A la Girona sorgida de l’urbanisme del renaixement dels ajuntaments democràtics, de la gran transformació dels anys 80 i 90, sempre s’ha dit que l’alcalde de l’època, Joaquim Nadal, la va voler convertir en la Florència de Catalunya. I veient les populars i retratadíssimes façanes de colors del riu Onyar –l’expressió més clara de com es va girar com un mitjó la Girona grisa i negra descrita per Narcís Jordi Aragó, Pius Pujades, Just M. Casero i Jaume Guillamet Lloveras– s’arriba a la conclusió que Nadal se’n va sortir. El cas és que, plàcidament retirat de la política, l’exalcalde que va regnar sense rival durant 23 anys pot llegir ara com li reconeix aquest objectiu assolit un article publicat a la web del diari conservador britànic The Telegraph.
“Epicentre” de l’independentisme
Es tracta d’una mena de guia de ciutats mitjanes de l’estat espanyol que el rotatiu recomana visitar, per anar més enllà de Barcelona o Madrid. En la llista es destaca el valor del patrimoni que es troba a cada població però també la gastronomia. I a més més s’ofereix una pinzellada sociològica i política de cada ciutat. De Girona, l’autor deixa clar que a penes es pot considerar espanyola, que és espanyola “pels pèls” o “a la força” –l’expressió que utilitza l’autor de l’article és la intraduïble “by the skin of its teeth“– i la coron com “l’epicentre” del moviment independentista català: una observació per la qual podrien protestar moltes altres poblacions, com ara Vic o Arenys de Munt, on es va celebrar la primera consulta popular sobre la independència, però que segurament beu del fet que Carles Puigdemont va ser-ne l’alcalde.
Les estelades i la llengua catalana, molt presents a Girona
A banda d’aquest matís, el fet és que el redactor, Paul Richardson, dona mostres de saber bé de què parla, atesa la descripció que fa de la població, de la qual destaca que s’hi parla principalment català i que és plena d’estelades: ell s’hi refereix com a “banderes de ratlles grogues i vermelles”, però tant poden ser senyeres com estelades –encara que no esmenti l’estrella– tenint en compte l’abundància de banderes independentistes que efectivament es veuen a les finestres i els balcons gironins. Tampoc se li escapa l’autoconfiança i la prosperitat que es respira a la ciutat, que sempre he fet valdre un alt nivell de vida i la seva proximitat amb Europa perquè és a tocar de la frontera entre l’estat espanyol amb el francès, cosa que també subratlla l’article.
El Call jueu, el Celler de Can Roca i la botifarra dolça
Pel que fa al patrimoni, Paul Richardson destaca el Call jueu –en aquest cas, no s’escalfa gaire el cap i tiba d’obvietats–, la Catedral, el pont de ferro -el de les Peixateries Velles o d’Eiffel, com també s’hi refereixen els gironins, que tenen tres denominacions per a aquesta estructura– i la gastronomia, on triomfa la família Roca –s’esmenta el seu celebradíssim restaurant, El celler de can Roca, i la pastisseria Casa Cacau, del petit dels tres germans, Jordi– i la popular botifarra dolça. Al periodista de The Telegraph se li hauria de dir, però, que es descuida dels xuixos, un dels orgulls de la ciutat.
Tot plegat, com recorda Richardson, va fer que Girona fos un escenari ideal per rodar-hi diversos capítols de Joc de trons i que sigui “tan pintoresca com una ciutat de la Toscana”. En definitiva, la considera altament recomanable. De fet, és l’única ciutat catalana seleccionada per al recull que ofereixen als lectors, i Alacant és l’altra única població de la llista dels Països Catalans. Només adverteix –amb to distès– que si es visita Girona és millor no pronunciar-hi “la paraula amb E, Espanya”.
8
1
