Entrevistar Gemma Nierga (Girona, 1965) és acceptar la derrota prèvia. La conversa que mantens amb ella mai serà transcrita de manera fidel. Allò que algú llegirà només n’és una part insignificant, infidel, insatisfactòria, perquè Gemma és una altra cosa. Fa ràdio quan parla. O televisió. Espectacle captivador. Et mira, obre els ulls, allarga la frase, la talla i la reprèn, augmenta o baixa el to segons el sentit del que vol dir. És un espectacle. Les inflexions de veu i els gestos són irreproduïbles, si no és amb un excés de notes al marge, amb una saturació de parèntesis. Qui se l’ha escoltada en directe, qui se la mire ara en televisió, ben bé que ho sap. Gemma va arribar a la ràdio de rebot i retop, i va haver de superar una por cerval. Va preguntar ingènuament si allò que li proposaven era periodisme. Ara el periodisme és ella. O ella és periodisme. Hi ha un punt d’expressió en cada frase -un punt d’humanitat- que ajuda a entendre el seu èxit. Perquè -encara que segons on no se l’escolte o se la mire gaire gent- sempre sap seduir aquell qui entrevista i aquell qui es mira el festí. I perquè, a més, aquella conversa sempre serà interessant, periodísticament i humanament.
Aquesta és la primera entrevista que enceta una sèrie amb grans personatges de la ràdio, de la nostra ràdio, quan fa exactament cent anys que a Barcelona va eixir a antena la primera emissió radiofònica.
Qui escolta ara la ràdio?
La gent gran. Entenent com gran la gent que és com tu i jo. Vull dir, la gent que té més de cinquanta anys. Això està comprovat, no? La gent jove no escolta la ràdio, menys RAC1. Per a mi, el gran èxit de RAC1 és que ha aconseguit rejovenir molt el seu públic i que l’escolti la gent jove. Aquí a Catalunya és un fet estrany. La gent jove torna a la ràdio gràcies a emissores com RAC1. Hi estàs d’acord o no?
Depèn de què s’entenga per jove.
Gent jove de trenta anys. Menys, no. Mira, per exemple, els meus fills. Jo en tinc dos, de divuit i de catorze anys. No han posat la ràdio mai de la vida. Mai. Ells senten la ràdio de la seva mare. Jo tinc ràdio a tot arreu. Tota l’estona. Els meus fills no en posen mai cap. Mai. La seva ràdio és això. Aquest aparell. El mòbil. La seva ràdio és TikTok.
Fenòmens com els pòdcasts poden ser-ne l’alternativa?
Poden ser-ho, però jo ni hi he accedit mai. Reconec que els pòdcasts són un món que per a mi encara és llunyà. Perquè soc oient de ràdio. Jo tinc un costum molt romàntic. M’agrada sentir la ràdio en temps real. M’agrada saber que el que estic sentint està passant en aquell moment. I ho gaudeixo així. No m’agrada sentir res gravat. Això ja m’ho donen les sèries. La ficció. Per a mi, a la carta vol dir ficció. La ràdio és engegar-la i saber que aquell programa esportiu està passant en aquell moment, que aquell entrenador està parlant en aquell moment.
Això és una mica ingenu. Hi ha molts programes de ràdio que són gravats…
Molts? Jo no els escolto. Clar, és que jo, com a oient de ràdio, escolto ràdio informativa.
Hi ha tota mena de formats. Incloent-hi els mixts. Aquells programes que, per exemple, quan arriba l’estiu, inclouen fragments en directe i molta part gravada refregida…
Sí, però jo no els escolto. Mira, aquesta nit m’ha costat dormir. Ahir vaig anar al Teatre Grec a veure Dagoll Dagom, 50 anys. Em va passar allò que es diu la vida per davant. Totes les obres que van interpretar jo les havia interpretat en teatre amateur. O les havia vist com a públic. I va ser molt emocionant. A mi les emocions em desvetllen. Vaig arribar a casa a quarts de dues i no em podia adormir. No em podia adormir. Crec que m’he adormit a les quatre. Llavors, m’he posat la ràdio…
I no l’ha alterada més?
Sí.
Per tant, no ha dormit en tota la nit.
No. He dormit molt poc avui. M’he posat la ràdio. I tens raó. Escolto programes gravats, enregistrats, que tornen a emetre, però és una circumstància estranya…
Dues idees molt comunes i recurrents sobre la ràdio. La primera és “que fa companyia”.
