La reclusió dels presos polítics durant gairebé quatre anys ha posat el focus mediàtic com mai en el món penitenciari. I aquesta atenció mediàtica s’ha exacerbat amb la seva posada en llibertat dels presos polítics després de ser indultats. Els tres anys i molts mesos –depenent de cada cas– que han viscut entre barrots els han fet prendre més consciència que mai de la realitat penitenciària, tot i que el seu cas sigui excepcional i fruit d’una anomalia democràtica.
Quim Forn, amb una marcada consciència social, ha estat especialment incisiu amb la qüestió des que ha sortit en llibertat. De fet, ja havia escrit dos llibres sobre la seva estada a la presó abans de sortir-ne. I, malgrat reconèixer obertament que la seva experiència “no és comparable” a la d’altres interns, Forn no ha deixat d’interessar-se per millorar la situació de les presons catalanes, que encara “tenen molt marge de millora”. “El nostre és un cas extraordinari”, diu en començar una conversa amb El Món en què repassa les seves vivències i la possibilitat de reinserció de la resta de presos.
Forn i la seva experiència, “molt diferent a Madrid i a Catalunya”
“El règim penitenciari a Catalunya i a la resta de l’estat són completament diferents”, assenyala Forn. Més concretament, l’exconseller diu que la presó és molt millor a Catalunya que no pas a Madrid. “La feina dels educadors socials i els psicòlegs, que és una gran tasca, és incomparable. A Madrid existeix la figura, però la relació que hi teníem era casi inexistent”, explica Forn, que assenyala la necessitat de fer activitats formatives i de lleure com les que s’organitzen a les presons catalanes. “Això no vol dir que no siguin millorables, però la diferència és enorme”, puntualitza.
L’exconseller d’Interior considera que hi ha dues qüestions que grinyolen en el sistema penitenciari català. Per una banda, Forn assegura que els presos haurien de tenir més possibilitats de treballar dins la presó. “Encara és poca la gent que té accés a una feina remunerada dignament a la presó. No poden haver-hi diferències retributives tan grans entre dins i fora”, assenyala. Però aquesta no és la qüestió principal en què s’haurien de centrar els esforços de la conselleria.
Forn considera que el més important per assegurar una bona reinserció del pres és que se li faci un bon seguiment un cop fora. “Aquesta és la part més important, perquè molts no tenen un entorn favorable i quan surten és complicat que no reincideixin”, explica. Interpel·lat per la falta de recursos de què es queixen alguns funcionaris, l’exconseller concedeix que pot ser la causa d’aquesta falta de seguiment. Forn aprofita per assenyalar la important tasca del voluntariat: “Em va sorprendre, perquè no són pocs els voluntaris que venen a la presó i fan una tasca importantíssima”.
“Molts jutges no coneixen a fons les presons”
A partir del cas de la presa de 19 anys que es va suïcidar el mes passat a Brians, Forn parla dels casos en què té més sentit un internament psiquiàtric que una estada a la presó. “Hi ha gent amb problemes mentals que té molt més sentit que estiguin en un altre lloc que a la presó”, assenyala. Ho exemplifica amb una vivència pròpia a Madrid: “Després del judici no em trobava gens bé. Se m’havia disparat la tensió i vaig haver d’anar a la infermeria. En aquell moment hi eren els presos amb problemes mentals. Va ser impressionant i em va fer pensar: realment han d’estar a la presó?”. Per molt que t’hi esforcis, diu Forn, és complicat que aquests presos rebin un bon tractament.
Forn aprofita aquesta part de la conversa per deixar constància que molts dels jutges “no coneixen a fons les presons”. “És molt fàcil condemnar, però hi ha cops que les condemnes llargues no garanteixen la reinserció, sinó que és el càstig pel càstig”, afirma contundent. Tot i així, en relació al debat que s’ha generat sobre el règim d’aïllament per els darrers casos de suïcidis a les presons, Forn considera que no s’ha de prohibir. “Alguna eina han de tenir els funcionaris, perquè hi ha gent molt violenta, jo ho he vist”, explica, argumentant que es tracta d’una qüestió molt complicada. “Més que prohibir-lo, s’ha de limitar i veure el temps que es pot aplicar aquest aïllament. Malmet molt si s’hi està massa temps”, apunta. Forn afegeix que mentre ell era a Interior “semblava que tothom entengués sobre policia”, però assenyala que per prendre decisions “ho has de viure des de dins”.
