Alí Arango té una trajectòria espectacular. Ha guanyat fins a vint-i-tres grans premis internacionals com a guitarrista clàssic, tot i que ell defuig l’etiquetat estricte i es considera “atípic”. El guitarrista atípic amb el seu grup –el Barcelona Guitar Trio– actua cada any més de quaranta vegades al Palau de la Música Catalana i, encara, una seixantena més arreu del món. De cada tres dies, doncs, Arango en passa un sobre els escenaris. És atípic perquè ajunta i combina estils, i també perquè fa composició, edició, producció musical, fotografia, videografia, disseny gràfic… Ho justifica adduint que és exigent i tal vegada massa estricte. Potser va ser la “cultura soviètica” que va haver de patir al seu país natal, Cuba, on va ser considerat “un logro de la revolución” i després un “estranger”, quan va decidir viure a Barcelona. Per la fila, podria ser un guitarrista de Nirvana. Per les idees, un virtuós rondinaire que mira com el seu món –precisament i també, el de Nirvana– es dissol en l’aparença i la frivolitat. Que aquests mals no se’ns porten a tots per davant!
Vostè va nàixer a Cuba i ara viu a Barcelona… Com ha anat tot això?
Per fer la història curta, jo vaig nàixer a Cuba, fill d’artistes plàstics. La meva mare i el meu pare eren escultors. A Cuba vaig començar a donar guerra –com en diuen allà–, perquè volia ser rocker. Al final, de rocker, només me’n queden els pèls. Vaig entrar al sistema d’ensenyament cubà de la música, amb tota la influència soviètica, molt estricta. La música no era una extraescolar més. A Cuba en aquell moment això era molt rigorós, molt seriós. Anys després, quan ja havia guanyat diversos premis als concursos internacionals de l’Havana, que eren molt famosos i que organitzava Leo Brouwer, vaig aconseguir una beca de creació, a Còrdova, de la Fundació Antonio Gala.
Antonio va tenir la idea d’ajuntar durant nou mesos artistes iberoamericans –uns vint–, triats entre distintes disciplines, perquè convisquessin entre ells. Allò era el 2005, fa vint-i-un anys. En acabat vaig passar per Barcelona a visitar els meus millors amics, que vivien aquí. Em van dir que hi havia una plaça de professor en una escola… Aquella era l’època dels concursos internacionals, jo hi estava interessat i al final, entre una cosa i l’altra, m’hi vaig quedar a viure. Ja visc a Barcelona, doncs, de fa vint anys. Tinc el meu estudi de gravació, la meua filla, la meva dona, Barcelona Guitar Trio… Hi estic arrelat profundament.
Va ser fàcil eixir de Cuba, anar-se’n a viure a un altre país?
Allò ho vaig fer de manera oficial, arran de la beca. Llavors per a Cuba ets una mena de representant de la revolució a l’exterior. Però després, quan va passar la data i hauria d’haver-me’n tornat, directament em van traure tots els meus drets. Jo només puc tornar a Cuba, ara com ara, com un turista. No m’hi puc estar més de sis mesos. De fet, la meva mare va morir a Cuba i no vaig poder anar a veure-la perquè faltaven no sé quins tràmits. És molt fort allò de Cuba…
Casos com el meu tenen un nom –després me n’he assabentat– que és “abandono de la misión”. I et dius: “Quina missió?”. Em recordo que la meva mare em deia: “Estàs sortint a la televisió més que mai, tocant El Concierto de Aranjuez”. El posaven constantment als programes de ràdio. Per a ells era com “un logro”. Però, una vegada que ja has decidit viure en un altre país, la meva mare em va va dir que havia desaparegut automàticament dels mitjans. Deu anys més tard, arran d’un festival molt important, van fer-ne com una excepció i jo hi vaig anar. Ja havia guanyat els concursos més importants del món, el Tàrrega, el Segovia… En aquell moment van tornar-me a considerar com “un logro de la revolución”. La història és molt forta…
M’he trobat moltíssims casos com aquest. Amics meus… Becats per a la The Juilliard School i que Cuba directament no els va donar el permís perquè hi poguessin anar. Cuba no n’ha de pagar res, però tampoc deixen que hi vagis. A mi em van posar una pila de traves perquè pogués accedir a la d’Antonio Gala. Ells no pagaven res, estava tot pagat, només calia una signatura del ministeri de Cultura, que va trigar dos mesos. I això, amb família i amb gent que em coneixia, “con palanca”, com en diuen allà. Amb “enchufes”. I encara, hi vaig arribar amb dos mesos de retard. El tema de Cuba és molt complicat.
