La degana de Consell de Col·legis d’Infermers i Infermeres de Catalunya, Glòria Jodar, reconeix “petites millores” en el Tercer Acord de l’ICS que ha provocat una allau de jornades de vaga d’infermeres, tècnics sanitaris i administratius, però assegura que “no són suficients” després de disset anys esperant un nou conveni. En aquesta entrevista amb El Món, Jodar aprofundeix en el malestar de les infermeres per la manca de reconeixement i dona les claus per millorar el sistema sanitari situant l’atenció primària al centre. La degana del Consell de Col·legis d’Infermeres de Catalunya critica “l’hospitalcentrisme” en el qual viu instal·lat el sistema sanitari català on, segons ella, encara es percep molt el classisme i la jerarquia entre col·lectius que haurien de treballar units.
El conseller va dir que el principal problema de les infermeres actualment és la falta de reconeixement i que per això s’estan mobilitzant. És així?
Té bastant fonament parlar d’una manca de reconeixement que ve de molts anys enrere. D’entrada ja el nom que ens pertoca, ‘infermeres’, no és el que ens posen, ‘professionals de la infermeria’. Això ja denota una manca de reconeixement. Als periodistes mai ningú els diu professionals del periodisme, i als metges ningú els anomena professionals de la medicina. Per tant, sí que hi ha antecedents de manca de reconeixement, però no només. En el cas de l’atenció primària hi ha també una manca de reconeixement a d’altres professionals. El conseller la va encertar. També hi ha desencís, moltes promeses pendents que s’arreglaran situacions laborals, retributives i de càrregues professionals. Si a això hi sumes que la societat no reconeix la cura professional, hi ha tres elements que pesen.
El descontentament es deu més al reconeixement o a les condicions retributives?
Va molt lligat. Si tens una titulació que per normativa europea és de grau, hi havia un període de deu anys per fer els canvis i n’han passat quinze sense cap canvi, és normal que hi hagi desencís. Repercuteix en com et sents i econòmicament. És molt difícil deslligar una cosa de l’altra. En general, les infermeres es queixen de la manca de reconeixement del grau, de les especialitats i de la seva capacitat d’autonomia i responsabilitat. Això sempre ha anat per davant de la part econòmica, com s’ha vist en els últims anys. Per exemple, es reclama que es faci un horari estricte, que actualment s’allarga perquè s’ha de passar la informació al següent torn. No hem prioritzat mai aspectes econòmics.
El canvi de categoria és una reivindicació històrica que ara Salut demanarà a Madrid, de qui depèn. Què és el que falla del Tercer Acord, que sí que depèn directament del Departament de Salut?
El canvi a l’A1 sabem que depèn de Madrid, però s’ha de posar sobre la taula de la ministra que ja ha passat el període de transició marcat per Europa i no s’ha fet res. Fa quatre anys que hauria d’estar solucionat i aquest temps d’espera ja és suficient. És veritat que hi ha hagut canvis de govern espanyol que ho han alentit i que hi ha un volum molt gran d’infermeres i pot haver-hi un problema econòmic. El que sabem és que hi ha un complement específic de les comunitats autònomes i, per tant, si vols fer una homologació, que se suposa que és el que es planteja en l’acord, s’ha d’aplicar en els complements específics. Això no s’ha fet en aquest acord. Per altra banda, en el moment que dius que hi haurà un complement d’homologació com al SISCAT, no pots aplicar el del grup 4 de personal para-assistencial titulat en grau superior. Aquest és el preu que se’ns homologa i nosaltres no som aquest personal, sinó personal assistencial que es paga a un preu més alt. Si a sobre li afegeixes que de la part variable li treus 500 euros per apujar el sou fix, una part l’estem finançant del nostre propi variable. No és suficient.
El reconeixement de les especialitats és un altre tema espinós de l’acord. Creu que s’ha fet bé?
L’acord ha quedat molt curt, perquè ha reconegut les especialitats dins de la carrera professional, però no l’especialitat com a element diferenciador de la plaça. Si tinc una plaça d’infermera especialista he de seure en una cadira d’infermera especialista. Això va lligat al sou i als complements, també. Ara ens ho donen en carrera professional, però no ho estan reconeixent en especialitat. Per ser especialista has de fer dos anys d’oposició, un examen i una residència. En el moment que no dius que el seient on sec i la categoria que l’acompanya és d’especialista s’està produint una manca de reconeixement.
