Psicoanàlisi, exegesi bíblica i egiptologia. Aquesta és la barreja necessària per a entendre un món ple de cripticismes desconcertants que els feligresos catòlics repeteixen com una salmòdia en la litúrgia. Després de la lectura dels evangelis, l’oficiant mira d’aclarir-ne els passatges a l’homilia, que vol dir font en grec. Però poc en raja si l’encarregat de desentelar-los tampoc hi entén gran cosa.
Llogari Pujol es va fer sacerdot amb la idea, precisament, d’entendre el món i la figura de Jesús. Amb aquesta intenció va anar al seminari de Vic, però va eixir-ne tan ignorant com hi havia entrat. Finalment, va ser estudiant a la Universitat d’Estrasburg, on va tenir la revelació. Una revelació terrícola. Seguint el solc bíblic a través de la psicoanàlisi, de l’exegesi i l’egiptologia. Els textos demòtics el van portar als déus dels faraons i allà va poder veure que els relats del Nou Testament –la Bíblia cristiana– eren un plagi de grans llibres i contes populars egipcis. La conclusió va ser tan clara com amarga per a segons qui: “Jesús no va existir, va ser un mite creat amb interessos ben precisos”. La inspiració bíblica, doncs, no va ser divina, sinó humana. De pa sucat en tinta.
“Déu havia abandonat els jueus en mans dels romans i alguns sacerdots, partidaris del nou ordre d’ocupació, van decidir que calia un messies per redreçar la situació”, conclou, expeditiu, l’estudiós després de cinquanta anys de furgar documents.
Llogari Pujol va deixar el ministeri de Déu i ha trescat durant aquestes cinc dècades pel camí de la investigació, per arribar fins al darrer racó del misteri. Ha treballat sol i al costat de la seua dona, Claude-Brigitte Carnenac, estudiosa com ell també. Parla català, francès, alemany, anglès i espanyol, i sap llatí, grec clàssic i demòtic, la tercera escriptura egípcia, després del jeroglífic i el hieràtic, i abans del copte. No ha parat d’escriure i de publicar recerques i entrellats: Jesús, 3000 anys abans de Crist –amb Claude-Brigitte–, Érase una vez… Jesús, el egipcio, Contra Flac, Contes egipcis per a l’eternitat…
Llogari no té una alçada excessiva i espleta un ulls petits que s’obrin com taronges en fer referència a una descoberta que l’ha captivat. Fa giragonses quan s’explica, sovint perdut en la selva de tot el que sap, però de sobte recupera el camí per recalcar, contundent, una conclusió que el fa més savi, feliç.
Vostè creu en Déu?
És un personatge que em sembla que no hauria d’entrar a la vida de ningú, tret dels pocs minuts que calguin per reflexionar sobre aquesta paraula. Crec que no l’hem d’utilitzar, perquè, si existeix, només ens n’hauria d’interessar l’obra. Jo hi crec, en la seva obra, entre cometes. L’hem de cuidar i hem de tirar endavant. La resta no cal. El nom de Déu… N’hi ha tants… El pensament humà pot crear-ne a punta pala. No. No m’interessa aquest problema.
Per als cristians Déu té un fill, que és Jesús.
Sí. Molt bé. [Somriu]. I Osiris també tenia un fill que es deia Horus. La mentalitat humana el que fa és omplir buits. I en tenim tants… Hi ha una facultat humana que és la imaginació, i no té límits. Podem fer, crear, escriure i multiplicar-ho tot tant com vulguem.
Però vostè va començar a estudiar a fons l’exegesi bíblica –la interpretació de la Bíblia–. D’on li va venir aquesta curiositat tan marcada?
El meu camí és bastant llarg. Vaig estudiar amb els Escolapis el batxillerat. Després vaig anar al seminari de Vic, on em vaig estar set anys. Amb aquest interès, en efecte: aprofundir sobre la Bíblia. I allà vaig tenir la gran decepció de no aprendre res. Vaig sortir-ne com hi havia entrat. L’única cosa que em va agradar, que em va obrir una mica els ulls, és que un professor va dir una cosa que a l’època no havíem sentit mai: “La història d’Adam i Eva és un mite”. Aquest trencament per a mi va ser molt important, perquè vaig pensar: “Caram! Si Adam i Eva, que jo em pensava que eren reals i ara resulta que no ho són, són un mite, aquí hi ha un gran camí per a pensar i per a reflexionar”.
