Aquest dimecres es publicaven unes dades que, per enèsima vegada, demostren que el català està en una situació d’emergència: en sis anys el català ha passat de ser la llengua d’ús preferent pel 35,6% de joves barcelonins a ser-ho pel 28,4%. Més de set punts de diferència entre el 2015 i el 2020. Es tracta d’unes dades publicades per l’Ajuntament de Barcelona en les quals s’explica que l’ús del castellà com a primera opció creix del 56,5% a un 62,1%.
Se sap que el català perd parlants cada dia, però identificar el principal problema d’aquesta regressió és difícil i alguns entesos apunten a El Món que són moltes les causes que empenyen la nostra llengua a trobar-se en aquesta decisió. És a les Terres de l’Ebre on la mort del català no és tan violenta. Allà, de fet, és on es parla més català a tot Catalunya. On aquesta llengua també gaudeix de bona salut és a la regió de l’Alcoi-Gandia, al País Valencià.
Per analitzar per què a les Terres de l’Ebre el català encara és força present i a l’àrea metropolitana de Barcelona no, hem parlat amb el president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, l’escriptora i traductora ebrenca Maria Climent, i el professor de català i autor de diversos articles en defensa de la llengua Gerard Furest. Tots tres assenyalen dos factors com a possibles causes que fan de les Terres de l’Ebre un fortí del català: la demografia i el model econòmic.
“Una de les causes més importants segurament té a veure amb la immigració”, apunta Escuder, que assenyala que “això en cap cas significa que la immigració sigui un problema”. El president de la Plataforma per la Llengua apunta que “a Alemanya hi ha milions d’immigrants turcs i kurds i l’alemany en cap cas està en risc”, i diu que “el problema és que l’Adminstració ha de fer entendre aquestes persones que aprendre el català és necessari a Catalunya”.
Qui també opina de la mateixa manera és en Gerard Furest. Ell puntualitza que “no és una qüestió d’immigració, sinó de demografia”, i assegura que de les dades que proporciona l’Institut Nacional d’Estadística donen moltes claus sobre aquest tema. De fet, és interessant comparar d’on venen els ciutadans de Barcelona i de Tortosa que no han nascut en aquestes ciutats.
A la capital de Catalunya la gran majoria de residents nascuts a l’estranger venen de països de parla castellana: el 6,5% són argentins, el 6% són peruans, el 5,7% són colombians, el 5,4% són veneçolans i el 5,1% són equatorians; després se situen els xinesos (4,3%), els pakistanesos (5,1%), italians (4,7%) i marroquins (4,1%). En canvi, a Tortosa el 30,8% dels ciutadans nascuts a l’estranger són del Marroc, i per darrere se situa Romania (8,5%), Pakistan (11,3%) i a molta distància se situen els equatorians (5,7%), colombians (3,5%) i peruans (2,5%).
Per a Furest, que a Tortosa no hi hagi tanta immigració de la resta de l’Estat espanyol (9,33% a Tortosa davant del 15,76% de Barcelona) sumat al fet que la majoria de nous residents estrangers provenen de països on no tenen ja après el castellà de sèrie, pot afavorir que el català gaudeixi de més bona salut. “És per inèrcia demogràfica”, afirma; i assegura que per a l’administració catalana “és un tema delicat” dir que “a partir d’ara les coses es faran només en català i punt”.
Tan Furest com Escuder consideren que el model econòmic de les Terres de l’Ebre pot ser un dels motius que fa que la llengua s’hi conservi millor, no pas com en una ciutat globalitzada com Barcelona. Escuder assenyala la poca industrialització d’aquell territori com a possible raó, mentre que Furest considera que es deu a la falta de “turistificació massiva“. “És el turisme el que fa circular i porta població flotant, mentre que la indústria crea llocs de feina i fixa la població en un territori”, apunta.
El problema dels joves
Al principi d’aquest article es feia menció a les dades que es van publicar aquest dimecres sobre l’ús del català entre els joves. Fins i tot a les Terres de l’Ebre, d’on és l’escriptora Maria Climent “els joves cada cop parlen menys català”, opina la també traductora. Ella és d’aquestes generacions i d’aquestes zones de Catalunya on, explica, s’ha pogut criar “100% en català”. “Així vaig viure fins els 18 anys fins que vaig arribar a Barcelona per estudiar”, explica a aquest diari.
Climent també explica que va ser d’aquelles nenes que va créixer amb el Club Super3. I aquest, precisament, és un punt importantíssim que remarca l’Òscar Escuder: “Solucionar el problema que actualment té el català en el sector audiovisual és primordial”. Explica que si els nens i joves tenen referents en castellà però no en català, és normal que no utilitzin aquesta llengua per comunicar-se entre ells, i apunta que “cal tenir un Estat que treballi per defensar la llengua i que s’encarregui que tingui presència a molts llocs”.
No obstant, assegura que “tenir un Estat al darrere a vegades no és garantia de tot, com passa a Irlanda amb el gaèlic, però sempre és millor” i explica que a Dinamarca existeix un càrrec del govern que es dedica a preguntar a les empreses que estan a punt de llançar un producte al mercat quant costa adaptar el llançament al danès, i que és el govern danès qui assumeix aquest cost. “Aquí l’Administració potser no fa tot el que caldria fer”.
I per què? Com és que després del franquisme el català va començar a normalitzar-se però cada cop perd més parlants? Escuder considera que “va arribar un moment que el català va poder gaudir de ser la llengua de prestigi a Catalunya després de la mort de Franco”, però actualment “potser s’ha arribat a la idea que el català ja es parla suficient i que no cal protegir-lo més, i que potser no cal obligar els jutges a treballar en català”, afirma.
“D’aquesta manera, mica en mica estem portant el català a un procés de llatinització: que s’estudiï a l’escola però que després al carrer no l’utilitzi ningú”, opina el president de la Plataforma per la Llengua. I torna a afegir que és important que a Catalunya hi hagi la sensació que saber català és imprescindible per viure a Catalunya.
