El periodista Jordi Robirosa (Barcelona, 1958) es va jubilar fa uns mesos després de quaranta anys treballant a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i fer més de tres mil retransmissions esportives. Al llarg de la seva trajectòria professional ha retransmès trenta-cinc esports diferents, però la veu de Robirosa està estretament lligada a les transmissions de bàsquet en català, la seva passió. El periodista ens obre les portes de casa seva mesos després del seu retir professional. Sona l’àlbum de jazz Speak No Evil, del saxofonista nord-americà Wayne Shorter. “La música potser està massa alta?”, em demana només començar la conversa, però em sembla un fil musical perfecte per parlar pausadament de la llengua, que ocupa el segon lloc de les seves prioritats vitals, només per darrere de la família. Robirosa es mostra preocupat i és pessimista sobre el futur del català, i pronostica que en unes quantes generacions pot acabar desapareixent. “Serà una llengua de baix consum general”, adverteix. Així mateix, el periodista parla dels enemics que té la llengua, dins i fora de Catalunya, i rebutja el bilingüisme perquè considera que “serveix als monolingües per continuar sent monolingües”. I aborda sense mossegar-se la llengua la situació del català als mitjans públics del país. Comencem amb ell una sèrie d’entrevistes a rebels lingüístics.
Heu treballat 40 anys a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Hòstia, em tractes de vós. És fabulós, això, és fabulós.
Què és el que més ha canviat en aquestes quatre dècades?
Quan vaig entrar, la televisió estava una mica a les beceroles. No vaig ser dels primers, eh, vaig entrar el 85. Però ha canviat, s’ha professionalitzat tot moltíssim. Sobretot ha canviat, evidentment, és l’aspecte tecnològic. Quan jo vaig entrar a TV3, encara escrivia amb màquina d’escriure. I ha canviat moltíssim, però, de fet, ha canviat tot el periodisme. TV3 s’ha consolidat moltíssim. Al principi, les coses no estaven tan clares, ni de bon tros, i s’ha consolidat molt, jo crec que per a bé. És una televisió absolutament capdavantera.
I ha canviat l’ús de la llengua?
Quan jo vaig entrar a TV3, em van dir ‘TV3 és una eina pel desenvolupament del català’. I jo sempre he seguit aquesta premissa. No estic excessivament segur que ara sigui així. Continuem sent una referència lingüística. Som indispensables en moments de crisi com l’actual, però caldria una mica més de cura, en tots els aspectes, en qüestions lingüístiques.
Sempre heu estat un gran defensor de la llengua. És una de les coses que us preocupen més a la vida?
Absolutament. Sempre dic que en el meu ordre vital, primer va la família. Tinc una família compacta, molt, molt consolidada, però després immediatament va la llengua. I per la llengua jo pateixo molt, perquè veig que la realitat actual no és bona, gens bona.
Us preocupa?
Molt, moltíssim. No és que em preocupi, ho he dit diverses vegades, és que em deprimeix. Em deprimeix veure com l’ús del català va baixant i baixant, i que amb el temps acabarà desapareixent. L’idioma acabarà desapareixent. Serà residual en dues o tres generacions, i en sis o set generacions serà com… Probablement no desapareixerà, però hi haurà només nuclis molt reduïts de l’idioma. Això és el que jo penso. Em sap molt de greu, però és així. Cal tenir un pa a l’ull per no adonar-se’n.
Perquè l’ús social va decreixent.
Absolutament. Jo ho he dit, el dia que es perdi massivament la connexió familiar, aquest dia estem morts, passarem a ser com els rossellonesos. Sí, hi ha un grup de gent que defensa el català, però són minoria.
Però serà una llengua de consum intern?
No, no, jo crec que no, que serà una llengua de baix consum general. Perquè, mira, si és una llengua de consum de casa, com era durant el franquisme, la llengua estava viva. Recordo que quan jo era petit jo anava a estudiar a Sarrià. I totes les classes es feien en castellà, però al pati parlàvem tots català, eh, tots. I ara és el contrari.
Això ja no passa.
I si al pati no es parla en català, estem molt malament.
El català té enemics?
Moltíssims. El català és una llengua… Els governs espanyols, en línies generals, sempre han vist el català com un problema i com un enemic. Això queda clar. I després, els enemics interns. N’hi ha molts que voldrien veure el català desaparèixer. Molts dels que preconitzen el bilingüisme, en el fons el que volen és que el català desaparegui o serveixi per comptar sardanes.
El bilingüisme és una excusa?