En el meu cas és veritat. Fins a l’extrem. La ràdio ha estat al meu costat en moments de la meva vida durs, complicats, com a gran companyia. Una veu sota el coixí. Jo em poso la ràdio sota el coixí, i és el que m’ajuda a dormir. És la meva pastilla d’anar a dormir. És una cosa terrible. Aquesta nit quan escoltava la repetició del Marc Giró ha començat dient: “Però què fas escoltant la ràdio de matinada? Pren-te una pastilla, home!”. Ha començat dient això. La màgia de la ràdio, que no m’agrada dir, perquè és una frase taaaaan…
Tan gastada…
Tan gastadeta. Fixa’t fins a quin punt la ràdio em fa companyia, que el Marc m’ha parlat a mi. El Marc ha dit: “Però què fas escoltant la ràdio a aquesta hora? Pren-te la pastilla!”, i jo m’he aixecat i me n’he anat a prendre la pastilla…
He, he.
És que me n’he anat a prendre la pastilla. Jo tinc un Trankimazin allà per a de tant en tant. Clar, quan eren quarts de quatre, dic: “Pren-te la pastilla, Gemma”. És boníssim. És que, Vicent, et deus pensar que t’ho explico per… Podries recuperar l’hora de la matinada i ho comprovaries.
M’ho crec.
El Marc sempre comença les repeticions dient una frase així. I jo aquesta nit feia una hora que dubtava si em prenia la pastilla o no. Bé, total, ràdio companyia? És un tòpic, sí, però en el meu cas és cent per cent cert. Jo entro a casa i haig de posar la ràdio immediatament. A casa meva hi ha d’haver so, hi ha d’haver algú que parli. Llavors, poso la ràdio.
Costums antics. Antigament a les cases es feia exactament això. Primer amb la ràdio i després amb la televisió. Encara que la gent no mirara la pantalla, no atenguera allò que apareixia per la pantalla, la tele feia “companyia”. La televisió ja no en fa. Ningú la deixa encesa i se’n va a fer coses, però la ràdio, sí. Molta gent l’engega i fa coses sense fer-ne cas. El segon tòpic -comprovat- és que la ràdio s’escolta al cotxe. De bon matí, quan la gent va cap a la faena, busca els programes d’actualitat per saber què ha passat. Potser per això la ràdio no decau. Mentre hi haja cotxes.
Sí. Però què passa ara? Els meus fills no suporten que posem la ràdio al cotxe. Ells posen el mòbil i connecten el bluetooth. I es fan la seva ràdio! Es posen la música que ells volen. Ni tan sols accepten que posi una emissora musical. No volen. Tenen la seva playlist, la seva ràdio a la carta. Per tant, què passarà quan nosaltres ja no hi siguem? S’extingirà la ràdio? Potser sí. Jo sé que a mi la ràdio m’acompanyarà sempre fins que mori. Això és segur.
Tots els substituts actuals no es basen en la comunicació, generaran més autistes.
Mira, el meu pare té 88 anys. Estem en un procés en què intento que es connecti més a la vida, perquè està com una mica desanimat. L’altre dia em diu: “He descobert La nit dels ignorats”. La nit dels ignorants! Xavier Solà. Li dic: “Papa, què dius?”, i em contesta: “Sí, no l’havia sentit mai, i els vaig trucar ahir”. Em punxen i no em treuen sang. “Papa, tu has trucat a La nit dels ignorants?”. “Sí, perquè una dona va preguntar per una punxada a l’ull per a la gent que tenim degeneració de la màcula i he volgut ajudar-la”. Quasi em poso a plorar. És una cosa… Un home que mai de la vida hauria trucat a una emissora… El meu pare. Vuitanta-vuit anys. La nit dels ignorants, Xavier Solà. El meu pare diu: “L’escolto cada nit ara”. I li fa companyia. És que és màgic!
Va ser Carles Cuní qui va mamprendre amb La nit dels ignorants. Era molt concís, molt poc loquaç, però amb aquell estil telegràfic ja feia una companyia immensa. La ràdio sempre ha fet més companyia encara a la nit. quan jo era ben petit, ja me’n feia José María García, des d’Hora 25, i Alberto Oliveras, amb Ustedes son formidables.
Que bo! Em parles de La nit dels ignorants amb Carles Cuní… Quan a mi em van proposar fer un programa de ràdio l’any 90, el primer que vaig fer, faig el Parlar per parlar una mica inspirada-barra-copiada del Carles Cuní. És una cosa que alguna vegada hem parlat ell i jo. Jo sentia el Cuní i em vaig dir: “Faré una cosa semblant. Faré un programa de trucades, però que la temàtica sigui problemes personals”. El Cuní triomfava molt.
