Maria Nicolau s’ha fet un lloc entre les cuineres de moda del país gràcies al seu paper al Tot es mou i en una secció a El matí de Catalunya Ràdio. A la plataforma 3Cat, també la veiem a Cuina salvatge en un format més àgil en càpsules que dona consells també per a aquells amb menys talent davant dels fogons. Ara mateix es troba de promoció de l’últim llibre que ha escrit, Cremo!, que ofereix receptes, memòries i reflexions gastronòmiques. N’ha parlat al programa matinal de Ricard Ustrell en una entrevista que ha aprofitat per parlar una mica sobre la seva vida personal.
Aquest projecte el veu com un repte, una cosa “diferent” i una aposta “amb risc“. Ha deixat el personatge fora i explica com ha arribat fins aquí després d’haver cuinat des dels 14 anys. En aquest llibre ha fet un exercici íntim, ja que no es tracta del clàssic recull de receptes: “Dec ser l’única cuinera de Catalunya que fa llibres de receptes sense fotos, ja que aquesta és una història novel·lesca que he fet perquè no podia morir sense explicar què he viscut en els últims 30 anys. Ara tinc l’energia i l’oportunitat, així que hem fet aquesta destralada… He patit i he gaudit molt aquest llibre perquè l’he fet des de les entranyes”.
Un dels episodis més durs de la seva vida va arribar fa gairebé 10 anys, quan el pare de la seva filla va marxar i es va trobar sola amb una nena petita de 3 anys i un munt de feina com a cuinera respectada. La Maria Nicolau va haver de fer un replantejament de la seva vida, és clar: “Quedar-se sol té el moment de mirar-te al mirall i pensar si anar a casa d’un familiar a llepar-te les ferides o posar-hi pit i collons. Em vaig quedar sense casa, sense feina, sense cos, amb una filla, un gos i 20 capses de cartó. Si hagués estat jo sola, hauria estat diferent perquè l’endemà estic a Berlín treballant en un frànkfurt i vivint en un pis d’estudiant. En aquell cas, però, tenia una filla de 3 anys i un gos”.
Maria Nicolau denuncia que no existeixi la conciliació en el món de la cuina
Aquesta experiència l’ha fet adonar-se de per què no hi ha dones a les fotografies dels grans congressos gastronòmics i en l’elit dels restaurants: “Qui agafa el telèfon quan truquen de la llar d’infants a les 10:25 d’un dimarts? Qui va buscar el nen a l’escola? Qui el porta al pediatre? Qui li diu al cap que ha de marxar perquè ha de conciliar? Generalment, aquesta trucada la reben i la responen la dona. És impossible entrar en la cursa per la fama, la fortuna i les estrelles quan vas amb dues motxilles que haurien de ser compartides“.
La seva filla té 11 anys, però en aquell moment només en tenia 3: “Ens n’hem sortit, d’aquest forat, tot transformant la ràbia en acció i força motriu. Em vaig negar al fet que no sortís. No volia que m’enfonsés ningú perquè sabia que em trobava en un lloc privilegiat en què, en el pitjor dels casos tenia dos anys d’atur, una seguretat social i un estat del benestar. No volia sentir-me víctima“.
I què va fer? Va deixar enrere una trajectòria meteòrica per passar a treballar en el bar d’un poble: “Vaig haver d’enfrontar-me al meu orgull ferit després d’ascendir, de treballar a París i els llocs més gastronòmics de l’univers… em vaig veure en un bar de poble que feien entrepans de llom amb formatge. Em vaig enfadar moltíssim amb la vida perquè no ho veia just, jo ho havia donat tot i he estat sempre disposada a fer-me mal i fer hores. No havia comptat mai les hores ni havia preguntat quant cobraria i, de sobte, em trobo amb 33 anys, una nena, una gossa, sense casa… Va ser un moment duríssim. No em donava la gana, estava disposada a cremar-ho tot perquè no hi estava d’acord. M’era igual que Déu tingués uns altres plans per a mi. Van confiar en mi i vaig reformar el bar. Quan vaig quedar-me en pau i vaig complir la promesa, així que vaig acabar marxant”.
