David Ponce rema a contracorrent. És fisioterapeuta i osteòpata. La medicina és a tot arreu una ciència de la salut. L’osteopatia, en aquest país, no passa de ser una pseudociència. Ponce fa trenta-cinc anys que treballa aquesta branca inacceptada. Ha bregat molt per trencar el que ell considera prejudicis absurds i no se n’ha acabat de sortir. Diu que a França i als Estats Units es pot estudiar aquesta disciplina com s’estudia la medicina o la fisioteràpia. En tot cas, és un fisioterapeuta que exerceix l’osteopatia de fa trenta-cinc anys a la clínica de Barcelona que porta el seu nom. I la reivindica per donar al cos “l’oportunitat d’autocurar-se”. Desgrana els quatre grans principis osteòpates: “tenir una bona alimentació, donar exercici al cos, tenir un bon descans i, sobretot en els temps que corren ara, tenir una bona salut mental”… Sembla, doncs, que aquests heterodoxos discrepants han inventat la sopa d’all. O també podria ser que les modes actuals els han copiat. I que van ser ells els que la van inventar de debò. Ah! David Ponce, que també és doctor, és protestant. I creu en la fi del món. Cita sant Mateu, que li dona la raó.
Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, osteopatia és exclusivament “una malaltia òssia”.
Etimològicament tenen raó. “Patologia òssia”. És correcte. Però també podríem dir que Espanya és l’únic país de la Unió Europea que no té reconeguda l’osteopatia com una medicina de primera intenció com tenen els altres, amb uns estudis reglats, reglamentats.
Per què? Per què no els reconeixen?
Això caldria preguntar-ho als polítics. Jo he sigut bastant activista polític en aquest sentit de defensar l’osteopatia com una medicina. Fins i tot he anat al Parlament per reivindicar-ne les virtuts.
Sense que ho haja de fer el govern espanyol, una universitat no podria definir-ne els estudis com un grau més?
Seria una titulació no oficial. Seria un títol propi universitari que no tindria la rellevància que ha de tenir. Fixi’s, malgrat això, jo com a osteòpata me’n puc anar a qualsevol país de la Unió Europea o als Estats Units a treballar com a tal. No tindria cap problema.
No s’entén, per tant, aquest rebuig oficial…
Passa com en tantes altres coses. Aquí, ara no fa gaire, hi ha hagut tota una campanya contra l’osteopatia quan en uns altres països, com ara França, és dins la Seguretat Social. Crec que és un problema polític que no s’acaba de resoldre, malgrat que l’osteopatia té una evidència científica de fa molts anys. Des del meu punt de vista, això és un retard. Però estem endarrerits en moltes altres polítiques sanitàries. Tot i que Espanya sanitàriament té un prestigi.
Encara hi ha més. L’entrada de la Viquipèdia diu que l’osteopatia és “una pseudociència desenvolupada per Andrew Taylor”. Una “pseudociència”…
Al final, als Estats Units els osteòpates són metges. Metges que han estudiat tres anys i que han fet l’especialitat en osteopatia, que entra a Europa a través d’Anglaterra. Hi entra perquè una de les filles d’Andrew Taylor Still, que és el pare de l’especialitat, es casa amb un metge anglès i són els anglesos els que la introdueixen al continent. De fet, jo vaig estar a punt d’anar als Estats Units a estudiar-la, però llavors la facultat de Fisioteràpia de la Universitat de Barcelona va voler fer una joint venture, una titulació conjunta amb la Universitat de Gal·les, que va acabar sent uns estudis de màster després de la carrera. Havies de ser metge o fisioterapeuta o una professió sanitària per ser osteòpata, perquè, si no, l’Estat no et reconeix. A la resta d’Europa una persona acaba el batxillerat i pot estudiar cinc anys d’aquesta especialitat, com fan els metges, els infermers o els fisioterapeutes.
Els metges ací no se’ls acaben de creure, no els miren amb bons ulls…
Jo treballo amb traumatòlegs, amb metges de l’esport, amb professionals que tenen la ment més oberta i reconeixen l’osteopatia com una ciència. És evident que hi ha hagut males pràctiques, però la iatrogènia –la mort per causa mèdica– és la tercera causa de la mort al món. Els osteòpates també han produït situacions que han pogut fer mal, com en altres disciplines mèdiques, però això és com tot. L’osteopatia és una medicina que no té més de dos-cents anys i que ha anat entrant dins el context general de la salut.
