Espartac Peran debuta literàriament amb el seu primer llibre, Tres desitjos abans de morir. L’icònic presentador de TV3 s’ha centrat els darrers anys en plasmar en un escrit molt dur com ha viscut la mort dels pares i del germà gran, tres pèrdues que han marcat absolutament la seva vida. Per tal de parlar-ne, ha concedit una entrevista al Planta Baixa en què recalca que no vol que tot soni com un drama, que simplement pretén enviar un missatge als lectors perquè cuidin dels seus mentre visquin perquè després “tot s’acaba”.
Per primera vegada treu a la llum que ha tingut una vida privada molt lligada a la mort, tot entre reflexions i molt profunditat continguda. Ha reconegut que feia més de 20 anys que li donava voltes a la publicació d’aquest llibre, un pas que finalment s’ha atrevit a fer gràcies al suport dels amics: “Hem de pensar en la mare, per exemple, i no deixar-la oblidada. Truquem-la i diguem-li que l’estimem”.
En el llibre, Espartac Peran revela que els pares van tenir un nen abans que ell nasqués que va morir quan només tenia nou anys: “Es deia Eliseu i és un germà a qui no vaig conèixer, encara que em fa ràbia dir això perquè realment tinc la sensació d’haver-lo tingut al meu costat. Va morir als nou anys, abans del meu naixement. Per tant, jo vaig néixer en una família amb els pares marcats per la pèrdua d’un fill”.
Espartac Peran reflexiona sobre la mort dels pares en un llibre dur
“Un cop moren els pares al cap d’uns anys, jo veig d’uns pares que van canviar, el meu pare es va silenciar per sempre arran de la mort del meu germà. Jo vaig viure en una família molt feliç i no tinc cap retret cap als meus pares. Ara bé, hi havia moltes coses amagades… Aquest tipus de pèrdua no se supera mai, el dol marxa però la pena t’acompanya i la tens allà sempre. Cada setmana anàvem al cementiri amb el meu pare, que netejava el nínxol mentre parlàvem”, ha explicat.
Els pares de l’Espartac van morir en només quatre mesos de diferència, el que va fer que el periodista reflexionés sobre tot el que havien viscut. Arran de veure’ls en els seus últims moments, hauria arribat a la conclusió que dona títol al seu llibre: “Si tens la sort de poder acomiadar-te de la vida abans de morir, te n’adones de quins són els teus últims desitjos. El més entranyable és que, al final, demanes coses tan senzilles com que algú et doni la mà”.
