“La inclusió està molt bé. En soc molt defensora, però sense recursos…”. Aquesta és la reflexió, resignada, de la Thaïs Albert, la mare d’en Bruno, un nen de cinc anys amb un diagnòstic de trastorn de l’espectre autista de nivell 3 o sever, un trastorn de desregulació de la conducta, un grau 2 de dependència i una discapacitat del 47%. Des de ben petit, quan tenia uns vuit mesos, ja van començar a detectar que hi havia coses que els preocupaven. “A infantil 1 va començar l’escola bressol, i en preinscriure’l, ja els vaig comentar totes les meves preocupacions”, relata la mare en conversa amb El Món. “Ràpidament” els van facilitar el telèfon d’un centre de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP). Gràcies a aquest servei, i després de picar molta pedra, en Bruno va poder rebre el diagnòstic.
En Bruno està escolaritzat en una escola ordinària -és a dir, un centre educatiu en què conviuen alguns alumnes amb necessitats especials i alumnes sense aquestes necessitats específiques-, l’escola Olivera de Cabrils. I no en té “cap mena de queixa”. Però la Thaïs admet que el seu fill no està capacitat per anar a una escola ordinària: “Encara duu bolquer, necessita ajuda per fer qualsevol activitat diària, quotidiana”. “Ens van vendre que podia anar a un centre ordinari, però realment no pot estar a l’aula de la mateixa manera que els seus companys”, afegeix. Segons explica, quan cursava infantil 3, a causa de la manca de recursos, només disposava d’una hora a la setmana d’atenció especialitzada: “Per mi el més important és que aprengui a menjar sense tirar-lo a terra, que aprengui a posar-se la bata com els seus companys… No que aprengui a escriure amb lletres de fusta”, reflexiona amb certa ironia.
La mare d’en Bruno ha demanat per activa i per passiva que el Departament d’Educació li ofereixi una plaça en una escola d’educació especial, però després d’anys d’intentar-ho, continua sense plaça. El motiu és que per accedir a aquesta mena de centres cal que t’hi derivi l’equip d’assessorament i orientació psicopedagògic (EAP) de l’administració catalana. Una derivació que, de moment, malgrat la insistència de la família, la conselleria no ha considerat necessària. “Fa dos anys que m’ignoren. Nosaltres volem ajudar-lo, no canviar-lo”, exclama la Thaïs Albert. Farta d’esperar, la mare d’en Bruno li ha enviat directament una carta a la consellera. Però, segons assegura, no ha rebut resposta.
L’escola ordinària com a prioritat
El cas de la mare d’en Bruno, que demana que el seu fill estigui escolaritzat en un centre d’educació especial, no és únic. Es tracta d’un problema estructural del sistema educatiu. Així ho relata la representant d’escoles de Dincat -la federació d’entitats que representa el sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya- i directora de l’escola Sants Innocents, Glòria Juan, que apunta que hi ha parts de la inclusió que estan “mal enteses”, com ara les reticències a formar part de centres d’educació especial: “Tenen directrius del departament perquè tots els nens i nenes passin, com a mínim a infantil, per l’escola ordinària”, apunta Glòria Juan. La psicopedagoga en un EAP i professora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Sylvie Pérez apunta que aquestes són les directrius que fixa el decret d’inclusió, que data del 2017 i, a hores d’ara, continua desplegant-se a poc a poc: “El decret, i el que diu la normativa europea, és que tothom té dret a anar a una escola ordinària”, defensa Pérez.
Reforçar els EAP
En la carta que la Thaïs Albert ha fet arribar a la consellera Niubó dispara directament contra els EAP: “Fa anys que lluito per aconseguir una plaça en una escola d’educació especial, però jo, com a mare que està tot el dia pendent del seu fill des que va néixer, no estic qualificada, sempre des del punt de vista del Departament d’Educació, per saber quina mena d’educació necessita el meu fill. Evidentment, l’EAP sí que està qualificat, quan com a molt, el veu a l’aula un cop el mes (essent molt generosos) i una estona. Per molta formació que pugui tenir l’equip, la seva valoració no es correspon amb la realitat”, reflexiona la mare d’en Bruno en la seva missiva.
