Quan un vol informar-se sobre les reformes del sistema de pensions és bastant comú trobar-se amb titulars tremebunds. No és estrany llegir que les actuals pensions són insostenibles o sentir a parlar de la crisi de les pensions. Un possible resultat davant d’afirmacions d’aquest tipus és sentir por o resignació. De fet, més d’un amic m’ha dit: “la gent de la nostra generació no tindrem pensió”. Doncs bé, estimat amic, aquest article potser t’interessa.
Segurament, una de les primeres reformes de 2023 serà la de les pensions. Això no constitueix cap novetat. Durant els últims anys hi ha hagut diverses reformes. Les de 2011 i 2013 van ser les que més van retallar les pensions. El 2021 va aprovar-se una altra llei sobre pensions. En aquest cas, amb algunes mesures que revertien rebaixes anteriors, encara que mai completament. La reforma que hi ha pendent ara mateix sembla que continuarà la línia de l’última i combinarà mesures tant d’augment de la recaptació com de reducció de la despesa.
Per començar, crec que cal conèixer quina és l’evolució que s’espera de la despesa en pensions. Per això, podem consultar un informe sobre l’evolució demogràfica d’Espanya i la despesa en pensions elaborat per l’Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal (AIReF). Segons els escenaris contemplats en aquest document, la despesa en pensions augmentarà fins el 12,1% del PIB el 2030 i fins el 14,2% el 2050.
Tot i així, l’evolució més recent sembla indicar que els càlculs de l’AIReF han quedat desfasats molt ràpidament degut a les dues crisis que hem viscut des de 2020: la generada per la pandèmia i la que es va desencadenar des de l’inici de la guerra a Ucraïna. Si el 2019 la despesa per jubilacions era del 10,9%, el 2020 ja era del 12,4% i el 2022 s’ha situat al voltant de l’11,8%, una mica menys que dos anys abans gràcies a la recuperació econòmica. Per tant, els augments de despesa han tingut lloc molt més ràpidament del que l’AIReF estimava.
Pensions a Europa
Però, què volen dir tots aquests números? Són grans? Petits? Una comparació de la despesa a Espanya amb la dels països de l’entorn ajuda a entendre millor quina és la nostra situació. Segons dades d’Eurostat, les pensions a França van representar el 2017 al voltant del 15% del PIB d’aquest país. En el cas d’Alemanya, aproximadament el 12%. La mitjana de la UE estava una mica per sobre del 12%. Per tant, tenim un primer missatge de tranquil·litat. De moment, la despesa espanyola en pensions es situa per sota de la mitjana europea. I si les prediccions de l’AIReF es compleixen, l’any 2030 estarà al voltant de la mitjana de la UE.
Una segona comparació molt útil és mirar les dades sobre recaptació. En aquest cas, l’any 2017 a Espanya les cotitzacions a la seguretat social van representar una mica més del 12% del PIB. La mitjana de la UE era una mica superior al 13%. Per tant, un segon missatge de tranquil·litat: encara hi ha una mica de marge per augmentar la recaptació i situar-nos d’acord amb la mitjana dels països del nostre entorn.
Vista la comparativa internacional, podríem esperar doncs que la reforma que s’aprovarà en uns dies es caracteritzés per augmentar la recol·lecta d’impostos i així garantir la sostenibilitat de les pensions. Amb la informació que tenim fins ara, sí que és cert que hi haurà mesures que aniran en aquesta direcció, però per si soles no crec que serveixin per aportar tots els ingressos necessaris.
Mesures per sostenir el sistema
En primer lloc, l’eliminació del topall de cotitzacions a la seguretat social. També conegut com a destope. És a dir, que els salaris més alts cotitzin com la resta. Fins ara, les cotitzacions tenen un límit màxim, que aquest any es situa en 4139,40 euros mensuals. Per qualsevol persona que cobri un sou superior a aquesta quantitat, la part per sobre del límit no paga impostos a la seguretat social. Per tant, una manera molt simple d’aconseguir més diners per finançar el sistema de pensions és eliminar aquest topall. I així també s’acaba amb una injustícia fiscal: que aquells que més cobren participin menys al manteniment de la seguretat social, en comparació a treballadors de menors ingressos. En un article d’investigació escrit conjuntament amb Marc Riudavets, membre d’Espai Zero Vuit, hem calculat que treure el topall augmentaria la recaptació en un 0,22% del PIB. Dit d’una altra manera, amb aquest canvi podem aconseguir el 18% dels diners que segons l’AIReF necessitem per 2030, respecte el nivell de despesa de 2019.
En segon lloc, existeix la possibilitat que la reforma consolidi un canvi que es va introduir el 2021 i que en principi havia d’allargar-se fins el 2032. Parlo del conegut com a mecanisme d’equitat intergeneracional, un augment de les cotitzacions a la seguretat social de 0,6 punts percentuals. És probable que la reforma allargui aquesta mesura fins a 2050. Segons els nostres càlculs, aquest augment dels tipus de cotització representa un 0,17% del PIB cada any, o un 14% de l’augment de despesa que s’espera per 2030.
Per tant, dues de les principals mesures sí que augmentaran la recaptació, però no de manera suficient. Conjuntament representen un 30% dels diners que es necessiten per 2030. Vol dir això que hi haurà més retallades en pensions? Sí que hi haurà alguna retallada, però no tan agressives com les aprovades el 2011 i el 2013. Per exemple, s’inclourà un augment dels anys treballats que s’utilitzen per calcular la pensió, que poden passar de 25 a 28, el que de ben segur reduirà una mica la despesa en jubilacions.
D’on poden sortir els diners que encara falten? Una altra possibilitat és regularitzar els aproximadament 430,000 immigrants que avui treballen a l’economia submergida. Els nostres càlculs indiquen que l’augment de recaptació estaria al voltant del 0,14% del PIB. Aquesta mesura, combinada amb el “destope” i el mecanisme d’equitat intergeneracional, suposa aproximadament el 44% de l’augment pronosticat per l’AIReF.
Com hem vist fins ara, pràcticament la meitat dels ingressos que falten es poden aconseguir amb tres mesures que poden ser absorbides sense problemes per l’economia espanyola. Tot i així, segueixen faltant més o menys la meitat dels ingressos necessaris per 2030. Arribats a aquest punt, crec que cal introduir un element en el debat de les pensions que, fins ara, ha estat absent: usar altres impostos per finançar-les. Tot i que el Pacte de Toledo considera que les pensions contributives s’han de pagar únicament amb les cotitzacions a la seguretat social, no hi cap motiu tècnic de pes perquè això segueixi sent únicament així. Per exemple, segons l’Agència Tributària, les multinacionals espanyoles tributen al voltant del 13% pels seus beneficis, el que queda molt lluny del 25% que en principi haurien de pagar, gràcies a les múltiples deduccions que les beneficien. Evidentment, aquest benefici també l’han generat els i les treballadores i, per tant, una part podria dedicar-se a assegurar la sostenibilitat del sistema de pensions. Esperem que almenys per la propera reforma de les pensions ja s’inclogui aquesta possibilitat
1 
