Lau Gibert (Lloret de Mar, 2005) va participar en La Voz Kids i també va ser finalista a Idol Kids, però és el pas per Eufòria el que més repercussió li ha donat. Ella va ser la tercera eliminada de la primera edició, però ha aconseguit fer-se un lloc en la música catalana amb quatre singles i una actuació en el Westfield Music Festival a La Maquinista d’aquest vespre. El Món parla amb ella per saber com va ser la seva experiència en el programa de TV3 i per esbrinar si els concursants són realment tan amics com sembla.
Et vam veure de molt petita a La Voz Kids i Idol Kids, dos talents de molta audiència a Espanya. Van ser experiències molt diferents a la viscuda a Eufòria?
Eufòria no té res a veure amb cap dels altres dos. La Voz Kids va ser molt especial perquè només tenia 12 anys quan vaig participar-hi i Melendi em va seleccionar per al seu equip, però em van eliminar aviat. A Idol Kids vaig arribar a ser semifinalista, però continua sense ser tan guai com Eufòria. Si aquest m’ha agradat tant és perquè és un concurs català, hem fet molta pinya amb els companys i tot és molt més personalitzat perquè només érem 16 persones i no 70 com als altres concursos… A Eufòria et fan sentir més protagonista, més especial, vàlida i necessària.
Vas formar part de la primera edició d’Eufòria, la qual ni TV3 ni ningú sabia si funcionaria perquè era un format nou. No et va fer por aquest risc?
La meva professora de cant em va dir que estaven fent un càsting per buscar cantants. Creia que TV3 voldria que cantéssim havaneres a Eufòria, ja que no hi havia cap format musical modern a la cadena. Tenia els meus dubtes, la veritat, però finalment vaig apuntar-m’hi. Em van agafar i, a poc a poc, vaig anar adonant-me que la idea era molt bona i, al final, va anar genial. TV3 necessitava un programa com Eufòria per modernitzar-se i arrancar entre els joves.
Eufòria ha suposat un abans i un després també en la teva vida personal?
Sí, soc una Laura totalment diferent com a persona i també en l’àmbit artístic i creatiu. Ha estat un aprenentatge en tots els sentits, ha estat molt fort. Sobretot adonar-me que estava passejant per TV3 i els treballadors em saludaven pel meu nom! Coneixies a tothom i amb la resta de concursants ens vam fer amics de debò gràcies al fet que ens anessin repartint en grups de quatre cada setmana, ja que, sí o sí, t’hi havies de portar bé i persones que mai m’havia imaginat que podrien ser amigues meves, ara ho són.
Llavors l’amistat i el bon rotllo que transmetíeu a les gales entre vosaltres era cert, no estaven amagant la competitivitat per blanquejar el concurs?
Tots vam presentar-nos per endur-nos el premi, és clar, no et deixaràs guanyar per ningú. Crec que a la vida, en general, tu has de posar-te per davant de qualsevol altra persona. Primer vaig jo, i igual a Eufòria. És fort que ens hàgim fet tants amics, per això, és que ara són els meus millors amics de l’ànima!
I què hi ha de cert en tots els rumors que hi ha hagut sobre les relacions amoroses que haurien sorgit entre vosaltres? Es parla d’una relació teva amb un company, amb l’Edu.
Estic molt bé, no em puc queixar. Jo allà a dins he trobat l’amor… de tots els tipus. S’ha parlat molt de la nostra relació perquè la gent té molta boca, però no tenen ni idea. La gent parla molt sense saber res ni per on hem passat o el nivell de maduresa que tenim. Prefereixo no parlar-ne, mantenir-me al marge i viure la meva vida. No he de donar explicacions a ningú de què faig.
Ser la tercer expulsada pot semblar un hàndicap, però va acabar ajudant-te a no tenir tanta pressió com la que acabarien tenint els finalistes?
Exacte, això m’ha permès poder estar centrada en la meva carrera i anar traient les meves cançons a poc a poc. He tingut la sort que una discogràfica ha confiat en mi. Ser finalista no et garanteix tenir un lloc perquè, al final, Catalunya no pot abastar 16 artistes de la primera edició i ara 16 artistes més de la segona. Jo no sé si Catalunya podrà abastar tots els eufòrics.
Eufòria ha ajudat, precisament, a accentuar aquest boom d’artistes catalans i joves. Això és bo per a la indústria o la satura?
A molta gent no li sembla bé que ens donin aquesta oportunitat, altres artistes veuen injust que ells estiguin treballant molt i que els concursants d’Eufòria tinguem més repercussió que d’altres més independents i emergents. Creuen que els estem traient el lloc, però que nosaltres hàgim estat aquí no vol dir que no haguéssim treballat abans. Entrar en un càsting implica molta feina darrere també i si hi ha gent a qui no li sembla bé… Doncs és el que hi ha. Si ens han agafat serà per alguna cosa, perquè hem treballat i perquè tenim alguna cosa a dins. En el meu cas, jo he hagut de treballar molt per tenir la veu que tinc i per ballar de la manera que ballo. Que hem tingut sort d’entrar en un càsting i potser li hem tret el lloc a algú altre, doncs sí. Però això no vol dir que jo hagi treballat menys que ells.