Set anys per aprofitar-ne només una frase… Malaguanyats anys!
Doncs, sí. És que el Nou Testament es feia pràcticament el darrer any. Els seminaristes d’aquell moment ja havien estat ordenats sacerdots al Nadal. Molts d’ells ja se n’havien anat a les parròquies a fer pràctiques. A mi em van retenir una mica més i em van fer esperar fins a Pasqua. D’aquesta manera, encara vaig aprofitar una mica més les poques explicacions del Nou Testament que ens donaven. Però res. Llavors vaig tenir la idea d’anar a una gran universitat per iniciar-me de debò en els estudis bíblics. I així vaig anar a parar a Estrasburg.
Què volia entendre exactament de la Bíblia?
Jo volia conèixer la figura de Jesús. La seva història, la seva personalitat. I entendre tot el que ens deia al Nou Testament. I no vaig parar fins aconseguir-ho. Durant un any just vaig ser vicari de Pont de Vilomara, prop de Manresa. Vaig anar els dos mesos d’estiu a Vaquerisses. I després durant tres anys més vaig ser vicari a Sant Vicenç de Castellet. I llavors se’m va donar l’oportunitat de poder anar a estudiar a Estrasburg.
Al Pont de Vilomara un molt amic meu treballava per als transports internacionals Mateu i Mateu. Ell era a la frontera entre França i Alemanya en un poble al costat del Rin. Allà feien el control dels camions que la creuaven i, quan el van enviar a un altre lloc, em va dir de fer-lo jo, aquest control. Ho vaig fer. Així em vaig pagar la carrera. Ajudant els camioners de Mateu i Mateu quan passaven la frontera. D’aquesta manera, en deu minuts al matí cada dia podia ser a la facultat de Psicologia, de Psicoanalítica o, més tard, a la d’Exegesi Bíblica i a la d’Egiptologia. Vaig tenir la sort que allà a Estrasburg al mateix edifici de la universitat hi havia aquests tres àmbits: psicologia, exegesi bíblica i egiptologia. Podies passar d’un lloc a l’altre i tenies la possibilitat de trobar el professor que buscaves.
I vostè en fa una barreja, de tot això…
Vaig començar en aquest àmbit de la psicologia i la psicoanàlisi, i el professor ens va explicar, seguint les teories de Freud, que el camí real per anar a l’inconscient són els somnis. Jo tenia allà la formació a l’abast i havia llegit que a l’Antic Testament hi havia el faraó que havia explicat a Josep el seu somni de les vaques grasses i de les vaques magres, però n’hi havia un altre, de Josep, que a mi m’interessava més: el del Nou Testament. També en somnis se li va dir que tindria un fill. En el cas de la Verge Maria, no es va tractar exactament d’un somni, però, seguint el mateix model, se li va dir també que tindria un fill, etcètera. Vaig lligar tot allò amb la teoria dels somnis i l’inconscient i vaig trobar una antologia de somnis a l’antiguitat. Allà hi havia la descripció de somnis des de l’Orient Mitjà fins al Japó. En poques línies, moltíssims casos. Passant pàgines, hi havia una explicació que deia que la divinitat s’havia aparegut a una dona que es deia Mahitusquet i que li va dir: “Tindràs un fill que es dirà Si-Osiris”. I al seu marit, que es deia Setme, també li va dir que aquest fill seria extraordinari”. Allà explicava el cas en poques línies i aclaria que es tractava d’un conte egipci. El vaig buscar i el vaig trobar sencer a la biblioteca. Llegint-lo vaig anar de sorpresa en sorpresa. Deia que aquest nen, Si-Osiris, quan tenia dotze anys es va barallar amb els sacerdots egipcis. Aquell episodi era calcat al del Nou Testament segons el qual Jesús als dotze anys també discutia amb els rabins al temple.
Allò va ser, doncs, una revelació.
Exacte. Vaig pensar que allà hi havia una cosa especial. Aquest conte egipci estava explicat en escriptura demòtica, que és el darrer canvi que hi ha després del jeroglífic i el hieràtic. Apareix en l’any 600 abans de Crist i durant mil anys es fa servir. I ja em tens a mi iniciant-me en egiptologia i en demòtica.
Tot això per entendre què havia passat en el Nou Testament.
