Mireia Mata és la secretària d’Igualtats dins de la nova conselleria d’Igualtat i Feminismes que lidera la consellera Tània Verge. Les darreres setmanes la polèmica ha envoltat aquest departament que té entre les seves mans una matèria sensible: les mentalitats de les persones. Mata, que és filòloga de formació, està al capdavant de l’àrea que ha de lluitar contra tota mena de discriminacions que sovint estan motivades, precisament, per mentalitats poc obertes. En aquesta entrevista amb EL MÓN, Mata defensa la necessitat d’intervenció de les administracions en una sèrie d’àmbits on afirma que encara hi ha moltes assignatures pendents, defensant la idea que “sense igualtat no hi ha llibertat”. La secretària d’Igualtats també parla durant la conversa sobre l’existència d’11 diputats de Vox al Parlament i dels 220.000 ciutadans del país que han donat suport a la formació: “Jo no vull pensar que a Catalunya hi ha 220.000 persones que són feixistes, xenòfobes o que estan disposades a insultar o agredir altres persones”.
La gent pot tenir clar què és un secretari d’empresa o de treball, però quan parlem d’igualtats… què ens està dient el Govern amb això? Quines són aquestes igualtats?
El Govern el que diu és que tenim molts deures pendents en matèria d’igualtat, que és el pilar de la llibertat. Sense igualtat no hi ha llibertat i en això treballarem fins al final de la legislatura. Hem de garantir de forma efectiva la igualtat. Igualtats és aquesta lluita transversal per garantir que cap persona sigui discriminada per ser, ras i curt, allò que és. Això es materialitza amb una direcció general de polítiques públiques LGBTI, doblant l’aposta que va fer el govern el 2016 per implementar la Llei contra l’homofòbia del 2014. També amb una direcció general de drets humans, per posar èmfasi en què avui aquí se’n vulneren, com és ara el dret de participació política a ciutadans i ciutadanes que han nascut aquí i pel fet de tenir uns pares nascuts a altres llocs del món se’ls nega el dret a vot. A més, aquí a Catalunya a vegades ens manifestem i ens vulneren el dret a la manifestació. A banda, tenim una direcció general de Migracions, Refugi i Antiracisme per posar èmfasi en què volem fer una lluita contdundent contra el racisme. Avui estem veient clarament als nostres carrers que el racisme està sent atiat pels partits d’extrema dreta. Finalment, una altra estratègia és l’obertura de l’Oficina d’Igualtat de tracte i no discriminació a la tardor. És un instrument administratiu, que no abasta l’àmbit penal, però que ens ha de servir per denunciar totes aquelles discriminacions —em nego a dir petites, perquè les discriminacions són com els masclismes, que no n’hi ha de micros, totes són flagrants i odioses— que no són penals.
El Govern té en el seu àmbit competencial actual la possibilitat d’executar accions que impliquin una millora en tots aquests temes? En cas contrari, si no s’executa res, pot quedar com una conselleria reivindicativa…
Tenim competències. És cert que no les tenim totes, perquè les que voldríem serien les d’una república que encara no tenim. El que hem fet és dotar-nos de lleis de l’àmbit administratiu, que són les lleis que podem fer en el nostre Parlament, i executar-les. En aquest sentit, jo faria referència a dues que són pioneres: una és la llei del dret de les dones a viure lliures de les violències masclistes del 2008, reformada el 2020, que va permetre avançar molt més que l’estat espanyol en matèria de protecció de les dones en contra del masclisme. Tenim un sistema molt perfectible, necessitem encara molts més recursos per lluitar contra la violència contra les dones, però aquesta llei catalana ens ha permès anar més endavant. L’altra llei és la Llei contra l’homofòbia del 2014, que ens ha permès fer una cosa que no es va fer enlloc de l’estat espanyol com va ser aturar l’autobús odiós transfòbic d’Hazte Oír. Altres autonomies el van aturar en funció de la norma de publicitat no estàtica. Nosaltres el vam aturar i el vam denunciar per transfòbic gràcies a la nostra llei. Sí que és cert que no tenim un Codi Penal propi, que segurament seria el que més ens ajudaria, però tenim lleis de caràcter administratiu que ens permeten per exemple tancar un local si està fent una publicitat masclista agressiva o sancionar.