Triomfava moltíssim. I això que tenia una manera de fer diguem-ne especial. Tallava la gent, semblava molt seriós, molt callat i esquerp…
Ja, però… Li donava una personalitat forta. I en la ràdio tu el que busques és una personalitat. Del que t’enamores és d’una personalitat, de la persona. I el Carles Cuní era tan autèntic… Et recordes? “Manresa, bona nit, el nom”. I llavors jo vaig aparèixer amb el Parlar per parlar i cada EGM li anava com, com traient una miqueeeeta d’audiència, i per a mi era uau!, era un somni.
Per què ràdio? Per què va fer-ne? Ho portava de ben petita dins, com Jordi Basté o Ricard Ustrell?
Noooo. No, no, no. Jo no ho portava dins de petita, ni de bon tros. Tant és així que, quan tenia 17 anys i un amic em va dir que a Ràdio Vilassar de Dalt feien un programa de cinema i em va proposar d’anar-hi amb ell a llegir els títols de les pel·lícules, pagant-nos l’autocar d’anada perquè no ens pagarien res, jo li vaig dir: “Això és bo per a ser periodista?”. És una cosa tan ingènua, aquesta pregunta, però em defineix tant… Tenia 17 anys. Jo vaig començar a Bellaterra els estudis de Periodisme a aquella edat. L’Enric, l’amic que m’havia proposat d’anar a Ràdio Vilassar, em va contestar: “Sí, Gemma”. I li vaig dir: “És que jo vull ser periodista, però no sé ben bé què vol dir ser-ne”. Volia ser periodista. Vaig anar a Ràdio Vilassar de Dalt, es va encendre un llum vermell i jo amb un mal de panxa, uns nervis… Amb 58 anys em passa igual.
Encara passa nervis?
Sí, sí, sí. Encara m’acompanya una cosa psicoanalitzada, allò de dir: per què m’he dedicat a un ofici que em fa patir tant? Per què m’agrada patir? Per què quan era petita i la monja preguntava “qui vol llegir la lectura?”, jo deia “Jo!”, i de camí al faristol, em desmaiava?!
Que bèstia!
Però és així. M’he psicoanalitzat molt. Allò de què hi ha en mi que…?
Quina atracció té la foscor?
Quina atracció té la foscor. Quina necessitat d’agradar, de figurar, de lluir-me, que m’aplaudeixin, quan em fa patir? És que em fa patir!
Es pot entendre. Jo de petit era molt poregós i el primer gènere de cinema que em va atraure i on queia sovint de quatre grapes era el de terror.
I ho passaves malament?
Al principi, sí. Ara m’hi he acostumat.
T’atrau una cosa que…
Et destrossa.
Que et destrossa… Sí, sí. Per això quan em preguntes per què vaig fer ràdio, et dic que no ho sé. Aquest amic meu em va portar a Ràdio Vilassar de Dalt, de seguida vaig entrar a la Cadena 13, a l’estiu, on necessitaven una persona que fes receptes de cuina. Jo me n’anava de campaments l’endemà, com a monitora de cau, i els vaig dir que no hi podia anar, perquè m’havien agafat a la Cadena 13 per fer una recepta que durava un minut i mig! Ambició gran, ganes de fer-ho… Tenia 18 anys!
Ha dit ganes de figurar, de reconeixement… Això és important per a vostè?
Que em reconeguin, que em diguin: “Ai ets la de…”, això no és important, però que el meu entorn em reconegui la feina que faig… Això sí que és important. Tenir èxit és important, sí, segur! Jo era una nena que si treia un nou i mig en matemàtica, em posava a plorar. Aquí enganyo si dic que no vull que em reconeguin. Una nena que trau un nou i mig i es posa a plorar perquè no ha tret un deu…
Vostè el que volia era no defraudar els seus pares…
Per exemple. Però ara no és això. Quedarà una mica…, però estic segura que el que dic és cert. Ara no em vull defraudar a mi.
D’acord.
És brutal. Quan un es fa gran. Jo m’adono que quan guanyava un premi Ondas era allò de “Papa, mama, he guanyat un Ondas!”. I ara hi ha una cosa íntima, meva… Jo ara faig el Cafè d’idees, un programa que va començar sent res. Res. Un local aquí, al carrer de Roc Boronat, que van transformar en un cafè, aquí a La Dos…
La Dos en té molt poca, d’audiència, a Catalunya. Com Ràdio Quatre, que encara en té menys.
Exacte. I el Cafè d’idees, que ara estrenarà la cinquena temporada, ja fa el 2 o el 3 per cent d’audiència sempre. Ara l’emetem pel canal 24 Horas i ja et puc dir que aquesta temporada alguns dies hem fet el 6 o el 7 per cent. Amb pics de catorzes.
Hi ha un altre mèrit: el qualitatiu. Vostè s’ha convertit en referència d’altres periodistes que al matí destaquen les respostes de les seues entrevistes. Converteixen el programa en notícia quasi cada dia. Això és molt important.
