N’hi ha per a fer una sèrie de les bones. Ara que es palpa la crisi de resultats en els guionistes… La realitat, en aquest cas, es pixa en la ficció. Dir Torras encara ara a Catalunya és dir paper. Els Torras van construir un imperi durant dècades. L’avi Joan –primera generació– va alçar l’empresa familiar, Torras Hostench. La segona generació –Higini, Paulí, Joan i Jaume– la va catapultar i la va convertir en un punt de referència total del sector. Un punt verinós, perquè, només entrar en la dècada dels vuitanta, Torras Hostench va fer una de les solsides més bèsties de la història industrial de Catalunya.
Abans, el 1975, en el moment més aspre políticament i econòmicament, Higini –l’hereu– promogué la creació d’un banc industrial, que es va acabar dient Banc dels Pirineus. El 1981 l’entitat va declarar unes pèrdues totals de 1.320 milions de pessetes. La xifra, de bandera negra, porta l’entitat a la fallida voluntària dos anys després, una fallida que l’Audiència de Barcelona i, més tard, el Tribunal Suprem van considerar fraudulenta. La causa judicial va atribuir dos delictes de falsificació i estafa al president, Higini Torras, i als altres càrrecs del consell d’administració ja en els anys 90. El març de 1982 Higini va dimitir de la direcció de Torras Hostench, que va declarar també unes pèrdues de 1.532 milions de pessetes. El 1983 l’empresa va fer suspensió de pagaments, amb un passiu de 23.332 milions.
El mateix any Higini fuig al Brasil, on va morir el 1989. El seu germà Paulí havia mort en un accident de veler l’octubre de 1970 en una competició de entre Arenys i Blanes. El mar i el vent hostils van castigar les embarcacions, que van anar desistint i tornat a port o naufragant. La competició es va saldar amb vuit víctimes mortals. Joan, el tercer, se’n va anar a Costa Rica i, Jaume, el petit, a Mèxic, on va viure de 1983 a 1985. La seva sogra, Híjar, va sentenciar de la família del seu gendre: “Aquests Torras són com els Kennedy. Molts diners i molta desgràcia”.
El fill de Jaume, Eduardo, va créixer en aquest ambient. Espavilat i dotat per als negocis –ara en diuen emprenedors– va ser capaç de crear dues empreses. La segona –explica, concís i contundent– va anar bé, “però me la vaig esnifar sencera”. Envescat amb la cocaïna, va patir les conseqüències personals i familiars més dramàtiques de l’addicció, fins que va ingressar en un centre i la va superar. Ja al carrer, va crear Sport2Live, que presideix, “una organització social compromesa a mantenir una comunitat activa i saludable mitjançant exercici i esport”.
Eduardo Torras espigola el seu viacrucis particular i explica què n’ha après i què n’ha abocat a Sport2Live. Quan repassa la trajectòria empresarial de la seua família conclou entremaliat: “El proverbi habitual diu que la primera generació crea l’empresa, la segona la puja i la tercera l’enfonsa. La meva família no va seguir bé l’esquema. La segona la va assolar i no ens va deixar cap marge a la tercera. Això dels Kennedy…? Era molt graciosa la meva àvia materna…”.
Família Torras… Quina marca portava vostè des del naixement…
Jo vaig néixer dins d’allò que en deien burgesia catalana. En una família molt benestant, d’aquí de Barcelona. Recordo una infància en la part familiar molt molt feliç. El que passa és que des de petit vaig portar una motxilla dura: una falta d’autoestima. No per uns pares que no m’estimessin ni res d’això. Jo era un noi que avui estaria diagnosticat com un TDH, però que en aquella època era considerat “molt mogut”. Tenia també molt poca tolerància a la frustració. Vaig tenir una vida de…
Malcriat.
No tan malcriat com seria normal, però, sí, a casa meva hi havia de tot. Els meus cosins estaven molt més malcriats que jo. El meu pare era el petit de la família i ell, juntament amb la meva mare, era d’allò que per entendre’ns podríem dir-ne del maig del 68. Els meus pares, per exemple, anaven a fer classes d’alfabetització a Bellvitge i a la Verneda. N’havien fet moltes. El dissabte al matí se’l passaven allà. Però els meus cosins, tots, eren diferents. Tenien motos –la Montesa Cota 25, la Cota 49…–. El meu germà i jo teníem una BH. Quan li deien al meu pare: “Ostras, todos nuestros primos tienen moto y nosotros, no”, ens contestava: “¿La puedes pagar? Pues con la bici vas que te matas”. El meu germà i jo anàvem heretant les dels nostres cosins. Nosaltres no vam tenir-ne. Dins la família érem els més austers.