El bilingüisme és molt bonic. Tu i jo som bilingües, però molts castellanoparlants que preconitzen el bilingüisme i són molt agressius amb el català, no parlen català, són monolingües. Aleshores, des d’aquest punt de vista, el bilingüisme serveix als monolingües per continuar sent monolingües.
Parlar d’enemics de l’àmbit estatal. Algun en concret?
Home, moltíssims. La gran part de la política espanyola de dretes i alguna de les esquerres és clarament anticatalana des del punt de vista lingüístic.
I a Catalunya?
A Catalunya també. L’aparició de Ciutadans. Ciutadans és un grup que ja ha desaparegut, però que ha fet moltíssim mal, perquè van néixer única i exclusivament per anar en contra de l’idioma i la cultura. Han bombardejat la convivència i han bombardejat una cosa tan fonamental com ha estat el fet que el català sigui vehicular a les escoles. I això ha fet un mal extraordinari.
I des de Catalunya no s’ha caigut una mica en l’autocomplaença de pensar que la llengua estava salvada?
Segur. Potser amb bona fe, no? Per exemple, recordo que amb el president Aragonès es va fer tot un llistat de normes per intentar, d’alguna manera fomentar l’idioma, fer-lo evolucionar positivament. Normes que no… Escolta, jo les llegia i pensava que amb això no anem enlloc. Peix bullit. I farien falta coses molt més importants. Mira, per exemple, saps què faria falta?
Què?
Per exemple, que es posessin diners de debò per no perdre els drets esportius en català. Aquí tothom parla de l’audiovisual, que em sembla molt bé, eh! Teatre en català, cinema en català, perfecte. I s’hi han abocat diners. Aboca diners, també, per veure l’Eurolliga en català, la Lliga de Campions de futbol en català. El bàsquet és gent jove.
Ha desaparegut aquest espai.
I això era fonamental. Jo ho vaig dir diverses vegades públicament. Ni cas, ni cas. Menys posar 40 normes, que després les llegeixes i ja veus que no són res, que no van a cap lloc, i més abocar diners on s’hi han d’abocar. Ara comencem a intentar recuperar-ho. Hem fet tard.
Entre aquestes 40 normes que esmentava, hi inclou el Pacte Nacional per la Llengua?
Bé, no, el Pacte Nacional per la Llengua ja és una mica més definitori. Hi ha una conselleria, i realment, ara com a mínim, tenim consciència que tenim un problema, que estem molt malalts i que podem desaparèixer. El que no pot ser és que hi hagi aquest pacte i que hi hagi grups que no el signin. Jo ja sé que és poc, però home…
Serveix de punt de partida?
Exacte. Entrem-hi. No pot ser que sempre estiguem barallats entre nosaltres.
I intentar millorar les coses des de dins.
Efectivament, perquè hi ha coses més concretes. Hi ha coses que estan millor. Crec que estan bé. Crec, honestament, que, malauradament, el camí del fet de la substitució del castellà pel català ja és pràcticament imparable.
Aquesta substitució és l’avantsala de la desaparició?
Teòricament, sí, clar. Si no de la desaparició, del residualisme. Crec que queda molt clar, això. Jo crec que queda claríssim.
I el català ha de ser simpàtic?
Escolta’m, el català és un idioma. No ha de ser ni simpàtic ni antipàtic. Els que diuen que el català s’ha fet antipàtic són aquesta gent que ha intentat eliminar-lo. El català és el català. Com el castellà és el castellà. Un idioma no és simpàtic o antipàtic. És la gent que vol que sigui antipàtic que el farà antipàtic. Insisteixo, què va fer l’aparició de Ciutadans? Que el català es vegi com una cosa antipàtica. No només a Espanya, que ja s’hi veia, sinó fins i tot dintre de Catalunya. Ens diuen que ens fem antipàtics o som uns supremacistes quan l’únic que intentem és parlar català a Catalunya. Imagina’t si és fàcil i senzill, no? Digues-li a tu a un de Santander que l’idioma que parla és antipàtic. A veure què et diu. És que aquí tothom s’atreveix amb nosaltres.
Aleshores s’ha d’acceptar que hi ha un conflicte?
Més que un conflicte, que hi ha un problema. El conflicte l’han creat els anticatalans, no l’hem creat nosaltres. Tots nosaltres parlem castellà. Sense problemes. El conflicte l’han fet els anticatalans, que quan intentem parlar català a Catalunya ens menyspreen, ens insulten o ens ignoren. Nosaltres no tenim cap conflicte. Nosaltres intentem parlar català al nostre país. Quina cosa més elemental.