Exacte! Volia saber què hi passava. En descobrir que aquest tros important del Nou Testament, que és l’anunci del naixement de Jesús, té un antecedent tan clar en les fonts egípcies, començo a preparar la meva tesi: les fonts egípcies del Nou Testament. Em vaig llicenciar, vaig passar el Diploma d’Estudis Superiors i vaig continuar. Un cop ja tenia la tesi enllestida el text va arribar al despatx del degà de la Facultat de Teologia Catòlica d’Estrasburg. Quan aquest senyor la va llegir em va cridar. En dos minuts em va arribar la mort súbita. Em va dir que no podien admetre aquella tesi, que de cap manera s’hi podia presentar, que quedava fulminantment expulsat. I així va ser. Una mort súbita.
La veritat cristiana s’entén com una revelació divina i vostè els va venir a dir que no, que res, que no n’hi havia, de revelació, que tot era un plagi de fonts egípcies…
Això és així. Ara els exegetes, catòlics o no catòlics, es refereixen sempre a dues fonts: la tradició –lligada a la revelació divina– i la relectura, la reinterpretació, d’altres textos. Aquest darrer cas afecta, per exemple, l’apòstol Pau. Jo creia, com deia el Nou Testament, que Pau era de Tars, però que va a Jerusalem i allà el rep un gran rabí Gamaliel, que el va formar… I llavors resulta que els que creuen que Jesús va existir històricament diuen: “No. És impossible. Mirant-ho bé, això és una invenció. El Nou Testament diu que Pau va tenir tota aquesta gran formació, però això no lliga”. Llavors despleguen una colla d’arguments que a mi em van deixar desmuntat. Els que creuen que Jesús va existir et desmunten el sistema perquè comencen a trobar parts del Nou Testament que no són certes. Si jo havia pensat feia molts anys que allò d’Adam i Eva era un mite, ara me’n trobava un altre.
Home, la diferència era que Adam i Eva formen part de l’Antic Testament i Pau pertany al segon, on la revelació és dogma…
Els cristians pensen que això del Vell Testament és cosa dels jueus. Hi ha un trencament entre el Vell i el Nou, i els especialistes en el primer cas no van amb peus de plom. Hi van més tranquil·lets. Si els diuen que Moisès no ha existit, no passa res.
Però dir que Sant Pau no va existir toca més el tendre.
Sí i aquí ja entrem en la meva formació. Després del cas de Pau vaig anar de sorpresa en sorpresa. En estudiar amb profunditat l’egiptologia… Ara ja tinc 85 anys i en fa molts que m’he dedicat a combinar els estudis bíblics amb l’egiptologia.
Per descobrir la traça egípcia en els mites cristians.
Exacte. Les fonts egípcies del Nou Testament. Jo era sacerdot i m’ho creia tot. Jesús s’estava a Galilea i els qui van escriure els testaments eren jueus de Palestina. Quan vaig començar a estudiar la qüestió a fons i vaig arribar al moment en què els Evangelis entren a Egipte, vaig entendre que, per tenir-hi èxit, des del punt de vista del màrqueting calia afegir al primer, el de Marc, uns naixements misteriosos, uns miracles… Elements egipcis.
Això ja és Mateu. Però Marc ja parla molt de miracles.
Sí. Evidentment. Però calia arreglar-ho més. La cosa era molt més important del que jo em pensava. Al principi creia que s’havia tractat d’una edulcoració, però després vaig anar veient que la totalitat del Nou Testament, des del principi fins al final, tot, és egipci. La meva tesi és aquesta. El noranta i escaig per cent del Nou Testament –tret d’alguns elements de procedència grega, etcètera– al darrere té sempre un text egipci. Això comporta un canvi de mentalitat. Quan anava descobrint tot això em vaig plantejar: “Com és possible que aquests textos hagin estat escrits en el temps en què se’ls vol situar històricament?”. Com es pretén, per exemple, que sant Pau Hagi escrit les seves epístoles l’any 40? Així, vaig anar veient que aquesta figura, la de sant Pau, és una constructio litteraria formada, sobretot, per tres grans textos, El Llibre del Nàufrag, l’Autobiografia de Herekhuf, els seus viatges, o La saviesa egípcia…
Ah! I després, encara una altra cosa molt important. Sant Pau és una construcció del llibre Contra Flac de Filó d’Alexandria. Aquesta obra em va impressionar molt. Flaccus era un governador que Roma havia enviat a Egipte i que va atacar molt els jueus que hi vivien. Els va perseguir, els va torturar, els va crucificar… Ràpidament vaig veure que Pau –que es deia originàriament Saule– explicava aquestes mateixes persecucions i morts. Els viatges que feia Flac coincideixen amb els de Pau. Una part del personatge de Pau està tret de Contra Flac, de Filó d’Alexandria. La cosa és encara més complicada, perquè quan Filó escriu aquest llibre el leitmotiv de la transposició psicològica de Flac és treta d’El llibre del Nàugraf. Tot això, doncs, ve d’aquest gran llibre, que jo crec que és fonamental, perquè servirà per a molts altres autors.