Sí. I això ha fet que molta gent que no té res a veure amb els periodistes es miri el programa. I això… Ahir vaig anar al Grec i vaig tenir l’ocasió de saludar molta gent, i tants em van dir: “Va, torna al setembre, que no tenim El cafè d’idees del matí”. Això és com… És un orgull tan gran… T’he comentat això dels números de l’audiència. Treballo en una tele que ni me’ls diuen. Tant se val. No els preocupen. El programa va bé i els meus caps estan molt contents, però la que està feliç soc jo. I penso: que bonic! Per a mi és un projecte tan personal… M’he demostrat a mi mateixa que quan em van fer fora de la SER, en un moment en què tenia l’autoestima per terra, perquè evidentment quan et fan fora d’un lloc et cau per terra…
Per què la van fer fora de la SER?
No ho sé. De veritat que m’ho han preguntat moltes vegades i no t’ho sé dir.
Després de molts anys…
Després de 28 anys. Els últims tres o quatre hi havia uns caps -t’ho diré d’una manera així…- que no tenien res a veure amb la cadena. Jo amb la SER estic molt reconciliada. Tota la gent que hi ha són amics. Però hi va haver una època molt fosca amb uns caps que no tenien res a veure, per a mi, amb l’esperit de la SER. Aquests són els que em fan fora, perquè jo m’hi enfronto molt…
I això li va tocar l’autoestima? De vegades, les opinions d’un moniato només són moniatades…
És que… És que a mi em van fer creure, per exemple, que jo no podia fer entrevistes polítiques. M’ho van fer creure! Jo feia el tram de deu a dotze del matí i la Pepa Bueno feia l’espai d’abans. Si un polític donava una entrevista a les deu i deu, jo no la podia fer. Llavors em fan fora i al cap de molt poc de temps el Jordi Armenteras em cita i em diu que 8TV vol que faci les entrevistes polítiques d’aquella campanya del 2017. Vaig pensar: “Que faci entrevistes polítiques? Si m’han dit que no puc fer-ne…”. Això és terrible.
Però quan li ho diuen s’ho creu?
Sí, sí.
I on era el seu orgull?
No, és que… Això que t’estic dient és una cosa profunda. No la tinc gaire treballada, però quan tu tens caps que sovint et demanen per què fas això o allò, per què has entrevistat aquell de Podemos si no m’havies demanat permís? Per què tens aquest col·laborador? Per què tens el Boris Izaguirre? Per què tens el Juanjo Millás? Els perquès… Saps què passa? Jo fins aquell moment havia tingut uns caps que eren meravellosos. Mai de la vida m’havien qüestionat res. I llavors m’ho van qüestionar tot. Total, que ve l’Armenteras i jo al cap de deu dies em veig anant a entrevistar Carles Puigdemont i… hòstia…
I va anar bé.
I va anar bé. Clar que va anar bé. Jo soc molt pencaire. I vaig pensar que alguna cosa no era com me l’havien explicat. Alguna cosa que m’han fet creure potser no era així. Començo a fer entrevistes i comença la meva reconstrucció. Ve TV3, fems Els meus pares, va bé d’audiència, em reconcilio amb aquell gènere, amb la tele, amb les entrevistes, i em vaig reconstruint. I ara estic reconstruïda.
És curiós. La percepció que tenien de vostè en aquell moment els responsables dels altres mitjans és que ho feia molt bé, que vostè val molt.
La vida és així, Vicent. N’hi ha prou que trobes una persona que sàpiga on tocar-te per fer-te mal. Se’n pot dir maltractament.
Sempre que t’ho cregues. Podia haver pensat que aquella gent no eren ningú per qüestionar el seu treball, de sobra contrastat.
Ja, però jo no era… Jo considero que mai he estat una persona gaire forta, eh. També t’ho dic. Quan he tingut bons caps, he crescut molt. Però un mal cap em pot anul·lar… No sé per què t’explico tot això…
Tant se val. L’explica a vostè… Escolte, ràdio en castellà versus ràdio en català. Aquest és un dilema a Catalunya de molts professionals.
Durant molts anys per a mi això no ha estat un dilema. D’una manera natural vaig aparèixer a la ràdio en castellà, sense haver de triar gaire. A mi no m’importava, tot i que jo soc catalanoparlant de tota la vida. A casa meva només es parlava català, amb gent de Girona, de l’Empordà, què t’haig de dir. Però de seguida se’m va aparèixer l’oportunitat de fer el programa Parlar per parlar en castellà. Hablar por hablar. I per a mi, fixa’t, no era tant fer ràdio en castellà com l’ambició de fer ràdio per tot Espanya. En comptes de parlar a uns milers era parlar a molts més. Per a mi allò era un salt professional.