I la llengua és una de les principals potes de l’existència de la nació.
Totalment. Això ho sap tothom. Per això els governs espanyols sempre han anat en contra de l’idioma. Perquè saben perfectament que, si desapareix l’idioma, desapareixerà la consciència nacional. Què ens fa diferents? Que no ens agradin els toros? No n’hi ha prou. Ens fa diferents la llengua. El dia que deixem de parlar català, serem espanyols. I bé, catalans, sí, potser anem amb la bandera una mica, però no gaire.
Perdrem el nostra senyal d’identitat.
Totalment. L’idioma és el motor del nostre país. El dia que el perdem, estem morts.
I en aquesta situació d’emergència lingüística. Quin ha de ser el paper que jugui TV3?
TV3 és fonamental. Per què té tants detractors? Per què molta gent la voldria veure tancada? Perquè és un motor extraordinari. Mira, diu que utilitzen el català habitualment un 30% de la població. Correcte?
Sí, un 32,6%.
Com t’expliques tu que TV3 sigui líder? Líder amb un avantatge enorme d’audiència. Per què? Perquè és una molt bona televisió. I perquè, independentment de coses que no s’han fet bé, doncs si tu et vols informar de debò has d’anar als Telenotícies. Això ho sap tothom. I té tants detractors perquè és un motor lingüístic brutal, fins i tot irreal, de la realitat de la llengua. Jo al·lucino que faci cinc anys que siguem líders indiscutibles. Al·lucino.
Parlava de detractors, però també hi ha gent que critica la introducció del castellà.
Bé, clar, i és criticable. A veure, jo soc membre del Consell Assessor de la Corporació, i jo sempre he dit que hi ha línies vermelles. A veure, anem a fer una xerrameca, això que es diu tertúlia, sobre política, i cada setmana, doncs, hi haurà 4 persones que enraonaran. Doncs, procurem buscar-les totes en català. Una altra cosa és entrevistar, òbviament. Jo he entrevistat molt en castellà, perquè, clar, si no, l’altra persona no m’entén, i és interessant. Però fer una xerrameca consolidada sobre política, o de cultura, o de societat, o d’esports, i hi hagi 4 persones cada setmana, procura buscar-les totes en català.
Que hi ha gent per triar i remenar.
Naturalment. I que això sigui una línia vermella. Una cosa és que un dia convidis l’Ernesto Ekaizer. Perfecte, perquè diu sempre coses molt interessants. O a qui sigui, al Pepito va de curt, o al Pere Berenguera. Però ha d’haver-hi línies vermelles. És que el castellà està viu en… és evident, és evident, però què farem? Un 70% de castellà a TV3? No, home, no. No fotem.
I d’altra banda, hi ha hagut certa polèmica pel títol d’un programa en anglès.
L’Eufòria Dance Kids?
Exacte. Es pot trobar un títol en català?
Evidentment. Jo he fet bàsquet americà durant més de tres dècades, perquè al principi no ho fèiem. Sempre he procurat, amb el bàsquet, buscar frases catalanes alternatives als anglicismes. Aquest excés d’anglicismes que hi ha és absolutament ridícul. Per exemple, pick and roll, bloqueig i continuació. Pick and pop, bloqueig i continuació cap enfora. Fins i tot alley oop, que és una paraula preciosa, m’encanta. Mata el vol. Mata el vol, que ja està acceptat per l’Institut d’Estudis Catalans. És ridícul la gran quantitat d’anglicismes que s’utilitzen. Però no ja a TV3, eh, sinó a tot arreu. Però nosaltres hauríem de ser més curosos, i crec que la crítica al Dance Kids és correcta. Que després els neix als nens… Fes-ho de tal manera que a ells també els agradi. Que en comptes de Dance Kids es digui en català. Fes-ho. Al principi, els joves ho trobaran molt estrany i en acabat ja trobaran estrany el contrari.
Però això no ho hem fet estrany nosaltres mateixos?
És molt probable. Potser hi ha alguna paraula que no té traducció. Utilitzem-la, i expliquem-la, però n’hi ha d’altres que no tenen cap sentit. L’Emma Vilarasau ho deia l’altre dia, en el pregó de la Mercè, quan explicava que, al principi de TV3, el lingüista li va dir que s’ha de dir bústia, però ella va defensar dir buçon, perquè, si no, no l’entendria ningú. Ara, a algú li dius buçon, i qualsevol et dirà, escolta’m, què dius? Crec que la gent que ha criticat això té raó. Tota la raó.
