Quim Masferrer (Sant Feliu de Buixalleu, 1971) no es cansa de presentar El Foraster i els teleespectadors de TV3 tampoc no en tenen prou amb vuit temporades. Aquesta setmana, el programa ha obtingut la millor quota de pantalla de la seva història i això demostra que la fórmula no està ni molt menys esgotada. El Món entrevista l’actor i presentador, que analitza quina pot ser la clau d’aquest l’èxit sense precedents i sense sostre aparent.
És aquesta la millor temporada d’El Foraster?
No, no ho és. Aquesta no és la millor, és una més! A la primera temporada tot era una incertesa, ja que estàvem intentant trobar la manera d’encaixar i teníem molta feina a l’hora d’explicar com funcionaria el programa. A la segona, vam adonar-nos que teníem una cosa molt xula entre mans. A la tercera ens feia por acabar repetint-nos, però vam veure que no ho fèiem. A la quarta, vam reafirmar el mecanisme per fer-ho i vam demostrar que cada emissió i cada poble era diferent perquè la seva gent era diferent. A la cinquena i la sisena vam quedar-nos bocabadats perquè no enteníem com podíem fer audiències tan bones després de tants anys. A la setena, vaig veure que no me’n cansava d’aquest programa perquè no sabia mai què passaria.
Després de nou anys, han aconseguit que aquesta sigui de les temporades més vistes. Aquest dilluns van obtenir el share més alt de tota la història del programa.
Havíem tingut molts més teleespectadors anteriorment, però sí que és cert que mai no havíem fet una quota de pantalla tan alta. Estem molt contents. Que després de nou anys obtinguis aquestes xifres típiques d’un Barça-Madrid és increïble!
La fórmula de cada programa és la mateixa, però ha quedat clar que no està esgotada.
Em costa molt donar les explicacions de per què el programa no té desgast després de nou anys i com és possible que hi hagi aquesta fidelitat. Jo no entenc de televisió, però sé que tot l’equip fem moltes coses per intentar cuidar el programa. Crec que té alguna cosa a veure amb el resultat final que tots siguem conscients que és una passada poder dedicar-nos a això, poder anar a l’aventura de conèixer la gent d’un poble. És increïble tenir la sort d’arribar a un lloc i conèixer-lo a través dels seus habitants i que ells et rebin amb els braços oberts. Sabem que som uns privilegiats i que tenim una feina extraordinària, així que aquest sentiment pot tenir alguna cosa a veure amb què després això es noti. Mai no m’havia mirat les audiències televisives, ho faig ara perquè l’endemà de l’emissió rebo el missatge. Jo, en el fons, soc un actor i un director de teatre que encara no sap què fa presentant un programa de televisió.
Genera vertigen veure xifres d’audiència tan bones i adonar-se, realment, de com agrada el seu programa?
Estic molt content. El vertigen me’l genera, a vegades, quan estem gravant i em passa pel cap que allò que estic fent ho acabaran veient 600.000 persones. Si m’ho plantejo, però, no puc ser natural perquè em poso molt nerviós. Intento fer el contrari, pensar que no tinc una càmera davant i que això no ho veurà ningú… que simplement estic allà amb una persona en un moment concret. Jo ja feia d’El Foraster abans de començar a gravar el programa, ho feia sense càmeres ni micròfons i intento mantenir aquesta essència. És molt xulo quan, malgrat haver-hi una càmera, hi ha persones que em diuen que han tingut la sensació que estàvem sols. És curiós perquè a El Foraster els veïns ens expliquen coses que no sé si ens explicarien si no hi hagués una càmera.
Tenint en compte tot el que esperen de vostè, té por de decebre?
El que tinc molt clar és que tot és cíclic i tot s’acaba. Hi haurà un moment que aquest projecte tindrà un final, encara que ara de moment no contemplem aquesta possibilitat perquè la direcció confia en el programa, perquè l’equip té ganes i l’audiència respon. Les tres potes funcionen, ara mateix, però sé que hi haurà un moment que s’acabarà perquè l’amor, la vida i la feina s’acaben. El Foraster s’acabarà i jo intentaré assumir-ho amb la màxima naturalitat possible, tot sent conscient que ha estat una etapa de la meva vida impressionant. Por a decebre no, intento que sigui tot molt de veritat i aquí he sortit fent de tot. A El Foraster se m’ha vist vomitar perquè m’he marejat, així que no puc decebre més!
Certament, en aquest programa l’hem vist escalar, pescar, fer parapent… És tan valent i aventurer a la vida real?