Des que els casos de suïcidi a les presons catalanes han guanyat protagonisme, algunes entitats han acusat els centres penitenciaris d’”incomplir els drets humans”. Des del Departament de Justícia apunten que el règim de vida tancat només s’aplica quan no existeix una manera menys danyosa per aconseguir l’objectiu: conviure amb la resta d’interns. Afirmen que l’article 72 del Reglament Penitenciari estableix que l’aïllament s’ha de mantenir el temps estrictament necessari, defineix com s’ha de desenvolupar i quins requisits calen per aplicar-lo. Aquestes mateixes fonts lamenten que es confongui aïllament amb aplicació de règim de vida tancat. Aquest darrer preveu les activitats que s’hi han de desenvolupar, el temps d’estada fora de la cel·la I els terminis previstos per les revisions del règim de vida.
La presa de 19 anys que es va suïcidar, víctima d’una mala decisió
La polèmica va esclatar a les xarxes de seguida que es va conèixer el suïcidi d’una presa de només 19 anys a la presó de Brians 1. Un dels col·lectius que se’n va fer ressò va ser Marea Blava Presons, una entitat que agrupa funcionaris de presons i que va néixer per denunciar la “mala praxi” que atribueixen a l’exdirector de la presó Josep Font. El portaveu de l’entitat assegura que una de les causes indirectes d’aquest suïcidi és la decisió de Font de tancar dos departaments de dones a Brians 1. “Després del tancament de la Model, va decidir tancar el mòdul per tenir més espai per als homes. Vam advertir dels perills, però Amand Calderó [fins fa poc secretari de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima,] no va escoltar les nostres alertes”, lamenta el portaveu. “Si el mòdul hagués estat obert, aquesta presa hauria residit allà, en un lloc molt diferent al departament de règim tancat (DERT), on van succeir els fets”, assenyala, afegint que aquesta interna mai hauria d’haver estat en un departament així. “Qui l’hi envia és la secretaria general, que té la capacitat de prendre la decisió”, afegeix.
El portaveu considera que ara que no hi ha un mòdul especial per a les internes vulnerables, de confiança i menors de 24 anys, aquest tipus de preses han de conviure amb altres condemnades per delictes molt més greus. “Aquestes internes s’apropen a les noies joves i les capten, tant per satisfer els seus desitjos sexuals com la seva necessitat de moure drogues a la presó”, lamenta. D’aquesta manera, segons el portaveu, el sistema les converteix en “veritables monstres”.
Marea Blava considera que les presons catalanes “estan molt avançades en tractaments per a la rehabilitació”, però tot i així hi ha una sèrie de dèficits. “Darrerament s’ha adoptat una política amb circulars internes que no són les més adequades, perquè limiten la intervenció del funcionari”, expliquen després d’assegurar que aquestes normes promouen un augment significatiu dels incidents als centres.
La tendència a l’alça dels intents de suïcidi
En canvi, el funcionari de vigilància, P.V, –que demana preservar el seu anonimat– admet que han tingut dos suïcidis seguits, ambdós amb un “component d’excepcionalitat”, però considera que són casos puntuals. Sobre el suïcidi del magnat McAfee, assegura que “tenia la vida arruïnada” i el que el va portar a suïcidar-se va ser la perspectiva de passar-se la resta de la seva vida en una presó federal dels EUA. La noia, en canvi, no havia mostrat cap conducta prèvia, “en cap moment va haver-hi verbalització de voluntat suïcida”. El cas, admet, ha posat els protocols de prevenció de suïcidis en qüestió. A la noia la van trobar les seves companyes en fer el recompte del matí, quan ja feia hores que era morta.
“Era una noia hiperviolenta, condemnada per haver atonyinat l’àvia”, explica, i afegeix que ja venia d’un entorn desestructurat i arrossegava una trajectòria institucional “consolidada”. El funcionari assegura que el règim tancat estava justificat perquè feia uns dies havia apallissat una interna a la presó Mas d’Enric i defensa que no és “una causa determinant” en aquest cas.
Aquest funcionari assegura que molts dels intents de suïcidi que veuen són “només crides d’atenció brutals i perilloses” que en la majoria de casos “acaben bé” per la intervenció dels funcionaris. “Sovint provoquen aquests incidents per sortir de la unitat, atesos els deutes que hi tenen i les amenaces que pateixen”, explica. Hi ha hagut casos, però, en què les preses “no han calculat bé els tempos i rutines dels funcionaris” i “la jugada” els ha sortit malament.
