“Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l’anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir: “Hem vist el Senyor”. Però ell els contestà: “Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!”
(Evangeli segons Sant Joan 20, 24-25)
Diguin-me incrèdula, però tinc el desig i la necessitat de poder tocar i poder veure, per creure. Manuel Chaves arriba en visita pasqual a Catalunya i ens diu, creient-se ser el Messies: “Feliços els qui creuran sense haver vist!”.
El vicepresident tercer del Govern, l’enviat de Zapatero per cohesionar els territoris -és a dir, per a amansir la indomable Catalunya- s’ha compromès a tancar el finançament aquest proper mes de maig i a traspassar a Catalunya la gestió de les Rodalies de Renfe abans de l’estiu. Mirat objectivament, la música sona bé: “No és lògic -diu Chaves- que el finançament per càpita de Catalunya estigui per sota de la mitjana espanyola”. Veurem, aquest dijous, quina és la lletra que hi posa la vicepresidenta econòmica Elena Salgado i si li agrada al conseller Castells, tant meticulós en la prosa.
La primera escenificació està feta. Chaves i Montilla han qualificat la trobada de “positiva, fructífera, satisfactòria i profitosa”. Un canvi de tendència, un punt d’inflexió. El vicepresident s’ha desfet en elogis. Creu, de debò, que cal refer l’engranatge entre els governs d’Espanya i Catalunya i que, per això, el veurem per aquí “amb molta freqüència”, perquè, a ell, el que li agrada és “fer política, política en majúscules”.
Perdonin que dubti, novament, però tantes bones intencions necessitarien per part meva un gran acte de fe. La mateixa fe que li fa falta al president Montilla, qui també s’ho mira amb un cert escepticisme, però no tanta com la que necessita Joan Puigcercós, que ja ha posat el crit al cel titllant de “farsa” la benaurança promesa per Moncloa.