I què opina un “logro de la revolución” del moment que viu en aquests moments l’illa? Un dels moments més durs de la història recent…
Jo vaig viure una de les grans crisis, la del 93-94, quan la gent se n’anava en balsas inventades. Ho vaig viure perquè vivia a cinquanta metres del mar. Ara n’estic molt desconnectat, perquè fa més de deu anys que no hi vaig, però estic a l’aguait i vaig seguint-ne les situacions, encara que no m’hi queden gaires amics, gaire família, perquè ha estat com una mena d’èxode. Ara sembla que la cosa està pitjor que mai. La repressió és tremenda. Més enllà que Veneçuela ja no hi pugui enviar petroli… La gent està molt cremada del règim. Ja no té res a perdre. El que perden és la por. Surten a protestar al carrer, però la repressió és tan forta… Pallisses, empresonaments, desaparicions, actes de rebuig i fins i tot assassinats… És una cosa que no té nom. Ja no hi ha manera de justificar-ho.
Més enllà de la ideologia que puguis tenir, és molt fort. Ara, que puc dir que he viatjat per tot el món, he trobat alguns llocs on hi ha tanta misèria com Cuba. No sé, potser un dels països que he vist i que s’hi assembla un poc és Sudan. O Algèria. Però, tot i amb això, almenys allà la gent té els seus negocis al carrer. A Cuba fins fa no gaire la gent no es podia muntar un negoci privat. I si ho fas, són tantes les traves que et posen, que t’ho fan tot impossible… No vull continuar parlant-ne. M’estimo més orientar aquesta entrevista cap a l’art, perquè se m’amargarà el dia i ja m’han amargat prou la vida.
Vostè ja no hi actua mai?
No. No tinc cap mena de vincle amb Cuba.
Perquè no el contractarien o perquè no vol?
Perquè no té cap sentit. Anys després vaig guanyar el Festival Internacional de l’Havana. No em volien deixar anar a la televisió, perquè em deien: “És clar, si no ets cubà…”. Els replicava: “Com que no soc cubà?”. I em contestaven: “Tu tens el teu DNI cubà?”. No el tenia perquè era de paper, amb un plastificat barat, el vaig ficar a la rentadora fa deu anys i s’hi va dissoldre, però tinc el meu passaport cubà. I em deien: “Tot i el passaport, els que viuen a fora és com si fossin estrangers. Necessiten un permís especial per a anar a la televisió”. Quan finalment hi vaig poder accedir, el tipus em va fer un munt de preguntes abans de gravar: “A veure, el teu cas com és?”. Li vaig contar tota la història i vaig deixar anar la frase: “I em vaig quedar a viure a…”. Em va tallar: “No, no, no, ja, ja –nerviós–, a tu se t’ha oblidat com funciona això d’aquí. Tu saps que aquí no pots dir això, tu digues que és temporal, que la vida fa moltes voltes i que no se sap mai”. Li vaig respondre que jo ja no tenia res a témer i al final ho vaig dir tal com… Aquell nivell de por amb què viuen els cubans és part de l’estratègia per tenir el poble controlat… Jo ja no puc viure més amb això. Hi va haver una època en què volia intentar ajudar la gent, els estudiants de música d’allà, perquè a mi en el seu moment gent d’allà m’havien ajudat molt, com ara Antonio Alberto Rodríguez, i d’alguna manera m’hi sentia en deute. Vaig oferir a l’Instituto Superior de Arte, on jo havia estudiat, fer classes gratis –una cosa que per la qual jo cobro arreu del món, on vaig a fer classes magistrals a festivals, conservatoris i universitats–, i no em van fer ni cas.