Per voluntat pròpia.
Per voluntat dels nostres pares, que volien que valoréssim les coses. Jo no em considero un nen malcriat. Potser sí, que em vaig malcriar jo. En veure que hi havia moltes coses a casa, pensava: “¡Hostia! Yo tengo una vida muy guai”. Em vaig malcriar més que els meus pares, que intentàvem posar-me més límits i més ordre. L’educació que vaig rebre d’ells va ser una educació molt bona, molt centrada. Però, com ja es va veure, això no els va sortir gens bé.
Una burgesia seixanvuitera i antifranquista. Aquestes coses només passaven a Barcelona…
El meu pare, eh. La casa dels meus pares –encara hi és– era una torre a la Via Augusta, abans d’arribar al passeig de la Bonanova, a la dreta. La van construir els meus avis. Darrere hi havia aquell bar, el Víctor, que era un lloc superfatxa. L’amo del Víctor li deia al meu avi: “Senyor Torras, el seu petit… Aquest nen no va bé. Porta unes grenyes, el seu petit…”. Els germans grans del meu pare li deien: “Jaime, qué haces!”.
Parlaven castellà a casa?
El meu pare parlava castellà a casa i català a la feina, però és que la meva mare era d’Alacant.
Alacant ciutat? Perquè, si no, no s’entén…
Alacant ciutat, sí, però va venir molt jove, amb dotze o tretze anys.
I entre ells parlaven castellà.
Sí. El meu pare em parlava en castellà. Amb el meu germà va dir: “No, no. Jo no em plego més” i li va parlar tota la vida en català, i amb la meva germana va tornar al castellà. Mai vam entendre’n el perquè. Són aquestes coses que passen aquí a Catalunya amb les famílies i els idiomes.
Depèn de quines famílies. Això a València o a Alacant era molt més senzill. A partir del 39 tots els pares parlaven castellà amb els fills…
[Riu].
A partir d’un moment determinat tot es fa més agre. Vostè va caure en addiccions més perilloses… Per què?
Jo, des dels catorze anys, ja vaig començar a beure molt. Molt. Em recordo d’anar a les discoteques aquelles com el Bacarrá i beure’m tres, quatre, cinc, sis cubates, algunes cerveses… És a dir, a mi des del principi l’alcohol em va ajudar a portar un malestar emocional que duia a sobre sense entendre’n el perquè. També hi pesa que, a la primera festa que vaig i em foto tres o quatre cubates, els nens de la classe diuen: “Hostia, el Edu ha bebido alcohol, el Edu no sé qué…”. Llavors, com que estava tan fotut emocionalment, vaig pensar: “Hostia, esta es la mía”. Per a ser algú en la classe allò era providencial.
Però per què estava tan fotut emocionalment?
Mai ho he sabut. En concret d’aquesta etapa no ho he sabut mai. Sí que és veritat que després la meva mare mor als meus 19 anys, a finals dels vuitanta, i vaig passar molt malament aquell dol. El vaig passar de festa amb els amics. Després, amb la teràpia que he fet, he sabut que vaig fer una connexió cerebral que lligava l’alcohol amb el que em feia mal. Vaig assumir que l’alcohol em feia bé contra tot el que em feia mal. A la vida després hi ha moltes coses que et causen dolor. T’apliques per a buscar una feina, i no t’agafen. Et causa dolor. Raca! T’agrada una noia i a la noia no li agrades tu. Raca! Jo soc molt del Barça. El Barça perd, perd i perd. Raca, raca i raca! Fins al cruyffisme només vaig veure guanyar la lliga del Terry Venables. Tot això va caient i un dia tastes la cocaïna i encara t’anestesia més i és més efectiva per a gestionar tot aquest malestar. Al final, les persones amb addicions anem a buscar la substància o la conducta quasi com un remei al malestar emocional que patim.
A quina edat comença a consumir cocaïna?
Als vint-i-quatre o vint-i-cinc anys.
Era cara? Se la podia pagar?
No. No hi ha economia que aguanti una addicció. L’addicció el primer dia és econòmica, perquè entre quatre amics, a vint euros cadascun, pots comprar un gram de cocaïna. Amb un gram per a quatre el primer dia en tens de sobra. Però quan en necessites un només per a tu, o dos o tres o quatre… Seixanta per quatre són dos-cents quaranta euros. Per trenta dies que té el mes, en fan dotze mil. Només per a drogar-te. Després paga hipoteca, menjar, escola dels fills…
Quan vostè entra fort en la cocaïna encara vivia a casa dels pares?
