Natza Farré (Barcelona, 1972) és una dona de conviccions fermes, la primera de les quals és que cal reivindicar el dubte. Per això el llibre que acaba de publicar –una selecció d’articles escrits per al diari Ara– es titula Tinc algunes certeses i molts dubtes (Ara Llibres). Malgrat tot, la seva veu és una de les que sonen amb més seguretat en el feminisme català del segle XXI, i aprofita l’altaveu mediàtic que ha construït amb “molts anys de picar pedra” per fer-ne bandera. En parlem amb motiu del Dia Internacional de les Dones, en la sèrie d’entrevistes #8M que hem començat amb Lídia Heredia.
Vas deixar La competència de RAC1 a l’estiu, després de dotze anys de micròfon diari. Com l’has substituït?
M’he agafat aquest temps per viure les coses personals d’una manera més calmada, per tenir unes rutines diferents de les que he tingut durant dotze anys, que era aixecar-me i començar a mirar notícies i escriure guions. Vull aprofitar aquest temps de pausa per fer coses pendents que em venien de gust, com el podcast [El nou paradigma] amb la Judit Martín, sense cap mena de pressió externa.
No fas plans, doncs.
A la tardor em va agafar vertigen. Perquè havia plegat a l’estiu però després venen les vacances. És al setembre que em trobo que ja no torno a la rutina. Vaig pensar ‘què he fet” i ‘què faig a partir d’ara?’. No tenia un pla. Necessitava parar per saber quin era el pla. I ara és quan començo a gaudir d’aquesta pausa, que no m’està dient cap on vull anar però m’està dient que em sento a gust amb el que estic fent. I m’he tret el vertigen aquell del ‘què serà de mi?’. El que passava és que ens dediquem als mitjans ens fa por desaparèixer i que al cap d’uns mesos ja ningú se’n recordi de tu. El món de la comunicació funciona així, és molt cruel.
En el teu cas és bàsica la marca personal i t’exposa molt. Te l’estàs replantejant?
No, l’estic cuidant, com sempre he fet. Crec que he sabut mesurar els tempos d’exposició, soc molt obsessiva de no cansar la gent. I soc humana i necessito pensar les coses. Hi ha gent que pren decisions molt ràpidament. Jo no. I tinc clar el posicionament de la meva marca, que m’ha costat picar molta pedra.
I has arribat a la conclusió que no està en perill encara que facis una pausa…
No. He arribat a la conclusió que si està en perill és igual. La vida és molt més. I he treballat molt durant anys, he estalviat, soc bastant austera i no tinc les càrregues que té molta gent. També és veritat que he triat no tenir-les, i això és una decisió vital. La gent que ha triat tenir-les també ha d’assumir-ne les conseqüències.
“Ser mare no és un dret. Hi ha un mercadeig que mou molts milions, i amb tot això s’obliden els drets dels infants”
Estem parlant de la maternitat, una decisió que totes les dones en un moment o altre han de prendre…
L’hem de prendre perquè la societat t’empeny a plantejar-t’ho i fa que tinguis molts dubtes quan decideixes que no vols ser mare. Si no tinguéssim aquest pes, aquesta història que les dones hem nascut per ser mares, les que no sentim aquesta crida no hi donaríem tantes voltes. La crida de la maternitat ve molt condicionada pel fet que, històricament i religiosament, ens han dit que una dona completa és la que és mare.
Per què costa tant dir obertament ‘a mi no m’interessa ser mare’, en lloc de justificar-ho per la feina o les circumstàncies?
Exacte! Sembla que ens haguem de justificar. En el meu cas sembla que em justifiqui, i no ho estic fent, quan dic que m’agraden les criatures. Tinc renebots i em fascinen. Però una cosa és que t’agradin els nens i una altra voler ser mare. I en aquest sentit he tingut moltes angoixes vitals. Crec que si la gent té fills és perquè no s’ho pensa gaire. Perquè tal com està el món… Jo m’ho vaig plantejar en la trentena. Després m’he quedat tranquil·lísisma. Però en aquell moment em va costar, i em va durar. Fins i tot em vaig arribar a plantejar com fer-ho.
I quina conclusió en vas treure?
Que estic en contra de la maquinària que hi ha per ser mare sense tenir parella o que, tenint parella, no pots tenir fills per alguna raó. Tot el tema de les fecundacions artificials… Jo en aquell moment estava sola i em vaig plantejar l’opció de demanar a un amic que m’ajudés. Però afortunadament ho vaig deixar córrer [riu].
Què vol dir que estàs en contra de les fecundacions?
És que ser mare no és un dret. Hi ha un mercadeig que mou molts milions, i amb tot això s’obliden els drets dels infants. I quan es fan grans es poden fer moltes preguntes sobre el seu origen genètic. És bo que s’avanci científicament en moltes coses, però en aquesta qüestió de la maternitat hi veig massa mercadeig. I ja no parlem de la gestació subrogada, que òbviament hi estic absolutament en contra. És aquesta idea que a la vida ho pots comprar tot. Pots comprar òvuls, esperma…
I si dues dones volen ser mares juntes? Tenen òvuls, tenen úter, però els falta esperma…
En aquest cas la millor opció és que hi participi un amic.