Ara que comenta el Codi Penal. Una república catalana enduriria el Codi Penal respecte a tots aquests temes o només en algun dels àmbits s’hauria d’endurir?
Donaré una opinió personal perquè és un tema que malauradament no hem pogut encara abordar. Tant de bo aviat ho puguem tractar. La meva opinió personal és que sobretot el que hauríem de fer és que la justícia fos molt eficient i justa. Ja només això seria un canvi copernicà. Per exemple, el 50% d’ordres d’allunyament que un jutge diu que s’haurien de donar no acaben sent ratificades i efectives. Per tant, només que féssim la justícia amb els marcs actuals que tenim més eficient i ràpida ja seria positiu. D’entrada, el que s’hauria de fer és una justícia amb mirada de gènere, per tant, sense preguntar-li a una dona que ve a denunciar una violació com anava vestida, en quin estat estava de consum del que sigui i sense desconfiar de les dones que denuncien abusos. Perquè no hi ha cap dona que vagi a denunciar una altra persona per fastiguejar-la. Cal posar les víctimes al centre i no com a persones suspectes i crec que en alguns casos, com són els delictes d’odi, els que estan impulsats estrictament per l’odi, la xenofòbia, el racisme i el masclisme, personalment sí els enduriria.
Una queixa recurrent és que la Llei contra l’homofòbia no té un reglament sancionador. Què passa amb aquest reglament?
El que hem fet des del 2016 amb aquesta llei és atendre’ns a la seva literalitat. La llei deia que en el decurs de vuit mesos s’havia d’aprovar un reglament sancionador vinculat a una llei genèrica antidiscriminatòria. Aquests vuit mesos no es van complir i s’han acabat convertint en gairebé sis anys. El que vam fer és aquesta llei antidiscriminatòria que és la llei d’igualtat de tracte i no discriminació. En el decalatge d’aquests anys el que ha passat ha sigut que hem tingut un final de legislatura el 2015 per les eleccions del setembre del 2015 i després hem tingut un segon final de legislatura per l’apliació del 155. No m’estic excusant, però sí que crec que s’ha de tenir en compte el que ha passat. Aquesta llei d’igualtat de tracte i no discriminació ha anat tres cops al Parlament i finalment aquesta tercera vegada ha estat aprovada. En el moment que aquesta llei ha estat aprovada hem començat a fer el reglament sancionador específic vinculat als temes discriminatoris. És un reglament genèric, però que tindrà una mirada específica LGBTI. Aquests anys hem pogut fer sancions, el que passa és que hem fet servir un procediment general de sancions administratives. Hem arribat també a processos de mediació, que és una mirada que ens agrada molt poder-la incorporar. També és una realitat evident que tant en l’àmbit administratiu com en el penal el percentatge de sancions encara és baix. Són àmbits difícils on poder trobar testimonis, documents, gravacions. Per això des del 2017 estem llançant campanyes intenses perquè la gent denunciï situacions lgtbifòbiques. En la mesura que aquests fets vagin emergint, la societat es farà més forta i més intolerant cap a aquests delictes. La única manera perquè una persona xenòfoba, racista i homofòbica no hi torni és que rebi un toc, encara que les víctimes hagin rebut i obro cometes només un insult. Només això ja ens serveix a nosaltres per iniciar expedients.
En la radiografia de l’homofòbia a Catalunya que s’ha publicat es parla de la dificultat de sancionar pel fet que hi ha una frontera borrosa entre la llibertat d’expressió i l’ofensa.
