Blanca Roca i Mireia Morales, les dues nascudes a Barcelona l’any 2000, són dues joves catalanes que lluiten per promoure la llengua a través de les xarxes socials, amb milers de seguidors, amb el compte Sos Català a Instagram i a TikTok. Un vídeo seu en què entraven en una desena de bars i restaurants del centre de Barcelona per comprovar si podien ser ateses en català es va fer viral. No era fins a l’últim, quan estaven a punt de tirar la tovallola, que les van entendre en la llengua del país. “La situació és tan desoladora com mostra el vídeo”, manifesten en aquesta entrevista a El Món en què donen la seva visió de la situació d’emergència que travessa la llengua, sobretot en les franges d’edat més joves. De fet, una amiga i la situació del català van ser les dues raons que les van empènyer a crear-se el perfil: “Vam crear el compte per amor a la llengua i a la cultura catalana”. Admeten que no tot són flors i violes i que pateixen la catalanofòbia d’usuaris a les xarxes, fins al punt que han rebut amenaces per correu electrònic. “Malauradament, t’acabes acostumant a la catalanofòbia”, reconeix la Blanca en aquesta conversa, on també remarquen la necessitat que els nens tinguin referents que parlin en català. “El pitjor català és el que no es parla, i ho direm sempre”, asseguren i en els seus vídeos donen veu a persones migrades que han après la llengua.
Quant de temps fa que vau arrencar el projecte de SOS Català?
Mireia Morales: Va ser el desembre del 2023. Una amiga ens va animar a fer-nos un compte d’Instagram per promocionar la llengua catalana, perquè era un moment que havien sortit unes enquestes on el català a Barcelona era molt residual, sobretot amb els joves. Aleshores, vam decidir aportar el nostre gra de sorra i ens vam crear el perfil. Al principi, només penjàvem publicacions en format d’intel·ligència artificial, però no ensenyàvem les cares i tampoc no fèiem vídeos. Només fèiem publicacions escrites. I el juliol del 2024 va ser quan vam penjar el primer vídeo ensenyant les cares. Ho vam fer perquè vam veure que ja teníem bastant seguidors, i vam pensar que així podríem arribar a més gent i ajudar a la difusió del català.
És a dir, tot va començar per la recomanació d’una amiga vostra.
M. M.: Sí, una amiga de les dues.
Blanca Roca: Ella ens va proposar que ens obríssim un compte. Nosaltres ja érem amigues, i les dues sempre hem sigut molt catalanes. Sempre hem crescut també amb la idea aquesta que el català està en decadència i vam decidir fer alguna cosa. Primer eren fotos, no sortíem, i més endavant vam començar a fer reels, i aquí el creixement ja va ser exponencial perquè és el format que més funciona a Instagram.
I d’on neix aquesta inquietud per la llengua?
M. M.: Vam crear el compte per amor a la llengua i a la cultura catalana, perquè nosaltres som persones catalanoparlants amb la major part del nostre entorn, tot i que no amb tothom. La llengua ens importa de veritat. No ho vam fer per ser creadores de continguts, sinó per ajudar d’alguna manera a la situació del català i, al final, ha evolucionat fins a un punt que estem fent col·laboracions. Volem fer d’això la nostra feina.
De fet, el creixement ha estat molt gran, teniu més de 86.000 seguidors a Instagram i uns 12.000 seguidors a TikTok. Com s’ha produït aquest creixement?
B. R.: Un dels nostres valors més importants és la constància. Des que hem començat hem sigut sempre molt constants i hem anat creant contingut sense parar. I, d’altra banda, el nostre ventall creatiu és molt ampli. No ens centrem únicament, per exemple, en el català de Barcelona, sinó que donem riquesa i valor a tots els catalans i a totes les variants dialectals perquè són igual d’importants. El català de Catalunya Nord, de les Balears, de l’Alguer, del Pallars, de les Terres de l’Ebre… Llavors crec que això també ha donat lloc al fet que molta gent se senti identificada.
