En l’anterior article comentàvem les implicacions que podria tenir per l’economia mundial els esquemes d’enduriment quantitatiu que estan implementant els bancs centrals els últims mesos. I mencionàvem també com l’actual situació macroeconòmica deixa els bancs centrals en una posició de zugzwang, un terme propi dels escacs que indica una posició per algun dels dos jugadors on qualsevol moviment el deixarà en una situació pitjor. En el present article, desenvoluparem aquesta idea de zugzwang, veurem quines conseqüències pot tenir per l’actual crisi climàtica i esbossarem algunes possibles solucions.
El zugzwang ha agafat rellevància per parlar del dilema en què es troben els bancs centrals a partir d’un article recent de Daniela Gabor, professora d’economia a la universitat UWE Bristol a Anglaterra.
En el seu article, Gabor repassa quatre escenaris possibles per als bancs centrals en la situació actual de pressions inflacionàries per intentar sortir d’aquest dilema. Tres dels quatre escenaris (manteniment de tipus, augment de tipus i enduriment quantitatiu) ja els hem comentat prèviament, però en el quart escenari, planteja la possibilitat que el banc central abandoni tot intent de control sobre la inflació i assumeixi la necessitat d’abandonar l’actual esquema institucional dels bancs centrals. Gabor argumenta que “sota el cicle del capitalisme financer de les últimes dècades, els bancs centrals han estat protectors del capital (financer) als Estats, guardians d’un statu quo distributiu que ha destruït el poder col·lectiu dels treballadors mentre construïen xarxes de seguretat per a la banca a l’ombra”.
Segons Gabor, aquest sistema institucional, que havia estat possible gràcies a un llarg període d’estabilitat macroeconòmica durant les últimes dècades, podria estar arribant al seu final a causa del període d’inestabilitat general que se’ns obre com a societat durant les dècadesque venen, especialment a causa de l’emergència climàtica.
La política monetària té una importància cabdal en l’emergència climàtica que estem vivint, ja que és una peçae clau en la transició ecològica que hem d’emprendre si volem tenir un futur com a societat. És una peça clau en la transició ecològica, ja que com apunta el Banc Mundial en un informe publicat fa un parell d’anys, existeixen nombrosos vincles entre el canvi climàtic i un llarg ventall de riscos (financers) associats. Partint d’un marc general, la taxonomia que proposa el Banc Mundial divideix els riscos del canvi climàtic en dos: d’una banda, els riscos de caràcter material (per exemple, fenòmens meteorològics extrems cada cop més freqüents) i riscos associats a la pròpia transició ecològica.
Els riscos de la catàstrofe
Tot i estar categoritzats de manera diferent, el Banc Mundial considera que ambdós riscos tenen conseqüències similars: augment de la incertesa a mitjà i llarg termini, reducció del creixement econòmic, necessitat de canvis estructurals en l’economia, etc. I tots aquests riscos i conseqüències porten a canvis a les condicions macroeconòmiques, financeres i monetàries i a una necessitat de gestionar-les de manera diferent.
Per posar un exemple de la interrelació entre aquests tres elements (canvi climàtic, riscos associats i condicions financeres) podem desenvolupar-ne un dels que tria l’informe: el sistema bancari. Entre les condicions generals a tenir en compte en la gestió del sistema bancari podem trobar, entre d’altres, els indicadors de risc bancari el percentatge d’exposició d’un banc a un sector o activitat econòmica concreta. I el canvi climàtic pot generar riscos en el sistema bancari per exemple inutilitzant la pròpia infraestructura bancària, malmetent actius que es facin servir com a col·lateral en préstecs o generant canvis en la valoració dels actius bancaris que es vegin més afectats per les conseqüències de la crisi.
Però més enllà dels riscos que comentem aquí, n’existeix un de més sistèmic: tot i conèixer els riscos que existeixen i tenir una imatge dels possibles escenaris negatius que se’ns obren com a societat, el sistema financer (bancs, asseguradores, etc.) encara no han fet un canvi de prioritats en les seves decisions d’inversió i finançament cap a decisions més responsables en l’àmbit climàtic. Aquest és un tema que se n’ha parlat moltíssim els últims anys (e.g. les finances verdes, els bons verds, la taxonomia financera a nivell europeu, etc.), però encara hi ha molt a treballar.
Canvis estructurals
En aquesta línia, Daniela Gabor també ha presentatpropostes a escala sistèmica per aconseguir aquest canvi cap a una descarbonització de les finances globals. Segons la seva interpretació existeixen dues aproximacions per aconseguir aquesta descarbonització: la basada en mecanismes de risc (la més estesa actualment) i el règim d’assignació de crèdits verds (la seva proposta). La descarbonització basada en mecanismes de risc es construeix, segons Gabor, en tres elements interconnectats: primerament, es basa en ús dels mecanismes de mercat com a forma bàsica de funcionament. Segon, reivindica que sigui el sistema financer privat el que lideri aquesta descarbonització i, finalment, destaca l’ús de mecanismes d’informació per indicar als agents financers quins són els riscos associats al canvi climàtic.
Per altra banda, el règim d’assignació de crèdits verds es basa en un rol molt més actiu dels Estats, que aprofitarien la seva capacitat i influència a definir mercats per prioritzar una política industrial verda en comptes de mecanismes de mercat basats en preus relatius. També prioritzaria aconseguir una reducció significativa d’inversions no-verdes mitjançant mecanismes de preu i quantitat (per exemple, límits màxims de préstec per a sectors no desitjats i límits mínims de préstec per a indústries estratègiques, així com intervencions d’assignació de preus).
Una exploració en detall de les dues aproximacions s’escapa de l’objectiu d’aquest article – els lectors interessats poden consultar els articles de Daniela Gabor al respecte – però si que considerem que els plantejaments introduïts pel règim d’assignació de crèdits tenen un major recorregut i potencialitat d’aconseguir els canvis profunds que necessitem per encarar la transició ecològica amb garanties. El canvi climàtic és una amenaça existencial a la nostra manera de produir, distribuir i consumir i, per tant, tenir un Estat amb capacitat per prendre partit i assegurar l’existència material a tothom es torna imprescindible.
