El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna a set anys i mig de presó que l’Audiència de Girona va imposar a l’home que va intentar matar la companya de pis a Palamós (Baix Empordà) assestant-li 30 ganivetades el 10 de juny del 2020, en ple estat d’alarma. Martí Solís fou condemnat a Girona per un delicte d’assassinat en grau de temptativa amb atenuants de confessió i reparació del dany. La sentència subratllava que va agredir la víctima a traïció, sense que es pogués defensar i amb acarnissament perquè li va causar lesions “a pràcticament la totalitat de l’anatomia”. Gràcies a la intervenció ràpida d’una veïna i l’actuació del SEM, la víctima va sobreviure.
Al voltant de les 11 de la nit del 10 de juny del 2020, víctima i agressor -que compartien pis- van començar a discutir per un afer domèstic, concretament perquè Solís no havia rentat un vol d’amanida i volia sortir, saltant-se el toc de queda. La discussió “va anar pujant d’intensitat”, segons va relatar l’autor dels fets, fins al punt que la víctima el va amenaçar de denunciar-lo. Va ser en aquell moment quan l’agressor li va clavar un cop de punt a l’estómac i va començar a apunyalar-la amb una navalla per sorpresa. Segons la sentència li va arribar a clavar al voltant d’una trentena de punyalades fins que la víctima va poder sortir al replà, on va ser atesa pels veïns, que van trucar a Emergències.
El tribunal el va condemnar com a autor d’un assassinat en grau de temptativa i va descartar l’aplicació de l’article 16 del Codi Penal, que preveu l’exempció de la responsabilitat penal quan hi ha un desistiment voluntari en la consumació del delicte. Aquest és un dels motius pels quals la defensa va recórrer la sentència, primera al TSJC i ara al Suprem.
Penedir-se no és atenuant suficient
El Suprem va ratificar els arguments de l’Audiència que argumentava que no n’hi havia prou amb deixar d’apunyalar la víctima i dir als veïns que avisessin els serveis d’emergències: “Per apreciar el desistiment li era exigible una actuació positiva amb relació a la víctima, que demostrés la seva intenció de procurar-li auxili”. I aquí, l’Audiència apuntava que es va “mantenir impassible” al patiment de la seva companya de pis. Aquesta era una de les proves que presentava la defensa, ja que asseguraven que l’home s’havia penedit de les accions i havia deixat marxar a la víctima. A més, remarcava que ell mateix s’havia presentat a la comissaria i havia confessat els fets.
“La narració fàctica de la sentència no dona base a apreciar un desistiment per part de l’acusat. No es relata un abandonament voluntari de la conducta criminal, sinó un esgotament dels actes idonis per causar la mort, una fugida del lloc i un auxili de la víctima per part de terceres persones. Les lesions que va patir la víctima, per tant, no van derivar en el resultat pretès pel recurrent, no per la seva intervenció, sinó per causes alienes a la seva voluntat”, ha afegit el Suprem, que remarca que la intervenció ràpida d’una veïna, seguint les instruccions del 112, i l’arribada de les emergències mèdiques van evitar el desenllaç “fatal”.