No. Ja vivia sol. A casa amb el meu germà vaig tenir sempre molts problemes i quan vaig començar la carrera el meu pare em va dir: “Mira, et poso un apartament a tu, comences la teva vida a la universitat i…”. I aquella decisió tampoc no va ajudar. Jo tenia un apartament per a mi sol, al centre de Barcelona, i allò era una discoteca diària.
Estava independitzat econòmicament?
No. M’ho pagava amb el que em donava el meu pare, algunes feines que feia el cap de setmana… Anava una mica trampejant. Però no era una addicció tan severa com la que després vaig generar. L’addicció més severa em va arribar el 1998. Del 98 al 2006. I en aquell moment sí que treballava. De fet, vaig tenir una bona empresa que em vaig esnifar sencera.
Vostè havia muntat una petita empresa? Amb l’ajuda dels seus pares?
No, no. Amb l’ajuda d’un soci. El marit d’una cosina meva. Vam crear una empresa de tecnologies en aquella època en què es van posar de moda les campanyes per sms. Te’n recordes? Envia Coca-Cola al 5522. Nosaltres teníem una empresa que es dedicava a això i que funcionava molt bé. Però me la vaig esnifar sencera. Em vaig esnifar sencera aquella companyia. El projecte Sport2Live és el el tercer projecte empresarial que he emprès. La meva mare treballava a Televisió Espanyola, jo vaig estudiar imatge i so i vaig tenir una petita productora que feia vídeos industrials, institucionals, de fàbriques… Després vaig deixar la productora, vaig fer la carrera de màrqueting, vaig tenir aquella segona empresa… Tot va anar pel pedregar i va acabar malament. Més tard vaig estar ingressat en una comunitat terapèutica.
En aquesta etapa d’addicció severa el seu pare encara vivia?
Sí. I jo ja era casat.
Per a la seua família allò devia ser una catàstrofe.
Jo… La Paula, la meva exdona, va passar un calvari que no li desitjo a ningú. He plorat molt per ella després. Vaig fer que una dona que no s’ho mereixia ho passés molt malament. Ningú s’ho mereix, però ella menys. Una dona molt bona persona… Perquè te’n facis una idea, un dia vaig marxar de casa dient que anava a tirar les escombraries i vaig tornar-hi quatre dies després.
El matrimoni, doncs…
Se’n va anar en orris, sí.
Com va començar a superar-ho?
Va arribar un moment en què la meva família em va dir que havia d’ingressar a un centre, els vaig dir que no, perquè venia rebotat d’haver-me estat tres mesos en un centre i després en un altre. Al final, em van portar a un centre de Vilafranca del Penedès, on havia de seguir un programa de divuit mesos. Els primers sis mesos m’hi vaig estar sense fer res. Allà va arribar un dia el meu pare i em va dir: “D’aquí només sortiràs amb l’alta terapèutica i, si no, on tenen els cavalls et farem una caseta de fusta i allà t’estaràs tota la vida. Els tres pisos que tinc a Barcelona estan tots en venda, donaré els diners que en tregui al Martí i aquí et quedaràs tu tota la vida”.
El seu pare econòmicament anava sobrat…
No, no. El meu pare podia pagar el centre, però no el podia pagar tota la vida. Allò que em va dir és el que em va fer canviar, perquè vaig pensar –tu mira com estava de malament–: “La única oportunidad que me dejan es recuperarme”. Vaig pensar que, si per sortir d’allà havia de recuperar-me i fer bé el procés, dons ho faria. Ho vaig fer, doncs. Vaig sortir-ne, vaig anar a un pis d’inserció i allà vaig veure que havia fet bé les coses. Em recordo que era un pis d’inserció que és al carrer el Treball del districte de Sant Martí i, passejant per la Rambla de Guipúscoa, veia bars, gent bevent, i no tenia la sensació de ganes d’anar-hi. Jo mateix em sorprenia. Pensava: “Hostia, no pensaba que nunca me llegaría a pasar esto”. Llavors em sentia bé i vaig començar a fer esport. Quan portava dos mesos allà vaig contactar amb el Miquel Sirera, que ara és el meu soci a Sport2Live i que és superesportista, que em va dir: “Doncs, en comptes d’anar a aquest gimnàs que vas a la Rambla de Guipúscoa, vine al meu, et presentaré gent i t’ajudaré a crear una xarxa social”. Molt bon amic meu. Vaig anar al seu despatx, al final de la Diagonal, i allà vaig començar a veure que l’esport és una cosa molt important per a mi i per a la meva recuperació.
