència Pontas, el mateix editor de Proa, Josep Lluch, atribueix l’èxit internacional al fet que planteja “dilemes d’avui”. Traduït, significa que recull un neguit del present sobre la vida del futur. Per a l’autora, la clau d’El preu de néixer és que aborda “temes com el canvi climàtic, els recursos limitats, la superpoblació o el debat sobre quanta gent pot viure en un territori amb la mirada hiperbòlica que dona la distopia”. La novel·la explica la història d’una parella que vol tenir un fill en una societat en què, per tenir un fill, ha de morir algú altre. És el que en aquest futur imaginari s’anomena “un relleu”: el compromís d’una persona de l’entorn (o no) dels pares que accepti morir –si cal, amb una eutanàsia, si no és per causes naturals– per cedir el seu espai al nounat. Una llei regula el mecanisme i els protagonistes són de la primera generació que va néixer sota aquesta norma: la dels seus pares van ser la primera que va haver de buscar un relleu perquè ells naixessin i ara ells necessiten un voluntari, perquè la llista d’espera pública, la dels que moren sense deixar la plaça a ningú, és massa llarga.
La norma provoca un mercat negre de relleus, però, sobretot, provoca dilemes. I la parella protagonista s’hi haurà d’enfrontar: fins on estan disposats a arribar pel seu desig de ser pares? Comparteixen l’anhel amb la mateixa intensitat? Quina informació compartiran i quina s’amagaran? Gost va escriure la novel·la mentre estava embarassada del seu fill. “No és que jo em quedés embarassada i pensés en aquesta història. Se’m podria haver ocorregut igualment, però potser sí que hi ha part de la meva vivència, es nota en el punt d’intensitat. Potser em sentia propera als protagonistes, pensava què passaria si per tenir el meu fill hagués hagut de fer que algú morís”, admetia en una trobada recent amb la premsa a Barcelona.
Assegura que l’autora que, precisament per la duresa del dilema, ha procurat depurar el text al màxim, estalviar-se tot el que pogués ser sobrer –de fet, té només 200 pàgines– i que la distopia, que permet “exagerar temes que ens interpel·len”, no es desboqués, que acabés semblant “fantasia”. Volia agafar les pors que recull i magnificar-les, “però d’una manera que els fets semblessin possibles”. L’altra gran preocupació de Gost era “no fer una tesi sobre com està el món, sinó generar un escenari on neixin preguntes”. Però, encara que la seva voluntat sigui evitar posicionar-se obertament, i encara que l’autora no ho digui, qui llegeixi la novel·la hi trobarà un personatge que verbalitza la rebel·lia contra llei que porta a decidir quan algú ja ha viscut prou per deixar espai a una vida nova, encara que estigui bé de salut i tingui ganes de continuar vivint. “Hi ha un punt de deshumanització”, admet Gost. I, enmig d’una massa resignada, apareix la crítica. Queda al criteri del lector avaluar si hi ha prou rebel·lia, o si hi ha de ser en la realitat per evitar arribar a un escenari com el que narra la història.
‘L’antropòloga’, una mare subversiva que se sorprèn de ser-ho
Si la necessitat de rebel·lar-se plana de manera subtil al llarg de la novel·la de Laura Gost, en el cas de L’antropòloga la revolta és un in crescendo. La protagonista d’Ada Castells és una investigadora inicialment obedient en un món imaginari on, després del col·lapse per atac nuclear, els humans viuen en un búnquer que, encara que sigui gegant, té un espai limitat: només poden ser-ne 300. Per això, des que són capaços d’entendre-ho els diuen que, quan arribin als 40 anys, hauran de morir amb una eutanàsia, si no moren abans perquès els fulminen –literalment– per alguna raó. Tenen assumit que la vida dura 40 anys, que viuen en habitacles individuals i que es reprodueixen a través d’un sistema en què, després del part, la criatura s’entrega a la col·lectivitat i la mare mai més la torna a veure ni en sap res. Els infants són educats pels professionals que se n’encarreguen i als 19 anys cadascun se’n va a viure al pis que li adjudiquen. De fet, tenen la vida resolta i perfectament organitzada, sota la direcció de Codi, una gran IA que els governa. Només hi ha un problema: hi ha una plaga de tristesa, i no saben d’on bé.
Aquí entra en joc l’antropòloga que ha creat l’autora, que conviu amb una família d’humanoides que, suposadament, reprodueix els humans “d’abans”. L’objectiu és estudiar-los per trobar el remei a la tristesa dels d’ara, nascuts dins del búnquer i crescuts amb Codi. I, per investigar més a fons, comet la primera il·legalitat: pareix una nena i se les empesca per quedar-se-la. A partir d’aquí, l’espiral de la revolta no s’atura.
La IA i la capacitat de sentir
“La meva antropòloga planta la llavor de revolta, fa una cosa que no es pot fer, i comença a descobrir sentiments com la pietat”, explicava Castells en la seva presentació a la premsa. De fet, per a l’autora es tracta d’una rebel·lia que ha de proporcionar esperança. “Aquesta novel·la vol trencar el relat fatalista que s’està imposant”, anuncia. I hi ha donat moltes voltes. Confessa que el primer document de treball per començar-la és del 2016. En aquests anys, ha fet moltes altres coses –entre les quals, les novel·les Mare i Solastàlgia–, però mai va deixar córrer el que s’ha acabat titulant L’antropòloga. “Jo tinc tendència al fatalisme, però em curo escrivint”, admet. Li fa molta por el canvi climàtic, per exemple. I la IA, encara que sigui el monstre de la seva nova obra, no tant: “No me l’acabo de creure, perquè la veig com un negoci”. En tot cas, el que sí que la interpel·la és la preocupació per “si els humans perden la capacitat de sentir”. “Una cosa és la IA, i cada cop soc més conscient que la tecnologia ens transforma, però encara ens queda la capacitat de sentir, i la reivindico en aquesta novel·la”, confirma.
I si tria una maternitat rebel com a motor de la trama és perquè representa de manera clara “la capacitat humana de pensar en els altres”. El seu personatge, “al principi veu la nena com una cosa que no entén, però després va descobrint que té l’impuls de cuidar-la, d’alimentar-la, i descobreix la pietat a través de la maternitat”. “És el seu experiment més radical, se la juga per plantar la llavor de la revolta”, afegeix parafrasejant l’eslògan encunyat per la seva editora a Edicions 62, Pilar Beltran, per promocionar la novel·la i que l’autora ha acollit amb entusiasme.
A part de la descoberta emocional, l’experiment la portarà per camins inesperats en una aventura que li permetrà descobrir una veritat que farà saltar pels aires tot el que setmanes abans considerava fets incontrovertibles. El final de L’antropòloga és subversiu, igual, en certa manera, que el final feliç-trist d’El preu de néixer. Dos llibres que són dues bombes contra l’obediència. Per llegir-los i pensar-hi.