De fet, la meva tesi doctoral va voler ser una punxada als polítics perquè despertin, i analitza la despesa sanitària, que és elevadíssima, i els efectes positius que es derivarien de la introducció de l’osteopatia als hospitals, perquè té capacitat diagnòstica, capacitat de valoració. No dic que sigui millor que la medicina tradicional, però sí que té una gran capacitat per analitzar les patologies que són la despesa número u al món, com ara la lumbàlgia, que té el cost sanitari més alt quant a baixes, medicació i temps de durada de la baixa.
Què diferencia l’osteopatia de les altres especialitats mèdiques més convencionals?
Nosaltres no curem res, sinó que és el mateix cos qui té la capacitat de curar-se. Donem al cos l’oportunitat d’autocurar-se. Hi ha una frase mítica dins l’especialitat que diu que el moviment és la vida. S’ha de donar mobilitat als teixits ossis, als musculars, però també a les vísceres, etcètera. Una altra és intentar buscar la part més natural de la condició humana. Hi ha quatre punts bàsics que treballem: tenir una bona alimentació, donar exercici al cos, tenir un bon descans i, sobretot en els temps que corren ara, tenir una bona salut mental. Jo m’he mogut molt en aquesta quarta àrea. Sense ser psicòleg, sempre n’he tingut a la meva consulta, perquè t’adones que el món on vivim, l’actual, el modern, ens ha portat estrès, ansietat, depressió… No se si sap que la primera causa de la mort entre els menors de 18 anys és el suïcidi. I això és una xacra que ens retrata una societat malalta. Ja ho deia Jiddu Krishnamurti, un pensador i filòsof, segons el qual és impossible estar adaptat a un món tan summament malalt.
Per què les societats tan avançades com la nostra estan tan malaltes?
Pensi que, d’aquestes quatre coses que he dit abans, a la carrera de medicina no se n’estudia cap. No s’hi estudien els valors de l’alimentació, no s’hi estudia la importància d’un bon descans, d’un bon exercici físic, no s’hi estudia la salut mental dins la medicina bàsica, encara que després hi ha l’especialitat de la psiquiatria i els psicòlegs… En realitat, en medicina només s’estudia el tractament de les malalties. I en molts casos aquest tractament es fa a través de fàrmacs o de la cirurgia. Atenció, no vull que això s’entengui com una crítica generalitzada. En medicina osteopàtica el que intentem és que el pacient sigui conscient que ha de venir quan està bé. Els antics emperadors xinesos mataven el metge que els tractava quan emmalaltien, perquè la feina del metge era precisament mantenir-los sans.
Fa anys que es diu que és molt més important una medicina preventiva que no una de curativa.
Correcte.
Tampoc no han inventat vostès, doncs, la sopa d’all.
No, no, no. Absolutament. El que hem fet és recuperar allò que s’ha perdut dels antics metges. El que venia a casa meva, el doctor Farré, et tocava, et mirava… Actualment es fa medicina darrere d’un ordinador. L’altre dia em va dir un pacient que havia anat a la privada i que el metge, sense mirar-lo als ulls, perquè només es va mirar la pantalla i la ressonància, li va dir: “L’haig d’operar la setmana que ve”. “Escolti, però si vostè ni l’ha tocat!”. Cal tocar el pacient, cal explorar-lo… I això ho fem molt en osteopatia. Tocar, valorar, explorar i mobilitzar. Som especialistes a tocar el pacient i moure’l.
La gent, en general, se sent poc estimada, poc atesa. El que necessita és algú que l’atenga, que li pare atenció, que la toque, sí…
[Riu]. No dic que no. Això forma part de la nostra feina. Si anem als ancestres, als nostres orígens, el doctor Still era propens a estimar. El seu pare era pastor protestant. Ell era també protestant. El llegat que ell tenia era estimar el proïsme com a ell mateix…
Vostè també és protestant.
Soc protestant, sí.
Això té res a veure amb l’especialitat que ha triat?
[Riu]. En principi, no. Dona la casualitat que jo vaig néixer en una família que ja era protestant, cosa rara aquí a Barcelona. Mon pare i ma mare eren mig perseguits. El pastor de la nostra església, que va morir no fa gaire, havia estat amb Jordi Pujol a la presó, per repartir bíblies protestants a Barcelona, que estava prohibit.