He fet parapent acrobàtic, mare meva. Amb El Foraster hem fet de tot! Hem fet esquí nàutic, windsurf, he volat amb avioneta, hem pescat, hem fet un iglú… En la meva vida personal no m’atreviria a fer totes les coses que he fet com a Foraster, és clar que no. De fet, jo havia dit no a fer pònting moltes vegades i al programa ho vaig acabar fent. Potser perquè té aquest punt entre temerari, que no sap dir que no i que no tinc por a fer el ridícul. Si no sé escalar una muntanya, doncs ensenyem-ho. Si m’he marejat i vomito, ensenyem-ho. Si estic patint, ensenyem-ho. I si em fa molta il·lusió una cosa, ensenyem-ho també. Recordo que, al principi, començàvem a gravar molt aviat al matí. Em deien que em maquillarien per dissimular les ulleres, però jo mai no vaig voler. Si són les sis del matí, vull fer cara de son perquè si no fas cara de son a les sis del matí és que et passa alguna cosa. El Foraster agrada perquè té un punt de loser i d’emocionar-se amb tot, un personatge amb una empatia molt necessària perquè sense ella no li explicarien el que li expliquen.
Els més crítics diuen que no entenen l’èxit d’aquest programa perquè totes les emissions són iguals. Com justificaria que s’equivoquen?
Suposo que aquesta gent deu pensar quan es lleven que cada dia és igual. Tornem a ser al novembre? Doncs sí, perquè la vida és així. Jo penso que la fórmula d’El Foraster és la mateixa de la mateixa manera que els Telenotícies tenen la mateixa fórmula també des que es van crear a l’origen de la televisió. El que passa és que si jo tornés a un dels pobles en els quals ja he fet un programa, sé que aquest nou programa seria totalment diferent del que havia fet anteriorment, encara que fos el mateix poble. L’atzar de la vida fa que una persona en concret passi pel carrer en un moment concret, és l’atzar qui decideix a qui entrevisto a El Foraster. Si hi tornés per segon cop al mateix poble, aquella persona en concret no passaria, hi passaria una altra. No els hi diria res, a aquests crítics, simplement els hi preguntaria per què tanta gent veu El Foraster si realment sempre és igual. Les persones que em trobo als pobles són molt similars perquè a tots ens preocupa el mateix, però alhora tots som diferents i no hi ha dues persones iguals. Els dies sempre són iguals, però també diferents. Em sembla bé que hi hagi crítics, per això, només faltaria.
Bona part de l’essència del programa és vostè. Sembla estrany i gairebé impossible imaginar un futur El Foraster sense vostè.
Jo discrepo una mica d’això. Jo faig una versió de com és aquest Foraster, però una altra persona també en podria fer la seva. No sé si tindria acceptació o no, però penso que El Foraster no només el puc fer jo. Es va fer la versió espanyola amb El paisano amb presentadors diferents i cadascun d’ells li van aportar alguna cosa de la seva manera de fer. El programa prové d’un format danès, de fet, que tenia al capdavant un presentador boníssim. Recordo que quan em van oferir presentar-lo i vaig veure un parell d’episodis d’aquella versió vaig creure que jo seria incapaç de fer-ho així. Vaig provar una manera diferent de fer-ho, en la qual intento ser molt jo. M’agradaria pensar que la clau de l’èxit d’aquest programa no soc jo, sinó la gent que hi surt. Fins i tot he de confessar que a mi el nom d’El Foraster no m’agradava, en un principi, jo volia un nom que se centrés en la gent i no en el presentador… però no depenia de mi. El que interessa és el que t’explica la gent perquè és això el que et fa emocionar.
Què ha d’aprendre TV3 de l’èxit d’El Foraster? Que potser cal fer més país perquè realment això interessa?
Tenim la sort de viure en un país que té de tot. Podem fer un iglú i, al programa següent, anar a banyar-nos a la platja. Però no només això, al següent podem passeig enmig de la boira de Lleida i, després, passar a gaudir de la llum espectacular del Delta de l’Ebre. I el més fort és que pots fer tot això en dues hores de cotxe! Recordo que a la primera temporada, teníem un realitzador argentí que ens deia que en el seu país hauries d’agafar avions per poder trobar aquesta diversitat de territori. Ja que és tan bo, doncs ensenyem tot el que tenim! El que em té captivat és que el programa va més enllà, hi ha gent que fa la ruta d’El Foraster i visita els pobles als quals anem durant el cap de setmana. És molt maco quan em diuen que la setmana següent de l’emissió, el poble s’ha omplert de gent. Aquesta és una manera de retornar-los tot el que t’han donat ells. TV3 ha fet uns quants programes de territori amb Catalunya des de l’aire, Catalunya des del mar, el Cases d’algú… Nosaltres el que fem és mostrar els pobles des de la seva gent, una manera de fer maco un poble que potser no és pas molt agraciat però té gent que el fa xulo.