Hi ha una qüestió econòmica que explica que això s’hagi fet malament?
Evidentment, i també que surten poques places d’especialista. Això depèn de l’Estat. Les oposicions es fan i potser has de fer la residència a una altra comunitat perquè no hi ha places en les unitats docents. Per tenir organitzat el sistema és més senzill que tothom sigui generalista, t’has de trencar més el cap si a cada unitat hi va l’especialista que pertoca. Un exemple molt clar són les unitats de nounats: el més lògic és que estiguin reconegudes les infermeres de pediatria i hi hagi places en referència al nombre d’infermeres de pediatria que es necessiten. L’especialitat de llevadora està regulada, però cal fer-ho també amb la resta. Per exemple, amb les infermeres de salut mental en un moment com l’actual.
Abans de la signatura de l’acord van poder parlar amb la conselleria i amb els sindicats per explicar-los les mesures que calien per al col·lectiu?
Amb la conselleria hem treballat el document de model d’especialitats d’infermeres de Catalunya i sempre hem mantingut diàleg amb la directora de cures. Als sindicats els hem transmès el que les infermeres ens deien constantment i és que la preocupació era la part del reconeixement de l’A1 i del complement i del reconeixement de les especialitats. No només hi vam parlar sinó que participaven en el fòrum de diàleg entre professionals. Hi va haver consens i acord sobre aquest tema, però els sindicats no ho han recollit. Ja ho vam veure en la signatura del conveni del SISCAT ara fa un any i hi vam tornar a parlar en una reunió el 9 de novembre. Els sindicats ens van dir que es produirien millores i és veritat que n’hi ha, però no les suficients.
El desgast s’arrossegava de fa temps. Era inevitable que tot acabés esclatant?
M’agradaria pensar que hauria pogut ser evitable. L’últim acord era del 2006 i el que no es pot fer el 2023 és anar a mínims i fer molt poques millores per a una professió que ha donat molt. La càrrega que té una infermera, no només de tasca per ella mateixa, sinó de responsabilitat envers la població que té, és molt alta i ha d’estar ben retribuït, recompensat i reconegut. No només amb les infermeres. El problema d’aquest acord ha estat la poca proporcionalitat respecte al que significa el treball en equip multidisciplinari. La nostra societat no necessita només les mans d’una professió, sinó les de moltes.
Creu que la conselleria ha prioritzat en excés el col·lectiu mèdic?
No ha estat proporcional i ha estat molt enfocat al col·lectiu mèdic. Les seves reivindicacions són justes, fins i tot en comparació amb Europa han demanat poc, però amb el pressupost que hi havia s’hauria hagut de repartir millor, sobretot en els sous base.
Això reflecteix classisme dins el sector sanitari?
Reflecteix l’hospitalcentrisme molt centrat en la patologia i no en la salutogènesi. El Departament de Salut es diu així perquè hauríem d’estar centrats en les persones i en la salut, però parlem sempre de pacients i malalties. El primer decalatge ja està en els pressupostos per a l’atenció primària. Els que hi treballem sempre hem dit que no arribem ni al 25% i que això fa que se centri tot molt en l’hospital, la malaltia i el paternalisme de què el pacient té poca capacitat de decidir. Això fa que estiguem en un model jeràrquic, paternalista, hospitalcentrista, poc enfocat a la primària i poc enfocat en la salut. Si sumes aquestes coses veus que l’acord ha estat medicocentrista perquè està enfocat en aquesta mirada no tan posada en la comunitat sinó en les patologies.
Aquesta falta de recursos a la primària es veu clarament en la falta de mans que hi ha. La professió d’infermera corre perill?
El que està en perill en un país és que la salut no estigui centrada en l’atenció primària, que és la base on treballes des del naixement fins a la mort de les persones. Si no centres tot el model en l’atenció primària tot acaba petant, que és una mica el que ha passat ara. El que reclamem a primària no és més pressupost per tenir més diners, sinó perquè molts dels serveis que hem d’oferir a la societat els hauríem d’oferir des de l’atenció primària. Un exemple és l’atenció domiciliària. Si cada cop la població està més envellida i és més fràgil i vulnerable hauríem de tenir uns serveis d’atenció domiciliària amb infermeres, TCAE, fisioterapeutes… Hauríem d’estar treballant molt més l’atenció comunitària, tot i que és cert que s’han intentat posar molts més recursos en l’últim any. S’han introduït més professionals, però no és suficient perquè el que tenim en l’atenció primària és una població que necessita molta cura.