Sí, jo crec que Déu em va donar una missió, que va ser ajudar els altres. Soc un seguidor fervent de Jesucrist. Crec que ell em va portar al món per poder ajudar la gent. I això m’ha ajudat molt a mi, i em continua ajudant. És la missió que tinc. I per aquesta raó, aquesta coincidència o no, jo soc protestant, igual que el pare de l’osteopatia.
Quan vostè parla dels quatre pilars que aguanten l’osteopatia –exercici, descans, alimentació i salut mental– , ja deu saber que tot això de fa bastants anys es valora moltíssim. I que també ho valora la medicina tradicional…
Sí, d’acord, darrerament… Perquè això passa de fa relativament pocs anys. Però nosaltres també diem altres coses. Per exemple, que l’estructura governa la funció. I això què vol dir? Que nosaltres donem molta importància a l’esquelet, a l’estructura òssia del cos. I que aquesta estructura alberga el sistema nerviós. El sistema nerviós dona vida a qualsevol cosa que passa al nostre organisme. Perquè una parpella es mogui necessita un estímul, que va des de la columna fins a la mateixa parpella. Perquè el meu fetge sintetitzi necessito una neurona al cervell que li envia aquesta ordre. Dins aquest context és del tot necessari que el sistema nerviós treballi de manera eficaç.
Hi ha molta gent que es pensa que nosaltres només fem manipulacions de la columna… Catacrac, catacrac, catacrac… No, no. La nostra feina és molt més profunda. Sovint treballem aquesta relació que hi ha entre les vèrtebres i les vísceres. Per exemple, al cor li arriba el corrent nerviós a través de la vèrtebra d1, d2, d3, d4 i d5. Dorsal 1, 2, 3, 4 i 5 donen vida al cor. I avui se sap que el cor, que ens pensàvem que era un múscul que bategava, conté més de 30.000 hormones, que poden produir canvis fins i tot del pensament i de l’estat d’ànim. Aquesta relació que existeix entre els òrgans, no només és física, sinó que també és mental. Cada cèl·lula del nostre cos és producte del que som, pensem i fem.
Això a Orient ha estat la pedra angular de la medicina tradicional?
Molt interessant aquesta pregunta. Fins fa poc es deia que l’acupuntura era una pseudociència sense cap fonament científic. Els estudis més avançats han demostrat que aquelles agulles posades a distància són connectades a través de les fàcies, que són teixits. Ho hem vist a les carnisseries. Són aquells tels blancs que uneixen teixits entre ells i que en medicina es diuen epiplons. Allò que dèiem el dos de fetge, que és entre el dit gros i el segon del peu, es connecta per la fàcia amb el fetge realment.
La medicina xinesa, sí, és de les més antigues, però cal no oblidar que la primera va ser l’índia, la medicina aiurvèdica. I si en mirem els principis, parla exactament dels mateixos conceptes.
O siga, que vostès no és que hagen avançat gaire…
No [Riu]. Hem posat nom a una especialitat que fa molt èmfasi en la teràpia manual, en la integritat del cos i a donar al cos l’oportunitat de la circulació. Aquest és un altre dels nostre principis. Una de les coses que deia el doctor Still, fent una analogia mecanicoagrícola, era que, si tu tens un camp de patates i hi ha dues pedres en mig, totes les patates que no es poden regar no creixeran com les altres. Dins aquesta teràpia manual, aquesta mobilització que fem dels teixits, de les vèrtebres, fins i tot dels ossos del crani, ajuda que els teixits –en aquest cas, la sang– irriguin bé i donin vida i nutrients a la resta del cos. Moltes vegades ens estanquem. La gravetat ens bloqueja. L’estrès ens bloqueja. Les preguntes punyents ens poden bloquejar…
No deu estar-se bloquejant ara vostè…
[Riu]. No.
Potser no són prou punyents… Però tot això no cura el càncer…
No, però pot ajudar a prevenir-lo. Sap què passa? El càncer avui dia –i no ho dic jo, sinó autors com Mario Alonso Puig, un cirurgià reconegudíssim, o el doctor Sanz– depèn d’alteracions psicoemocionals, que poden acabar produint canvis en la cèl·lula que poden desembocar en un càncer. Al final, el càncer no és ni més ni menys que les cèl·lules es tornen en contra nostra dins el nostre propi cos.