El nàufrag, com Pau camí de Damasc, també cau del cavall. Déu s’apareix a Pau i li demana que canviït totalment de pensament, d’actitud. És exactament el que li passa al nàufrag. A l’illa on va a naufragar com a únic supervivent es troba una serp, que és el déu Amon-Ra, la qual li demana que canviï de mentalitat. La serp li diu que ell coneix els elements de la natura, però que no sap què significa l’interior de la persona, i que s’haurà d’estar a l’illa fins que no faci una metànoia, una transformació total, “fins que no siguis amo de tu mateix”. Aquesta expressió –“amo de tu mateix”– després la trobarem a les epístoles de Pau. Fins i tot la trobarem en aquell passatge fantàstic en què un dels governadors de Roma, Fèlix, el visita diverses vegades. A la tercera o la quarta li diu: “Mira, si no ets amo de tu mateix, no val la pena”.
Deixe’m fer un encís, perquè al principi ha parlat de quan el Nou Testament arriba a Egipte i algú considera que calia afegir-hi uns altres elements… Marc, Mateu, Lluc i Joan. Per què quatre evangelistes? Per no parlar dels apòcrifs…
Els apòcrifs per a mi no tenen cap importància. Jo vaig tenir la sort de tenir un gran professor que ens va parlar de Charles Talberg. Tot el Nou Testament és escrit amb simetries internes. Quan ets al costat d’un riu i veus reflectits els arbres o els edificis els hi veus cap per avall. Això és una simetria interna. Talberg ens explica com tot el nou testament està fet amb aquestes simetries internes…
No em contesta per què quatre evangelistes.
Per què quatre? Els números –tres, quatre o set– són referències. Hi ha quatre punts cardinals…
Però són quatre versions diferents. I cadascuna afegeix més elements nous a l’anterior…
Evidentment. Aquí la numerologia pot tenir un valor. Això era molt important a l’antiguitat, sí. Però, encara que aparentment diguin coses diferents, tots quadre expliquen exactament del mateix. En això jo anava una mica perdut. No sabia els evangelistes quin model o quina línia de pensament podien seguir. Ara, després d’haver-hi treballat durant dos o tres anys, puc afirmar que al darrere sempre tenen El llibre dels morts egipci. Imaginem-nos que hi ha una orquestra, que són els quatre evangelistes, amb quatre músics que tenen una única partitura. Aquesta partitura és El llibre dels morts, que és el llibre de la sortida a la llum. Tots quatre n’agafen parts. L’Evangeli de Marc comença exactament com El llibre dels morts i s’acaba amb l’Apocalipsi. És increïble. El llibre dels morts parla de la segona mort i l’Apocalipsi, també. La partitura és aquesta.
Qui podien ser aquests evangelistes?
Som al segle I, després de la destrucció del temple de Jerusalem. Filó d’Alexandria s’havia passat als romans. Els romans comencen l’any 65 a lluitar contra els jueus de Palestina. Hi va haver una guerra terrible. L’any 70 el mes de setembre els romans van aconseguir travessar les muralles de Jerusalem. Vespasià i Titus no ho havien aconseguit. Van haver de demanar ajut a un parell de legions de qui? De Tiberius Julius Alexander, nebot de Filó d’Alexandria. Aquesta família s’havia passat als romans. Tiberius és un renegat. Va fer molts mèrits i va ser l’únic general jueu romà.
Tot això on ens porta? A dir que els Evangelis són un llibre de propaganda a favor de Roma?