Massa complicat tot…
Com fer d’allò senzill una cosa tan complicada…
I per què Barcelona?
Casualment el meu germà havia anat a viure a Suècia abans i després va fer una sèrie de viatges. Va tornar de visita a Cuba enamorat de Barcelona, entre totes les ciutats que havia visitat. El meu millor amic se’n va anar de Cuba, també, i va venir a viure a Barcelona. Tots en quedaven enamorats. En parlaven arreu. Quan vaig venir a visitar els meus amics de la infantesa, també me’n vaig quedar enamorat completament…
La seua és una trajectòria molt brillant, carregada de premis –vint-i-tres– i de reconeixements internacionals… Però, fora del seu ambient, ací no se’l coneix gaire…
També cal dir que, si la música clàssica, dins la indústria musical, és una minoria, la guitarra clàssica encara és més minoria. Em sorprèn que de vegades a Catalunya i a Espanya en general quan em pregunten si soc guitarrista em demanen si toco flamenc. “No, no. Faig un homenatge a Paco de Lucía, però no soc un guitarrista de flamenc, toco guitarra clàssica”. I la gent no en té ni idea. Pot sonar-nos Segovia, però la gent ja no sap qui és Segovia. I això és a Espanya. La guitarra clàssica és el gran desconegut.
Paco de Lucía n’és un referent, el gran referent.
Per a mi, sí. Hi coincidim bastants guitarristes. El més gran guitarrista i el que més impuls ha donat a la guitarra, en general, ha estat Paco de Lucía. Va obrir molt la música des d’una part molt tancada, que és el flamenc pur. Ell es va obrir moltíssim i hi va introduir un muntó d’elements d’altres músiques. Hi va introduir elements com el cajón peruà, va fer diferents col·laboracions amb músics de jazz… I per això l’espectacle que fem al Palau de la Música, un homenatge a Paco de Lucía, és tan interessant musicalment. No som una banda de covers, que seria com intentar tocar tan exacte com fos possible, perquè, a més, això seria impossible. És com un homenatge amb tot el repertori que dona pas a allò, amb coses de Chick Corea, Manuel de Falla, les cançons de Lorca…
Això vol dir barreja de flamenc, clàssica, jazz, poesia…
Exacte. Aquest és l’espectacle que interpreta Barcelona Jazz Trio de fa més de deu anys. Amb ball, amb percussió… Paco de Lucía ja feia tot aquest repertori. No ens hem inventat res. Aquí hi ha el disc de Falla, amb les seves versions, i totes les col·laboracions amb Chick Corea, Al Di Meola i John McLaughlin… És molt interessant com a fenomen musical com va portar el flamenc a aquell punt obertura. Hi ha un abans i un després de Paco.
Vostè barreja també molts conceptes.
Sí, jo, per la part de la composició faig convergir totes aquestes coses. Potser, després de guanyar tants concursos, em coneixen com a guitarrista clàssic, però jo soc un guitarrista atípic, tal com ho veig, perquè sempre he tingut influències d’altres tipus de música. Del jazz, de la mateixa música popular cubana, que ve amb mi i que és tan interessant… Tota la influència, no només del son i la salsa, que és el que més es coneix, sinó també de la part afrocubana, que és tan rica… Aquella mixtura, aquella cosa criolla, de distintes cultures. Jo m’he passat la vida escoltant jazz, música del Brasil, etcètera, i no només guitarra clàssica, sinó música clàssica orquestral. Tot això fa que un al final s’escampi…
Ja que hem començat a parlar del Barcelona Guitar Trio, aquesta és la seua faceta més important, no?