La nostra tesi va per aquí: no hi ha discriminacions petites. Si comencem a tolerar un maricón o bollera i un altre dia una empenta i un altre dia un cate, això va pujant i no s’atura. El que fem és generar el creixement d’alguns monstres que, evidentment, no tothom que insulta assassina, però sí que és cert que si no ho aturem en els insults es genera un caldo de cultiu social. Nosaltres sí que volem que la gent que se sent insultada i la que està fent agressions verbals rebin un missatge. De vegades hem treballat aquestes prèdiques i articles als diaris, amb comentaris d’algú que encara es pensa que poden tenir un cert punt de gràcia. En ocasions no hem arribat a culminar una sanció perquè un fiscal o el nostre propi procediment administratiu ens diu que no hi ha suficient matèria per fer-ho, però des del moment que aquella persona rep un escrit de la Generalitat i sent la pressió que té una administració al darrere és molt possible que a la propera s’ho repensi. Un dels casos que ens trobem repetidament és al voltant de les persones trans. Moltes vegades les persones trans se senten molt discriminades i qui fa la discriminació ni tan sols ha reflexionat amb perquè se’ls està discriminant. Ens passa en els equipaments esportius: una persona que té un carnet d’identitat que té un nom masculí i se l’obliga a anar-se a canviar a un vestidor quan allò és una dona de cap a peus, i no cal que ens aturem enmig perquè ningú n’ha de fer res. De vegades s’estan fent discriminacions que senzillament són filles de la no reflexió. Per exemple, una dona lesbiana que va a una consulta mèdica i el professional que l’atén li demana per la parella donant per suposat que ha de ser un home. Aquella persona que se sent ofesa i ens ha vingut a relatar i denunciar la situació no vol que li posin una sanció en aquell metge o metgessa, el que vol és que aquella persona no ho torni a fer. Per tant, com resolem aquesta situació? Doncs fem una formació a tot el personal del CAP explicant què és la diversitat sexual i l’identitat de gènere. Aquesta és la manera que ens agrada més de resoldre aquestes situacions en les quals no hi ha odi darrere sinó que el que hi ha és ignorància.
Les coses es pot considerar que han millorat?
En l’àmbit LGTBI afortunadament, tot i que ara vivim una situació que ens sembla que hi ha molta agressivitat i persecució, hem avançat en 40 anys d’una manera exponencial. És cert que hi ha persones que en aquests moments estan al capdavant d’institucions, empreses, d’entitats, persones no formades en aquesta matèria i els hem d’ensenyar. Això és un exercici que estem fent des de la pròpia Generalitat, que en els formularis hem de respectar la diversitat i per tant quan demanem per les famílies no hem de dir el pare i la mare com fins fa molt poc feia el departament d’Educació sinó adult 1 o adult 2. De la mateixa manera que quan a una persona li preguntem sobre la seva identitat li hem de recollir el dret a descriure’s com a home, dona o persona no binària. Quan una persona veu això a l’adminsitració i és d’aquest col·ledctiu se sent no ofesa i no discriminada, però a més a més, la resta de la població, la població cis, reflexiona i se n’adona que efectivament hi ha diferents models de família i diferents tipus de persones més enllà del binarisme. Aquesta és molt la feina que hem intentat fer des de la direcció general d’Igualtat, ara direcció genral de polítiques públiques LGBTI, que és aquest canvi de mentalitats. Sempre hem dit que nosaltres no treballem pel col·lectiu LGTBI perquè el que s’ha de canviar és la mentalitat de tota la ciutadania. No hem de ser les dones només les que defensem els nostres drets i les que lluitem contra el masclisme heu de ser sobretot els homes que ens ajudeu a lluitar en aquells grups de WhatsApp de machos i contra aquelles brometes i discriminacions. Tots per tots i totes perquè finalment parlem d’igualtat, que és llibertat.
Actualment ja hi ha 112 serves d’atenció integral (SAI) desplegats per Catalunya. Això vol trencar amb aquella idea que la comunitat LGBTI només pot realitzar-se a la gran ciutat?
