El 14 de desembre de l’any 2006 el Butlletí Oficial de l’Estat espanyol (BOE) publicava la Llei 39/2006, la qual fa referència a la promoció de l’autonomia personal i l’atenció de les persones en situació de dependència. Una norma impulsada pel govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero i aprovada per una àmplia majoria al Congrés dels Diputats, coneguda popularment com a llei de dependència, que va marcar un precedent històric a l’Estat. Aquesta llei defineix l’estat de dependència -al qual s’arriba a causa d’una malaltia, un fet incapacitant, o la vellesa- i, “respectant les competències atribuïdes constitucionalment a les comunitats autònomes en matèria sanitària i d’assistència social”, crea la base d’un nou àmbit de protecció per ampliar l’estat del benestar mitjançant la creació d’un sistema, de base pública i universal, que garantís el dret subjectiu perfecte de totes les persones en situació de dependència a accedir a una sèrie de prestacions i serveis, considerades com a mínims, en condicions d’igualtat. Poc més de divuit anys després de la publicació de la normativa, tot i que s’han dut a terme algunes passes endavant en el seu desplegament, la llei continua plena d’esquerdes.
Des de l’any 2017, més de 103.000 catalans han mort mentre esperaven que se’ls reconegués el grau de dependència o per rebre la prestació corresponent, segons detalla el darrer informe de l’Associació Estatal de Directors i Gerents dels Serveis Socials a partir de dades de l’Imserso -elaborat amb xifres fins a 30 de novembre de 2024. Amb aquestes dades a la mà, Catalunya és el territori de l’Estat en què més persones han perdut la vida a les llistes d’espera de dependència -amb un total de 103.055 persones. Concretament, del total de víctimes mortals dels darrers set anys en aquesta situació, 73.042 estaven pendents de rebre la prestació i 30.013 esperaven obtenir el grau de dependència. De fet, Catalunya concentra el 26% de les persones que han mort a les llistes d’espera de dependència d’arreu de l’Estat. Es tracta del territori més mal parat pel funcionament de la normativa espanyola, seguit d’Andalusia, on 83.254 han perdut la vida en les llistes d’espera de dependència, i el País Valencià, on el recompte s’enfila fins a les 37.481 víctimes mortals -més de la meitat menys que a Catalunya.
Lentitud burocràtica i infrafinançament
És per aquest motiu, entre d’altres, que des de l’entitat denuncien que el funcionament actual de la normativa espanyola evidencia un “sistema low cost” molt poc efectiu a causa dels “procediments burocràtics, les ridícules quantitats de les prestacions i la baixa intensitat dels serveis”. Segons les dades recopilades a l’Observatori Estatal per a la Dependència, elaborat per la mateixa entitat, l’administració espanyola triga, de mitjana, 330 dies en resoldre un servei o una prestació des que rep la sol·licitud. Una xifra que oscil·la amunt i avall en funció del territori, ja que mentre Catalunya es troba per sota de la mitjana -amb un temps de 265 per tramitar una sol·licitud-, altres comunitats com Andalusia triguen 618 dies. És a dir, gairebé dos anys per resoldre qualsevol sol·licitud o prestació relacionada amb la dependència.
Les mancances de la llei de dependència espanyola, però, no es limiten només a la lentitud burocràtica de la tramitació de les sol·licituds, sinó que també estan directament relacionades amb el finançament. De fet, sis comunitats autònomes han vist reduïda significativament la inversió estatal de la dependència de l’any 2023, ja que havien certificat una despesa inferior l’any 2022 a la mitjana dels exercicis econòmics anteriors. En aquest sentit, Catalunya ha estat el territori que ha sortit més mal parat perquè ha rebut 25,7 milions d’euros menys dels que li correspondrien a causa de les retallades pressupostàries dels anys anteriors.
Per a l’associació, l’infrafinançament per part del govern espanyol és una de les principals causes que ha condicionat, directament, les escletxes del desplegament de la normativa: “És molt preocupant que cada vegada es redueixi més la inversió per persona atesa. Si l’any 2010 aquesta s’enfilava fins als 8.135 € [l’any en què va assolir-se el màxim de despesa estatal en relació amb la dependència], 14 anys després, el 2024, tot i l’increment dels costos de l’IPC dels serveis, aquesta quantitat s’ha reduït fins a 5.982 euros [un 26,6% menys]”, argumenten des de l’entitat estatal. Per a l’associació, aquesta reducció de la despesa evidencia que “la reducció de la llista d’espera [anomenada tècnicament com a llimbs] i l’increment de les persones ateses s’està duent a terme a costa de reduir les quantitats de les prestacions o d’apostar per serveis de baix cost”. És a dir, consideren que el govern espanyol presumeix d’haver reduït la llista d’espera en els darrers anys, però a canvi de retallar en prestacions.
Recosir la llei de dependència
Per tal de pal·liar les mancances de la llei de dependència, especialment en matèria de finançament, el govern de Pedro Sánchez va tirar endavant, amb el suport dels executius autonòmics i els agents socials, l’any 2021 l’anomenat pla de xoc, que consistia a injectar més diners al sistema per a l’autonomia i l’atenció a la dependència (SAAD) per reduir “substancialment” les llistes d’espera. Aquest pla de xoc ha permès acumular fins a 3.644 milions d’euros en l’aportació estatal sobre la dependència en els darrers tres anys -fins a 2024-, cosa que destensat, lleugerament, aquestes llistes d’espera. Ara bé, aquest pla de xoc també ha evidenciat, un cop més, la necessitat de reformular la normativa. El passat 3 de desembre, el ministre de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, Pablo Bustinduy, va anunciar que ja està “llest” el text de la reforma de les lleis de discapacitat i dependència -dues normatives diferents agrupades en un sol avantprojecte- per “fer que el mandat de l’article 49 de la Constitució es converteixi en política pública i, per tant, es converteixi en realitat”.
L’objectiu d’aquest avantprojecte, segons defensen des del ministeri, és actualitzar aquestes dues normatives vigents i adaptar-la a les noves necessitats de la població, cada vegada més envellida i “amb nous models de convivència”. Concretament, la reforma de la llei pretén ampliar les prestacions econòmiques per a la cura de persones dependents i fer-la extensiva, més enllà de les famílies, a “l’entorn relacional”. És a dir, equiparar un amic o amiga a un familiar -tot i que el titular de la prestació sempre és la persona dependent: “Aquesta llei serà realitat més aviat que tard i aterrarà el mandat constitucional en una millora de les condicions de vida d’espanyols”, va argumentar el titular de la cartera en roda de premsa. De moment, però, la normativa encara no s’ha presentat al Congrés dels Diputats a causa de les discrepàncies internes dins l’equip de Govern, format pel PSOE i Sumar. Així doncs, després d’anys d’endarreriment, primer per pugnes polítiques entre PP i PSOE i després per la lentitud burocràtica dels equips de govern, el 2025 es presenta com una nova oportunitat per desplegar millores en la llei de dependència espanyola.
