Héctor Castiñeira (Lugo, 1982), l’home darrere del perfil Enfermera Saturada, es troba amb El Món a una cafeteria de Lugo, la seva ciutat natal. Viu a cavall entre Galícia i Madrid des que es va fer famós gràcies a la Satu, la protagonista dels seus llibres on narra el dia a dia dels hospitals. Els sanitaris s’enfronten a situacions surrealistes, com ara que els pacients els portin les mostres d’orina o femta en ampolles de cervesa, ous kinder o fins i tot pots de melmelada. Castiñeira s’hi enfronta amb humor i paciència i aprofita per escriure llibres perquè la realitat dels hospitals arribi a tots els lectors. L’últim llibre que ha publicat és La sonda del viento (Plaza y Janés).
Com neix Enfermera Saturada?
Va néixer durant el febrer del 2012, quan vaig obrir un perfil amb aquest personatge a Twitter. En aquell moment a Twitter hi havia més humor del que hi ha ara que s’ha polaritzat tant. Vaig crear el personatge anònim per explicar el dia a dia de l’hospital i fer una mica d’humor amb les anècdotes que ens succeeixen. A partir d’aquí va anar creixent i vaig anar obrint perfils a diferents xarxes socials. Pel que fa als llibres, tot comença quan creo un blog l’any 2013. Avui seria un pòdcast, però en aquell moment estaven de moda els blogs. Allà vaig anar explicant les coses de l’hospital sense límit de caràcters i vaig tenir la idea de fer un llibre. Quan ja tenia un nombre de capítols i la gent em deia que les històries donaven per a un llibre vaig buscar editorials per publicar Vida es suero. En aquell moment un llibre d’un perfil de Twitter anònim era estrany i cap editorial va voler apostar pel llibre. Vaig optar per l’autopublicació a Amazon i va funcionar molt bé. Algunes editorials de les quals m’havien dit que no, em van tornar a escriure.
Escrivia els llibres des de l’hospital en les seves estones lliures?
Sí, gairebé tots els llibres. Només en l’època de la Covid no vaig escriure els llibres allà perquè no hi havia temps. La resta sí, les idees i els primers esbossos neixen allà i després els acabo de donar forma.
Va ser complicat mantenir l’anonimat durant els primers anys?
La veritat és que sí, perquè explicava coses que ens passaven a la planta de cardiologia i les companyes, que ho llegien, se sorprenien que a l’Enfermera Saturada li hagués passat exactament el mateix. Creia que m’enxamparien ràpidament. M’amagava per tuitar i era realment complicat, però tenia una part positiva. Podia veure el que agradava i el que no i tenia accés a opinions sinceres de les companyes que comentaven els llibres amb mi sense saber que eren meus.
Per què va fer el pas de sortir de l’anonimat?
Pesava més haver d’amagar-me contínuament per escriure o tuitar que la positiva. Vaig decidir sortir de l’anonimat tot i el risc que la gent perdés interès a saber qui era. Va ser entre el primer i el segon llibre, el 2015, a la fira de Madrid. La gent em preguntava si de veritat era infermer o hi havia un doble engany per dir-ho d’alguna manera.
Els seus llibres es basen en l’humor. La situació de la sanitat s’ha de prendre així per no desesperar-se?
Al final quan comences a treballar t’enfrontes a situacions per a les quals ningú t’ha preparat. A la universitat t’ensenyen coneixements d’anatomia, de fisiologia, però no t’ensenyen com gestionar tot el que veuràs i viuràs en el teu dia a dia i que no et pots emportar a casa. S’ha de deixar a l’hospital perquè no afecti la teva vida diària. Al final cada professional sanitari es crea el seu escut per no emportar-s’ho a casa i en el meu cas és l’humor. És una forma molt bona de desconnectar.
També és un escut per enfrontar les males condicions laborals de la professió?
Als llibres i les xarxes socials utilitzo l’humor per denunciar aquestes coses. Encara que sigui amb humor, es poden dir coses molt serioses. Ho aprofito per denunciar la precarietat laboral i la situació de les infermeres a tot el territori, que acaba afectant també els pacients. Els mitjans de comunicació són un altre altaveu. La col·laboració amb els mitjans va sorgir sense planejar-ho el 2017. Sempre els utilitzo per denunciar la situació perquè arribes a un públic diferent del de les xarxes socials.