Els recursos s’han distribuït bé? Alguns sindicats han denunciat que s’hagin destinat més a introduir altres perfils professionals als centres d’atenció primària en comptes de reforçar els metges o les infermeres.
Els nous professionals poden aportar molt, però no pot anar en detriment de la necessitat que ja hi havia d’infermeres. L’ICS va fer un estudi abans de la pandèmia que ja posava sobre la taula que a tots els equips d’atenció primària els faltaven més o menys una o dues infermeres per atendre la seva ràtio. No puc dir que no sigui benvingut el perfil de fisioterapeuta o de referent de benestar emocional, clar que calen més professionals contribuint a la salut, però primer s’hauria d’haver arreglat la base del que no estava ben lligat.
L’atenció primària és la primera porta d’entrada al sistema. Entenc que si se solucionen a la primera porta ja no arriben als hospitals i això els destensa.
Exacte, hi ha menys pressió als hospitals i als serveis d’urgències i, per exemple, podran donar altes abans perquè les persones seran ateses a domicili per la primària. Però ara mateix una infermera comença el dia passant visita, fent domicilis, fent extraccions, anant a escoles, fent salut comunitària i així i tot acaba el dia pensant que li han quedat moltes coses per fer. També hi ha una manca de metges de família i de pediatres, però la infermera és la que t’assegura la cura a la població de forma professionalitzada. Dins l’equip, la infermera és la figura central que acaba repartint el joc.
A banda de reforçar l’atenció primària, quins són els altres canvis estructurals que necessita la professió per revertir aquest mal rumb?
Un dels principals és donar l’oportunitat a les persones de prendre decisions conseqüents tant en la planificació de serveis com en el que es refereix a la mateixa salut. Tenim una societat que infantilitzem molt i els hem de donar l’oportunitat de decidir sobre el que té a veure amb la seva salut. Els pares han de prendre decisions respecte als seus fills i els adults, quan emmalalteixen, han de poder debatre i entendre que no rebrà només serveis sinó que s’hi haurà d’implicar.
La vida s’institucionalitza cada cop més, es demana a les institucions que prenguin decisions per nosaltres. Això és especialment acusat en el sector de la salut?
En un centre de salut, seus amb la persona que estàs atenent i has d’explicar-li les conseqüències que pot tenir prendre un medicament i recomanar-li solucions al seu problema. S’intenten prendre decisions conjuntament amb el pacient, però la persona el que demana és una solució nostra, anar a la cosa fàcil. Les infermeres ens dediquem a intentar fer entendre a la persona que l’autocura i l’autoresponsabilitat és la part més important per a la seva salut. Tenim la població sobrecarregada de fàrmacs per dormir i d’antibiòtics per aquesta falta de conscienciació. La feina de conscienciació no és fàcil: no és entrar a la visita i prescriure un medicament i prou. S’ha de tenir temps per parlar de la situació i veure l’entorn de la persona i com l’influeix.
Aquest excés de fàrmacs es deu a la falta de temps que no permet als professionals aturar-se abans de receptar per mirar de forma completa la persona?
És un peix que es mossega la cua i s’actua de manera reactiva. Si vols pal·liar la simptomatologia, òbviament hi ha molts medicaments que t’ajuden, però a primària cal aquest temps de reflexió amb la persona a la qual atens per fer-li saber que no sempre és possible.
Les infermeres haurien de tenir poder prescriptiu per descarregar el sistema sanitari?
Es confon la prescripció amb receptar. Prescripció és fer un pla terapèutic amb un judici clínic i no té a veure només amb els medicaments o productes. Pot ser prescripció d’una tècnica, d’una prova o d’uns exercicis. Això sempre ho hem fet. Una altra cosa és que quan és un medicament, perquè entri per la seguretat social i ho aboni l’Estat sigui necessària la firma d’un metge. Si tu ho pots pagar, una infermera pot receptar-te tot el que vulguis, però si vols el ‘descompte’ de la seguretat social cal, a efectes legals, la firma d’un metge. Això és una burocràcia absurda, perquè al final acaba amb una visita al metge per una cosa que la infermera fa cada dia i que pot resoldre. Falten més passos en la prescripció infermera.
