Enric Vendrell (Tarragona, 1963) és, des de l’any 2013, el director general d’Afers Religiosos de la Generalitat. Parlem amb ell quan ja ha passat més d’una setmana dels atemptats a Barcelona i Cambrils que van causar 16 morts i més d’un centenar de ferits. Vendrell no és partidari de vincular religió i control, i per justificar-ho apel·la al dret a la llibertat religiosa. “Controlar les religions xoca de ple amb el dret fonamental a la llibertat religiosa”, assegura el director general d’Afers Religiosos en aquesta entrevista, alhora que creu que ara cal ocupar-se en “intentar evitar que les comunitats musulmanes tinguin una reacció de tancament”.
Més d’una setmana després dels atemptats, què és el que més li preocupa a vostè com a director general d’Afers Religiosos?
Una de les coses en la que crec que ens hem d’ocupar més és en intentar evitar que les comunitats musulmanes tinguin una reacció de replegament o tancament. He dit moltes vegades durant aquests darrers anys que el que ens convé més com a país és que les comunitats de les diferents religions presents a Catalunya tinguin una voluntat d’obertura a la societat. Cal que tinguin una cordial i fàcil relació amb l’ajuntament de la població i les entitats veïnals. Tots plegats ens hem de creure que som un sol poble.
I li fa por que hi hagi un augment de la islamofòbia?
Evidentment aquest és l’altre perill. El gran canvi que s’ha produït en aquest país, ja que fa dues dècades el panorama religiós a Catalunya no s’assemblava en res el d’ara, s’ha fet amb una serenitat admirable. Tenim un grau de tranquil·litat i de convivència social francament envejable, però no hi ha dubte que el que ens ha passat amb aquests atemptats suposa una patacada i, per tant, hem d’estar especialment alertes perquè es poden produir, i s’han produït, alguns rebrots d’aquests fenomens de rebuig. Ho sabem, i ho hem de vetllar.
Sovint diem que som oberts, diversos, acollidors… Però creu que la societat s’ho creu de debò?
Penso que sí. Jo he tingut un especial interès de voltar pel país aquests darrers anys i d’entrar en contacte amb comunitats religioses de tota mena, i penso que sí. Insisteixo que tenim un admirable nivell de convivència i de relació entre comunitats. Que ningú es pensi que estic dient que el Govern ho ha fet molt bé. El Govern ha fet la seva part, però estem parlant d’un treball de molts actors. Sí és cert que fa molts anys el Govern va tenir la clarividència de creure que caldria una direcció general com la nostra, però també hi ha molts ajuntaments que treballen molt bé, i també tenim un teixit associatiu que treballa en aquesta direcció. Tenim un molt bon clima de cohesió social, però evidentment és millorable.
Però després ningú vol un oratori al costat de casa seva…
Som una societat que té el discurs bastant interioritzat però que potser la pràctica a vegades costa més. Però molt poca gent sap que en aquest país cada mes s’estan obrint nous centres de culte, la majoria d’ells amb tranquil·litat. El problema és que als mitjans de comunicació només apareix el procés d’obertura d’un centre de culte quan hi ha un alt grau de contestació. Hi ha llocs del país on és més complicat, però hi ha altres llocs on aquest procés s’ha fet o s’està fent amb relativa normalitat.
I vostè creu que s’hauria de vincular més la religió i la seguretat?
No. El règim jurídic vigent, en aquesta matèria, està presidit pel dret a la llibertat religiosa. I aquest dret s’ha de concretar en una sèries de mesures, i una d’elles és que cada confessió religiosa escull els responsables de la comunitat. Cal entendre bé què vol dir el dret a la llibertat religiosa. Controlar les religions xoca de ple amb el dret fonamental a la llibertat religiosa.
La Direcció General d’Afers Religiosos té relació amb els Mossos?
Sí, sovintejada. Però igual que els Mossos tenen una relació amb l’àmbit dels instituts, per exemple.
En el cas dels terroristes que van cometre els atemptats a Barcelona i Cambrils, creu que s’ha fracassat en la prevenció de la radicalització?
