Les dades dels salaris negociats en convenis col·lectius el desembre de 2022 indiquen una pujada del 2,8%. En canvi, el valor (encara provisional) de l’alça de preus durant tot l’any passat es situa al voltant del 8,4%. Dit d’una altra manera, els salaris a Espanya han perdut capacitat adquisitiva d’una manera mai vista en els últims anys. I això tenint en compte que la Gran Recessió i la pandèmia ja havien estirat les costures socials considerablement. Per sort, l’ocupació està a nivells rècord i l’atur segueix caient, fet que limita l’empobriment.
Però ens hem de conformar amb la pèrdua de valor dels salaris? Hem de fer cas de la CEOE i creure que ara no és bon moment per pujar els sous? No ho crec. Un informe del Banc d’Espanya assenyala que els guanys de les empreses no financeres van augmentar un 21% durant 2022, respecte al mateix període de 2021. Les dades dels bancs són, fins i tot, millors: augments del 31% aproximadament. Vista l’evolució dels beneficis, la pregunta que ens hem de fer és una altra: com aconseguim que pugin els salaris? N’afegiria una altra: podem confiar en què serà suficient per recuperar la capacitat adquisitiva que estem perdent?
Per una banda, es poden aconseguir millores salarials a través de la negociació col·lectiva. En aquest sentit, una primera possibilitat és indexar els salaris a la inflació. És una mesura amb antecedents històrics. No fa tants anys, molts convenis col·lectius tenien clàusules perquè l’evolució dels sous estigués vinculada a la inflació. També és una proposta raonable i factible en molts sectors, ja que els beneficis s’han disparat i poden assumir la indexació. Tot i així, si ara mateix ens trobem en una situació de davallada dels salaris reals és precisament perquè les patronals s’hi han negat. Per tant, durant 2023 serà necessària la mobilització sindical i dels treballadors per, conveni a conveni, aconseguir mantenir la capacitat adquisitiva.
Una segona opció és vincular l’evolució salarial als beneficis, una proposta intel·ligent presentada per CCOO fa uns dies i que el professor de dret Adrián Todolí també ha defensat. Sembla una manera útil d’introduir un altre factor en les negociacions perquè els salaris augmentin. Principalment a les activitats econòmiques en què els guanys han estat majors. Com en el cas anterior, la seva potencialitat rau en la capacitat de mobilització de la classe treballadora.
Normalment, mesures com la indexació salarial o la vinculació dels sous als beneficis formen part del que es coneix com a autonomia dels agents socials. És a dir, a la negociació entre sindicats i treballadors, per una banda, i patronals i empresaris, per l’altra. Per això em sembla difícil que el govern legisli directament en aquest àmbit. Tot i així, sí que pot aprovar lleis que complementin i reforcin el poder dels treballadors en la negociació col·lectiva. Hi ha dos exemples molt clars: la millora del salari mínim i que els treballadors subcontractats tinguin el conveni col·lectiu de l’empresa on desenvolupen la seva activitat.
En primer lloc, l’actualització del salari mínim. L’avaluació de la pujada de 2019 aprovada a Espanya indica que els efectes negatius sobre la destrucció d’ocupació van ser molt limitats. En conseqüència, la política va servir per millorar els salaris i reduir les desigualtats d’ingressos. L’estudi també suggereix que els augments salarials es produeixen no només pels treballadors amb sous més baixos, sinó que treballadors en principi no afectats directament per la pujada també milloren el seu sou. Tot i que no em sembla que aquest sigui un resultat definitiu -caldria millorar la metodologia-, sí que és cert que altres articles recents que analitzen els efectes del salari mínim han trobat que té efectes positius per treballadors amb remuneracions més altes. És el cas d’una investigació feta per professors de la Universitat de Columbia i la de Nova York. Els autors estudien les pujades de salari mínim implementades al Brasil i troben efectes positius molt substancials per treballadors a la mitjana de la distribució. Sembla raonable, doncs, que una pujada a Espanya ajudaria molts treballadors a limitar la pèrdua de capacitat adquisitiva. Per tant, seria correcte augmentar el salari mínim, si més no, per una quantitat equivalent a la inflació.