I després com es gestiona això?
Doncs a mi això em sembla interessant. És allò que una vegada va dir l’Anna Gabriel de la tribu, que tothom se li va tirar al damunt. Em sembla interessant des del punt de vista de la criança. No és que una criatura sigui de ‘tothom’, però tampoc ha de ser exclusivament ‘dels pares’. Ha de tenir molts referents. Per què no ha de participar en la criança el que dona l’esperma? Ho trobo molt bona idea, molt millor que pagar per coses que em costa acceptar que tinguin un preu.
Però no hi ha una diferència entre anar a un banc d’esperma i la maternitat subrogada?
Sí, sí. Però en relació a la criatura també li has d’explicar una sèrie de coses. El conflicte que això pot generar està poc estudiat. Tinc la sensació que només compta l’egoisme de ‘vull ser mare’ o ‘vull ser pare’. I insisteixo que això no és un dret. S’ha de començar a explicar que no ser mare és bo. Que no vivim amargades les dones que no hem sigut mares.
Ara mateix la teva última criatura és un llibre que és un recull d’articles publicats al diari Ara. Per què sents la necessitat de fer-ne aquesta selecció i relectura?
La idea és del meu editor, el Joan Carles Girbés, però sí que feia temps que ho tenia en ment. La tria s’ha fet amb els més intemporals, amb reflexions que a mi em preocupen i m’interessen. Tinc la sensació que els articles, un cop publicats, cauen en l’oblit. I com que és una cosa a la qual dedico molt temps, em feia il·lusió fer aquest recopilatori perquè no deixa de ser una petja sobre una època molt convulsa, perquè comencen el 2017. I he volgut no retocar-los, per deixar constància que estan fets en un moment determinat i amb unes circumstàncies determinades.
En el pròleg expliques que de jove, quan llegies articles d’opinió, creies que algun dia tindries aquella seguretat en les idees que manifestaven els autors. I que, quan t’has fet gran, has vist que el que tens són preguntes. És l’edat o el síndrome de la impostora? Creus que els homes tenen la mateixa sensació?
No tant. Estic convençuda que no tant. Ara, també penso que els homes demostren molt menys les coses. Molts cops les pors són les mateixes que les nostres. El cas és que jo, quan era jove, tenia la sensació que em faria gran i resoldria moltes equacions. I després veus que vas avançant i que aquestes equacions no només no es resolen sinó que no tens cap certesa. Però sí que les dones tenim la síndrome de la impostora permanentment i que això ens limita moltes vegades.
S’acabarà algun dia?
S’acabarà quan la igualtat entre homes i dones sigui efectiva. Tu i jo no ho veurem. Però haurem vist i participat de l’inici d’aquesta igualtat efectiva.
Com se sabrà que s’ha arribat a la igualtat efectiva?
Es percebrà quan notem realment que els paradigmes han canviat, que desapareixen moltes de les estructures sobre les quals ara mateix s’aguanta tot el sistema. Entre d’altres coses, ha de desaparèixer aquesta violència estructural que es repeteix una vegada i una altra. És el sistema heteropatriarcal el que la fomenta i que la manté. Això s’ha d’acabar. I l’única possibilitat d’acabar-ho és el feminisme. Perquè, entre moltes altres coses, ha de portar una societat molt més de viure en pau. I jo estic molt obsessionada també amb la competitivitat, que es fomenta a les escoles i a les famílies.
Se suposa que t’has de preparar per a la vida, per ser competitiu.
Això no és preparar-te per a la vida. És un error, perquè tots som molt diferents. Tampoc competim en igualtat de condicions. Si no hi ha igualtat real, com hem de competir en igualtat de condicions? Però ens ho fiquen al cap. I, ara que s’ha vist molt clarament com és de fràgil la salut mental, ens adonem que gairebé ningú està còmode amb aquest sistema. Com ens desfem d’això? Doncs és una feina llarguíssima. Però quan es treballa d’una manera més cooperativa el resultat és millor.
En el terreny professional serà molt difícil, el mercat porta cap aquí.
Però és molt injust. Perquè veiem una gran quantitat de gent poc capaç en càrrecs elevadíssims, cobrant un ‘paston’, i la majoria són homes. I ho veiem no només en política, que és com molt evident la quantitat d’inútils que són capaços d’arribar a seients pels quals es cobra molt.
Però això és cosa del gènere o del funcionament de la política?
Fins ara, qui ha gestionat la política té un gènere en concret.
I les dones que arriben ara a aquestes posicions hi arriben per mèrits o per aquesta mateixa mecànica?
