El català no és una excepció a l’hora d’intentar estalviar esforços, sinó que respon a unes lleis psicològiques que agermanen tots els éssers humans. El reaprofitament d’un mateix terme per a conceptes diferents —com “llengua” (per referir-nos tant a l’idioma com al múscul de la boca) o la utilització d’una mateixa arrel per a paraules de la mateixa família com “cuina”, “cuiner” i “cuinar”— és en realitat un truc evolutiu compartit per prop de 2.000 llengües d’arreu del món.
Així ho revela una ambiciosa recerca internacional col·laborativa liderada per la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que constata l’existència de patrons universals que connecten directament els mecanismes de la lingüística amb la psicologia de la nostra espècie. L’estudi, publicat a la revista Nature Human Behaviour i encapçalat per l’investigador Thomas Brochhagen, ha analitzat mitjançant mètodes computacionals 1.995 llengües de 193 famílies diferents, incloent-hi el xinès, el rus, el quítxua, el català i el basc, entre molts altres.
La tensió cerebral: compressió contra claredat
L’estudi ha aconseguit demostrar que tots els idiomes coneguts conviuen en una balança molt delicada. Per una banda, el nostre cervell necessita la “compressió lèxica”, és a dir, utilitzar el menor nombre de paraules possibles per estalviar energia i facilitar l’aprenentatge a les noves generacions. Per l’altra, requereix “diferenciació lèxica” per garantir la claredat de la comunicació i evitar malentesos.
La recerca conclou que la clau que resol aquesta pugna és el context comunicatiu. Si dos conceptes de la vida quotidiana apareixen de manera habitual en els mateixos escenaris (com per exemple, “taula” i “cadira” quan parlem de mobiliari), la llengua es veurà obligada a diferenciar-los de manera estricta, amb dues paraules totalment diferents, per tal d’evitar errors o ambigüitats greus.
En canvi, si dos conceptes es fan servir en situacions completament allunyades —com passa amb la “fulla” d’un arbre i la “fulla” d’afaitar—, la ment humana té la certesa que el context impedirà qualsevol dubte. És exactament en aquest escenari on s’imposa la llei de la simplificació i es reutilitza la mateixa paraula sense por a la confusió.
Una anàlisi computacional a escala global
Per arribar a aquestes conclusions, l’equip d’investigadors ha hagut de recórrer a mètodes d’anàlisi computacional molt avançats per examinar un volum de dades gegantí. En total, s’han analitzat 1.995 llengües de 193 famílies diferents d’arreu del planeta. L’espectre d’estudi inclou idiomes tan distants i diversos com l’anglès, el xinès mandarí, el rus, l’alemany, el francès, el quítxua, el suahili, el castellà, el basc o el mateix català.
Els científics van utilitzar com a font principal el repositori Lexibank, una base de dades lèxiques estandarditzades a escala global. Gràcies a aquesta eina, es van poder comprovar 25.138 casos de “colexificació completa” (anomenar exactament igual dues coses, com shimi en quítxua per a “boca” i per a “paraula”) i, per primera vegada en la història d’aquest tipus d’estudis, es van estudiar també 193.587 casos de “colexificació parcial”.
Fins ara, els treballs lingüístics previs s’havien centrat únicament en les paraules que són idèntiques. Aquesta nova recerca és completament pionera en l’anàlisi de la colexificació parcial, demostrant que paraules que només comparteixen fragments o arrels (com el prefix grand– a l’anglès, per exemple a grandfather, o el cas de l’arrel cuin- en català) també responen a idèntics patrons universals d’estalvi.
Més enllà de les estructures de cada llengua
“Quan l’ús de la mateixa paraula pot generar ambigüitat, normalment es recorre a una segona opció abans de recórrer a una de completament diferent”, aclareix l’investigador principal, Thomas Brochhagen. Aquesta drecera és la colexificació parcial, ja que recórrer a una paraula que s’assembla a una altra ja existent sempre serà molt més econòmic i pràctic per a la ment que haver d’inventar i recordar un terme nou des de zero.
Tot i que els autors adverteixen que els patrons de la colexificació parcial són una mica menys homogenis a causa de les evidents diferències de morfologia i tipologia que hi ha entre les diverses famílies lingüístiques del món, el principi de fons és exactament el mateix per a tota la humanitat: la recerca de la màxima claredat a través del mínim esforç cognitiu. El treball ha comptat amb la coautoria de Xixian Liao, del Barcelona Supercomputing Center (BSC-CNS); Jamie D. Wright, de les universitats de Namur i Vrije de Brussel·les; i Carmen Saldana, investigadora vinculada a la UPF i a la Universitat de Barcelona (UB).