Mai s’ho va plantejar des del punt de vista de la militància lingüística?
No. I això que jo era una noia durant tot el BUP d’enganxines que deien “En català, si us plau!”. En lletres ben vermelles. Jo sempre anava amb la meva carpeta: “En català, si us plau!”. Però no, no tenia aquesta militància. No la tenia. Per a mi era molt important fer ràdio. I si m’haguessin dit de fer-ne per a tot Amèrica Llatina, probablement hauria dit que sí. Per a mi era important créixer. I a la SER créixer era fer ràdio per a tota la cadena.
Mai li ho han retret?
No
Ningú.
No. Mira, ho pots entendre com un retret quan la gent em deia: “Ai! I per què no treballes aquí?”. “Per què no treballes a TV3, que és la nostra?”. “Per què no et quedes aquí?”. I jo em deia és que, per a mi, faig ràdio catalana en castellà. L’empremta que jo donava als meus programes era una empremta de periodista catalana. N’estic segura. A mi m’escoltaven a les Canàries i sabien que qui feia aquell programa era una persona catalana des de Barcelona, amb una mirada catalana del món.
Ho podríem dir igual de Carles Francino i d’Àngels Barceló?
Probablement, sí. Molts periodistes nostres fan aquesta ràdio. No és només fer ràdio en català de la manera com nosaltres la fem, que és un estil nostre… Una opció és quedar-te aquí, està molt bé, i jo ho hauria fet si se m’hagués aparegut Catalunya Ràdio o hagués tingut alguna altra oferta. No hauria tingut cap problema per quedar-m’hi, però és que em van agafar al carrer de Casp número 6, Ràdio Barcelona. Jo tenia 22 anys… Mira, ho dic potser intel·lectualitzant-ho: hi ha una manera catalana de fer ràdio. N’estic convençuda. I algú em pot preguntar que què vol dir això. Vol dir que parles des d’aquí. Amb la sensibilitat d’aquí.
D’acord. Però hi ha altres periodistes que converteixen la llengua en un diferenciador, que consideren que hi ha límits necessaris que no volen traspassar, que practiquen una lleialtat, fins i tot una fidelitat, molt marcades.
Sí, sí. No cal dir-ho. I tant! Jo no en soc, d’aquest grup. Ho reconec. No m’ha fet mai dolor treballar en castellà durant anys. I d’una manera naturalíssima vaig començar a treballar en aquesta segona etapa de la meva vida. 8TV, TV3, ara Cafè d’idees… Ara és tot en català. L’única diferència és que quan ho faig en castellà llegeixo més en castellà i quan treballo en català llegeixo més en català. Sempre tinc el desig de parlar millor, de llegir llibres que m’enriqueixin lingüísticament, sempre tinc diccionaris de sinònims a mà, jo.
Ara ja no cal.
No. Ara hi ha el mòbil. Des que vaig fer el primer programa -a casa meva tinc uns quants llibres a la llibreria- sempre tinc diccionaris de sinònims que ja utilitzava en el primer Parlar per parlar. Jo em proposava cada nit dir vuit paraules que no diria de manera natural. Me les apuntava i les deia…
Has de mirar de no passar-te de pedant i has de mirar d’evitar els falsos sinònims…
I tant! Però, mira, jo buscava un llenguatge molt planer, però que no fos tan planer per resultar pobre. Amb dinou o vint anys em deia que havia d’intentar utilitzar noves paraules. En aquest programa de matinada que la gent truca i que és molt simple… A mi aquell programa em frustrava una mica perquè em pensava que era molt simple. “Bona nit, d’on truques, què vols dir…”. Pensava: “Com puc créixer coma periodista?”. Doncs, ja ho tinc. Cada nit intentaré enraonar, parlar, una mica millor. I ho feia. D’una manera tan artificial com agafar un diccionari, buscar una paraula i dir-me: “Mira aquesta paraula no l’he dit mai; avui la diré”. I ara m’adono que és una cosa que m’ha acompanyat molt. Em vaig fer gran i tenia la voluntat de tenir diccionaris o lectures.
Quina creu que és la clau del seu èxit? I ara no em diga que no en té…
D’una banda, crec que haver treballat molt. A vegades, més del que tocava, perquè em continua passant ara. Soc tan i tan exigent per voler quedar tan bé -en el fons no deixa de ser voler quedar molt bé-, que hi dedico moltes hores, més de les que tocaria. Te’n posaré un exemple. Jo l’entrevista política me la treballo com si m’hi anés la vida…
Quantes hores?