I quan vau començar esperàveu a convertir-vos en influenciadores de la llengua?
M. M.: No, la veritat és que no.
B. R.: Per a res.
M. M.: Quan vam començar no ensenyàvem les cares perquè ens feia vergonya, i perquè no ho fèiem amb aquest propòsit. I me’n recordo quan vam arribar als 10.000 seguidors va ser una bogeria per a nosaltres. I per a mi, 30.000 també era com una cosa que veies molt lluny i molt forta. I ara, clar, és el que dius, 86.000. I ja ens hem acostumat una mica, i últimament hem crescut molt ràpidament.
Això també demostra que hi ha un interès per la llengua?
M. M.: Sí, molt. Nosaltres també vam començar una mica pessimistes per les enquestes, però ara tenim molta esperança perquè veiem que la gent està molt bolcada amb el tema del català. I hi ha més activisme que abans i més consciència de la situació que travessa la llengua.
B. R.: Pensava que seríem una minoria, i creia que en arribar als 30.000 seguidors potser ja haurem abastat tot el nostre públic. I vam dir, quan arribem a 80 ja serà superfort. Ara estem a 80.000, i ja pensem: quan arribem a 100.000?, quan arribem a 120.000?
I el català per a vosaltres és la màxima expressió de catalanitat que hi ha?
M. M.: Penso que el tema de la llengua va molt lligat amb el tema de la identitat catalana. Hi ha gent que pot ser castellanoparlant a casa i considerar-se igual de català que nosaltres. Nosaltres tampoc som ningú per dir-li que no, però jo crec que el que ens fa catalans, en part, és la llengua. La llengua és la columna vertebral de la nació catalana.
Aquest creixement us fa sentir una certa responsabilitat vers la llengua?
B. R.: Sí, completament. Nosaltres tenim el nom de SOS Català, i ens fa responsables de la llengua. Però ens passa molt que el nostre català no és perfecte. Vull dir, malauradament, és molt comú parlar malament el català.
M. M.: Sobretot a Barcelona.
B. R.: Nosaltres sempre defensem que el pitjor català és el que no es parla. Però, a vegades, parlant ens han dit això es diu d’aquesta manera o d’aquesta altra. Nosaltres fem el que podem.
Però la comunicació verbal també té això, no?
M.M.: Sí, però, per exemple, l’altre dia vam dir “carpinter” i fuster en el mateix vídeo. Clar, “carpinter” és un castellanisme castellà, i el correcte seria fuster. També dèiem “mono de treball” per exemple, que seria granota. Llavors sempre hi ha gent als comentaris que ens ho diu, i està bé que es digui perquè per molt que parlem així a la vida quotidiana, però si estem fent un vídeo, hem de vigilar més el que diem. Tot i això, és veritat que, per exemple, el “bueno” o el “vale” costa molt canviar-los. Quan ho has dit mil vegades al dia, durant tota la vida, costa molt dir “de debò”.
Un dels vídeos que va tenir molt ressò és un que aneu per establiments de Barcelona per demostrar les dificultats de viure plenament en català i arribeu a la conclusió que “la situació és desoladora”. És tan desoladora com mostra el vídeo?
B. R.: És totalment desolador.
M.M.: Vam anar a Urquinaona, al centre de Barcelona, i vam voler fer un experiment. Vam entrar a establiments per veure si ens responen en català o, com a mínim, ens entenen. La nostra situació diària molts cops és anar a qualsevol bar, demanar un cafè amb llet de civada i que no ens entenguin. Volíem posar el debat públic sobre la taula, i vam entrar a deu establiments i no va ser fins a l’últim que ens van atendre en català. Atendre no vol dir que et parlin en català, vol dir que t’entengui. És que no ens van entendre en cap fins a l’últim.
Bé, ara mateix ens han entès, però no ens han atès en català.
M.M.: Mira, almenys ens han entès.
B. R.: Sí, ja és una cosa tan natural a dins… A vegades també passa que, per exemple, demanes un suc de taronja i et fan la confirmació en castellà. L’objectiu del vídeo era mostrar la realitat de Barcelona, i la importància de mantenir el català sempre.