Les possibilitats reals de reinserció
Al voltant d’un 70% dels presos no tornen a cometre un delicte quan són alliberats. Tot i així, el 30% restant és una xifra important. “Alguns casos és molt complicat que es rehabilitin, soc més aviat pessimista”, lamenta Forn, que ha viscut casos en què l’entorn familiar ha complicat molt una reinserció exitosa. “Per determinades persones anar a la presó forma part de la quotidianitat. Ho han vist en els pares, en la família o ja hi han estat en més d’una ocasió”, explica l’exconseller, que afegeix que “nosaltres ho veiem com quelcom excepcional” però per molts presos no ho és. “A Madrid una persona em va dir que es prenia bé entrar a la presó perquè ho feia cada tres o quatre anys. S’ho prenia com una cura: s’aprimava, ordenava una mica la seva vida i tornava a començar”, afegeix.
Jordi Camps, cap de servei de rehabilitació de la secretaria de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima, comparteix amb Forn el parer que en la majoria de casos la reinserció és possible. “A les presons catalanes es treballa de manera multidisciplinària per modificar de manera individualitzada tots aquells factors que van precipitar la comissió del delicte”, explica Camps. La seva tesi és que tant la reinserció com la reincidència delictiva són conseqüència de múltiples factors desencadenants. “La presó treballa per oferir oportunitats de reinserció, tal com estableix la Constitució”, afegeix. Tot i així, apunta que no només és la presó la responsable d’una reinserció exitosa, la societat “té molt a fer per aconseguir aquest objectiu en benefici de tots”. Per tant, Camps apunta dos aspectes fonamentals per aconseguir l’èxit en la rehabilitació: l’acompanyament professional i la implicació de la comunitat.
Una decisió personal de cada intern
“Des de la presó es dona oportunitat a tothom de fer activitats i programes que motivin cap un canvi positiu i cap aprenentatges que afavoreixin la reinserció”, explica Camps, que afegeix que més de la meitat de la població penitenciaria fa activitats escolars als centres i participa en activitats esportives i de caire laboral i prelaboral. “El desistiment delictiu requereix, més enllà de determinades condicions estructurals i recursos materials, d’una decisió de la persona relativa a abandonar l’activitat delictiva”, assenyala.
Aquesta tesi la confirma P. V., funcionari de vigilància des de fa més de 25 anys. Aquest treballador de presons considera que la reinserció és possible en la mesura del bagatge psicosocial de l’intern. “El pres té més possibilitats de sortir-se’n contra millor sigui el seu entorn familiar, social, laboral i les seves competències pel que fa a coneixements i habilitats”, explica el funcionari, que considera que és molt difícil que una persona d’un entorn desestructurat i amb un nivell d’aprenentatge baix se’n pugui sortir únicament amb els mitjans que se li proporcionen a la presó.
La tasca dels educadors, essencial per aconseguir l’èxit
La Mara porta tretze anys treballant com educadora social. En aquest temps, ha analitzat els casos de multitud de presos que ara estan en llibertat i reinserits en la societat. El més important, explica, és fer una anàlisi de les necessitats de cada persona, saber quins elements han causat que acabi delinquint i entrant a presó. “A partir d’aquest anàlisi i dels objectius organitzem el seu programa de treball”, explica aquesta educadora, que puntualitza que amb aquest pla el que s’intenta és cobrir les necessitats dels presos a través de les activitats i rutines de cada dia. “Una part maca de la nostra feina és buscar les derivacions un cop la persona ja té permisos, és a dir, donar-los recursos per fer front a la reinserció un cop surten.
La Mara aprofita per recalcar que tot l’equip de tractament és important, tot i que l’educador és la persona que està més en contacte amb els presos. “És important que hi hagi molta coordinació perquè la reinserció sigui un èxit. Entre tots intentem que accedeixin a estudis i fem un reforç ocupacional”, conclou aquesta educadora, que posa el focus en donar eines als interns per refer la seva vida un cop fora.
La suma de psicologia i treball social, la recepta per no reincidir
“La feina de reinserció ha de ser multidisciplinària: psicologia i treball social”. Així de convençut es mostra Joaquim Almeda, psicòleg, terapeuta i sanitari que exerceix des de fa gairebé deu anys. Almeda considera que per prevenir la delinqüència no val només amb treballar la salut mental, sinó que aquesta ha de fer tàndem amb la figura d’un assistent social. “És molt important que al sortir tinguin una vida estable: un lloc agradable on viure, un horari d’entrada i sortida adaptats si estan en tercer grau i ajuda per preparar un bon currículum”, explica.