Per la vostra feina heu hagut de viatjar per l’estat espanyol treballant per a TV3. Heu sentit catalanofòbia?
Poca. Sí que l’he patida, però poca. Sí, alguna vegada, algú, sobretot després del Procés. Recordo a Màlaga, que un vell que em va insultar perquè estàvem fent un plató en català. Però és excepcional. No he patit catalanofòbia als pavellons. D’acord, que he estat més còmode al País Basc, per exemple. Però he estat a Madrid, he estat a Màlaga… Sí, he vist coses, he vist insults contra els catalans i tal, molt potents, però jo, particularment amb la meva feina, poca. I, per exemple, amb el Madrid de bàsquet, he pogut entrevistar sempre en català els catalans, que n’hi havia molts, o que parlaven català, sense problemes. Amb el cap de premsa del Madrid de bàsquet, sent conscient que jo ho havia de fer en català, i ajudant-me. He patit poc. És curiós, però he patit poc. Per això crec que tots aquests que contaminen, des de la política, han fet molt de mal. Perquè després, a l’hora de la veritat, com a mínim jo, que tinc una trajectòria molt llarga, i he viatjat molt per Espanya, he patit poca catalanofòbia. Tan poca que per mi és irrisòria. Aquesta és la veritat.
A banda del que pugui passar a fora, també hi ha catalanofòbia a Catalunya.
Sí, clar. A veure, si tu vas al metge, i el metge no t’atén en català, i a sobre se n’en fot, o et menysprea, això és absolutament reprovable. Jo quan vaig a Espanya, no vaig parlant en català. Estic parlant de coses molt elementals, que és parlar català amb el meu càmera i que no ens insultin. La catalanofòbia és greu sobretot quan passa a Catalunya. Quan tu vas al metge i no pots parlar en català, i ja no dic als jutjats. Però com és possible? El català és cooficial. Cooficial vol dir que hauria de tenir el mateix tracte que el castellà. Tu vas a un jutjat parlant en català i explica’m el que et pot passar. Tu vas a la Policia Nacional parlant en català i explica’m el que et pot passar. Tu vas al metge parlant en català i pots tenir problemes. Això és absolutament inadmissible.
Ara que parleu dels metges, heu estat intervingut recentment. Quin tracte heu rebut?
Una operació fantàstica. Jo sabia que la cirurgiana parlava català, perquè, a més, li agradava l’NBA. I aleshores veig que parla amb l’altre metge, que farà l’operació, en català. Ve la infermera, em parla en català. Ve l’altre, em parla en català. Ve una metge veneçolana parlant en català. Dic, si m’he de morir amb aquesta anestèsia, moriré feliç. I és veritat. Però això, desafortunadament, no és el normal.
No és la normalitat.
No, ara, tristament, no és la normalitat. Però això ja seria un altre problema. El problema dels metges, de les dificultats que tenen aquí els joves per accedir, i després s’han d’importar metges de fora. Això és ridícul. La meva dona és metgessa, amb la qual cosa aquest és un tema que jo domino molt. I és ridícul que hi hagi metges que no puguin accedir, o amb el MIR, que és duríssim, que no puguin accedir, i en acabat els hagis de contractar a fora.
Perquè hi ha estudiants que volen fer Medicina no poden accedir a la carrera, i la gent que ve de fora és gent que, en principi, ve de pas.
Bé, o no. O és gent que, en principi, no tenen el rigor acadèmic en el seu país, que existeix aquí. És un problema de qualitat, també. És un problema molt greu. És inversemblant que aquí s’exigeixin tantíssimes coses i després vingui un metge amb el títol de fora i ho convalidi. I en acabat resulta que aquest metge, clar, molts són sud-americans, ja ho saps, no parlen català ni per casualitat. I això és un problema.
Però aquí també hi ha el paper de l’administració, que ha de fer complir la llei.
Sí, però tu saps que això no passa. Si tu vas a un jutjat, pots parlar en català, si vols, teòricament. Després, a la pràctica, això no és així. Tu entres, veus que parles en català, i no t’entenen, i no vols problemes i passes al castellà. Vas allà perquè tens un problema i el vols resoldre. I saps, a més, que si et poses a parlar en català, el jutge aquell potser et matxaca. O sigui que, clar, és que és un problema molt greu. La llei s’ha de fer complir, és clar.
Però Catalunya disposa de lleis per protegir la llengua.