M.M.: I, a més a més, molts cops ja no és només que no t’entenguin, sinó que et parlen malament i et demanen de males maneres que els diguin en castellà. A Barcelona això ens ho hem trobat alguna vegada.
I en el vostre dia a dia, amb els amics, manteniu el català?
M.M.: Sempre. Tinc amics que em parlen en castellà a mi, però jo sempre els parlo en català a ells. I moltes vegades també em parlen a mi en català, i em diuen que soc l’única persona a la qual li parlen en català. I penso que, si tots ho féssim, potser no seria jo l’única persona a la qual aquesta persona li parla en català, saps? Aquesta persona està escolaritzada aquí, igual que jo, i té un nivell de català nadiu; o l’ha de tenir, si ha anat tota la vida a l’escola d’aquí. A vegades pensem que ens hem de sotmetre nosaltres a l’altra llengua per ser la llengua majoritària de l’Estat. Però no, som a Catalunya i la llengua de Catalunya és el català.
I Catalunya és bilingüe?
M.M.: No hi ha bilingüisme, hi ha diglòssia. El bilingüisme és imposat. La llengua de Catalunya és el català. El bilingüisme ve imposat des dels decrets de Nova Planta. I ara ha vingut també molta gent de la resta de l’estat espanyol i hi ha la sensació falsa del bilingüisme. Som bilingües, però la societat no és bilingüe.
B. R.: Barcelona és multilingüe.
Són les persones les que poden ser bilingües o trilingües.
M.M.: Sí, nosaltres som bilingües perquè parlem en català i castellà de nadiu, però la societat catalana no és bilingüe.
B. R.: O sigui, sí que ho és. I Barcelona és multilingüe. Es parlen moltes llengües… però és molt complicat.
M.M.: Bilingüisme imposat.
B. R.: Sí.
I el bilingüisme afecta la salut del català?
M.M.: Sí, totalment. Hi ha una llengua que és majoritària, i que té un estat darrere que rema a favor seu, i una altra no té les competències per defensar-se i la seva presència va minvant… Ho tenim difícil en aquest sentit. No és com Suècia, per exemple, que té tot l’estat que protegeix el suec. O a Dinamarca, el danès. Tot i que a Dinamarca també el danès potser s’està perdent una mica perquè també hi ha molta gent que parla anglès, que ve d’altres llocs, però tenen l’estat darrere que sempre protegirà la seva llengua. Nosaltres aquí ho tenim complicat perquè depenem d’un altre govern.
B. R.: Un país referent podria ser Suïssa, que té moltes llengües i totes estan igual de protegides. El francès, l’alemany, l’italià… Fora bo que el català tingués polítiques lingüístiques que protegissin com es mereix.
Vosaltres, que esteu desenvolupant aquest projecte, quina sensació dona la salut del català a les xarxes?
B. R.: El català a les xarxes està en auge. No sé si també el meu algoritme està trucat, però a mi només em surt contingut en català. És clau que hi hagi presència del català a les xarxes. Així les generacions més joves també poden veure que el català no només és el que s’explica a classe, o la filologia catalana. Si no que també el podem trobar l’esport, l’humor, en reels senzills, a la música…
Normalitzar la llengua en tots els àmbits.
M.M.: I crec que és molt important la figura dels referents per als nens, i moltes vegades els troben a les xarxes socials. Per exemple l’Ibai Llanos o Lamine Yamal. És molt important que hi hagi referents que parlin català perquè els nens vegin que el català és una llengua que els seus ídols parlen, que és útil i que és guai. És a dir, que la percebin com una llengua guai, i no com una llengua avorrida amb la qual fan les classes a l’escola. Crec que és rellevant.
Parlaves que només et surten continguts en català, però això pot ser una certa bombolla perquè, al carrer, la realitat és diferent.