El psicòleg considera que els interns es troben sota molta pressió i els psicòlegs penitenciaris han de tractar molts pacients en poc temps, pel que “difícilment se’ls dona la contenció adequada”. Tot i considerar que la feina que és fa des de la xarxa pública quant a salut mental és bona, Almeda lamenta que hi hagi molta gent que no s’hi vinculi. “Un seguiment exhaustiu que molts cops és necessari es fa complicat”, explica. Aquest és un dels motius que podria portar algunes persones a acabar delinquint.
“El suport psicològic és necessari en els casos en què cal superar certes dificultats que poden portar a cometre el delicte com acaba passant”, explica Almeda. El terapeuta insisteix a distingir delictes premeditats de delictes impulsius o realitzats per necessitat. “No és el mateix un robatori que un abús d’un menor”, continua. Per tal de no reincidir, aquest psicòleg considera que han de ser persones amb “baixa impulsivitat, bona autoestima, capacitat de resolució i de demanar ajuda si la necessiten i autonomia”.
Segons Almeda, la falta d’autoestima i la inseguretat poden influir en certs delictes, com ara abusos a menors o violacions. El psicòleg, vinculat a l’associació Àngel Blau, veu molts casos en què l’autoestima i la inseguretat influeixen les persones fins a portar-les a delinquir. “Els que abusen de menors solen ser persones introvertides, amb una vida social pobra i que es consideren poc desitjables”, explica Almeda, que considera que aquests problemes els porten a relacionar-se amb menors “perquè creuen que comparteixen les mateixes habilitats socials”.
L’estigma de la presó persegueix els presos més enllà dels barrots
“La presó sempre ha tingut una connotació negativa. No en va és l’espai on es concentra el mal, el perill, tots els qui atempten contra l’ordre social establert”, explica el funcionari P.V, que considera que al nostre país s’hi ha de sumar el fet que s’ha perpetuat la percepció de la presó com un espai repressiu com era en temps de Franco. “Durant el franquisme sí que es pot dir que era cert el que cantava Raimon: “Hem vist tancats a la presó, hòmens plens de raó””, apunta el funcionari, que lamenta que aquesta imatge de la institució i els treballadors es mantingui “gairebé intacta”. “En l’imaginari social som una colla de fatxes repressors, obviant la pluralitat ideològica i de tarannàs realment existent”, es queixa.
L’exconseller Quim Forn, que ha viscut la presó des de dins, considera que “estem massa influïts per les pel·lícules“. “Hi ha algunes coses que són reals, però hi ha més tranqui·llitat de la que t’imagines. Hi ha més bona gent, és a dir, gent que et vol facilitar la vida, que gent que te la complica”, explica Forn, que admet que ha viscut baralles i cops de puny però assegura que és “un reducte molt petit”. “No hi ha clans que extorsionin els altres presos com et mostren a les pel·lícules”, afegeix. Forn demana no oblidar que “en un moment o altre qualsevol pot cometre un error i entrar a la presó”. D’aquesta manera una persona que ha comés un delicte petit “no generaria el rebuig que genera ara”.
“Aire de Berlanga” en el funcionament de la presó
El funcionari P .V lamenta que, tot i l’evolució en la manera de treballar a la presó, hi ha unes constants que es mantenen. “Hi ha un acusat aire de pel·lícula de Berlanga en el seu funcionament, una sempiterna falta de mitjans materials i humans i la percepció d’un permanent oblit polític respecte altres branques”, diagnostica aquest funcionari.
Sobre la dimissió d’Amand Calderó, exsecretari de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima, aquest funcionari assegura que “era qüestió de temps” per la nova conjectura del Govern. “Li estaven fent un entrepà entre la consellera i un director general exclusivament per portar presons, els dos de Junts”, assenyala el funcionari, que afegeix que la situació l’estava “desgastant enormement”.
Un cas d’èxit
En Martí -nom fictici- va explicar als seus amics que marxava de viatge a la Índia pocs dies abans d’entrar a la presó. En aquell moment no sabia com seria la vida allà dins tot i que havia preparat la seva entrada a presó durant dos anys i mig, el temps que va durar la seva llibertat provisional. Després de ser condemnat a cinc anys, va ser destinat al mòdul 13 de Brians 2, a la zona on conviuen tots els interns relacionats amb delictes sexuals. Tot això va succeir el 2018, després de més de vint anys convivint amb el que ell considera “una desviació”.