Però el càncer el talla la quimioteràpia…
O no. O mata. Com a protocol té…
Vigile què diu, perquè li retrauran afirmacions com la que està fent ara…
No, no, no… Jo si tingués un càncer…
Com se’l curaria?
Depèn del tipus de càncer, però segurament, si hagués d’anar a quimioteràpia, no tindria cap problema a fer-ho. Ei, jo no hi estic en contra, però sí que és cert que s’han produït i s’han vist curacions al llarg del temps sense quimioteràpia. Recentment em deia una pacient que li havien fet una mastectomia i li van dir que s’havia de fer quimioteràpia perquè, si no, es moriria. No se la va fer. Quan l’hi van dir tenia 50 anys i ara en té 80. I aquesta senyora no s’ha mort. És a dir, que la quimioteràpia i els seus protocols moltes vegades es fan per sistema i ara se’n fan estudis per personalizar-la.
Generalitzem dins un context de protocols amb un tipus de càncer que té nom i cognoms. El meu càncer té el meu cognom, el cognom de com soc jo i què faig. Hi ha les malalties transgeneracionals. El que patia el meu avi, ho patia el meu pare i ho patiré jo. Però, al final, això no només és genètica. També és epigenètic. La meva salut està condicionada en un 25 per cent per la meva genètica. L’altre 75 per cent depèn de mi. Del que faci, dels meus comportaments i els meus hàbits.
D’acord. Però al remat vostès poden acabar demanant a la gent que facça una vida espartana. Tot virtuts i bons costums, cap excés… Que no tinguen problemes, que tot siga pau i harmonia!
Això és impossible. De problemes, en tindrem tots al llarg de la vida, però haurem d’intentar afrontar-los de la millor manera possible.
Es refereix vostè a les emocions en el seu primer llibre… Com pot controlar algú les pròpies emocions al llarg de la vida?
Al meu darrer llibre explico les pors que m’han arribat a passar a mi al llarg de la meva vida. La meva dona va patir un càncer molt agressiu, la meva filla va tenir un accident de trànsit molt greu, el meu germà, que va encara amb cadira de rodes… Són coses que no només em passen a mi. La idea és com afrontem aquestes situacions. Tot això em va fer patir? Sí. Em va fer patir por? També.
Aquesta angoixa té repercussió en la seua salut?
Absolutament. Però no en el meu cas, en qualsevol altre.
I llavors com pretén vostè controlar aquests sentiments?
És inevitable, com a humans que som, que tinguem por. Ara, aquesta por l’hem de saber vehicular de la millor manera.
La por causa malalties?
Sí. I pot causar càncer. Jo, a través de les meves emocions i els meus sentiments, puc generar un canvi fisiològic de les meves cèl·lules que em pot arribar a produir des d’una lumbàlgia, un infart, una reacció cutània, fins a una llaga d’estómac.
Això s’havia dit tota la vida. No sé per què. Que una llaga a l’estómac podia venir dels nervis o de l’abús de l’aspirina.
Sí, però vostè, els nervis, no només els té a la panxa. En té al fetge. I a l’intestí. De fet, el 80 per cent dels càncers, segons els estudis d’evidència científica, s’originen a l’intestí gruixut. Això remarca la importància de l’alimentació. Quan vostè abans em deia que demanem a la gent que visqui en el control total, doncs, no és això. De vegades em pregunten: “Doctor, vostè no deu prendre alcohol, oi?”. Jo els contesto: “La vida sense alcohol no té sentit”. Llavors em diuen: “Home, no digui això!”.
Ara que diu això, si un metge prohibeix l’alcohol a un pacient…
Jo no l’hi prohibiré…
Vull dir, si un metge ho fa, pot acabar provocant-li una ansietat que el porte directament cap a conseqüències horribles.
Sobre això hi ha un acudit molt conegut. Un metge prohibeix a un pacient el tabac, l’alcohol, tots els excessos… I el pacient se’l troba fent exactament tot el contrari. I li diu: “Però escolti, vostè…”. “Ah, és que jo vaig a un altre metge”. Miri, la meva manera de treballar no és prohibir. Jo no prohibeixo, jo dono consells. I després hi haurà la virtut o el defecte de voler complir-los o no. Però, és clar, si em ve una persona que li fa mal un peu i pesa cent vint quilos, li haig de dir que part d’aquest mal és condicionat pel seu pes
I si li provoca una angoixa intentant aprimar-se?