B. R.: Depèn dels barris. Un cop estava amb una gent que era del barri de Sant Gervasi i Sarrià, i allà el català s’escolta a tot arreu. Si després vas més, no ho vull dir al Clot, però a un altre barri, potser, Sant Andreu…
M.M.: A Sant Andreu es parla molt català. Jo crec que no és una qüestió de barris, tampoc. És una mica classista, potser.
B. R.: No, però és una realitat.
M.M.: Si diem el de Sarrià és com dir que els rics parlen català i els altres no.
B. R.: Aquesta etiqueta jo no l’he posat.
M.M.: Sarrià és un barri dels rics.
B. R.: Ja, però quin és el barri on s’escolta més català?
M.M.: És clar, hi ha barris més gentrificats. A Gràcia, si traguéssim els guiris, es parla molt català.
B. R.: Però no els traiem. La realitat quina és?
M.M.: Es van fer enquestes i crec que Sarrià estava bastant a dalt. És que a mi no m’agrada que quedi la idea aquesta dels barris perquè es pot entendre com a classista.
Entenc que el vostre contingut és ben rebut, però heu patit catalanofòbia o insults?
B. R.: Sí, diàriament. Hi ha molts comentaris de vídeos que ens titllen, doncs, de classistes, ens diuen que a Espanya el que es parla és l’espanyol. Fins i tot hem rebut amenaces, inclús per mail. Amenaces físiques de putas catalanas de mierda no sé què… És una cosa que afrontem cada dia, però és que també al món de les xarxes això és molt comú. I malauradament t’acabes acostumant a la catalanofòbia.
I ho relativitzeu?
B. R.: Sí, ho relativitzo. Això no ens posa pals a continuar lluitant per la nostra causa, que és donar visibilitat al català i que cada cop siguem més gent.
I us ha condicionat a l’hora de fer algun contingut?
B. R.: Ens ha condicionat en col·laboracions, per exemple. Quan entren empreses i diners, a vegades, ens ha passat que hem fet un guió i que l’empresa ens digui que és massa radical, i ho rebutgi perquè pensa que pot perdre diners. A vegades el discurs l’hem hagut de modificar i a vegades hem tancat la col·laboració perquè no ho volien com nosaltres havíem pensat. I ho hem deixat estar. Nosaltres també som molt fidels.
I heu renunciat a projectes?
B. R.: Molts.
M.M.: Sí, això sí. Però, si parlem del nostre contingut que fem lliurement, pensar que ens insultaran no ens ha condicionat mai. Això és el bo del nostre projecte, que depenem de nosaltres mateixes, som independents i, realment, podem fer el que vulguem sense por.
D’altra banda, però, també us retreuen l’accent de “pixapins”. Com uns ho preneu això?
M.M.: És clar, soc conscient que el meu català és fluixet, però, evidentment, el pitjor català és el que no es parla i ho direm sempre. A mi potser m’agradaria parlar com parlava la meva àvia, que era de Barcelona també, del segle passat, o com parla algú de Vic. Tot i que cada dialecte i cada zona té les seves coses bones, però sí que és veritat que el català de Barcelona ja no és el català de Barcelona que era abans. Si fos el català d’abans, de Barcelona, estaríem més orgulloses de com parlem. Però, realment, hi ha moltes coses a millora en la nostra forma de parlar.
Però el que feu és mostrar tot l’àmbit de dialectes que hi ha arreu dels països catalans i la seva riquesa, no?
M.M.: Sí, totalment. I, justament, estem en contra del centralisme que hi ha hagut durant molt de temps i de pensar que el català central, o el català de Barcelona, és el vàlid i el que et servirà per treballar els mitjans de comunicació. Nosaltres reivindiquem el de Lleida, el de Girona, el de València, tots. Ens encanten tots i creiem que és la riquesa del català, justament.
També feu vídeos d’història. Com els treballeu?
B. R.: Doncs nosaltres, prèviament, ens documentem sobre un tema i llavors, després, escrivim el guió i gravem el vídeo. El ventall és molt ampli. Al final, es poden fer infinits continguts amb coses que connectin amb el català i amb Catalunya.
