Les dades recents del preu dels habitatges de lloguer a Barcelona assenyalen un augment del 20,3% respecte el setembre de 2021.1 Si ho comparem respecte el mes de febrer de 2020, tot just abans de l’inici de la pandèmia, els increments de preus han estat de pràcticament el 6%. Per tant, no només s’han recuperat els lloguers pre-confinament sinó que ja són més alts. Igualment, val la pena recordar que els preus d’abans de la pandèmia ja eren exorbitants i que havien augmentat, en el cas de la capital catalana un 50% des de 2014.2 Per descomptat, no conec a ningú que li hagin augmentat massa el sou aquests últims anys i ni molt menys un 50%.
Les conseqüències de tot això ja són, desgraciadament, ben conegudes: milers de desnonaments per impagament del lloguer, persones que marxen a viure lluny de les seves xarxes familiars i d’amics, barris que es gentrifiquen i perden tant els seus habitants com el seu caràcter, nens i nenes que han de canviar d’escola al marxar del barri, problemes de salut mental, dones que no poden sortir d’una relació abusiva al no poder permetre’s viure soles o amb els seus fills, etc. L’altra cara de la moneda d’aquest patiment són els beneficis dels rendistes: fons d’inversió com Blackstone i Cerberus, entre molts altres; multitud de socimis, les APIs, i en general qualsevol particular o empresa que posi els seus habitatges de lloguer a uns preus de “mercat” desorbitats.
Un dels projectes legislatius del govern espanyol que hauria de servir per garantir l’accés a l’habitatge com un dret social i regular a la baixa els marges de benefici que es poden fer en aquest sector és la Llei Estatal pel Dret a l’Habitatge. Entre altres coses, aquesta llei hauria de servir per introduir la regulació del preu del lloguer a nivell estatal. Dit d’una altra manera, una generalització a tot l’estat de la llei catalana de lloguers que va estar vigent durant uns mesos fins que el Tribunal Constitucional la va tombar. De fet, el passat mes de febrer es va publicar el seu avantprojecte, però de moment no se n’ha aprovat una versió definitiva al Congrés dels Diputats.
Per què no tira endavant?
Un dels motius pels quals la llei segueix paralitzada és el desacord entre PSOE i Unidas Podemos pel que fa a la regulació del preu del lloguer. En el seu redactat actual, l’avantprojecte permet posar un topall a l’augment de preus en aquelles ciutats i pobles on els lloguers compleixin almenys una de les següents dues característiques: de mitjana representar un 30% o més dels ingressos de la llar i/o que en els últims 5 anys els augments dels lloguers hagin estat almenys 5 punts percentuals superiors als augments de l’IPC. En aquests llocs els lloguers no podrien ser més alts que els dels preus de l’últim contracte o el que marqui l’índex de referència oficial.
L’explicació tècnica del desacord radica en el fet que el PSOE vol que el topall només sigui d’aplicació per a persones jurídiques que siguin grans tenidors. En canvi, Unidas Podemos defensa que el topall estigui vigent per tots els propietaris de les zones amb preus tensionats, independentment de si es tracta d’un petit o un gran tenidor o si és una persona física o una persona jurídica.
Però, en realitat, el que està en joc darrera d’aquest desacord que pot semblar tècnic és fins a quin punt la regulació del lloguer serviria per pressionar a la baixa els preus. Per exemple, en el cas de Barcelona, segons dades de l’informe “Estructura i concentració de la propietat d’habitatge a la ciutat de Barcelona. 2019-2020.”, de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, només un 24,6% dels habitatges de lloguer de Barcelona estan en mans de persones jurídiques que són alhora grans tenidors. En altres paraules, si la regulació s’aprova tal i com vol el PSOE només serviria per limitar els preus d’1 de cada 4 habitatges de lloguer de la capital catalana, el que ben segur en limitaria el seu impacte. És més, la diferenciació entre gran i petit tenidor estableix una manera d’evitar legalment les conseqüències de la llei. Els grans tenidors poden fragmentar les seves propietats per tal de no complir la definició legal de gran tenidor -tenir més de 10 habitatges o una superfície construïda de més de 1500 metres quadrats- i així eludir també la regulació del lloguer.
Tenint en compte els efectes tan negatius que l’encariment de l’habitatge ha provocat i provoca a tantíssima gent, per què el PSOE es nega a eliminar la diferenciació entre gran i petit tenidor? Salvador Illa, cap de files del PSC a Catalunya, considerava fa uns dies en el programa Cafè d’idees de RTVE que el topall als preus del lloguer no funciona i citava a Joan Clos com un expert en habitatge.
La regulació funciona
En primer lloc, hi ha dos estudis recents que analitzen els efectes de la llei de regulació del lloguer catalana que ens serveixen per saber si Illa té raó quan diu que aquestes polítiques no funcionen. En un dels articles, els autors Jordi Jofre, Rodrigo Martínez i Mariona Segú calculen que la llei catalana va baixar els lloguers de mitjana un 6%. En un altre estudi, en aquest cas de Joan Monràs i José García-Montalvo, els autors estimen reduccions de preus d’aproximadament el 5%. Per tant, queda desmentit que posar un topall al preu dels lloguers no aconsegueixi rebaixar-ne el preu.
En segon lloc, el primer dels articles que cito no troba que la política hagi reduït l’oferta de pisos en lloguer. En canvi, el segon sí que troba un efecte negatiu en aquesta variable. Normalment, els detractors de la regulació dels lloguers diuen que disminuiria el número disponible d’habitatges en arrendament perquè els propietaris ja no trobarien rendible llogar-los. De moment, l’evidència empírica no és clara. I en cas que es confirmessin els efectes negatius, això no vol dir que els habitatges que deixin de llogar-se s’esvaeixin. Segurament alguns es posarien a la venda, una oportunitat que es podria aprofitar perquè el sector públic els comprés i els convertís en pisos de lloguer social. En altres paraules, la llei de regulació dels lloguers es pot acompanyar d’altres polítiques que garanteixin el manteniment de l’oferta d’habitatges en arrendament i el creixement del parc públic de pisos de lloguer.
En tercer lloc, Joan Clos és des de fa un temps president d’ASVAL, la Asociación de Propietarios de Vivienda en Alquiler, un grup de pressió immobiliari que s’ha pronunciat moltes vegades en contra de la llei estatal d’habitatge. Que Salvador Illa citi Joan Clos com a expert en habitatge ens indica que tant el PSC com el PSOE estan plegats als interessos dels fons d’inversió i de les socimis que no volen sentir ni a parlar de la regulació del lloguer.
La llei estatal d’habitatge tiri endavant. I no ha d’incorporar distincions entre gran i petit tenidor. Les vides de molts de nosaltres se’n beneficiarien moltíssim. I espero que la llei també prohibeixi els desnonaments sense alternativa habitacional, recuperi els pisos de la SAREB com a habitatge públic i de lloguer assequible, entre moltes altres mesures que poden ajudar a millorar l’accés a l’habitatge del jovent i de molts altres col·lectius que avui pateixen l’excessiu poder dels propietaris dels pisos on viuen.
10
