Maltractament físic i psicològic, vexacions, amenaces, humiliacions, incomunicació, violació de drets i assetjament sexual. Aquest és el tracte que els esperava a les detingudes que passaven pel número 43 de la Via Laietana de Barcelona, on hi ha la Prefectura del Cos Nacional de Policia (CNP) a Catalunya. Arribaven allà víctimes de detencions arbitràries i per motius diversos, des de polítics fins a discriminació ètnica i racial o motius d’orientació sexual o identitat de gènere. L’escriptora i periodista valenciana Gemma Pasqual ha volgut donar “visibilitat a les dones” que van patir abusos policials en aquest edifici, la casa dels horrors, entre el 1941 i el 2019: unes dates que reflecteixen que aquestes pràctiques no són només cosa del passat ni exclusiva de la dictadura.
Torturades recull el testimoni de 22 dones que, al llarg de gairebé vuit dècades, han sigut víctimes de la pràctica sistemàtica de maltractaments i tortures a Via Laietana i que, tot i que entre elles no es coneixien o no ho arribaran a fer mai perquè algunes ja van morir, comparteixen vivències similars. El llibre evidencia com les denúncies de dones joves d’avui dia –entre les quals hi ha Mireia Comas, fotògrafa d’El Món– tenen uns patrons que s’assemblen o són iguals al que van denunciar dones a mitjans del segle passat. La nova obra de Pasqual és un pas cap a la restauració de la memòria col·lectiva i una “lluita contra la impunitat” dels torturadors.
El cas més antic: detenció i tortura de la comunista Soledad Real, el 1941
Torturades aprofundeix en moments de les vides d’aquestes dones que no són fàcils de recordar i que, en totes elles, han deixat seqüeles físiques o emocionals. El cas més antic que explica l’escriptora és el de Soledad Real, que va ser una de les persones que va col·laborar en la reconstrucció del partit comunista PSUC i va ser detinguda i torturada a Via Laietana el 1941. El seu, és un exemple de la repressió franquista contra les dones. L’orientació sexual, la identitat de gènere i l’ètnia també era un motiu d’arrest. El llibre també recull la història de l’artista transgènere i activista pre-queer Rampova, icona LGTBIQ+ que va morir el juliol de 2021. Va ser empresonada en diverses ocasions i va ser víctimes de moltes agressions homòfobes.
Una de les últimes dones que apareixen en el relat, amb un capítol dedicat al seu cas, és Mireia Comas. Actual fotoperiodista d’El Món, Comas ha sigut detinguda i en més d’una ocasió i traslladada a la Prefectura de Via Laietana. En una d’aquestes vegades, una jove Mireia de 21 anys estava fent un reportatge sobre okupació i moviments socials i, a través de l’objectiu de la càmera, va veure com dos antiavalots de la Policia Nacional corrien cap a on era ella, però l’últim que podia esperar és que ella fos l’objectiu d’aquells dos agents.
Gemma Pasqual ha escoltat aquest testimoni i el de la resta de dones i recorda com va ser la primera trobada d’algunes d’elles: “Bonic i dolorós”. Va presenciar com “les grans explicaven a les més joves” les seves experiències i viceversa. “Totes elles són dones valentes”, assegura.
La noia dels cabells blaus, detinguda durant les protestes post-sentència
El llibre arrenca amb un dels casos més recents, el de Xènia Garcia, una noia de 22 anys que va ser detinguda el 18 d’octubre de 2019, durant les protestes contra la sentència de l’1-O. Va passar 12 dies a la presó de Wad-Ras i va ser víctima de la violència policial. La detenció de la jove va tenir molt ressò, ja que el moment del seu arrest va quedar enregistrat per la càmera d’un veí i el vídeo es va viralitzar a les xarxes socials. Se la va batejar com ‘la noia dels cabells blaus’. “Tots vam veure la brutalitat amb què la van detenir”, assevera Pasqual, “no ho poden negar”. La Xènia es trobava al carrer Jonqueres quan, de cop, van arribar cinc furgons antiavalots i en van baixar diversos agents de la Policia Nacional. La noia va caure mentre corria per refugiar-se en un portal i, en les imatges, es veu com els policies la van arrossegar per terra i la van ficar al vehicle. Abans, però, la van colpejar amb la porra a les cames i a l’esquena. Torturades relata el calvari que va viure la jove de Caldes de Montbui en els moments posteriors a la detenció i durant els dies que va ser a la presó.