Les persones que pateixen sobrepès saben perfectament que això no és saludable ni pel metabolisme, ni per les articulacions, ni pel cor…
Per què tothom pateix de la columna?
La columna vertebral és allò que ens sustenta i allò que dona vida a tot el cos. El 90 per cent de la població del món en algun moment de la vida patirà de l’esquena: cervical, dorsal o lumbar. Per cert, li explicaré una dada interessant. D’uns anys a aquesta part s’ha invertit la lumbàlgia en la cervicàlgia. I això és per culpa dels mòbils. Passem moltes hores amb el cap endavant. Aquesta posició condiciona la quantitat de pes que suporten les meves cervicals. Només passar d’estar en una posició normal a tenir una flexió entre 60 i 70 graus augmenta en 27 quilos la pressió en aquesta zona. Això al llarg del temps acabarà provocant discopaties.
I el llit i el coixí?
Són molt importants. És molt important que no ens facin estar en massa flexió. No s’ha de llegir al llit, ni mirar el mòbil, ni la televisió. I si ho fas, has de tenir la televisió alta, però no ho aconsello.
Això no són consells…
[Riu]. Sí. Són consells, jo no prohibeixo res…
Adés s’ha referit a les emocions, a les angoixes… Per què els jóvens d’ara estan tan diagnosticats, per què pateixen tantes patologies mentals? Perquè ara hi ha més atenció psicològica o perquè hem generat una societat de l’abundància on ja no cal sobreviure?
Aquesta és una pregunta molt àmplia. Penso que també el món del màrqueting de les farmacèutiques ens ha portat a medicalitzar-nos i a posar nom a malalties que abans no en tenien. Un nen pot tenir certa pressió a l’escola –i no seré jo qui diré que el bullying no existeix, perquè n’hi ha hagut sempre i és dolent–, pot haver-n’hi igualment de diagnosticats d’hiperactivitat i de trastorns de dèficit en l’atenció, també d’hipermedicalitzats… Al final, a les farmacèutiques els és igual. No tenen escrúpols davant el fet que a alguns d’aquests nens els recepten amfetamines i seran uns futurs addictes. La famosa fibromiàlgia és una malaltia que no té un diagnòstic clar. Hi ha onze punts del meu cos que són dolorosos i me la diagnostiquen… No és que no cregui que a aquestes persones no els facin mal aquests onze punts, però es va crear un medicament que era un antidepressiu amb un relaxant muscular per combatre-la…
No sé si li contesto la pregunta, però sí que dic que estem hiperdiagnosticats i hipermedicalitzats. Espanya, concretament, em sembla que és el país número u del món en el consum d’ansiolítics i antidepressius. Cada vegada veiem més trastorns del son en nanos joves. Per l’ús de les pantalles, però també per motius d’ansietat i angoixa.
Potser perquè som una societat post tot. Com que no hem de lluitar per sobreviure cada dia, ens dediquem a mirar-nos i a tractar-nos.
Les meves filles em diuen que això és un comentari boomer, però no seré jo qui digui que no. Mon pare no havia de cridar ni aixecar la mà. Només pegava una mirada i tu ja sabies que allò no s’havia de fer.
Perquè vivíem cagats de por. Això també provocava ansietat…
[Riu]. Doncs, miri, jo de moment no n’he tingut. Hem anat d’un extrem a l’altre. A mi no em va passar, però en aquella època a cop de cinturó o de bufetada també es funcionava. Això no era bo, òbviament, però hem passat d’allò a dir al nen que ha de reflexionar o de pensar. Això por provocar una mica de debat, però ara es veuen molts nens que… Un estudi molt interessant amb nens amb TDH que es va fer als Estats Units demostrava que els tractaments osteopàtics reduïen la medicació i milloraven la condició del nen, perquè estava mes relaxat. Tornem als principis bàsics de l’osteopatia: l’estructura governa la funció. Si jo soc capaç de distensionar la musculatura i les articulacions d’un nen que tingui molta tensió, segur que això serà un benefici indirecte.
S’ha referit a les farmacèutiques… Són tan terribles com les pinten?