M.M.: Sí, això ens va sorprendre. Quan vam començar, podíem pensar que era molt limitat, però crec que no acabaríem.
B. R.: Molts comptes es limiten a un contingut perquè s’ha de servir més d’una línia editorial i, en canvi, jo crec que una part bona nostra és que estem obertes a fer moltes coses. Per exemple, la Mireia va anar a gravar els gitanos del Raval.
També presenteu a persones anònimes darrere dels Països Catalans. En quin sentit feu això?
M.M.: Aquest és el contingut que més ens agrada perquè crec que és molt necessari també connectar les diferents zones dels Països Catalans. Estem una mica desconnectats. Potser algú de Girona no coneix gaire com viuen a la franja de Ponent, per exemple, i creiem que és maco connectar els Països Catalans, que compartim llengua i cultura, a través de personatges anònims de cada lloc. La gent es pot fer una imatge de la realitat d’allà i crec que és molt més autèntic que no anar allà i explicar a nosaltres com és la vida al Delta de l’Ebre. Crec que és anar al Delta de l’Ebre, agafar un arrossaire i gravar amb ell.
És curiós que vivim en un món hiperconnectat i parleu de desconnexió.
M.M.: Ho hem trobat, això.
B. R.: Per als oficis és clau perquè també connectes amb els orígens. Qui millor et pot parlar de la pagesia que un pagès que treballa a les Terres de l’Ebre? Qui millor et parlarà de Lleidatà que una persona de Lleida? Nosaltres, a més, som de Barcelona i a vegades sembla que oficis només puguin ser treballar amb alguna cosa vinculada amb la informàtica o feines amb l’ordinador. A nosaltres ens agrada molt el concepte d’embrutar-se les mans treballant, les coses que es feien abans, les autèntiques. I tota aquesta gent, aquesta gent anònima, que és una mica estrany aquest concepte perquè al final són gent, i majoritàriament són gent que tant se’ls en foten les xarxes i moltes vegades costa molt gravar-nos.
M.M.: Les històries de vida és del millor que podem ensenyar.
També parleu amb gent que ha arribat de fora i ha après la llengua.
M.M.: Sí, perquè això no només és sorprenent pels catalanoparlants que veuen el vídeo, sinó que pot encoratjar molta gent que ve de fora. És a dir, la gent es pot sentir identificada amb gent del mateix país que ha après la llengua del lloc, s’ha integrat, parla bé el català i és feliç. Crec que són maneres bones de fer que la gent faci potser el canvi de xip.
I potser també pels catalanoparlants. En el sentit de no discriminar una persona pel seu aspecte i dirigir-se a ella en català.
M.M.: Això és molt important també, sí. És una mica un efecte dominó. Si tots els catalanoparlants féssim el canvi de xip de no jutjar per l’aspecte físic a ningú i dirigir-te sempre de primeres almenys en català, i després intentar mantenir-lo, crec que la gent, que no sap català ni té pensat aprendre’l, perquè ja li va bé amb el castellà; podria fer un canvi de xip perquè percebria que el català és important a Catalunya. I, per tant, l’hauria d’aprendre.
M’heu dit que vosaltres us relacioneu en català, però predomina el castellà per sobre del català?
B. R.: Sí, totalment. El castellà és predominant i cada cop va més. És multifactorial i la nostra responsabilitat és donar visibilitat a través de les xarxes.
I, de fet, Mireia, si no vaig errat, entrenaves a futbol i allà la llengua habitual era el castellà.
M.M.: Sí, és que en el món del futbol el català és molt residual. Normalment, els equips de futbol, l’entrenador, que és la figura que està per sobre dels nens, es dirigeix directament a tot el grup en castellà perquè potser hi ha algun nen que és de fora o, possiblement, perquè creu que ho entendrà tothom millor. El futbol es percep com un lloc on s’ha de parlar castellà. Vaig estar treballant a una escola i érem quatre entrenadors que entrenàvem a la mateixa pista, els quatre, cadascú amb el seu equip. I el meu grup eren els únics nens que parlaven català entre ells quan estàvem fent les activitats, almenys, perquè jo, que era la figura referent, els parlava sempre en català tot el grup. I els altres entrenadors, malgrat que dos dels quatre eren també catalanoparlants a casa seva, parlaven directament als nens en castellà. I crec que és molt important la figura dels entrenadors…
I la del referent en qualsevol àmbit, no?