Si no haguera estat per l’esport, hauria recaigut?
Ostres! No sé si hauria recaigut o no, però el que sí que sé és que les persones en recuperació necessiten tenir un propòsit a la vida i una vida amb significat i activitats significatives per a ells. Per a mi, això ho era. En aquella època vaig començar a treballar a Movistar, en una feina amb bastant pressió, al departament comercial, i a mi m’aguantava molt saber que a les set de la tarda estaria jugant al pàdel, al tennis, amb els meus amics d’allà, estaria fent la meva classe d’spinning, deixaria anar tot l’estrès i tot el que havia acumulat…
No sé si va ser l’esport, però una persona en recuperació ha de tenir activitats significatives a la seva vida per omplir-la. Perquè la droga omple molt. Qualsevol malestar emocional que tinguis, te’l treu. A la vida tots en tenim, de malestars emocionals, de mals moments. Has de tenir coses que et facin passar aquests mals moments. Si no, la possibilitat de tornar-hi és molt alta.
Entre la gent que es va recuperar amb vostè hi ha hagut un percentatge alt d’èxit o hi ha hagut moltes recaigudes?
Més o menys, es recuperen un 60 o un 65 per cent de les persones. Però aquesta dada és molt similar a altres malalties severes. Similar al càncer o, en el cas de les recaigudes, similar també a la diabetis. Un diabètic un dia es farta i diu: “Oye, me como un brazo de gitano”. Als Estats Units parlen també de les recaigudes de la gent fumadora que pateix asma. No és més que en els altres casos, però sí que és veritat que les recaigudes de les persones que tenen addicions són molt dures. Per a ells, per a les famílies… Arrosseguen moltes coses. A mi el doctor Fàbregas, de la Clínica CITA de Barcelona, que em va ajudar molt en tot el procés, em va dir: “De la droga sale quien quiere”. I això sí que és veritat.
Aquesta voluntat d’eixir-ne, de recuperació, hi ha gent que no la té. Com se’ls pot ajudar?
Hi ha una part que consisteix a rendir-se a l’addicció. Has de dir: “Jo sol no podré”. Hi ha un llibre molt interessant al món de les addicions que es diu Querer no es poder, d’uns psiquiatres nord-americans. No és una qüestió de voluntat. És una qüestió de fer molts canvis a la teva vida. A tots ens costa fer aquests canvis. Has de fer-ne de tot. Canvis de feina, família, ciutats, relacions…
Has d’acabar amb tots els estímuls anteriors si no vols recaure?
Si els limites, és millor, sobretot al principi. Jo vaig estar anys sense tornar a anar a un bar o a una discoteca.
I antics amics…
La meva cosina Adela, que sempre em va ajudar molt, em va dir aquesta frase: “Ara, Edu, ja no és el moment de pensar en el que et ve de gust. És el moment de pensar què és bo per a tu”. Si aquesta frase l’apliqués tothom en un moment de recuperació, baixaria molt el nivell de recaigudes.
Perquè deixem-ho clar, les addicions a l’alcohol o a les altres drogues són una malaltia, no una feblesa o un vici…
No cal dir que no són un vici. No són una debilitat de l’ànima. No sé si son una malaltia, un trastorn, alguna cosa que no funciona bé…
Les persones amb TOC, amb aquests trastorns que ara es diagnostiquen tant, són més propenses a les addicions?
Els del TDH, per exemple… La medicació per al TDH són amfetamines. Llavors, quan tasten la cocaïna els calma, els centra. Hi ha un risc aquí, clar, perquè et notes més calmat, més centrat. Quan hi ha addició en el cas d’un diagnòstic mental, patologia dual, la recuperació és més complexa, perquè tens dues guerres a fer.
Treballava a Movistar… Com li va passar pel cap muntar Sport2Live?
L’octubre del 2010 faig el Triatló de Barcelona i el desembre un company meu de procés de la comunitat terapèutica mor de sobredosi. Em vaig preguntar: “Per què s’ha mort el Sergi i jo no?”. L’esport. L’esport ha sigut per a mi l’alternativa d’oci saludable, tenir una rutina saludable, conèixer una gent saludable… Com que jo ja havia tingut empreses, vaig fer un esborrany del que havia de ser Sport2Live. Després de jugar un partit de tennis l’hi vaig presentar al Miquel, el Miquel va dir que allò tenia sentit i…
I ell hi va posar també els diners.