I tant! D’una manera molt ben feta. Vas lligant elements i arribes on arribes. Abans de conquerir Jerusalem els romans havien hagut de lluitar contra el famós savi Flavi Josep. Quan les legions van atacar Palestina van començar per Galilea. Flavi va acabar passant-se als romans i va dir als jueus aquesta famosíssima frase, que repetia cada dia passejant-se per la muralla de Jerusalem: “Ciutadans de Jerusalem, heu de saber que Jahvè ja no és aquí. Jahvè és a Roma”. Déu és a Roma. Això és impressionant. Vol dir que tot havia canviat.
I quin paper té en això el Nou Testament? És un llibre de propaganda, d’agitació al servei dels romans?
Sí. Per què? El primer document cristià i únic és un trosset de l’Evangeli de Sant Joan de l’any 125. Del primer any al cent vintè no hi ha res de res de res. No s’ha trobat res. Sap què vol dir això? Han volgut dir que la primera carta de Pau és de l’any 40. Això és una invenció per acomodar la falsa història de Jesús. Si considerem que el Nou Testament va ser escrit d’una manera molt tècnica, allò no ho podien haver escrit ni els apòstols, ni uns pescadors… Això ho va fer gent molt important. Una colla d’indicis ens ho aclareixen. L’Evangeli de Lluc ens diu que Josep i Maria arriben a Betlem, que allà truquen als hostals i els troben tots plens…
I hi van trobar un corral, un pesebre…
No hi van trobar un pesebre. Hi van trobar un pàrquing! Aquell lloc que van trobar en grec es diu katalyma. Katalyma vol dir lligar i deslligar.
On lligaven els cavalls…
Exacte! és això que hem vist mil vegades en les pel·lícules del Far West. Abans d’arribar al saló lligues el cavall a un pal travessat. No és res de l’altre món. És un pàrquing de cavalls. Allà apareix aquest katalyma i llavors per simetries internes vaig buscar si a l’Evangeli n’hi havia alguna altra, d’aquestes katalymes. I efectivament, si al començament Jesús hauria d’haver nascut en un katalyma, resulta que al final celebra l’eucaristia, el sant sopar, en un altre katalyma, que van traduir com a cenacle del grec. Un moment, un moment! Posem les coses al seu lloc. Jesús neix en un katalyma i celebra l’eucaristia en un katalyma. Llegint el grec, Jesús assenyala als seus apòstols un lloc per celebrar l’eucaristia i els demana que diguin a l’amo de lloc que ho facin “al meu katalyma”. Ostres! Aquí passa alguna cosa. Si un sap egiptologia, hi veu més coses. Jo sé poques coses, però les poques coses que sé sembla que lliguin. Betlem seria una mena què? De Saqqara. De monestir dels monjos de Serapis. Anant ràpid, els monjos de Serapis van fer néixer Jesús a casa seva i van li van fer celebrar l’eucaristia a Saqqara.
Encara més, quan Jesús ha mort i Maria Magdalena, sola, se’n va a veure’n la tomba, què troba allà? Un jardiner! Aquesta paraula, jardiner, dins les 6.000 que hi ha al Nou Testament, només apareix una vegada. D’això, se’n diu un hàpax legòmenon. No el trobareu enlloc més. Només en aquest moment. Tampoc apareix al Vell Testament. Un jardiner en aquella època és una persona molt important, lligada, òbviament, a un jardí. On hi havia jardins? Al monestir de Saqqara. Acabem-ho de lligar tot. Jesús neix a Saqqara, hi celebra l’eucaristia i finalment és allà on l’enterren. Imaginem-nos que són els monjos de Montserrat els qui escriuen el Nou Testament. On faran néixer Jesús? A casa seva! Ho trobo genial. Jesús va néixer a Montserrat, va celebrar l’eucaristia a Montserrat i va ser enterrat a Montserrat. És la paraula katalyma la que ens hi porta.
Què tenim, doncs? Un grup de monjos del monestir de Saqqara van escriure un llibre amb intencions propagandístiques on creen la figura d’un nou messies…
És això. Buscaven un déu que funcionés i aquest déu els funciona perquè està molt ben fet. Construït seguint la línia del Llibre dels Morts, que és molt complet perquè quan un es mor és quan comença la vida. Els morts van al més enllà, on s’han de justificar, han de repassar la seva vida per veure què han fet bé i què han fet malament. Al cristianisme creiem que després de la mort hi ha un judici i que hi ha la possibilitat de la gòria o d’un infern. Això és exactament el que llegim al Llibre dels morts. Hi ha un moment en què els qui han mort es presenten davant Osiris, que els pesa el cor. No tot és exacte, però. El Nou Testament no és una fotocòpia. És una relectura, però moooolt fidel, dels textos egipcis.