Què tens tu que no van veure en els altres aspirants a qui van rebutjar? Què ofereixes que ells no?
Crec que la meva edat fa que tingui més potencial. Tinc 18 anys i no 25 o 30. D’aquí a 10 anys, encara en tindré 28! Crec que aquesta és una de les coses que fa que la gent estigui apostant per mi perquè amb només 18 anys ja he actuat al Palau Sant Jordi, per exemple. Porto molt recorregut i això m’ajuda a vendre’m millor. També és important que sàpiga ballar bé, perquè m’ajuda a ser més completa. És bo que canti des que tinc cinc anys i que m’hagi treballat la meva manera de cantar perquè sigui diferent. A més a més, intento ser el més versàtil possible.
A Eufòria vas cantar temes més urbans. Sempre t’ha agradat aquest estil de música o te’l van imposar?
Jo sempre he estat de cantar balades i, de fet, la llista de 30 temes que vaig proposar quan em van agafar a Eufòria estava plena de cançons d’aquestes tristes i depressives. Mai de la vida m’havia imaginat cantant i ballant temes urbans, mai no ho havia fet. A la primera gala em van donar una cançó de Dua Lipa i no em va agradar gens, ja que sabia que ho faria malament perquè no era el meu estil i mai no ho havia fet. A la primera gala ho vaig acabar fent fatal, és clar, i sempre penso que hauria entès que m’haguessin eliminat llavors perquè va ser un desastre. És dramàtic… sempre que me la posen demano que la treguin. Em va costar molt i recordo llegir les crítiques que van escriure sobre la meva actuació a les xarxes socials i passar-ho malament.
Llegir crítiques tan ferotges et va ser molt difícil en un principi?
A mi sempre m’ha estat una mica igual el que la gent digui de mi. De fet, a Idol Kids ho havia passat malament en rebre les meves primeres crítiques i, al final, vaig adonar-me que havia de fer la meva vida i decidir què volia fer. Si hi ha gent que vol criticar el que faig, doncs seran ells els qui perdin temps. No negaré que fa mal llegir certes coses, per això, sí que fa mal.
A Eufòria us oferien alguna mena d’ajuda psicològica per aprendre a gestionar aquesta allau de comentaris?
No, res. Érem nosaltres els nostres mateixos psicòlegs. Estem molt cuidats allà dins, però no teníem psicòleg. La Carol Rovira ens ajudava a sincerar-nos des del paper de professora d’interpretació, però el nostre suport real érem nosaltres mateixos. Recomano molt als futurs concursants d‘Eufòria que demanin ajuda psicològica perquè aquesta és una experiència traumàtica tant com si ets el tercer eliminat com si acabes sent finalista. Facis el que facis tens moltíssima pressió i molta gent mirant-te i amb la llibertat d’opinar.
Creus que l’etiqueta de la Lau d’Eufòria t’acompanyarà sempre? T’agrada o et molesta?
Espero que no i treballaré molt per aconseguir que deixin de pensar en mi així. Òbviament, les meves arrels estan lligades al concurs i mai no em deslligaré del vincle que tinc amb el programa. Ara bé, la Lola Índigo i l’Aitana han deixat d’estar relacionades directament amb l’etiqueta d’Operación Triunfo tot i ser-ne exconcursants. Doncs jo aspiro una mica a això. No m’agradaria ser la Lau d’Eufòria sempre. Crec que aquest ha estat un aprenentatge i una empenta, però m’agradaria crear-me un nom i he de superar una mica aquesta etapa. No cal ser la Laura d’Eufòria perquè potser acabarà havent-hi més, de Laures d’Eufòria.
En la vostra edició no cobràveu diners, però s’ha reivindicat que aquesta feina mereix un sou i en la segona sí que han tingut una compensació econòmica. Què en penses?
Nosaltres ens vam presentar al programa sense saber com aniria. Crec que el més maco de la nostra edició va ser que vam construir el programa i gràcies a la feina de tots nosaltres, així com de l’equip que ho va fer possible, els de la segona edició han pogut cobrar diners. Si em donen a escollir que cobrin els de la segona edició o que no, jo sempre preferiré que cobrin perquè els fas un bé a ells. Qui sap si això continuarà triomfant o no. Ara les discogràfiques ens han agafat a nosaltres, però a veure quina discogràfica vol tornar a agafar un altre eufòric… Que els vagi el millor possible i si poden tenir l’oportunitat de cobrar que no vam tenir nosaltres, doncs perfecte. Es tracta d’anar millorant cada any. Segur que Eufòria 3 serà encara més guai.