Un parell. A la tarda. Amb un guionista que prèviament n’hi ha dedicat quatre més, eh? L’entrevista, no la faig jo. L’entrevista, la fa una persona que hi ha dedicat hores, que treballa el personatge. Me la passa i la llegim plegats i la treballem conjuntament. I diem: “No, aquesta no és una bona pregunta per a començar, no. Comencem-li d’una altra manera”. Jo dic que sembla que fem un ral·li i estudiem per on caminarem durant l’entrevista. Només així puc seure davant… Quin exemple et puc posar?
Salvador Illa.
Perfecte! Salvador Illa, No em contesta res del que jo vull que em contesti. O tu el coneixes bé, te l’has estudiat bé i t’has estudiat les seves respostes… Has de pensar: “No. Quan em digui això no me’n puc anar d’aquesta resposta, hi haig de tornar i tornar-hi”. Aquesta feina ara em fascina. Quan la gent em pregunta si no n’estic farta, els dic: “Jo? M’encanta!”. Perquè el polític té coses a dir, però no les vol dir. M’encanta quan s’asseu un polític, com l’Ernest Maragall, i xerra, xerra, xerra… O Xavier Trias! Se me’n van els ulls. Ni segueixo el guió. Però després hi ha gent que no, que has de seguir un guió.
I la passió? La defineix. Hi ha gent que quan fa una entrevista es nota que cobreix un expedient. A vostè no li passa mai. Hi ha una passió sempre.
Sí. Perquè m’interessa tothom. Perquè m’interessa la gent. Però m’interessen de veritat. Jo em pregunto: “Per què ara estic fent les entrevistes polítiques i estic gaudint tant?”. Perquè a mi m’interessa, m’interessen. La gent em diu, per exemple, que he entrevistat Carlos Carrizosa no sé quantes vegades. Clar. És que la darrera vegada ja no era qui era. Senyor Carrizosa, com ho està vivint? És apassionant un tio que ara no és al davant de Ciutadans. M’interessa la gent. M’interessa tothom.
I quins mestres de l’ofici li interessen? Quins l’han marcada?
Segur, Iñaki Gabilondo. Segur, segur, segur. Perquè jo vaig entrar a la ràdio, a la cadena SER, quan l’Iñaki era l’Iñaki. Era Messi. L’Iñaki era Messi. I jo era la del planter. Jo soc planter Cadena SER. Era joveníssima. Li feia les mòbils al Jordi Hurtado, el substituïa a l’estiu, em donen el Parlar per parlar en català que no escoltava ningú… I vaig anar creixent. I Messi era allà. Per a mi el referent era ell. Em diuen que presenti els premis Ondas amb l’Iñaki i surto a l’escenari de la mà de l’Iñaki i per a mi aquell moment és com…. ooooh! Hòstiaaaa… Tenia aquella sensació de “que fort!”. L’Iñaki, jo me l’escoltava… Quan hi havia tants atemptats terroristes, recordo un matí que n’hi va haver un. El periodista amb qui va contactar va dir: “Iñaki, no está confirmado, pero el nombre del muerto es…”. I l’Iñaki va fer: “¡Cállate! Si no está confirmado, te prohíbo que digas el nombre de nadie”. Aquestes coses et marquen molt. Tu ets una jove de 24 o 25 anys i això et serveix més que cinc anys de periodisme. Mai he oblidat aquell moment de l’Iñaki. El periodista ho va dir amb tota la bona intenció. Tots podríem dir en un moment determinat: “Encara em queda per confirmar… però diuen que, diuen que…”. És clar, l’Iñaki odiava el “diuen que”. Va dir: “No digas nada, no sigas. Vamos a acabar esta conexión y cuando lo tengas confirmado…”. I tots els mitjans donaven el nom del mort. Però ell va dir que no. Quan ho tinguis confirmat m’ho dius a mi.
Això ací ho fan els mitjans públics i alguns bons periodistes… Allà…
Molts periodistes. L’Iñaki era un excel·lent periodista. Per això quan em deies qui t’ha marcat, ho tinc clar. Sens dubte, ell.
I ja que parlava d’ETA, “vostès que poden, dialoguin”. També aquesta frase dita en la manifestació de rebuig a l’assassinat d’Ernest Lluch, l’ha marcada molt.
Sí, sens dubte.
S’ho va preparar?