Sí, però es fan complir? No. Quina cosa més elemental com la retolació, com a mínim, en català? Això està per llei, com al Quebec. Cada vegada més llocs es retolen en castellà, o a restaurants només tenen la carta en castellà. No passa res. I si et queixes, ets un supremacista, un nazi i surts a la premsa, a la caverna mediàtica, que n’hi ha molta, i aleshores diuen ‘Oh, aquests…’ I tenim un problema molt greu.
A TV3 es parla pitjor català que abans?
No sé què dir-te. Crec que el nivell del català dels periodistes, tant a Catalunya Ràdio com a TV3, és bo. A mi m’agradaria que hi hagués un graó més. És a dir, que no només parlessis correctament, sinó que ho fessis amb un vocabulari ampli, saps. No anacrònic, eh! Sense anacronismes. No cal utilitzar el quelcom, però no diguis ‘algo’. Digues ‘alguna cosa’. Però el nivell en línies generals és bo. El que passa és que, per exemple, els lingüistes no donen l’abast. Tenim lingüistes boníssims, però no donen l’abast. No poden amb tot. Per exemple, quan feia una transmissió, al cap de tres o quatre dies tenia un llistat de coses a discutir i a mi m’encantava anar-hi i dir, ‘escolta, he dit això, tu creus que no ho he de dir?’ Ara és impossible. No ho poden seguir. Però si no donen l’abast amb els informatius…
I el de la professió?
Fluix. Això te n’adones quan vas a una roda de premsa o sents transmissions de ràdio. És més fluix, sí. Però bé, jo, com Joan Coromines, dic ‘Tu parla en català, encara que ho facis malament’. Així i tot és veritat que un professional hauria d’intentar fer-ho molt bé.
Abans heu parlat d’expressions que feia servir durant la seva trajectòria. Potser la més mítica és apostoflant, que és un gal·licisme.
Sí, absolut. A casa he parlat català tota la vida. Però jo soc francòfon. No soc anglòfil. L’anglès no l’he estudiat mai. El parlo, perquè no és un idioma difícil. A mi, la primera vegada que el Tatxo Benet em va enviar a l’NBA a fer reportatges, tres setmanes, de punta a punta, em va dir: ‘com vas d’anglès?’ I jo li vaig dir, ‘perfecte’. Què volies? Que li digués que no? El Tatxo és el millor cap d’esports que hem tingut, sens dubte. I em va dir, molt bé, però m’has de portar entrevistes, amb del Petrovic, amb uns altres, amb el Màgic, amb el Bird i amb el Jordan, no vinguis sense això. No et preocupis, li vaig dir. Vaig patir com un boig, però l’hi vaig portar. Però jo soc francòfon. Aleshores, jo utilitzo encara una sèrie d’expressions en francès que em nego a canviar. No dic arc de Sant Martí, dic arc en cel. No dic que anem a fer una cosa, estem en camí de fer-ho. Dic que estem en tren de fer una cosa. I apostoflant era una paraula que jo havia sentit alguna vegada, que vol dir sensacional, garratibat, però jo la dic molt poques vegades en transmissions, eh?
Però ha fet fortuna.
No puc fer quatre passes pel carrer sense que m’ho diguin, però a mi m’agrada.
I aquestes paraules s’han d’introduir al diccionari?
Totalment. Ja vaig anar a l’Institut d’Estudis Catalans. Vaig anar a fer una xerrada amb el Josep Lluís Merlos, una altra persona que s’interessa moltíssim pel nostre idioma, i vam anar a fer una xerrada sobre terminologia esportiva, que organitzava el Joaquim Maria Puyal. I aleshores vaig defensar que s’hauria d’introduir. Van riure molt. Els va fer molta gràcia. El Màrius Serra em va donar suport, em van convidar a dinar, que va estar bé, però no em va fer ni cas. Crec que s’hauria d’introduir com un gal·licisme, perquè hi ha molta gent que l’utilitza. I per què ha fet forrolla. És a dir, tu vas pel carrer i dius apostoflant, i tothom sap què vol dir.
Són aquelles paraules que la gent les ha fet seves i formen part del vocabulari oral, no?
Exacte, i hi ha paraules que hem introduït al diccionari. Es van afegint paraules, i jo estic a l’aguait, i clar, hi ha molts anglicismes com crowdfunding. Si ma mare visqués, li diria ‘mare, a vostè què li sembla el crowdfunding?’ A veure què et diu, no? Però bé, jo ho he demanat a l’Institut d’Estudis Catalans, però no m’han fet ni cas.