Espero que no hi arribin per mèrits. Perquè si els homes hi han arribat pel morro les dones tenen el mateix dret a arribar-hi així. El que no pot ser és que portem milers d’anys de diferència i ara haguem d’arribar a tot arreu perquè som capaces. Si fins ara hi han arribat tot d’homes inútils, ara hi ha d’haver un temps perquè hi hagi inútils i inútiles, i després ja veurem qui és millor independentment del gènere.
Per tant, a favor de les quotes i la discriminació positiva?
A favor, ara. No ens queda un altre remei. Quant temps portem esperant que les coses es belluguin soles? Jo, tota la vida. I ningú ha fet un gest. És tristíssim que haguem d’obligar que sigui així, però mentre no hi hagi una predisposició ha de ser obligatori.
Estàs cansada d’haver de ser feminista o ho fas de gust?
Estic cansada. Cansada i, en molts moments, desanimada. És molt cansat ser activista les 24 hores del dia.
Tu, a més, ets independentista i ara t’estrenes a la junta d’Òmnium. Més activisme.
Va ser una proposta del nou president, Xavier Antich, que va ser el meu professor de filosofia i em mereix molt respecte. I en el moment de desànim en què estem és quan t’has d’implicar, perquè no és un moment fàcil. Jo, que formo part d’aquest grup de catalanes del desànim, si em donen l’oportunitat de fer alguna cosa activament per canviar-ho, trobo que haig d’intentar-ho.
Pel que fa al feminisme, en els darrers anys ha esclatat una nova onada de feminisme, amb una implicació massiva de moltes noies noves. Veus canvis estructurals o és molt soroll per a no res?
Sí, sí. El moviment feminista és l’únic que està canviant coses. No hi ha cap altre moviment polític que hagi modificat absolutament res. De fet hi ha un retrocés en molts temes i en canvi el feminisme avança i trenca coses que estaven molt establertes. I la gent jove és la gran esperança. Quan tu i jo érem joves això no existia. Jo veig noies joves, i alguns nois joves, que són els que han de marcar la diferència. Tenen una posició vital que jo a la seva edat no la tenia. També és cert que estan molt més acompanyats del que estàvem nosaltres.
Ara el feminisme és modern i aleshores era ‘antiquat’…
I mal vist. Es va intentar arraconar el feminisme amb el relat que les feministes eren aquelles lesbianes ‘marimachos’, estigmatitzades, perquè no t’hi sentissis identificada. Això també s’està intentant fer ara, el que passa és que ara han vist que no hi ha un model de feminista, n’hi ha moltíssims. Aquell esquema s’ha trencat i per això hem de reivindicar aquelles feministes que van fer tota aquella feinada.
Com es compatibilitzen les reivindicacions feministes amb altres reivindicacions con el dret a la llibertat religiosa i a la diversitat cultural, per exemple amb les dones musulmanes?
Jo no puc donar lliçons des de la meva posició de dona blanca privilegiada. No conec prou aquesta cultura i fins fa quatre dies he vist dones al meu país vestides de negre amb un dol estricte tota la vida, per exemple. La ingerència cultural és el que ha fet sempre l’home blanc, cap a totes les cultures. Vull respectar totes les cultures i que totes les dones del món siguin lliures. Que les que portin el vel o no el portin siguin lliures de fer-ho, però jo no els diré res de com han de jugar el seu paper en la seva cultura. A més, la majoria de coses que no m’agraden són de la meva cultura. Com he d’anar a altres cultures de les quals no en tinc ni idea? Respecte absolut i cap ingerència.
“Ara mateix estic a favor de les quotes. No ens queda un altre remei. Quant temps portem esperant que les coses es belluguin soles? Jo, tota la vida”
Quines pressions de la cultura cristiana arrosseguen encara les dones occidentals?
Hi ha una cosa que encara passa amb la gent jove i és que es continua felicitant els nois que tenen moltes nòvies i en canvi les noies que tenen molts nòvios continuen sent unes porques, això encara està estigmatitzat. La puta i la verge són models vigents. I això es veu en les violacions, on sempre hi ha el dubte de si la dona ho ha provocat. Això ve de la religió, que ens diu que som o verges o putes, no hi ha terme mig.
Aquest dimarts és 8-M i per això estem parlant. Aquesta data té la funció que ha de tenir?
Hem aconseguit que el 8-M vagi ocupant altres mesos de l’any. Abans se centrava tot en un sol dia. També és cert que se’ns continua tractant com un tema a part, ‘les dones’. Si som la meitat de la població! Sigui com sigui aquest 8 de març hem de demostrar que hi som, que en aquest moment de desànim, de guerra testosterònica, hem de cridar el feminisme com un moviment de pau. Hem sortir al carrer massivament una altra vegada. No ens podem permetre coses com saber que es calcula que la bretxa salarial s’arreglarà d’aquí a cent anys. No ens podem permetre més generacions perdudes.