Gràcies als medicaments hem salvat moltes vides. Des de la penicil·lina fins a tot el que ha vingut després. Però, només mirant als Estats Units, també és cert el que ha passat amb el fentanil, amb els opiacis… Aquests medicaments han creat autèntics addictes i malalts. La societat en aquest sentit està malalta. A un cost altíssim. Si soc una farmacèutica, em poden multar amb mil milions, però com que n’he guanyat deu mil, continuo fent… Això és molt trist.
Gràcies a les farmacèutiques tenim molts medicaments que ens ajuden, sí. La mateixa quimioteràpia ens pot ajudar a salvar vides, d’acord. Però també hi ha l’ús indiscriminat de medicaments. No fa gaire llegia en un diari mèdic que el 80 per cent dels antibiòtics receptats als CAPs estan mal receptats. Avui dia no hi ha ningú que vulgui investigar i fabricar antibiòtics de nou espectre perquè això val milions i milions i els ceps canvien constantment. L’ibuprofèn, que no és una marca sinó un principi actiu, és un dels medicaments més utilitzats a Barcelona. Al meu segon llibre –Más amor y menos ibuprofeno– tracto aquesta qüestió. L’amor cura, l’amor aquieta les malalties, i l’ibuprofèn tapa el problema, però no el cura.
I vostè no se n’ha pres mai cap?
Evidentment. Ho confesso [somriu], però el que passa és que avui dia hi ha gent que et ve a la consulta i et diu: “Mira, jo me’n prenc un per si de cas em fa mal”. No hem d’oblidar que és un antiinflamatori no esteroidal (AINE). Conec gent que li’n van diagnosticar un cada vuit hores, no va tornar al metge, va continuar així durant anys i va patir un col·lapse renal, perquè els medicaments tenen conseqüències. Els AINEs poden provocar una alteració renal greu.
L’amor també pot provocar greus disfuncions…
Depèn del tipus [somriu]. Hi ha l’amor eros, el philia i l’agape…
Això deien els grecs. I vostè ara deu creure que jo pense en l’eros. I no, jo no pense en res…
[Riu molt]. Tot això s’ho diu vostè! Jo li he dit els tres tipus i vostè és qui s’ha decantat. És molt important l’amor eros. Déu ens va donar…
L’amor són problemes.
Noooooo. L’amor al proïsme no és cap problema.
Marededéusenyor!
Jo sempre he dit que a mi el que dona més satisfacció és donar als altres. Per egoisme, sí. Però estima el teu proïsme com a tu mateix. Si jo sé estimar-me, podré estimar els altres. Si no m’estimo a mi mateix, és impossible que estimi els altres.
Ja. En primer lloc, un s’estima molt, molt, molt, i després…
No. Jo m’estimo, però l’ego s’ha de vigilar. Perquè és el gran problema de la humanitat. Miri els polítics ara mateix. És tot ego. Absolutament.
Tot és ego…
Tot, tot, no. Hi ha molta gent que fa coses pels altres. Teresa de Calcuta, per exemple, ho feia…
Per sentir-se a gust i perquè els ho reconeguen.
Per sentir-se a gust… Sí, per què no? No dic que no, però això no és dolent.
Condició humana… Vostè creu que l’ésser humà té possibilitats de redempció, de poder millorar? Podem arribar a fer una societat menys bèstia?
No.
D’acord.
Jo crec que tot va a pitjor i que arribarà la fi del món. Aconsello a tots els que ho vulguin llegir o escoltar que es mirin Mateu 24. I quan el llegeixin, perquè no diré de què va, s’adonaran de què està passant avui. El món té un final. I el final està escrit. Però hi ha esperança. Fixi’s vostè que avui dia la gent té por del que pugui passar al món, perquè estem en mans de polítics egoistes, egocèntrics, i que només miren cap al seu interès.
Cada dia estem pitjor?
Jo crec que fem pitjor la societat. I especialment, les xarxes socials ens han tornat a tots més idiotes, amb perdó de l’expressió.
No cal perdonar res. Què es pot fer contra tot això?
Hauríem de fer una autocrítica, un autoconeixement, llegir més, veure menys pantalles…
Definitivament, vostè és un boomer…
I tant! Però el que passa és que hi ha moltes maneres de llegir. Es pot llegir també en una pantalla, però el problema és que quan veiem tantes xarxes socials que ens condicionen el pensament, hem de pensar que estan fetes perquè nosaltres creiem allò que ens diuen, que estan fetes a la nostra mida. De fet, hem passat de consumidors a productes. Al final, ens convertim en el producte que la societat vol per poder-nos vendre més coses. Comprem allò que no necessitem amb els diners que no tenim per impressionar aquells que no els importa. Tot això no ens fa feliços. No ens fa feliços tenir més.
