El Racòmetre ha posat en evidència una creença molt estesa: Montserrat Tura és una de les polítiques més valorades i estimades per l’opinió pública (i publicada). Segons l’enquesta, és la consellera més puntuada per totes les franges d’edat i pels votants de quasi tots els partits polítics, és a dir, que té una valoració àmplia i transversal. Que la votància d’ERC i ICV també la facin guanyadora és una cosa que hauria de fer rumiar a Calàbria i al passatge del Rellotge.
Quines són les claus de l’èxit de l’actual consellera de Justícia? La Tura té algunes virtuts personals que, en el camp de la política, són excepcions que llueixen. Per començar, parla clar i diu allò que pensa, que ja és molt. En una professió trufada de sofistes, calculadors i hipertàctics, dir la veritat s’ha convertit en un valor en si mateix. En segon lloc, és valenta i així ho va demostrar durant el seu mandat com a consellera d’Interior. I en tercer lloc, forma part de l’assetjat sector catalanista del PSC, els membres del qual són vistos com els bons de la pel·lícula de la mateixa manera que hom simpatitza amb Robin Hood i no amb el xèrif de Nottingham. No debades, els quatre consellers més valorats pertanyen a aquest àmbit. Algú també hauria de rumiar sobre aquest fet, en aquest cas al carrer Nicaragua.
És cert que també és una mica llunàtica, en el sentit de Pasqual Maragall, Joan Tardà, Joan Clos i Montserrat Nebrera. I aquesta característica, a casa nostra, genera tendresa entre la gent perquè és un estat mental contrari a la lògica de l’aparell d’un partit. Els franctiradors i els somiatruites quixotescos, si són sincers, agraden molt a casa nostra. Però en el cas de la Tura, aquesta manera de ser té el just contrapunt en un gran sentit comú i de responsabilitat. Que sigui llunàtica no vol dir que no hi toqui. Només cal veure com defensa els Mossos d’Esquadra o les seves afirmacions en relació a les decisions judicials més polèmiques. O, per exemple, ocultant que va ser víctima d’un intent d’atemptat amb carta bomba per no donar publicitat als atacants (anarquistes, en aquest cas). Tot plegat converteix la Tura en un dels animals més interessants d’aquest zoològic ensopidíssim en el qual s’han convertit la política catalana.
I doncs, per què hi ha reticències al PSC en relació a Montserrat Tura? Per por, ni més ni menys. La Tura és incontrolable i això no agrada gens als partits clàssics. Pertany al sector catalanista, i això tampoc computa hores d’ara a Nicaragua. Si jo fos José Montilla la posaria de dos a la llista sense dubtar-ho ni un segon. Ell també hauria de ser valent. Amb Montilla de número u i Corbacho de número tres, la pobra consellera quedarà més esclafada que el pernil dolç d’un bikini, però arrossegarà més vots que si no hi va.