Hi havia aquesta idea que la diversitat LGBTI només es podia viure des de l’anonimat, a les grans ciutats a l’àrea metropolitana. Aquesta igualtat nosaltres no la volem només per tots els col·lectius, sinó per tot el territori. Una persona de la comunitat LGBTI de la Vall d’Aran ha de tenir exctament els mateixos drets que un que visqui a l’esquerra de l’Eixample. És la manera d’anar enforntin aquestes comunitats (posar bandres als ajuntaments), que quan un surti de l’Esquerra de l’Eixample i vagi a Collsuspina sàpiga que aquell també és un espai de protecció. Aquesta expansió de la xarxa SAI l’hem feta demanant que cada un dels SAI tingués associada una diagnosi de la realitat que hi havia en aquell territori i un pla d’actuació. No és només penjar la bnadera i obrir oficina, sinó també veure què hi ha i en què podem ajudar. I això ha derivat en l’aparició els últims quatre anys de col·lectius al territori, ara n’hi ha més de 50 a tot Catalunya, que reivindiquen molt l’orgull LGBTI rural. També volíem desmentir aquesta idea de que si ets una persona del col·lectiu te n’has d’anar a viure a Barcelona perquè pensem que la igulitat és precisament poder viure allà on tu vulguis i que la teva identitat de gènere o expressió de gènere no t’hagi de condicionar a anar-te’n a viure a fora. La xarxa SAI ha musculat molt tot el territori, és un acosa de país, no del col·lectiu. En aquí hem avançat.
Què pot fer l’adiministració per aquells menors a qui ja se’ls imposa una determinada orientació pel que fa al gènere quan encara no se’ls ha despertat l’instint?
Amb Educació hem treballat molt els protocols en àmbit de lluita contra el bulllying per lgtbifòbia, però per l’altra costat, i ara ho estem culminant, hi ha el tema de la coeducació, que vol dir anar més enllà que hi hagi nens i nenes en una classe, és la lluita contra aquest masclisme que sense adonar-nos anem infonent. Un infant,quan és molt petit no sap si és gai, lesbiana o cis perquè simplement és un infant i no tenen aquests impulsos. Però si constantment els estem dient si tu ets una nena t’hauràs de casar amb un nen i si ets un nen has de vestir de color blau i fotre empentes a les nenes perquè si no ets un nen que no ets un nen, és evident que això està marcant i jo diria no només als infants sinó a moltes persones adultes que tenim encara aquests estereotips patriarcals que ens estan desgraciant les vides, marcant les nostres masculinitats i les nostres feminitats.
S’ha fet treball a les escoles, però les entitats denuncien que la violència creix entre els joves…
Penso que aquí tenim factors a favor i factors en contra dintre de les pròpies xarxes, la gent jove és el col·lectiu que té més permeabilitat envers a la diversitat LGBTI. També és cert que les xarxes són el camp de cultiu de segons quin tipus de masculinitats o d’aquestes agressivitats, d’aquest ser agredint els altres. És un perill evident. Per això nosaltres fem aquesta invocació al conjunt de la ciutadania a ser intolerants totalment envers aquestes actituds. Siguin perfils a les xarxes, siguin comentaris als grups de xat. És la tolerància zero.
