Qui trobés a faltar algun producte autòctons televisiu autòcton de l’estil del reality de les Kardashian ja pot anar deixant de queixar-se. O pensar que a vegades cal vigilar què desitges. El cas és que ja tenim aquí First Class, una sèrie disponible a Netflix que mostra la suposada vida real d’un grup de pijos catalans. Si més no, viuen a Barcelona, o entre Barcelona i l’Empordà, o entre Barcelona i Londres. La producció és de Mediapro i Rara Avis, un dels socis de la qual és el relacions públiques Àlex Agulló, un dels protagonistes de la sèrie i, de fet, catalitzador i nexe del grup triat per a l’aventura. Els sis capítols estan rodats íntegrament en castellà, tot i que en algun moment se sent alguna frase en català i en algun dels personatges –inclòs Agulló– es fa molt evident que són catalanoparlants per la seva fonètica.
First Class és un reguitzell de festes, dinars, sopars i excursions d’alt nivell –a l’Empordà i a un castell de Tolosa de Llenguadoc, Toulouse per a aquests amics–, amb passejades en barca, sortides a cavall i un salt amb paracaigudes. Celebracions diverses dels protagonistes, amanides amb algunes visites a un dietista, un dentista de luxe i una massatgista refinada. Completen l’oferta unes quantes escenes de feina de l’únic personatge que surt a la sèrie treballant, el jove dissenyador Archie Alled Martínez, Manel. Seqüencies, per cert, que consisteixen en uns quants moments histriònics del tal Manel –un dissenyador amb prestigi real, excentricitats a banda del personatge– esbroncant el seu equip, especialment un jovenet anomenat Álex que té el físic ideal per fer de Tadzio a La mort de Venècia i que el dissenyador qualifica com “el pitjor assistent del món” però sense el qual no pot viure.
Un cop ficat en la teranyina, l’espectador pot trobar-se atrapat per l’estranya atracció que genera a vegades el que provoca rebuig, i pot divertir-se triant els seus personatges preferits o els que li facin més ràbia. També hi ha una altra opció, que és determinar quins són els moments més ridículs, que podrien ser aquests (o uns altres):
1. Conversa entre Clara Courel i Lucía Sáez-Benito sobre amor i sexe
Clara Courel –que sempre adverteix “és el meu nom real” quan es presenta– és una periodista experta en moda i aspirant a actriu que es deleix per vestir-se de rosa i semblar un llaminadura de sucre. Lucía Sáez-Benito, una dona sense complexes d’edat indeterminada, amb la cara operada i reoperada segons explica ella mateixa, és l’única dels protagonistes que sembla realment rica. No fa res de res per guanyar-se la vida i té minyona a casa i un marit notari al qual es refereix com a “Papuchi”.
Totes dues han passat una tarda d’amigues que ha consistit a anar a un tatuador on Lucía s’ha fet gravar a la pell el nom d’Àlex Agulló com a prova de la seva amistat. En altres punts del cos hi porta tatuats els noms dels gossos que ha tingut i altres meravelles. Per refer-se de la intensa activitat decideixen prendre alguna cosa en un petit bar que no els acaba d’encaixar i que, per a frustració de Courel, no disposa de “carta de còctels” ni de còctels.
Es prenen una copa de vi blanc i un suc de préssec i acaben parlant de l’amor. La periodista està preocupada perquè una tarotista li ha dit que es casarà amb la seva actual parella –Hugo, que té el seny, com Papuchi, de no deixar-se veure a la sèrie–, però li ha afegit que en una altra etapa coneixerà un altre home. “Jo no vull!”, exclama amb to de gemec. “Doncs no el coneguis!”, li etziba l’altra.
Ràpidament, la conversa acaba derivant en referències poc entusiastes al sexe. “M’encanta parlar amb tu de tot menys de sexe. No trobes que és una ordinariesa?”, dispara Courel. Sáez-Benito li dona la raó i admet que ella és “bastant asexual”, tot i que ho troba compatible amb el fet que li pugui agradar el sexe, però sense tornar-s’hi “majara“. L’altra vol sofisticar més la conversa i deixa anar que ella és “sapiosexual”. “Sap el que és?”, pregunta a la seva amiga, que admet que no ho sap. “Vol dir que només m’agraden sexualment les persones intel·ligents amb qui puc parlar i que m’expliquin que han llegit un llibre”. Queda dit.
2. Audició de Clara Courel, com a aspirant a actriu
Courel protagonitza un altre moment antològic. La periodista ha decidit que, amb 52 anys, encara és a temps de fer-se actriu i que Almodóvar la descobreixi. Per posar la primera pedra d’aquest projecte, contracta els serveis de l’actor i director Ivan Morales, per fer-li una demostració del que és capaç de fer i que l’orienti sobre com enfocar la seva carrera.
Si Morales no ha quedat traumatitzat de l’experiència, serà senyal d’una gran fortalesa de caràcter. La conversa és caviar de dalt a baix. La Courel, només d’arribar, li deixa anar que ella ja s’imagina “les lletres” amb el seu nom a la “Gran Via”: naturalment es refereix a la Gran Via de Madrid, plena de teatres, perquè li deu semblar que si ha de ser actriu a Barcelona no hi té res a fer. I uns minuts després matisa que el que més li agradarà serà que el director li porti “flors al camerino”. “Això ha canviat molt”, objecta Morales. “Ah, ja no et porten flors al camerino?”, es desanima ella.