Sí. Tinc diversos projectes, però és veritat que en els darrers anys amb el Barcelona Gitar Trio no parem. Només al Palau de la Música fem entre quaranta i cinquanta concerts a l’any. I girem contínuament. Ara venim de Nova York, Chicago i la gira d’Austràlia… En fi, no em queda, doncs, gaire temps més, però també tinc marge per fer els meus projectes, amb el meu duo, el Pyrophorus Guitar Duo, o amb la meva carrera com a solista… També tinc un estudi de gravació, que he construït jo: Pyrophorus Records.
Producció musical, fotografia, videografia, disseny gràfic… Vostè toca totes les tecles, s’ho fa tot, és com Juan Palomo…
Tinc un amic que diu que soc un renaixentista, he, he. No ho sé. Potser si fos milionari, tindria tot el món esclavitzat [Riu]. I no. És per la part de ser tan perfeccionista, de voler les coses exactament a la meva manera, que no m’ha quedat més remei que fer-m’ho jo, per no acabar barallant-me amb tothom. [Riu].
Els intèrprets de música clàssica no solen compondre. Com combina aquestes dues facetes?
En la música popular originalment els músics sempre han fet les seves composicions. La gent diu que en la música hi ha els compositors i els intèrprets, però, si et fixes, al Barroc era una pràctica habitual que cada intèrpret es fes la part de l’ornamentació, del baix continu… Hi havia una certa llibertat en la part creativa que jo crec que s’ha anat perdent. Fins i tot en l’època de Mozart, com que els concerts eren escrits nota per nota, cada intèrpret es creava la pròpia cadència, que eren els moments de més protagonisme per part del solista. A partir del romanticisme es va anar perdent aquesta part creativa. Però crec que els guitarristes clàssics almenys en són bastant excepció. És més freqüent trobar guitarristes clàssics que siguin alhora compositors, potser perquè se n’han anat donant els casos. A mi, per exemple, m’ha influït i molt de prop Leo Brouwer, un compositor cubà reconegut internacionalment…
Ell parla molt bé de vostè…
Home, ens estimem molt. Li professo una admiració profunda. Més enllà dels cubans, Leo té una influència profunda arreu. Vaig a Xina i m’hi trobo els nens tocant peces seves. Leo és també un artista multifacètic: guitarrista, compositor, director d’orquestra, investigador… Crec que ha servit molt d’inspiració per als guitarristes, per trencar la barrera. La guitarra és un instrument que tenim sempre a sobre. És molt difícil no estar sempre inventant alguna cosa, més enllà que et posis el títol de compositor o no, que comporta una responsabilitat. La guitarra és un instrument que es presta molt per a ser creatius.
I per què no el rock?
Jo tiro més pel jazz. M’agrada el rock, però, mira… Casualment, a la meva filla, que ara farà dotze anys, li ha vingut la cosa del rock, i no ha estat per culpa meva, eh? Potser és la genètica, però els regals que demana per als aniversaris són concerts de Metallica, Marilyn Manson… I està sola en això. Ningú a l’escola la segueix amb aquesta història. Ara, és veritat que ha tingut un entorn musical a casa. He vist el concert de Metallica a Madrid i gairebé ploro. Ha estat el concert més emocionant, i mira que n’he vist molts! Però la força, el nivell de compenetració entre ells… i el record i tot… Però en això que parlem de la creativitat, possiblement el jazz és el gènere que ara ha estat com un nucli, una mena d’imant, on convergeixen tots els tipus de música, populars, clàssics, acadèmics, totes les etiquetes que puguis voler, perquè està com molt viu el jazz. Hi tinc molta esperança. On hi ha el límit del que és el jazz i del que no ho és? El jazz ja no és xist, xist, xist.. [Imita un so de bateria]. Crec que és la música que millor representa tot el postmodernisme, el sentit de moltes coses convivint alhora.
A part Chick Corea, qui li agrada més?