Jo no tinc la sensació de fracàs. Potser és difícil d’explicar, però crec que no. I segur que molta gent té aquests dies aquesta sensació. Tocarà, en les properes setmanes, fer una anàlisi i una reflexió, però no forçosament perquè pensem que hem treballat malament. Crec que aquest país porta tota una trajectòria de treball que ha permès aquest bon clima de convivència entre gent molt diversa. És evident que cal reflexionar sobre si es pot fer alguna cosa millor, però insisteixo que no tinc la impressió que hàgim fent malament la feina. Al contrari, jo n’estic bastant satisfet del treball que s’ha anat fent en aquest país.
A Catalunya no hi ha un registre d’entitats religioses. Qui sí que el té és el Ministeri de Justícia.
Sí. Aquest registre té un component públic, és a dir, que es pot consultar. I, a més, és l’únic registre de l’Estat que atorga personalitat jurídica a una confessió. I, efectivament, a Catalunya no tenim un registre com aquest.
Però sí hi ha el Mapa de les Religions…
Exacte. No és un registre en el sentit que no és públic i no és equiparable al de Madrid perquè el fet de ser en el Mapa no atorga personalitat jurídica.
I quan es va començar a elaborar aquest mapa i per quin motiu?
El Mapa comença l’any 2.000, que és quan es crea la Direcció General d’Afers Religiosos. El primer que va decidir aquella direcció general és que calia saber quina era la diversitat religiosa del país. I van encomanar un treball que no s’ha deixat d’actualitzar fins ara, per tenir la informació fonamentalment dels centres de culte. El Mapa diu quants centres de culte hi ha. Aquesta informació té dues parts: una pública -que tothom pot consultar a través de la nostra pàgina web- però també una de privada -on hi ha els contactes necessaris per tal que el Govern es comuniqui amb les comunitats-. El Mapa és una eina de treball de la Direcció General, però des del començament té la funció de ser també un instrument per donar a conèixer la diversitat religiosa del país.
També hi ha el Baròmetre de les Religios.
Sí, però el Baròmetre ens parla de persones. Intentem acostar-nos a quines són les creences dels nostres ciutadans, què pensen sobre la diversitat, etc. És un treball que complementa la informació que ens facilita el Mapa.
A l’Estat no hi ha cap altra Direcció General d’Afers Religiosos, només la té Catalunya. A què ho atribueix?
A que som diferents i es nota en moltes coses, i en aquesta qüestió també. A Catalunya es pot trobar una entitat formada per persones de la societat civil conscients de la importància de les religions a la nostra societat i de que cal conèixer la diversitat i acostar-la a la ciutadania, i així fa anys va néixer l’Associació Unesco pel Diàleg Interreligiós. Per tant, societat civil que treballa en la mateixa direcció que el Govern. I, a més, les principals confessions religioses del país van començar un treball fa 13 anys i van crear el Grup de Treball Estable de les Religions. A Catalunya, per tant, hi ha l’interès governamental sobre la matèria, les confessions religioses treballant sobre això i coneixent-se, i la societat civil també. Això no hi és a cap altre lloc de l’Estat.
Després dels atemptats, es farà alguna cosa diferent de tot el que s’ha fet fins ara des de la Direcció General d’Afers Religiosos?
No ho crec, a no ser que el Govern faci alguna reflexió i ens encomani una feina molt determinada. Però la Direcció General té unes línies marcades, que no estan en dubte a dia d’avui, i que en tot cas caldria potenciar. A més, la Direcció General té una altra feina, més enllà de les entitats religioses i els ajuntaments: la de presentar davant de la ciutadania la diversitat religiosa amb normalitat. Ens convé molt que la ciutadania vegi la diversitat en positiu, i no com a problemàtica i font de conflictes. Aquí hi ha molta feina per fer, i no sé si l’acabarem mai. Estem convençuts que només coneixent la diversitat evitarem prejudicis i estigmatitzacions.
Què diu el Baròmetre de les Religions sobre aquest tema?
Que la gent coneix molt poc aquesta diversitat religiosa però que té interès per conèixer-la.