La història del Martí comença amb la seva pubertat. Segons el seu testimoni, als 18 anys va començar a sentir atracció per les menors, un problema, per tant, de pedofilia. “No sabia com controlar-ho. Sabia que tenia aquest problema, però no podia fer res”, explica durant una conversa telefònica amb El Món en què es disculpa constantment “pel que ha d’explicar”. L’home assegura que moltes vegades havia buscat informació per internet, però la cerca no li servia perquè l’únic que hi trobava eren testimonis de les víctimes. “Abans de conéixer el que ara és el meu psicòleg, era conscient del meu problema, però pensava que no obligava ningú. Ara veig que manipulava, perquè parlava amb menors vulnerables que no poden consentir”, lamenta. El Martí titlla de “desviació” la seva condició de pedòfil, però deixa ben clar en reiterades ocasions que “això no justifica que delinqueixis”. “L’important és aprendre a viure amb això i saber-ho controlar per no delinquir. És el que no vaig saber fer”, assegura convençut.
El que va accelerar els esdeveniments i va acabar amb en Martí entre reixes va ser una quedada amb un menor. Els vídeos pornogràfics amb menors van substituir les imatges quan aquestes ja no eren suficient. Tot i així, els desitjos del Martí seguien molt presents, i en no saber demanar ajuda, va traspassar la línia i va començar a xatejar amb menors. Amb un d’ells va quedar “de mutu acord, tot i que fa mal dir, i va haver-hi tocaments”. Els pares, en assabentar-se, van acabar denunciant l’any 2016. “La detenció va arribar després d’un parany dels Mossos per WhatsApp. En aquell moment se’m va caure el món a sobre”, rememora el Martí. Un cop detingut, el Martí va tenir dos anys i mig de llibertat provisional amb què va preparar la seva entrada a presó i va posar-se en contacte amb diversos experts. “Vaig contactar amb el meu CAP, que em va derivar a l’equip de psiquiatria de Mataró. Per desgràcia, em van dir que per a la meva condició no hi havia cap tractament”, explica el Martí, que es va veure obligat a buscar un psicòleg de la sanitat privada. Va ser el seu advocat qui li va donar el telèfon del que ara és el seu psicòleg, amb qui manté una cita cada setmana. “Amb ell he entés les conseqüències de la meva acció, tant per a la víctima com per a mi mateix”, celebra.
La presó ha servit al Martí per formar-se i “complir amb la promesa que em vaig fer d’aprofitar el temps”. Ho recalca diverses vegades tot fent un recompte de tots els títols i assignatures que va cursar mentre era a la presó. El seu bon comportament i la predisposició del Martí per “sortir millor del que vaig entrar” han tingut recompensa: després de tres anys ja gaudeix del tercer grau. “Qui vol ser ajudat pot sortir millor del que va entrar, però és cert que no tothom es deixa. El cas del Martí demostra que la reinserció és possible si el pres té bones intencions.
L’associació Àngel Blau
Ara, el Martí col·labora amb l’associació Àngel Blau, una entitat que va néixer per prevenir casos d’abús a menors i ajudar tant a les víctimes d’abusos com a les persones que pateixen aquesta “desviació”. L’associació dona especial importància a les xerrades conjuntes on víctimes i ex delinquents conversen i es fan preguntes. “El fet de poder dir a les víctimes que no s’han de sentir culpables ajuda molt a les dues parts”, explica. “Està clar que ha d’existir ajuda per a les víctimes, però si no n’hi ha per a nosaltres mai deixarà d’haver-hi víctimes”, raona el Martí.
Doble estigmatització al mòdul tretze
Per al Martí, el problema és que mentre els estigmes contra la presó i contra els pederastes existeixin i “es tracti els pedòfils de monstres sense anar més enllà”, és molt difícil que les persones que s’adonen de la seva “desviació” i encara no han delinquit demanin ajuda. De fet, assegura que els habitants del mòdul 13 estan doblement estigmatitzats. Per una banda, per la societat, cosa que assegura entendre perquè “si no tingués aquest problema segurament també reaccionaria així”. Per l’altra, pels treballadors de la pròpia presó, que “no volien ni apropar-se al nostre mòdul”.
L’estigma el va portar a mantenir la mentida del viatge a l’Índia durant la major part de la seva condemna. Quan va anar passant el temps, però, va decidir que li explicaria la veritat a alguns familiars i als amics més propers. La reacció dels amics, explica, va ser preguntar per què no havia comptat amb ells. “Alguns em van dir que entenien el problema, però no el fet que hagués comés el delicte. Jo tampoc ho entenc”, afirma mentre deixa clar que està segur que no recaurà.
.