La llista és immensa. Chick Corea, no cal dir-ho. Però també Yellowjackets, tots els brasilers, que m’encanten… És possible que consumeixi més aquesta música en la vida diària que la clàssica, que ja escoltava de jove. Llavors era un friqui, d’anar a les biblioteques a buscar les partitures d’orquestra per analitzar-les. Però la música que més m’acompanya ara, amb què em sento més identificat, potser és el jazz modern.
En cent anys el jazz ha passat de ser una excentricitat tocada només per nord-americans negres a imposar-se en tot el món…
Caldria analitzar-ho amb profunditat, però potser és la part de la creativitat la que l’ha fet transcendir. És una cosa que és viva.
El jazz no és regulable. És improvisació dura…
No del tot. El jazz tradicional, més, però actualment –de fa molts anys– hi ha un nivell d’escriptura important. Ja no és només improvisació. El jazz ha evolucionat molt més enllà d’allò típic d’una melodia, un cicle d’acords, i anem a improvisar. Això n’és la part més rudimentària.
Però s’hi mantenen les derivacions lliures, les irrupcions…
Sí. Però és veritat que ha arribat a uns nivells que són quasi clàssics. En el cas del mateix Pat Metheny Group –en soc un gran fanàtic– hi ha improvisacions, però allò està treballat de tal manera, que és gairebé com música contemporània… De fet, amb aquest grup va passar una cosa interessant. Van haver de crear noves categories als Grammy per a poder-los premiar. No sabien com etiquetar-los. Es van alliberar de totes les etiquetes, perquè tenien una gran influència també de la música clàssica i contemporània. Els veus allà, als concerts en directe, tot de memòria, sense partitura, però amb un treball acadèmic enrere… Està tocant el bateria i solta, i agafa el baix i toca una línia, i després ho solta i hi torna, el de la trompeta i l’harmònica canta i toca percussió… Això no és improvisat. Hi ha solos increïbles, però hi ha un equilibri entre la part arquitectònica escrita, la premeditada, i l’espontània. Aquest equilibri, aquest camí, em sembla molt interessant.
Un camí interessant carregat de bolos…
[Riu]. Home, bolos, són teatres grans…
Els bolos són ací gires… No vol dir que siguen actuacions en locals petits…
És que quan jo sento bolos penso en una boda allà tocant en un cantó… [Riu]. Nosaltres toquem en teatres molt grans, en general. Dos mil persones… Però és veritat, curiosament, i això és més divertit de contar, que hi ha gent que ens ha contractat per a coses molt boges. Hi ha gent que té molts diners. Concert per a dues persones a Mallorca. Dos milionaris. Una parella, Barcelona Guitar Trio només per a ells. O què sé jo. L’amo de McLaren, de Fórmula 1, que ens va cridar per a tocar a casa seva deu minuts. De gira a Londres i tornar el mateix dia. O anar a Xina per tocar, quant era?… Deu minuts. A Shenzhen. O anar, on va ser?, ah!, a Orlando… Hi vam anar a tocar dos minuts, a una conferència per a dues mil persones. Una part de l’espectacle… Clar, aquesta és la part divertida. Estem pensant de fer un llibre amb aquestes excepcions que són com impensables.
Quina és la més bèstia d’aquestes excepcions?
Crec que la dels dos minuts a Orlando. Aquella va ser el rècord, però habitualment anem amb tota la companyia. Amb l’espectacle de Paco de Lucía anem amb enginyer de so, de llums, bailaores, percussió, mànager… És a dir, un equip tremend. Demanen tota una logística tremenda aquestes gires. I la reacció de la gent, la veritat, és que és molt interessant. I sempre molt efusiva.
Ha dit adés que fan més de quaranta concerts anuals al Palau de la Música…
Sí. Entre quaranta i cinquanta. Va oscil·lant, però sí, és això. En total, entre les giraesi el Palau, fem uns cent concerts cada any. És un dia sí i dos, no, quasi.