Has vist aquesta segona edició? Els nous concursants us van demanar consell i heu tingut relació amb ells?
Sí, cada setmana anàvem comentant les gales. Amb qui més afinitat he tingut ha estat amb la Natàlia, a qui també van expulsar en la tercera gala com a mi. Hem parlat bastant i potser els vam donar algun consell abans de la primera gala, però no hem volgut donar-ne molts. L’experiència l’havien de viure ells i jo no soc ningú per anar allà a dir-los què havien de fer o com seria; era millor que no es preparessin per als cops perquè, si no, no aprens. Els d’Eufòria 1 no havíem de venir aquí a donar consells, era el seu moment i ens havíem de mantenir al marge.
Creus que la Jim és una justa guanyadora?
Totalment, m’ha agradat molt que guanyés ella. Em sembla molt encertat perquè és algú diferent, té un talent brutal i és increïble. Ella és una de les millors amigues del Joan d’Eufòria 1, vam coincidir en una festa, va posar-se a cantar i li vam recomanar que es presentés al programa. Ella no ho tenia clar i mira… A vegades, el poder d’una decisió és molt fort. Va enviar un formulari, va presentar-se a un càsting, va iniciar un camí en un programa i ara té una discogràfica i farà un munt de concerts.
Quin va ser el teu pitjor moment a Eufòria?
La pitjor va ser la meva última gala, quan em van eliminar. Aquell dilluns havia mort la meva àvia, que ho era tot per mi perquè m’havia fet de mare arran de la mort de la meva quan jo només tenia 12 anys. Dimarts vaig estar al tanatori, dimecres a l’enterrament i després a assajar corrents… El dia abans de la gala no em sabia la lletra i ho estava passant molt malament. Em van eliminar i em va afectar moltíssim perquè mai no havia treballat tant i, tot i això, em van fer fora. No m’ho creia, crec que no m’ho mereixia perquè havia treballat moltíssim, el resultat va estar bé i aquella actuació és la que més visualitzacions ha tingut a Youtube. No m’ho mereixia, si ho miro amb perspectiva. Vaig tenir una càrrega mental molt bèstia aquella setmana i he trigat molt a pair tot el que em va passar llavors.
Aquesta ha de ser una experiència que costa d’assimilar.
Avui dia la començo a plorar, a la meva àvia, i començo a sentir l’ansietat de tot el que vaig viure aquells mesos… van ser massa coses. No tens temps d’assimilar totes les coses bones i dolentes que vius llavors. Aquell estiu vaig estar en un núvol de felicitat que no era fals, però que sí que camuflava totes les coses dolentes. No m’he aturat ni un segon i he fet moltíssima feina. Quan he pogut respirar una mica ha estat quan m’he adonat de tot el que he viscut.
Permanent, el teu últim single, li dediques a la teva mare.
Sí, a ella i a la Laura petita. He trobat molt a faltar la figura materna des que no hi és, he trobat a faltar poder parlar amb una dona. En aquesta cançó em dirigeixo també cap a la meva versió petita, una nena que ho ha passat molt malament. I crec que, precisament pels mals moments que he viscut, he sabut gestionar bé la meva experiència a Eufòria, la ruptura amb la meva parella quan estava participant en el programa, la mort dels meus avis… Han estat moltes coses a assimilar.
Com és l’estil musical de la Laura Gibert?
Estic començant, així que encara estic trobant el meu estil i el meu camí. Estic molt contenta perquè començo a actuar i estic treballant a poc a poc. El meu estil és un pop urbà, encara que m’agrada tot i els quatre singles que he tret són molt diferent entre ells. Encara m’estic descobrint i definint com a artista.
Fas música en català. És la teva idea fer-ho sempre en la teva llengua?
Estic oberta a tot, però ara mateix canto en català perquè el meu públic és català i perquè és la meva llengua. Estic molt orgullosa de poder cantar en català i que la música catalana s’estigui fent més gran i inclogui cada vegada a més artistes. Hi ha cançons molt ben parides! Comença a haver-hi gent molt forta en aquest idioma i ostres, és molt guai. Si algun dia sorgeix fer alguna cançó en castellà, doncs ja veurem. En anglès suposo que no perquè aquest és un món massa enorme i és gairebé impossible entrar-hi.
Cada cop hi ha més música en català, però la gent realment escolta cançons en català?
Hem de continuar reivindicant la música en català. M’atreviria a dir que només un 3% de les meves amigues escolten música en català i això em fa ràbia. Posa-li un 5% perquè m’escolten a mi… però si m’escolten és perquè em coneixen. Ara toca posar-nos música en el nostre idioma perquè si parles català a casa, o encara que no ho facis, és el que toca perquè és música molt bona.