Què és la felicitat?
La felicitat no existeix com a tal. La felicitat pot ser una entrevista com la que fem ara, un cafè amb un amic, petits moments de la vida. La felicitat com a tal és l’absència de por.
Sempre en tenim. Som mamífers i no en conec cap que no en tinga.
Sí, però fixi’s que la zebra, a diferència dels humans, segrega adrenalina i cortisona quan el lleó l’empaita. L’adrenalina fa que el cor bombegi més ràpid, fa que enviï sang a la musculatura i poder córrer més, poder fugir. L’home és l’únic animal sobre la terra que segrega adrenalina i cortisona sense veure el lleó. I això és el que ens fa emmalaltir.
Perquè ens l’imaginem. Perquè som l’únic animal que té imaginació.
Som racionals, sí.
Les zebres no tenen gaire imaginació…
Per això no tenen úlceres.
Les abraçades curen?
Molt. Les abraçades són terapèutiques i s’ha demostrat científicament que quan tu fas una abraçada que dura més de deu segons genera endorfines.
Doncs, tots hauríem d’estar molt millor, perquè ara s’ha posat de moda fer abraçades i tothom va fent-ne pels carrers…
M’encanta. Jo als meus amics, quan els veig, els abraço i els faig un petó. A la cara, eh?
I les abraçades aquestes de palmades fortes a l’esquena?
No és sincera, aquesta. No.
Vostè porta trenta-cinc anys amb la consulta. La gent que li arriba ara està millor o pitjor que al començament?
Hi ha gent que es pensa que l’osteopatia pot ser màgica. “Allò que em feia mal ja no me’n fa”. Jo sempre he dit que la medicina que fem nosaltres no és ni millor ni pitjor que les altres. Jo aquí tinc traumatòlegs i quan cal anar a quiròfan s’ha d’anar a quiròfan. Tinc metges de l’esport que recomanen una intervenció quan cal. Tinc una doctora que s’encarrega de tot el que fa referència a l’alimentació. No renuncio a la medicina. Al contrari. Nosaltres en som un bon complement. Però també dic que perquè una persona entengui el concepte de medicina osteopàtica i s’hi trobi a gust han de passar entre tres i quatre anys. Cal aquests anys perquè tingui un canvi d’hàbits i una millor salut. Anar a l’osteòpata és com anar al dentista o al ginecòleg. És fer prevenció. Amb tres o quatre vegades a l’any n’hi ha prou. Hi ha gent que se’n fa addicta, i no els deixo que ho facin.
Però no m’ha contestat. En què ha canviat la gent que ara ve a consulta comparada amb la que venia fa vint anys?
Han canviat per a millor. Tenen més consciència, més informació. Però, tornant a les xarxes, també és veritat que la gent ara es creu coses de senyors que no tenen cap mena de titulació, que són gurus que s’han inventat una falsa realitat pròpia i que diuen coses que poden ser contradictòries amb el món científic.
Avui dia el món el món científic es basa en l’evidència, i l’evidència científica està bé, però després hi ha l’experiència de 35 anys treballant, que és la meva. Jo he fet estudis d’evidència científica, però també hi ha altres realitats que són molt palpables.
Crec que ara la gent ve més malalta des del punt de vista emocional i per això he escrit tres llibres. T’adones que les mancances emocionals es traspassen a la part física. Penso que avui dia tenim més problemes dins la salut mental que no dins la salut física. Una afecta l’altra. La meva filla és psicòloga. N’he tingut treballant a la meva consulta perquè necessito aquest complement, perquè la persona entengui que el que li passa depassa la línia d’allò físic.
I si diu que la gent té més consciència, per què afirma que el món va a la catàstrofe i cita la gran tribulació de Mateu 24?
Quan jo cito Mateu 24 i parlo de la gran catàstrofe em refereixo a la humanitat en global. S’acaba el món, sí. Però quan serà això? En dono una pista. Els apòstols preguntaven a Jesús: “Mestre, quan serà la fi del món?”. I ell responia: “Només el Pare, que és al Cel, ho sap, però hi haurà uns signes que marcaran aquest temps”.
I aquests signes el marquen ara mateix?
Llegeixi Mateu. [Riu].