Sí, sí, sí. Bé, jo tenia tot el manifest de l’Ajuntament, el pactat. Me’l van donar al matí i me’l vaig anar llegint. En aquell moment hi havia el Martí Gómez molt a prop meu, el Josep Martí Gómez. Un altre gran gran periodista, que sempre em deia: “Llegeix més, Gemma, que llegeixes poc”. Jo li deia: “Ai, Josep…”. I ell m’insistia: “No. Llegeix. Els editorials de cada diari, te’ls hauries de llegir cada dia”. I li vaig preguntar: “Josep, a mi aquest manifest em sembla que no recull l’esperit de l’Ernest. Tu hi afegiries alguna cosa?”. I em va dir: “Sí, podries atrevir-t’hi”. “Però tipus què”, li vaig contestar. “No ho sé, que parlin, alguna cosa així”. Llavors, jo m’ho vaig escriure -que ara no sé trobar aquell full- amb boli. Hi vaig escriure. “Estoy segura que Ernest hasta con el que lo mató habría intentado dialogar. Ustedes que pueden, dialoguen por favor”. Vaig llegir tot el manifest en català -no sé si te’n recordes- i quan vaig acabar vaig afegir: “Y ahora lo diré en castellano para que me entiendan todos”…
Uf! És una frase que no s’hauria de dir mai. Si l’Iñaki fora d’ací li demanaria que no diga mai una frase com aquesta.
Per què?
Perquè és com dir que en castellà sempre ens podem entendre tots, que el català no acaba de servir per a entendre’ns tots.
Mira, Vicent. Jo ho vaig dir perquè… Jo vaig ser molt conscient del que deia perquè davant a primera fila tenia l’Aznar…
Que parlava el català en la intimitat.
M’és igual.
He, he.
No em penedeixo de dir-ho, de veritat.
No, jo no qüestione la segona part de la frase. Molta gent la va veure bé, allà davant, i es va convertir en una divisa, encara que a Jordi Pujol no li va agradar i li va respondre allò…
Quina resposta?
Va dir que Ernest Lluch ja dialogava i havia acabat així, i que Aznar en aquell moment ja havia intentat obrir converses amb ETA.
Doncs, et diré una cosa. Aquell “dialoguen, por favor”, que no tantes vegades m’han preguntat exactament a qui adreçava, perquè la gent dona per suposat… En aquella manifestació Aznar s’havia negat que Ibarretxe anés al seu costat. A mi m’ho van explicar tots els periodistes: “Quina vergonya, no vol compartir la pancarta amb l’Ibarretxe”. Em recordo que entre Aznar i Ibarretxe, entre Madrid i Vitòria, no hi havia diàleg, cap conversa, cap pont de comunicació, i es va negar que ell anés amb la pancarta. Aquell “dialoguen, por favor” té molt a veure en un primer estadi amb “parlin vostès”. És que ni tan sols vostès són capaços de parlar.
D’acord. No es va entendre així.
En un primer estadi. I tu em diries: “Home, també et deuries referir a ETA”. Hòstia, Vicent, jo era una noia jove…
És el sentit que se li va donar.
Jo era una noia jove que tampoc era tan experta per a… O sigui, el meu cor va dir: “Aznar no vol que Ibarretxe vagi al seu costat?”. El lehendakari Ibarretxe?! I no hi anava. Fixa-t’hi. No hi anava. Anava Aznar aquí, amb tots els representants institucionals, i l’Ibarretxe darrere. En primera instància, aquell “dialoguen” és: “ustedes que pueden, dialoguen por favor”. “Ustedes”. Amb ETA? Suposo que ja arribarà, devia pensar…
De quina manera el procés independentista ha influït en la seua feina? Hi ha periodistes catalans que treballen, per exemple a Madrid, que afirmen que això ha marcat un abans i un després en la percepció que tenen d’ells…
Segur. Fixa’t que a mi em fan fora de la SER l’any 2017.
Per això li ho pregunte. Va ser per això?
Jo no ho puc dir. Afirmar-ho així seria especular…
Faria vostè un antigabilondo.
Exacte. No tinc cap prova que demostri que allò va tenir alguna cosa a veure amb el Procés.
Però va notar un canvi d’actitud dels responsables de la cadena?
Jo vaig percebre que el Procés a la meva empresa va enrarir molt l’ambient. I llavors quan nosaltres en el nostre Hoy por hoy volíem entrevistar algú… Mira, Toni Soler, per exemple. Quan el Procés continuava creixent jo tenia la mirada curiosa del periodista que volia saber què estava passant. Jo no era gens militant, com tu bé saps. Jo tinc les meves creences, però sempre he procurat que en cap entrevista cap polític es pogués aixecar i dir-me: “Com es nota que…”. No. Se m’aixequen tots dient: “Caram, quina entrevista…”. Tots. Llavors, sí. Jo notava un rum-rum de “Per què has fet el Toni Soler?”. “Home, perquè el Toni Soler és una persona capaç d’explicar…”. “Doncs, un altre dia demana permís”. També Rahola: “Per què has fet la Rahola?”. Però això també t’ho podria dir amb Podemos.