M.M.: Sí, com és el menjador, exacte, des del primer a l’últim. Crec que s’ha de canviar una mica el xip, també, en aquest sentit, i tenir més consciència que és important que als nens se’ls parli en català.
I creieu que la gent jove és la franja que s’ha d’abordar per assegurar la supervivència de la llengua?
B. R.: Sí, 100%. Els joves són el futur. Si els joves parlen menys el català, doncs, evidentment, les noves generacions el parlaran menys. És clau ara incidir en aquesta generació perquè mantinguem el català.
La vostra audiència és gent jove o és gent de totes les edats?
M.M.: La franja que tenim més és de 25 a 34 anys.
B. R.: I després de 35 a 45.
M.M.: I després la franja de 45-54, i els joves, de 18 a 24, el 7%.
Està molt repartit. Que us segueixi gent que us dobla l’edat us xoca?
B. R.: No, gens. A veure, potser també és el que parlàvem abans, que el català encara no és prou guai pels joves. Llavors, la major part de la nostra audiència és boomer, diguéssim, no? Gent gran que li fa gràcia que dues noies joves estiguin tan implicades en el català. I el nostre objectiu és també, entre altres coses, poder arribar a la gent més jove, dintre del que puguem.
L’Òscar Andreu, sense saber qui seria el pròxim convidat, us ha deixat una pregunta: “Què creieu que hauria de passar per redreçar la situació d’amenaça a la qual estem sotmesos?“
M.M.: Nosaltres creiem que és molt important, justament, el factor de les xarxes socials. Quan anàvem a l’escola de petites, tothom a classe parlava català. Tots els nens. Anava a una escola pública del Clot i hi havia molts nens que les seves famílies venien de fora, i tots parlàvem en català, I crec que avui dia a les escoles és el contrari. Tothom parla en castellà als nens. I quan érem petites, vèiem molt el Super3, era en català tot. Hi havia potser les vermelles, es feien Crackòvia, era l’època bona del Barça… Llavors, el català estava molt present en les coses guais. I això era el que nosaltres percebíem com a nens.
B. R.: Molts videojocs també recordo en català. Edu365.cat. Coses com aquestes fan molt.
M.M.: I no hi havia les xarxes socials i, per tant, el castellà no ens arribava tant a nosaltres. Ara, han arribat les xarxes socials i amb això han arribat moltes més opcions de castellà que català. Han entrat molt directament a la vida dels nens, amb l’Ibai Llanos i amb molts altres exemples. I, d’altra banda, també hi ha molts influenciadors, que són catalanoparlants a casa seva, però que fan els continguts en castellà a les xarxes socials. Al final, hem quedat com arraconats, hem quedat menys, i això els nens ho veuen.
De fet, hi ha creadors de contingut catalans que fan vídeos en castellà i que han acabat a TV3 fent un programa en català.
M.M.: Això és un tema lamentable, sincerament. És bastant trist.
B. R.: Està prenent algú que li és indiferent la llengua i que canvia la seva llengua en funció de qui li pagui.
D’un benefici econòmic, no?
M.M.: Aquest també és un altre problema. La gent que en aquest país té una mica de poder i hauria de vetllar pel país i per la llengua fa la feina, per interessos, per diners, sense consciència.
I quina pregunta li deixeu per al pròxim rebel lingüístic?
B. R.: L’últim català que et vas trobar en un altre país? Que expliqui alguna anècdota.
I acabem amb un joc d’un vídeo de TikTok. Què és el més català que hi ha?
B. R.: Alegrar-nos quan algú se’ns adreça en català.
M.M.: L’allioli.