En segon lloc, que les empreses que subcontracten treballadors no puguin fer-ho per aconseguir rebaixes salarials. Un dels aspectes que l’última reforma laboral no va millorar respecte la reforma de 2012 és que les empreses que subcontracten treballadors no tenen perquè pagar-los d’acord amb el sou que especifica el conveni col·lectiu de l’empresa matriu. En altres paraules, és una estratègia que s’utilitza per reduir els salaris. Restringir aquestes pràctiques ajudaria també a què els sous milloressin, sobretot el dels treballadors més vulnerables. I, com en el cas del salari mínim, segurament és una política amb efectes indirectes positius per treballadors amb salaris una mica més alts.
Cada una de les mesures que hem comentat fins ara restringiria l’empobriment dels treballadors. Però, sincerament, poden no ser suficients i pot també ser que no s’aprovin o, en cas que sí, no es faci amb la contundència necessària. Per això, em sembla que cal combinar aquestes mesures amb d’altres que s’enfoquin en limitar la inflació. Per exemple, el control dels preus del lloguer, del qual en parlàvem aquí. Una altra mesura que cal continuar és la rebaixa dels preus del transport públic (i la seva millora). Per últim, i pensant en el futur pròxim, crec que caldria millorar les capacitats institucionals dels estats per controlar els preus.
En un context inflacionari, una manera de limitar el contagi de les pujades de preus a tots els sectors és posar-hi límits. En el cas dels pisos de lloguer una proposta així podria tenir impactes molt positius. Fins ara, el govern espanyol s’ha quedat molt curt en aquesta àrea, principalment per les reticències del PSOE. De moment, només ha restringit les pujades de lloguer durant el contracte, però el principal impacte de topar els lloguers radica en limitar el seu augment un cop s’acaba el contracte. En un informe de 2019, el Banc d’Espanya mostrava que el 50% de les famílies gasten com a mínim el voltant del 30% dels seus ingressos en el lloguer. Les més vulnerables gasten pràcticament el 50% de la seva renda. És evident que alleugerir el pes d’aquesta despesa pot ajudar a limitar els efectes negatius de la inflació, i aprovar una llei de regulació de preus ajudaria a avançar en aquesta direcció.
L’any 2021, el transport va representar l’11% de la despesa de les llars, la tercera partida més important després de l’habitatge i l’alimentació. Per tant, és un altre àmbit en què restringir l’alça dels preus té efectes molt beneficiosos. La importància del sector públic en el transport facilita la intervenció. Combinar mesures d’abaratiment, així com de millora de la xarxa pública és una altra manera de lluitar contra la pujada de preus.
I per últim, cal apuntar que el sector de l’alimentació va ser el 16,4% de la despesa de les llars de 2021. Des de setembre que hi ha un debat públic sobre la idoneïtat de posar límits màxims als preus d’alguns aliments bàsics. Els arguments a favor són els següents: primer, els aliments són béns essencials; segon, en el sector que s’encarrega de la seva distribució hi ha poques empreses amb poder de mercat que, per tant, poden augmentar preus per maximitzar els seus beneficis, en detriment de les persones que hi van a comprar. Els arguments en contra diuen que controlar els preus és menys eficient que el lliure funcionament del mercat, però obliden que no estem en un mercat de lliure competència amb moltes empreses, sinó més aviat el contrari.
Més enllà dels arguments a favor o en contra, es tracta d’una disputa entre qui té potestat per decidir els preus i, en conseqüència, per definir el benefici. Si és una potestat pública, poden restringir-se els beneficis per garantir igualtat d’accés als aliments bàsics. Si és potestat privada, els empresaris poden, en situacions de poder de mercat, decidir preus no amb finalitats socials, sinó per garantir el seu lucre privat. Enmig d’aquesta lluita, i per millorar la transparència i la informació, crec que seria molt positiu que el govern augmentés la recollida d’informació sobre l’evolució dels preus de l’alimentació -i, per què no, d’altres sectors-. Sembla una bona manera de treure l’aigua clara sobre si els preus es manipulen a l’alça o no. I és també un primer pas per enfortir la capacitat institucional de l’estat per limitar les pujades de preus.