En aquest sentit, la psicopedagoga Sylvie Pérez també admet que els EAP “no tenen prou temps” per coordinar-se amb tots els agents educatius i donar una bona resposta “compartida”. Però vol deixar clar que sempre es prenen decisions pensant en el benestar dels infants. De fet, el darrer estudi del síndic de greuges del mes de gener, el qual analitza els vuit anys de desplegament del decret de l’escola inclusiva, ja alertava que els equips d’assessorament i orientació psicopedagògics estan “saturats”, motiu pel qual a la seva intervenció “li falta intensitat”. És per això que des de la síndica apostava per enfortir la xifra de professionals que integren aquests equips i repensar el model perquè deixin de ser elements externs i estiguin “més presents a l’aula”.
Adaptar el sistema educatiu
La mateixa experta remarca que l’objectiu final d’un “món inclusiu” com pel que aposta el Govern és que “tots els infants” puguin anar a una escola que doni resposta a totes les necessitats, però, malauradament, “de moment no sempre és així”. Cal tenir en compte, a banda, que la complexitat de les aules ha incrementat progressivament en els darrers anys. Segons xifres del Departament d’Educació, la proporció d’alumnes amb necessitats específiques ha passat d’un 18,6% a un 36,6% entre el 2022 i el 2025. D’aquest total d’alumnes amb necessitats específiques, 6 de cada 10 tenen situacions socioeconòmiques o culturals complicades.
Però el creixement del volum d’estudiants amb aquestes característiques no ha anat acompanyat d’un increment proporcional dels recursos de l’escola ordinària. Tenint en compte les mancances de l’escola inclusiva, la representant d’escoles de Dincat considera que les famílies han de tenir dret a triar en quina mena de centre volen escolaritzar a les seves criatures: “La inclusió en una escola ordinària hi ha de ser, sí, sempre que la família hi estigui d’acord”, argumenta Glòria Juan, que considera que hi ha certs casos en què seria molt més positiu per a l’infant accedir directament en un centre d’educació especial. “L’escola ordinària seria molt més positiva si els grups a l’aula fossin molt més petits”, afegeix.
La psicopedagoga considera que una manera d’adaptar el sistema educatiu a les necessitats de tot l’alumnat seria fer-lo més “flexible”. “Les estructures de centre [és a dir, la conformació dels espais de l’aula] són més flexibles a infantil, perquè en moltes aules hi ha piques dins, fins i tot algun lavabo, i així s’eviten desplaçaments…”, argumenta l’experta, que afegeix que a primària i secundària es va tornant més “rígid” l’espai, però també l’horari. “Els horaris són més tancats [és a dir, hi ha hores de matemàtiques, hores de català…]”, apunta. Per a Pérez, la clau és anar “suavitzant l’entorn”. La realitat és que no hi ha prou recursos per a abordar la complexitat de les aules: “És cert que la conselleria cada vegada inverteix més recursos, i així ho demostren les xifres, però aquests recursos estan mal repartits”, argumenta la psicopedagoga, que considera que l’administració catalana hauria d’elaborar un “mapa” amb la quantitat de recursos dels quals disposa cada zona i com es coordinen entre si.
L’experta critica que, fins ara, els diferents responsables de la Conselleria d’Educació que han ostentat el càrrec des de 2017 han anat col·locat “pedaços” per fer front a les “dificultats” amb què topaven envers les necessitats especials d’alguns infants. “Calen plans integrals, i més especialistes”, argumenta Sylvie Pérez. Per la seva banda, Glòria Juan també apunta que cal més formació per a les persones que tracten amb la diversitat als centres: “Ara el departament ens dona vetlladores, que no tenen una formació específica”, assenyala la directora de l’escola Sants Innocents, que demana més personal, i més format. En aquesta línia, Pérez també afegeix que “el professorat” de les escoles ordinàries té “molta voluntat” de formar-se en atenció a la diversitat, però que l’administració catalana encara no ofereix prou places de formació. De fet, l’estudi de la síndica de greuges del gener passat ja alertava que la meitat dels docents que volien formar-se en inclusió durant el curs 2023-2024 no ho van poder fer per falta de places. L’administració catalana encara ha de polir alguns aspectes sobre l’escola inclusiva si vol reparar-ne les esquerdes i reforçar el conjunt del sistema educatiu.
