El món està travessant moments complicats. Des del retorn a una certa normalitat després de la pandèmia de la COVID-19, s’han anat esdevenint un seguit de xocs que estan tensant els mecanismes habituals de producció, distribució i consum de productes arreu del planeta. Una tensió que està tenint un fort component sistèmic i, per tant, les possibles solucions també haurien de tenir un abast sistèmic. De solucions en poden haver moltes, però exposo la que crec que pot tenir més recorregut en un moment com l’actual: la política industrial.
Què és exactament la política industrial? La literatura especialitzada dona diverses definicions, però podríem generalitzar la política industrial com a qualsevol classe d’intervenció o política governamental que intenta alterar l’estructura de l’activitat econòmica cap a sectors, tecnologies o tasques específiques. És important entendre que aquesta redirecció es fa perquè s’espera que les alternatives que es marquen ofereixin millors perspectives de creixement econòmic o de benestar social de les que es produirien en la seva absència. Resumidament, una acció governamental que comporta un rol actiu del Estat en la direcció de l’activitat econòmica per oferir unes millors perspectives de creixement i benestar social. Però per entendre com pot ser beneficiosa una aposta per la política industrial en un moment de tensió com el que estem vivint és important entendre què són i d’on venen aquests xocs.
Els trencs a l’economia
Un dels xocs més rellevants és el que està afectant les cadenes de valor arreu del planeta. Les cadenes de valor globals s’han trobat sota una important pressió a causa de diversos colls d’ampolla en la distribució dels productes, especialment a la Xina, provocats per l’astringent política governamental de tancament de centres de producció i transport per evitar la propagació de la COVID-19. I tot i que la situació ha anat millorant les darreres setmanes, aquestes tensions logístiques han provocat una falta de matèries primeres i de béns de consum, amb el conseqüent encariment dels productes, en un considerable nombre d’economies al món.
Un dels altres xocs que ha trasbalsat l’economia mundial ha estat la invasió russa a Ucraïna. Les conseqüències econòmiques d’una guerra sempre són nefastes, però especialment en aquest cas, ja que Rússia ha utilitzat les seves reserves de gas natural – imprescindibles pel funcionament normal de l’economia europea – com una carta de negociació, limitant-ne de manera molt important les exportacions, fet que n’ha provocat un encariment molt pronunciat.
Així, la combinació d’aquests dos elements conjunturals, però d’enorme afectació sistèmica, estan provocant una important pressió inflacionària als països europeus i a casa nostra. És veritat que trobem altres elements que contribueixen a aquesta alça del nivell general de preus, com podria ser un seguit de circumstàncies climatològiques adverses a diversos punts de la geografia mundial que provoquen una escassetat d’oferta en productes alimentaris, un repunt en la demanda de serveis ençà de la tornada a la normalitat post-pandèmica, o la cada cop més present amenaça d’una crisi financera important a la Xina, però així i tot les cadenes de valor i la guerra a Ucraïna tenen un paper important en aquest xoc inflacionari.
La característica fonamental d’aquest moment inflacionari que estem vivim és que es tracta d’una inflació provocada majoritàriament per factors d’oferta, no de demanda. És a dir, ens trobem un increment de preus per una falta de productes en venda, no per un excés de gent que vulgui comprar-los. Ambdues situacions generen el mateix resultat – els preus pugen – però les causes i les possibles solucions són molt diferents.
Davant d’un xoc inflacionari causat per factors de demanda, la recepta habitual és incrementar els tipus d’interès per part del corresponent banc central – el Banc Central Europeu en el nostre cas. Aquest increment del tipus d’interès genera un increment dels costos dels préstecs que es realitzen a la zona euro, que conseqüentment genera una reducció en l’activitat econòmica i en la demanda de productes, aconseguint així una estabilització del nivell de preus.
Però aquesta recepta no serveix per a els casos on ens trobem una inflació causada per factors d’oferta. Com és natural, un increment dels tipus d’interès no guarda relació amb xocs com la pandèmia o la invasió russa, ja que aquesta política monetària més restrictiva no farà aparèixer màgicament més exportacions de gas cap a Europa. Per tant, la solució s’ha de trobar en l’àmbit de la política dels Estats i no tant dels bancs centrals.
Per al curt termini, trobem accions d’efecte més immediat en forma de limitació de preus – com la coneguda excepció ibèrica o les propostes de límits dinàmics sobre el preu de compra de gas natural liquat que estan sonant per instàncies europees els últims dies – o subsidis als consumidors com els que sembla que poden estar preparant diversos països europeus.
Intervenció pública
És, però, per al mitjà i llarg termini que els països europeus estan acostant-se cada cop més al terreny de la política industrial – un element molt positiu per encarar els reptes presents i futurs de la nostra economia com la inflació, però també la transició ecològica o la desigualtat. Per exemple, fa pocs mesos la Comissió Europea presentava el pla RePowerEU, un pla que pretén reduir ràpidament la dependència dels combustibles fòssils russos i accelerar la transició ecològica.
Per tant, més enllà de possibles efectes positius sobre el xoc inflacionari que pugui tenir el pla RePowerEU en alleugerir la situació de dificultat d’accés a l’energia en que es troba sotmesa Europa actualment, cal destacar com un pla d’aquestes característiques posa en relleu la importància dels Estats com uns actors vàlids en la direcció econòmica dels països. De fet, hi ha un exemple molt recent que serveix com a referència d’una acció política que uneix política industrial, reducció de la inflació i rol de guiatge de l’Estat dintre de l’economia: la Inflation Reduction Act nord-americana, una llei recentment aprovada pel Congrés dels Estats Units que pretén reduir la inflació, desplegar una reforma impositiva i aplicar una política industrial per emprendre la transició ecològica.
Sembla una tasca difícil d’encaixar entre si, però segons diversos anàlisis del Roosevelt Institute, un centre d’estudis nord-americà, sí que es tracta d’una tasca factible i amb importants beneficis. Per exemple, la important reforma del sistema impositiu permetrà augmentar la recaptació entre les rendes més altes el que generarà, d’una banda, una reducció de la inflació, ja que reduirà relativament el consum, i per l’altra, aconseguirà recaptar més recursos per ajudar a finançar els importants plans de transició ecològica, com un sistema de finançament públic en energies renovables amb més de dos-cents cinquanta mil milions de dòlars de pressupost.
Una anàlisi detallada de les possibles conseqüències de la Inflation Reduction Act queda lluny de l’abast d’aquest article, però sí que cal remarcar-la com un exemple que ja existeixen apostes ambicioses que inclouen la política industrial amb la intenció de resoldre reptes tant presents com futurs.
Ara mateix és la inflació o el trencament de les cadenes de valor globals per culpa de la COVID-19. D’aquí a pocs anys, però, serà el canvi climàtic qui tensarà de manera notable la nostra manera de produir, distribuir i consumir recursos. En tots dos casos, la capacitat d’un govern per prendre partit i implementar polítiques públiques valentes per assegurar el benestar social de tothom continuarà sent igual d’important.