Ha citat Josep Lluís Merlos, Joaquim Maria Pujal, vostè mateix… S’han perdut transmissions esportives de referència…
Espero que en vinguin uns altres. Ara es jubila l’Arcadi Alibés. Qui farà el ciclisme? El ciclisme no és fàcil, eh? D’aquí a quatre dies es jubila el Xavier Bonastre. Jo, que m’he jubilat amb bàsquet, m’hauria agradat que en els dos o tres últims anys de la meva carrera, fent transmissions, que encara que no hàgim tingut Eurolliga, hem tingut coses, moltes coses, perquè algú hagués pogut fer les transmissions amb mi… Perquè, a part del Víctor Lavagnini, és que el Víctor ja té 63 anys, està a punt de jubilar-se també.
Buscar un relleu generacional.
Exacte. Per aprendre una mica. No és fàcil fer una transmissió. I aleshores, per ensenyar-li coses… però això no es contempla. Imagino que és una qüestió econòmica, que no es fitxa més gent. Costa molt de fitxar gent, i s’estan reduint les redaccions. Aquesta és la veritat, per una qüestió econòmica. Jo també ho entenc, per una altra banda. Però a mi m’hauria agradat que quan es jubili el Víctor, d’aquí a quatre dies, algú que agafarà el bàsquet, potser li costa una mica. I si hagués tingut en embranzida…
I no tenen un referent.
És clar, perquè jo li hauria ensenyat moltes coses com, per exemple, que ha de mirar sempre el monitor, que s’ha de controlar quan estàs a pista, però s’ha de comentar el que es veu. També com s’ha d’actuar quan hi ha problemes de retard amb la veu. Coses d’aquestes, que només les aprens amb l’experiència, i després de tres, quatre, cinc, deu errors. Però les coses estan així.
Recordeu la primera rentransmissió que vau fer?
La primera transmissió va ser de bàsquet femení. La feia el Jaume Rius, a la final de la Lliga Catalana, i jo vaig fer, bàsicament, entrevistes. Que les dues entrenadores eren dones, la Maria Planas i la Carme Lluveras. Però ràpidament, al cap de molt poc, recordo haver anat a Split, a un Jugoplastica – Barça. A més, no hi havia televisions privades. Les audiències eren brutals. I el Jaume es va posar malalt, i vaig haver d’anar-hi sol. Recordo aquell primer dia els nervis que tenia, fins al punt que el productor que anava amb mi, que era el Dani Margalef, se’m va posar al costat per agafar notes. Però quan em van dir ‘parlant’, jo vaig començar: ‘bona tarda des d’Split’, i es van acabar els nervis. I vaig saber que fer transmissions era el que més m’agradava. El que més m’agradava, i el que més m’ha agradat. M’ha agradat molt fer vídeos, entrevistes, reportatges, però el que més m’ha agradat i he pogut ser una referència és amb les transmissions.
Parlau de com era aleshores el panorama audiovisual, que no hi havia televisions privades, però el panorama audiovisual ha canviat moltíssim. Això va en detriment de la llengua?
El fet que els joves no mirin pantalla de televisió, i estiguin tan atents a les xarxes socials, evidentment, va en detriment de la llengua. I a més, va en detriment de més coses. El no cuidar la llengua, fins i tot t’estic parlant del castellà. Mira, la incultura facilita l’aparició del feixisme. Perquè els feixistes, la gent d’ultradreta, acostuma a ser inculta. No li importa la cultura, al contrari, intenta manejar-la. No li importa la llengua, i més si és el català. Nosaltres tenim un problema de comprensió lectora en els joves, enormement preocupant, però lògic si veus com van les coses. Això facilitarà que la ultradreta creixi. Perquè aquests nois són més vulnerables al discurs de la ultradreta en tenir menys informació cultural i de la història. Quan veig que els nois escriuen amb faltes d’ortografia, dic ‘malament, no anem bé’. I no anem bé només per l’idioma, sigui pel català o el castellà…
És també una qüestió de coneixement.
Exacte. La manca de coneixement és un terreny adobat per als extremistes populistes de la ultradreta. Trump és un bordegàs. És que diuen unes coses que qualsevol que tingui una mica de cultura sap que allò són barbaritats. Aleshores, això és terreny adobat perquè els nostres joves caiguin en aquesta xarxa de l’extrema dreta. El coneixement del català profund ens ajudaria a tenir una consciència. I la consciència sempre és d’esquerres, no és de dretes. Això és el que jo crec.