S’ha presentat vestida amb una mena de tutú i una col·lecció de ninotets que diu que són els seus “fills” i alhora els seus “amulets”, i els posa sobre una taula perquè li facin de públic. Acte seguit s’enfila al petit escenari del local on són i figura que li representa l’escena més famosa d’Allò que el vent s’endugué (“a Déu poso per testimoni…”). Morales ha de respirar fondo per continuar, cosa que fa amb gran esportivitat i professionalitat. Fins i tot la convenç perquè, com a exercici, repeteixi la interpretació com creu que la faria l’animal que triï… i ella tria un orangutan. S’ha de veure.
3. Meilan Kao i Amanda Portillo a la Casa Vicens
Són, probablement, dues de les protagonistes més respectables del tinglado. Però els guionistes i productors els devien fer una mala passada per necessitats publicitàries o per simpatia per la Casa Vicens. El cas és que protagonitzen una de les converses més forcades de la sèrie, que produeix vergonya aliena. Meilan Kao és empresària de la restauració especialitzada en màrqueting gastronòmic, neta de l’home que va obrir el primer restaurant xinès a Barcelona, el Shangai. Amb el seu pare, Josep Maria Kao, van participar en un Joc de Cartes d’on van sortir molt ben parats tot i no guanyar. És una professional sòlida i una dona realment elegant i aquesta seqüència és la seva única relliscada a First Class. Amanda Portillo és una il·lustradora i dissenyadora reputada, esbojarrada i extrema: és l’única que gosa llançar-se amb paracaigudes quan el pintor i saltador Aldo Comas, un altre dels protagonistes, els convida a la seva finca de l’Empordà.
Totes dues es troben al bar de la Casa Vicens, en teoria per parlar de quin postre se li pot preparar al dissenyador Manel, per al qual preparen una festa d’aniversari –fa 30 anys– en un castell de Tolosa de Llenguadoc que és “un sueño que te mueres“. Per fer propaganda de la joia arquitectònica visitable on són, Meilan Kao deixa anar com un lloro un text artificiós que li arruïna el personatge. “T’he citat aquí a la Casa Vicens perquè és una meravella i és la primera casa que va construir Gaudí”, li etziba a l’altra. Portillo respon: “I per a què m’has citat?”. “Tenia moltes ganes de citar-te perquè t’explicaré la idea que tinc per a la festa de Manel”. Un diàleg molt natural i espontani.
4. Sopar benèfic de “pepis” maleducades a l’Hospital de Sant Pau
Un altre dels moments memorables és el sopar benèfic organitzat per Julie Brangstrup, una danesa que només parla anglès –i danès, se suposa– que reuneix 40 dones al recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau per recaptar fons per a l’educació de nens que no poden pagar-se-la –ni anar a una escola pública, s’entén– i que vol marcar territori com a nova vicepresidenta de la Creu Roja de Castelldefels, un càrrec que te mueres, a la vista dels aplaudiments que provoca.
Després d’organitzar l’esdeveniment amb mà de ferro, clavant mocs al relacions públiques Ferran Ribó –un altre que, cada vegada que obre la boca, no pot amagar que en la intimitat parla català– i amb un episodi lamentable a Santa Eulàlia –on la senyora no és capaç de trobar cap vestit adequat per a la seva festa–, arriba la gran nit. I les protagonistes de Firts Class que hi estan convidades li munten un numeret que no agrada gens a la danesa: canvien els cartellets amb els noms de la taula per poder seure totes juntes. A Julie Brangstrup li sembla intolerable. “Gairebé tinc un atac de cor”, diu. I assegura a Ferran Ribó, que l’acompanya a passar revista a la sala abans del sopar. “Això no es fa, són unes maleducades”. “Són espanyoles”, respon el relacions públiques.
5. El pintor Aldo Comas i un expert en art patint
Marc Patsy, un dels membres més joves del grup i assessor d’inversions en el sector –fill del periodista esportiu Víctor Patsy que hem vist tantes vegades a TV3–, fa venir de França per veure la primera exposició d’Aldo Comas a Barcelona. El local de la mostra, per cert, ha sigut cedit pel soci de Jaume Roures, Tatxo Benet, en la seva faceta de col·leccionista i amant de l’art. De fet, Benet fa un cameo i també passa per l’exposició per veure les peces i comentar-les. Les obres són una acumulació bigarrada de colors estridents a més no poder que Comas defensa amb l’argument que estan fetes amb un mètode com el de l'”escriptura automàtica”. “Tot el que em ve a l’ànima, ho pos als quadres. Jo soc un home del Renaixement”, assegura. I de xouman no se l’hi pot negar que ho sigui.
El problema no el té Comas sinó l’expert en art que l’ha d’avaluar. La seva cara és un poema i acaba sortint de la situació com pot subratllant que l’artista és “jove” i que ha de madurar i trobar “alguna cosa a dir”. Aquesta crítica s’ajunta a la de l’àvia de Comas, una senyora de 90 anys que va amb cadira de rodes i que sempre ha pintat però mai ho ha exposat per “vergonya”. Troba que els quadres del seu net són “imaginatius”, però tampoc s’estalvia de dir que són “aclaparadors”.
Epíleg: si Truman Capote aixequés el cap
Aquests moments selectes i la resta de perles –vestits impossibles, sabates amb què no es pot caminar, americanes que les noies porten dues talles més grans del compte i els nois massa ajustades,la repetició esgotadora d’expressions com ara “cien por cien” o “lo amo” per posar èmfasi en qualsevol cosa que diguin– desemboquen en una festassa final. Pretenen imitar el Black and White Ball que Truman Capote va organitzar el 1966 a Nova York. És la cirereta d’un cap setmana d’excentricitats com ara practicar, amb resultats pèssims, el tir amb arc o fer un tast de perfums com a regal al dissenyador rondinaire Manel. Són gent first class.
1