Al llarg de la seva carrera ha tingut la temptació de marxar a l’estranger com molts altres sanitaris?
Sempre la tens, perquè a altres països ofereixen condicions molt més bones. Per escriure el llibre Les UVIS de la ira vaig marxar al Regne Unit per parlar amb infermeres que estan treballant allà i veure com són les seves condicions i el seu dia a dia. En aquest llibre la Satu, la protagonista, se’n va a treballar allà una temporada. Veus les condicions que tenen allà i dius mare meva. La part negativa és que estàs lluny de casa, però la part positiva és que tens unes condicions laborals que no podries ni somiar aquí. Aquí hem de reduir l’eventualitat, perquè no pot ser que els pacients cada cop que venen als hospitals hagin d’explicar la seva situació a un metge nou. Aquesta rotació excessiva de personal s’ha d’anar millorant.
En aquest últim llibre explica històries surrealistes que es viuen als hospitals. S’ha de tenir molta paciència per dedicar-se a aquesta professió?
Qualsevol persona que treballi de cara al públic ha de tenir molta paciència, però als hospitals en cal molta. Veus de tot, des de situacions dramàtiques a situacions on penses que hi ha una càmera oculta perquè és massa surrealista. Has de buscar l’humor, però sí que és cert que cal molta paciència. Però s’ha de dir que els pacients també n’han de tenir molta per les llistes d’espera i altres situacions.
Què penseu quan, com explica el llibre, arriba algú a la consulta amb una mostra d’orina o femta en ampolles, pots de melmelada, ous kinder…?
Primer penses: però en quin moment a algú se li acut utilitzar un tupper, una ampolla de cervesa o un pot de melmelada per portar una mostra? Llavors és quan has d’explicar amb paciència que la mostra ha de venir en un recipient que estigui net. Et responen que l’han rentat abans de posar-hi la mostra i has de repetir-los que així no serveix. Hem de tirar molt de la paciència perquè ho entenguin. Hi ha material de sobres per a escriure molts llibres. Cada dia m’escriuen seguidors amb anècdotes per a pròxims llibres de la Satu. A poc a poc les vaig incorporant.
Donat l’èxit que estan tenint els llibres, espera veure la protagonista a la petita pantalla?
M’encantaria. Igual que vaig fer el salt de les xarxes al paper m’agradaria fer el salt del paper a la petita pantalla. Tant de bo una minisèrie per poder portar la vida de l’hospital a la televisió. Això sí, amb dosis de realitat, perquè molts cops les sèries no s’assemblen en res al que es viu en el dia a dia. De fet, a nosaltres ens agrada veure-les per trobar tots els errors.
Els hospitals no s’assemblen a Anatomia de Grey.
En absolut. I si ho són, jo m’ho estic perdent!
Lugo és la segona província d’Espanya en la que més persones se suïciden. Enfermera Saturada ha participat en el projecte d’una funerària per a reduir aquestes morts. El va sorprendre que li demanessin la seva col·laboració?
No em va sorprendre que es fes un manual d’aquest estil, però sí que fos una iniciativa d’una funerària. Va ser una sorpresa que una funerària volgués fer aquesta guia perquè és com la funerària que no vol clients. Crida una mica l’atenció, però en realitat és molt positiu que es vulgui col·laborar per frenar aquest problema de salut pública.
La divulgació que intenta fer a través de les xarxes abasta tot tipus de temes?
Exacte, des de com portar la teva mostra quan vas a l’hospital a com actuar davant conductes suïcides. Parlo de temes de qualsevol àmbit: nutrició, hàbits saludables, protectors solars, prevenció de malalties… Varia segons el que crec que pot interessar als meus seguidors.
Podríem dir que és un pioner dels medinfluencers. És important que es faci divulgació a les xarxes socials per arribar als joves?
Es tracta d’adaptar els missatges a cada xarxa social per arribar a totes les franges. Ara hi ha molta més gent fent divulgació a les xarxes socials i que escapa dels tecnicismes. En mitjans de comunicació i xarxes socials no s’han d’utilitzar tants tecnicismes perquè ens puguin entendre. El que busquem és que els seguidors, tinguin l’edat que tinguin, entenguin el que expliquem. Per això ho fem d’una forma senzilla.