Es guanya molt bé la vida, vostè.
Bé. No està malament, no me’n puc queixar. [Riu]. Tampoc soc milionari, eh? No ens flipem…
Hi ha tanta gent que és bona i que no se’n surt… Vostè trenca la imatge bohèmia del guitarrista…
L’altre dia ens havia de fer una entrevista Pituquete, que és un youtuber molt famós de guitarra flamenca, i ens deia això. Va començar l’entrevista dient: “No sé si sou conscient que sou els guitarristes que més concerts fan”.
Ja que parla de youtubers… Vostè fa servir tots aquests nous àmbits per buscar un públic nou?
Sí, però bé, això és perillós, perquè pot arribar a ser una mica esclavitud. Jo utilitzo les xarxes socials, hi pujo contingut, però em cuido molt. Crec que és una zona bastant perillosa. Jo, que soc pare i que veig la meva filla com entra a l’adolescència… Amb tot el fenomen de “ser famós”… Tothom volia ser famós des que va sorgir la televisiói el boom mediàtic de la premsa. Ara això és a l’abast de tothom amb les xarxes socials. Després hi ha l’acceptació, la cosa de repetir fórmules per aconseguir seguidors… Parlo a grans trets, però això també es reflecteix en la música. Hi vaig veient com la gent comença a imitar patrons i a donar la sensació que tot és meravellós. La presa que hi poso és la meva millor presa… La gent es desviu per intentar aparentar la millor versió d’ella mateixa. I això crea com una competència molt buida.
Crec que tot aquest món és una mica perillós. Jo l’utilitzo. Seria un hipòcrita si digués que estic en contra de les xarxes socials, perquè és veritat que és una manera de compartir la música i de compartir l’art. D’alguna manera, el sentit més profund de l’art. Però estem vivint moments molt superficials i a mi, com a artista i com a pare, tot això em preocupa bastant. Repeteixo que seria molt hipòcrita dir que no les utilitzem. El mateix Barcelona Guitar Trio té 300.000 seguidors i vídeos virals amb vint-i-sis milions de visites. Això funciona i està bé. I és veritat que la gent ho gaudeix apassionadament, però convé donar un toc per demanar que no dediquem el nostre temps vital a les aparences… Tot això em sembla perillós i superficial.
Ja que parla de superficialitats, què ha passat amb la cultura mitjana musical de la gent? Puja o baixa? Tots els mestres es queixen que el nivell general, en tots els àmbits, baixa. Què passa amb la música?
Tinc la sensació que baixa. Aquesta és una conversa ben habitual entre amics artistes. Hi ha gent que és més positiva, però, tal com ho veig jo, crec que es normalitza la vulgaritat. Tot això del reggaeton… És la fórmula que funciona, la fórmula que dona pasta. Veig com altres artistes, fins i tot orquestres famoses cubanes, de salsa autèntica i de son cubà, es van transformant al reggaeton, perquè és la fórmula triomfadora. Pensa que jo vinc de la cultura cubana, que és aquesta cosa de la picardia, que és també d’Andalusia, la insinuació, l’humor intel·ligent i creatiu… Parles d’una altra cosa, però tothom sap que hi ha un contingut sensual i sexual, de burla…
Això sempre ha estat la cultura popular…
Clar, sempre ha estat molt atractiu, perquè és com la cosa del doble sentit. Però ara ja no n’hi ha, de doble sentit. Ara és a veure qui la llança més forta, més grossa, més crua. A mi em sembla una pena. I veig la meva filla, que n’és una excepció, perquè li agrada més un altre tipus de música i art en general, potser per influència nostra, però no necessàriament, perquè ella té els propis gustos, però veig que ningú li segueix el corrent. I això que és a una escola que és bastant alternativa, a Vallcarca. Però veus els altres nens sentint reggaeton, amb lletres ultrasexualitzades, i sentint les coses que estan de moda. On són aquests gèneres que et permetien sentir-te diferent de l’adolescència. On et pots refugiar?