Vostè abans m’ha preguntat per què quatre evangelistes. Els sacerdots hi van afegir coses per fer molt més completa la descripció d’aquesta vida de Jesús. Els evangelistes diuen que Jesús va instaurar l’eucaristia: menjar el seu cos. Això és de l’Himne Caníbal, un text egipci que explica que la persona per anar al Cel necessita un menjar fort. Com les naus espacials que s’enlairen en el cel i van cap a la Lluna necessiten un bon carburant. Aquest Himne caníbal explica que per anar al Cel el carburant és el menjar dels déus.
Tots aquests estudis, totes aquestes conclusions, li han suposat problemes?
Molts. El primer és que em van expulsar de la universitat. Després he patit allò que en diuen sententia ad silentium, la condemna al silenci. Estic una mica bandejat, sí. Alguna vegada m’ha arribat alguna carta amenaçant-me de mort, però, bé, això no és res.
Cap teòleg cristià no ha volgut discutir amb vostè les seues tesis?
[Deixa passar uns segons]. Jo comprenc que això meu sega l’herba sota els peus del sistema, del cristianisme. És clar… Ha arribat a la conclusió que ni Jesús va existir, ni els apòstols, ni ningú. Que tot això és un invent per fer ressorgir un déu –Jahvè– que no va estar a l’altura de les circumstàncies i que va abandonar el seu poble, els jueus, a mans dels romans. No hi ha cap altra explicació. L’explicació històrica del Nou Testament falla completament perquè no tenim cap testimoni que en done fe.
Cap historiador, cap cronista de l’època es refereix explícitament a la vida de Jesús?
No. Només surten amb aquesta cosa del testimoni Flavià. El testimoni de Flavi Josep, nascut l’any 37. I resulta que un gran historiador, com pretén ser ell, només hauria dedicat tres línies a la figura de Jesús. Després n’hi ha quatre o cinc més que són interpol·lacions cristianes que han ficat allà. Per molts esforços que es facin, arribem a una situació molt curiosa. Els cristians no han sabut explicar res de Jesús. I en canvi, un que no n’és ho explica. I només ho fa en tres línies. Si Jesús és de Natzaret, resulta que aquest senyor, Flavi Josep, que coneix molt bé i parla de molts pobles de Galilea, no n’explica res. Si fos veritat el que diu l’Evangeli, que Jesús tenia germans, una família, on són? Galilea en aquella època era molt petita. Si és veritat que el seguia molta gent, com és que Flavi Josep no en sabia res? Això és molt incongruent. Avui podríem dir que Flavi i la família de Jesús haurien de ser veïns de la mateixa escala. I és increïble que no en digui res.
Quina mena de símbol representa la creu? Per què Jesús mor crucificat?
Jesús segueix fil per randa el mite d’Osiris i el seu germà Set. Havia de morir d’una manera o altra. Si aquesta història s’hagués escrit als Estats Units, hauria mort a la cambra de gas o electrocutat. Però en aquell moment la crucifixió era el sistema habitual per executar algú.
Vostè ha arribat on ha arribat. Quin seria un final digne per a tot aquest treball?
Seria molt interessant que ens apartéssim dels déus, que cada vegada estiguéssim més a favor de la humanitat, que prou feina i prou necessitats té. Menys divinitat i més a favor de les persones. Hem d’estar a favor de les necessitats perquè tots en tenim. Ja ho veiem prou en aquest món on vivim. La religió ens ha espantat, la consciència del pecador ens ha atabalat. Hi ha persones que m’han dit: “Gràcies a vostè ja no tinc les cadenes de la por. Ara puc ser una persona més formada i més lliure. Em sento una persona nova”. Evidentment, tot es pot discutir. Em poden dir que les religions han ajudat, que han fet el bé, però jo crec que haurien de desaparèixer. Hauríem de fer el camí que jo he fet: estudiar la persona humana, l’antropologia humana, veure les necessitats que tenim, les febleses, com podem ajudar la humanitat.
Però Déu és amor…
[Somriu irònic] Si vostè diu que és així, deu ser així.