El grup Prisa ha patit dos moments de cabreig profund. De reacció visceral contrària. Precisament amb Podem i amb el Procés, encara que no siguen comparables en la profunditat del disgust.
Exacte. Per això et dic que jo vaig passar una època a la cadena SER en què tu podies parlar de tot i ningú mai -ni el senyor Polanco, com a president del grup-, mai, ens donava una instrucció a… És una cosa que a l’Iñaki li agradava d’explicar: “Hay gente que se cree que yo recibo un fax cada mañana y me dice lo que tengo que decir”. No. Tu deies el que volies. Tu em diràs que sempre que anessis en línia amb el grup…
Òbviament. Anaven en línia amb el mitjà.
Evidentment.
Amb una altra línia ja no els haurien cridat.
Exactament. Però vaig passar al fet que cada dia em qüestionaven l’entrevista que havia fet, la pregunta que havia fet, el tema que havíem abordat, per què havíem fet això o allò… I torno al començament. Això et deteriora molt, et dona molta inseguretat. Llavors, el Procés com va afectar? Home, doncs, sí, potser un terra que jo sentia sòlid de cop el vaig sentir molt fràgil. El terra on jo trepitjava, el vaig sentir molt fràgil. Molt líquid, molt inestable. I quan tu sents el terra inestable, hòstia, ja no et comportes de la mateixa manera, eh! Cada passa que has de fer… Quan jo vaig començar La ventana vaig fitxar Boris Izaguirre el primer dia. El meu cap em va preguntar: “¿Es así o es un actor?”. “Es así”, li vaig dir. “¿Y siempre hablará así?”. Era l’any 1997. Vaig contestar: “Siempre hablará así”.
No li va agradar.
Però em van dir “vale”. Tu ho has volgut així? Fes-ho. Boris, Juanjo Millás, la presó, tertúlia de bojos… tot el que jo volia fer m’ho donaven. Tertúlia de nens, Santiago Carrillo, tot. Carrillo amb Rodolfo Martín Villa, dient-li: “Tu me querías detener y me tuve que poner una peluca”. Jo m’emociono quan recordo això. Quan penso que en una tertúlia podia tenir aquest amb aquell, que els que ens llegeixin diran: “Assassins els uns i assassins els altres”… O ombra de sospita sobre tots. Carrillo, Martín Villa, Herrero de Miñón, Ernest Lluch… Tota aquesta gent s’asseien i a la cara es deien coses com: “Tu me querías detener”.
Potser ara caldria recuperar a Catalunya una tertúlia així. Podria ser molt convenient.
Home, seria brutal. Jo sentia aquest matí la Marta Rovira i m’emocionava. Perquè una de les últimes entrevistes que vaig fer per a 8TV va ser amb la Marta Rovira. A Vic. I al cap de poc va marxar. Aquest matí la sentia i pensava: “Buah!, sembla que no pugui ser”. Que tot vagi tornant a una normalitat…
Gràcies a moltes caramboles, molt de patiment, molta lluita legal.
Molt de patiment, sí.
Perquè els jutges en el fons -i parle dels jutges Pablo Llarena i Manuel Marchena, que són el sistema de debò- no accepten l’amnistia.
No. Anava a dir que jo ho respecto… Hi ha gent que no accepta l’amnistia…
No sé si es pot respectar algú que no respecta la llei i que l’ha d’administrar…
Ells la interpreten de manera diferent.
Supose que ho han de fer d’acord amb l’esperit del legislatiu. I en aquest cas no és així.
Sí. Però no és culpa del legislatiu que hi hagi una escletxa que permeti interpretar-ho d’una manera diferent.
Ho van intentar de totes les maneres, hi van pegar mil voltes.
Per moltes voltes, sempre queda una escletxa.
Si l’administrat no vol que l’administren i té poder, no és administrat.
Exacte. Llavors ara veig que som en una altra fase. Clarament. Ja ho veurem, però una fase… Aquest matí jo sentia la Marta Rovira. La sentia des de Cantallops. I em reconciliava amb la política.
Deixe que li faça una darrera pregunta. Si ara tinguera un fracàs, un conflicte amb els seus caps, és prou forta per no tornar a patir?
I tant, i tant, i tant. Vicent, i tant. T’ho dic amb tota la tranquil·litat. Ara estic forta, m’he fet forta. M’he… M’he reconstruït. A partir d’una Gemma totalment trencada, que ho era, eh? Però també és l’edat… 58 anys… Et fas gran, t’agrades cada cop més, no?
Uau!
Sí. Perquè t’acceptes. És que és meravellós. T’acceptes. Acceptes com ets, acceptes que pots fracassar i no passa res. No passa res.