Abans hi havia el jazz, després el rock & roll, el rap. Fins als anys noranta la gent més alternativa escoltava Nirvana, Soundgarden… On hi ha aquelles minories ara? On les podem trobar? No hi ha cap gènere que sigui de minories que triomfi o que tingui almenys la qualitat que tenia aquella música alternativa fins els anys noranta, al meu parer. Potser em faig vell… [Somriu]. O potser és que vaig nàixer vell…
L’altre dia, parlant amb Ignasi Cambra, pianista de música clàssica, ens deia que això que fa Rosalía està bé, però que no hauríem de confondre aquestes expressions amb l’autèntica música clàssica…
La pena és que tot això es faci d’una manera tan clixé. És com un estereotip. Jo entenc ara aquest boom, però hi ha una part de la gent que es pensa que, perquè Rosalía va posar un arpegio circular quantitzat digitalment amb els tres acords típics, I, IV i V, en tonalitat menor amb instruments de corda, això té un gran valor perquè ella està acostant la gent a la música clàssica. Baixar la qualitat de la cultura per acostar-la a la massa no crec que sigui el camí. Caldria trobar-hi un punt mitjà.
Jo potser soc una mica radical i estricte en aquestes coses. No soc un bon exemple. Mira, parlant del Palau de la Música, l’any 2009 vaig guanyar el premi del Palau. Entre tots els instruments, per primera vegada l’hi van donar a un guitarrista. Va ser molt emocionant i tal… Llavors van voler fer-ne un espot publicitari i em van cridar a mi. Hi havia com una conferència al Palau de la Música de gent que proposava fer un espot en vídeo precisament per acostar el públic a aquest cicle, que és el Primer Palau, joves que debuten allà… En fi…
Aquella gent de màrqueting ens proposaven un anunci d’Eto’o, d’aquella època, on apareixia jugant amb un coco… No me’n recordo bé. I de sobte sorgia com una imatge amb ell Camp Nou. Algú que venia de baix i arribava al cim. Volien fer alguna cosa semblant amb mi, que havia estat el darrer guanyador del premi. Una cosa així com que jo estava de discoteca i l’altre dia sortia de matí en un concert del Palau de la Música… Els vaig dir que no era la persona adequada, perquè jo no anava de discoteques. No dic que no hi hagi músics clàssics que hi vagin, però jo no soc el millor cas. Els vaig dir: “Sigui com sigui, em sembla que estan intentant frivolitzar una cosa per acostar-la a la gent. Potser no cal rebaixar la cultura al nivell més baix. Potser podria haver-hi un nivell mitjà i presentar-lo tal com és la vida d’un músic clàssic, sense caure en l’estereotip del coco i el Camp Nou o la discoteca i el Palau de la Música”.
És aquesta mena d’idees, tan buides, tan fàcils, tan barates, que mai he pogut suportar, potser pel meu TDA, no ho sé. Potser una altra persona n’hauria fet l’excepció. I hauria dit: “Sí, sí, sí, jo, per sortir a la televisió, el que calgui”. En fi, no es va fer l’espot, no se’n va parlar més i tothom es va quedar com en silenci incòmode.
Què no ha fet encara que voldria fer en un futur immediat?
A hores d’ara, tal com estan les coses, m’agradaria poder continuar sentint-me afortunat. No demanaria més. Només demano poder estar tranquil. Fer les meves coses, continuar els meus projectes, els que m’il·lusionen… Poder continuar veient créixer bé la meva filla Lúa. Que el Trio continuï triomfant així de bé. Al món d’ara passen coses tan extremes i horribles, que em sembla poc ètic demanar més. Jo he passat molt de patiment, he treballat molt, vinc d’unes històries tremendes… és a dir, me’n podria queixar, però em semblaria massa avariciós. Desitjaria que les coses continuessin com estan i que conservem el somriure al nostre dia a dia.