D’aquesta temporada s’ha viralitzat especialment la conversa que va mantenir amb la Mamarena sobre la importància de fer servir el català amb els migrants. El Foraster també és això, donar veu a què vol i què necessita la gent?
Amb ella estàvem parlant de la guerra en el seu país, de la realitat de la gent migrada que ha hagut de marxar del seu lloc d’origen. I, de sobte, ella mateixa trenca aquest clima tan maco que s’havia creat i em diu que li agradava que li parlés en català. Ostres, què guai! És maco, ja que El Foraster té humor i emotivitat, però també causes; xerrades de les quals poden sortir reivindicacions, per exemple.
Vostè és dels pocs presentadors que fa servir els perfils a la xarxa per donar les gràcies a tota la gent que aplaudeix la seva feina.
El dia que no hi hagi la confiança dels teleespectadors, El Foraster caurà. Hem de ser agraïts perquè si no fos per la gent… El Foraster acabarà quan cap veí vulgui parlar amb mi.
Sempre ha dit que és més de teatre que de televisió, però a El Foraster barreja una mica les dues coses.
Jo volia ser actor de teatre i he tingut la sort de guanyar-me la vida amb això. A més a més, a El Foraster també faig teatre en la part del monòleg. N’hem fet més de 100, però no hi ha dia de monòleg que no m’emocioni per la comunitat i l’orgull que senten els veïns d’aquells pobles petits que veuen que hi haurà molta gent que els conegui a través de la televisió. Que un poble de 200 habitants cridi l’atenció de 600.000… jo que soc de poble sé que això costa i és brutal. És de pell de gallina, la veritat. Quan ets de poble petit, al final, t’adones que només el mencionen a televisió si hi ha alguna desgràcia. Que, de sobte, vingui El Foraster i en parli perquè sí, és maco.
Tenint en compte com agrada encara El Foraster, TV3 deu estar encantada amb vostè.
A mi em consta que estan contents, encara que jo no hi vaig ni tan sols a les reunions. Soc molt dolent amb el tema del business, tinc la sort que des de la productora se n’encarreguen i m’informen.
En una obra de teatre que va fer a Manresa vas viure un moment únic, quan una parella es va prometre en directe. Deu ser impactant poder ser testimoni d’escenes així.
En el nostre espectacle, la idea de base és una temeritat. Vam començar-lo quan ens vam adonar que les històries de gent anònima també interessen i vam voler fer un El Foraster als teatres en directe i sense editar. L’únic aval era pensar que tothom tenia una entrevista, una proposta que va espantar la productora. De seguida vam veure que també en el públic hi havia testimonis brutals. En aquest moment que dius, va donar la casualitat que la noia duia un anell a sobre per si de cas jo accedia a parlar amb ella i aprofitava per demanar matrimoni al seu xicot. A més a més, amb la cosa tan guai que fos una noia qui ho demanés i no volgués esperar que ho fes ell. Després et trobes històries boníssimes com una dona que et diu que ha vingut al teatre sola poc després d’haver-se separat o una dona que m’havia dit que feia dues setmanes que havia quedat vídua. En mostrar el meu condol, va sortir-li de dins dir-me que no ho fes, ja que l’home era un cabró. Doncs olé! No sé si el que faig és teatre o què és, però sé que és una manera de comunicar molt maca i molt de veritat que dona veu a tota mena de gent.
Manté aquesta idea de demostrar que tothom té una entrevista i no només la gent famosa, llavors?
Efectivament. I també hi ha un punt de deixar constància que no ens escoltem entre nosaltres. Hi ha vegades que ve gent a dir-me que s’ha assabentat de la història del veí gràcies a què nosaltres l’hem entrevistat! Que ells no en tenien ni idea. Mira, El Foraster és un tafaner i un cotilla de cuidado d’aquests de no voler tenir-lo de veí. És terrible, però té un punt de curiós i li encanta saber com us vau conèixer o què t’agrada i què no. Ens nodrim d’això, que tots som curiosos com El Foraster encara que no ho diguem. Per què estem tan pendents de si el que diem està bé o no? Per què ens fa vergonya? Tenim molta sort de fer aquesta feina i la notícia és que fem aquestes xifres d’audiència en un món amb tanta immediatesa i novetats, sembla estrany que un programa de televisió perduri tant… però és un format genial i el presentador ho fa molt bé, què collons.