La Xènia continua pendent de judici, que està previst per al desembre de 2025. Pasqual insisteix que “fins que no declarin la seva innocència ella no és lliure i això és molt injust” perquè “no només et torturen sinó que et segresten durant anys”. Els casos del 2019, com el de la Xènia, són els que més l’han “impactat”. No perquè siguin les històries “més fortes”, no expliquen que les hagin “pegat amb barres de ferro com en altres èpoques”, però són tortures o almenys maltractaments que han passat fa “quatre dies”. “La història es repeteix i és dolorós”, lamenta Pasqual
Mireia Comas: “Vaig veure que venien a través del visor de la càmera”
Mireia Comas reconeix que encara no ha sigut capaç de llegir el llibre en què protagonitza un capítol. Explicar la seva vivència a Via Laietana li “va remoure” moltes coses i, de fet, no és una cosa que li agradi recordar. La van detenir en dues ocasions a finals dels anys 90 i se li va aplicar la llei antiterrorista (implica incomunicació total amb l’exterior i no es té dret a un advocat de confiança). La primera vegada, el desembre del 1997, la van traslladar a Via Laietana i la van alliberar al cap de 24 hores al·legant que s’havien equivocat. El segon arrest va ser a Sabadell, el 20 de novembre del 1998, mentre estava fent fotos per a un reportatge sobre okupació i moviments socials en una manifestació. A través del visor de la càmera va veure com dos antiavalots de la Policia Nacional espanyola corrien cap on era ella. La Mireia no es va moure, pensant que perseguirien els manifestants que acabaven d’arrencar a córrer. Però la van detenir.
Aquella vegada la van dur a la comissaria de la Policia Nacional de Sabadell. Quan es va negar a entregar la seva càmera i el rodet, els policies li van acabar arrencant mentre ella estava emmanillada i li pegaven cops de puny. Va passar la nit a la cel·la, després d’haver sigut víctima de les humiliacions de la policia. Va sortir en llibertat l’endemà al matí i va decidir denunciar els fets. Quan va tenir data de judici, van començar a assetjar-la i a intimidar-la i, finalment, la Mireia va decidir retirar la denúncia. “Emocionalment, jo ja no podia més”, explica la fotoperiodista. “Ho vaig deixar tot”, record, “vaig deixar de fer fotos als moviments socials i vaig tornar a casa els meus pares”. De fet, va evitar haver de trobar-se amb policies durant més de 15 anys, fins al 2017. “Ara em sento diferent perquè sento que no estic tan sola quan estic davant de la policia”.
El relat de la Mireia Comas s’emmarca en l’apartat sobre la vulneració del dret a la llibertat d’informació. La fotoperiodista explica que, als policies, “els molesta molt quan veuen fotògrafs, es posen nerviosos i intenten impedir-te fer la feina”. A determinats fotògrafs, els posen “etiqueta d’activista”, explica. “Aleshores van per tu d’una manera molt més exagerada”, afegeix. Sobretot pel que fa a professionals freelance, que estan “més desemparats”. Actualment, però, la Mireia afirma que “amb el reconeixement [ha rebut premis] i aquest últim any treballant per a El Món”, es nota un “canvi abismal” pel que fa al tracte cap a ella.
Entre Gemma Pasqual i la fotoperiodista “s’ha creat un vincle molt especial”, com explica l’escriptora. No es coneixien amb anterioritat, però aquest projecte les ha unit. L’autora de Torturades encara no entén per què van agafar la Mireia i la van “maltractar d’aquesta manera” només per fer la seva feina: fotografies.
Reconvertir la casa dels horrors
Una de les reclamacions que fa temps que són sobre la taula, a la qual es resisteix el govern espanyol i que també defensa aquest llibre és la de convertir la Prefectura de Via Laietana en un espai de memòria i d’arxius documentals que serveixi per no oblidar els horrors i les tortures que hi han viscut centenars de persones al llarg de les últimes dècades i per reparar i dignificar la memòria de les víctimes de la repressió.
Majoritàriament, les històries que es detallen a Torturades és la de dones implicades en el moviment catalanista i independentista, però Pasqual remarca que és perquè “no ha pogut trobar” el testimoni de dones prostitutes, migrants o gitanes, entre altres. “Tots aquells que no pensaven com ells i passaven per Via Laietana eren víctimes de tortures”, afegeix l’escriptora.
El 22 d’abril, a les 18 hores, la Gemma Pasqual i les dones de Torturades, acompanyades de la Comissió de Dignitat, tallaran Via Laietana per “presentar-hi el llibre i denunciar els fets”. Una oportunitat per seguir alçant la veu contra els fets i les persones que, durant dècades, han estat torturant centenars de persones amb total impunitat.
2
2