Com afronta aquesta conselleria el fet que el Parlament tingui 11 diputats de Vox, que representen a una part significativa de persones que viuen a Catalunya…
A Catalunya hi ha 220.000 persones que han dipositat la seva confiança en aquests 11 diputats i han permès que aquest discurs de discriminació molt radical, contundent i actiu estigui al Parlament i tingui altaveu. Jo no vull pensar que a Catalunya hi ha 220.000 persones que són feixistes, xenòfobes o que estiguin disposades a insultar o agredir altres persones. Però sí que és cert que el fet que hi hagi un discurs que tingui un altaveu alimenta, anima o permet que hi hagi persones que facin determinades accions que abans no haguesisn fet. És evident que els diputats i diputades de Vox seran persones que faran un discurs i no faran res més, però hi haurà persones que potser escoltaran aquell discurs i se’ls acudirà anar a cremar una bandera, picar una persona o posar en qüestió el dret d’una persona a anar a un centre a fer una interrupció voluntària de l’embaràs o el que sigui. Per tant, estem en una situació de molta alerta i la nostra conselleria explícitament es posicoina davant d’aquests temes. Quan obrim una oficina de no discriminació és perquè volem plantar cara a aquestes discriminacions i demanem a la ciutadania que les vingui a denunciar totes i cadascuna. La situació és complicada, només que hi hagi un petit nucli de persones feixistes intolerants desbocades pot acabar sembrant aquest pànic que en aquest moment sembla escampar-se entre el col·eldciut LGBTI.
La conselleria ha estat polèmica recentment per l’anomenat llenguatge inclusiu i en particular pel ja ben conegut ‘totis’. Els acusen de voler crear una neollengua i fins i tot de totalitarisme. Què n’opinen de les crítiques?
Nosaltres som un departament que parlem d’igualtat i de feminismes, no tenim les normes lingüístiques i crec que la Generalitat no s’arroga competències més enllà de l’IEC. Les missions que tenim són molt diferents. Nosaltres parlem de política i de transformació polítca del món i l’IEC parla de la llengua, la seva conservació i cura. Cada àmbit està ben delimitat i de vegades podem fer incursions d’un àmbit cap a un altre. Quan la consellera Tània Verge parla de “totis” el que està fent és posar un focus polític fent servir un llenguatge determinat. Nosaltres no pretenem imposar a ningú que parli de cap manera que no sigui la normativa. Nosaltres mateixes no parlem sistemàticament d’altra manera que no sigui normativa i respecutsoa amb el llenguatge. Jo mateixa sóc filòloga i quan faig servir el “totis” no vull dir que no conegui com es fa servir el masculí i el femení, sinó que estic posant un accent per dir que hi ha una diversitat i aquesta diversitat la faig servir amb aquests plurals amb “is”. El que estem fent és un toc polític fent servir ele llenguatge i no estem imposant ni que ningú parli d’una manera diferent ni exigint que la nostra llengua canviï. Si algun dia ha de cnaviar ja canviarà. Jo vinc del moviment pacifista i antimilitarista. Quan ens vam inventar en el seu moment la “insubmissió” també ens deien que érem uns ximples i que per què ens inventàvem paraules, que això no volia dir res. Però vam aconseguir amb una paraula no normativa posar la bandera del moviemnt contra el servei militar obligatori. La llengua també serveix per posar focus en la política. Quan vam començar a parlar de feminicidis també ens van dir que ens havíem inventat la paraula i avui tothom en parla i sabem de què estem parlant. Per tant, quan nosaltres fem servir uns girs de llenguatge per posar focus en un tema polític no volem violar el llenguatge el que volem es despertar una reflexió pública envers al tema de les persones no binàries. Nosaltres no obligarem a ningú a parlar de cap manera que no vulgui parlar perquè també seria una mostra més d’intolerància. En qualsevol cas, quan la consellera va dir “totis” al Parlament jo penso que totis les persones trans es van sentir molt felices i reconfortades.
És doncs una clicada d’ull el “totis”?
És un ús polític del llenguatge, no filològic. Estem fent un ús polític puntual de la llengua perquè volem que la gent se n’adoni que no tots som homes o dones, sinó que hi ha més gèneres a la vida real, i en el llenguatge ja es veurà. Nosaltres acceptem que això són transgressions, però no són transgressions fetes per fer malbé la llengua ni per atacar ningú, sinó fetes per posar focus en realitats que han estat durant molts anys no només amagades sinó també reprimdies. La llengua és una cosa viva, no és de ningú i és de tots i de totes i de totis. No volem fer mal a ningú això seguríssim, per tant, si hi ha algú que se sent dolgut ens sap greu.