No, perquè em va dir que, si fèiem una associació sense ànim de lucre, no hi havíem de posar ni un duro. Només hi havíem de posar temps. Em va dir: “No deixis Movistar, que et conec!”. Llavors s’hi va incorporar la Maria Rovira, que és la nostra directora esportiva i llicenciada en l’INEFC, i tots tres el setembre del 2013 fèiem el primer entrenament amb una persona. Avui n’entrenem més de 2.300 cada setmana, a més de desplegar més de cent programes a tot Espanya.
Quantes delegacions tenen arreu de l’Estat?
Nosaltres, com a empresa, només tenim aquesta, la de Barcelona, però fem programes per a tot Espanya. Fem programes dins comunitats terapèutiques amb tractaments per a les addicions.
Quanta gent treballa a Sport2Live per poder coordinar tants programes?
Aquí ara som més de quaranta persones.
Que els diferencia de les altres empreses d’entrenament personal? La mena de gent que busquen? El tipus d’ajuda, de suport psicològic?
Nosaltres com a empresa el que busquem és millorar el benestar i la salut de les persones a través de l’activitat física i l’exercici i l’esport. Oferim tota aquesta part i donem tota aquesta informació als equips terapèutics. No tenim entrenadors socials, ni psicòlegs, ni psiquiatres, perquè tothom que ve aquí ja té equip terapèutic. Els nostres entrenadors –com ara la Irene que crida aquí al costat– quan acaben fan informes alumne per alumne que envien als seus terapeutes. Llavors, el terapeuta sap si ha vingut, si hi ha participat, les seves habilitats socials, si ha arribat puntual, si s’ha dutxat o no… Té molta informació, que després farà servir en les sessions.
I això es pot fer? Els seus clients accepten que vostès passen als seus terapeutes dades personals confidencials?
Ja els ho remarquem al contracte que signen. Ells ens autoritzen a compartir aquestes dades amb el seu equip.
Les persones que superen els reptes que els proposen reben alguna mena d’incentiu?
Ara estem fent un repte, que és fer cent entrenaments en un any, amb unes experiències a la muntanya i tal, i sí que reben un premi, però el gran premi és aconseguir una vida amb plenitud…
I qui ho paga, tot això?
Nosaltres ens financem per tres vies. L’ajuntament de Barcelona i la Generalitat ens en paguen una part. Una altra part l’han de pagar els usuaris, perquè pensem que ells han de ser corresponsables de la seva recuperació. Però paguen deu, dotze, divuit euros al mes, segons el cas, per uns programes molt ben estructurats d’esport. I després hi ha una tercera part que és la que fem dins els programes dels hospitals de salut mental i les comunitats terapèutiques de tractament d’addiccions, que també ens paguen una quota per aquests serveis.
Vam començar amb les persones, però després em va trucar una comunitat terapèutica que ens derivava molta gent i em va dir: “Escolta, Edu, aquest entrenador vostre, el podríem tenir dintre, perquè ens funciona molt bé?”. Llavors, jo, que soc una mica espavilat en el tema comercial, vaig pensar: “Hòstia, si a aquest li va bé, anem a veure si els altres també ho volen”. Vam anar col·locant programes i després el 2015 vam començar a veure que la meitat de les persones amb addiccions tenen problemes de salut mental. Això que comentaves tu abans. Llavors ens vam obrir també a fer programes per a persones amb un diagnòstic de salut mental. Vam entrar a formar part del clúster de salut mental de Catalunya i ens vam obrir a desplegar programes dins els hospitals d’aquest àmbit. En aquesta especialitat Catalunya i les Balears han estat pioners a nivell europeu.
Abans aquests programes els feia normalment un infermer motivat, que li agradava fer esport i que deia: “Pues ya me los llevo a jugar a fútbol”. Ara són programes de força, flexibilitat, resistència, jocs cooperatius, esportius… Amb un model d’integració comunitària. Les persones que entren dins els hospitals quan en surten tenen una reunió amb l’entrenador i ell els demana: “De tot el que has fet aquí què t’ha agradat més?”. Si algú li contesta: “El bàdminton!”, doncs el bàdminton. A Corbera de Llobregat una de les noies que heu vist al despatx, la Berta, busca llavors un club de bàdminton perquè aquesta persona continuï de manera comunitària practicant-lo dins un club.
Quan una de les persones que prepareu fracassa i deixa de venir o recau vostès ho senten també com un fracàs propi?
La primera vegada que va passar jo vaig anar al psicòleg d’urgències. Teníem dotze persones només. Li vaig dir: “Hòstia, Enric, ha passat això. Després de l’entrenament havia de marxar a casa, no ho ha fet i ha recaigut”. Ell em va contestar: “Bé, doncs, el que pots fer tu quan acaben l’entrenament és agafar la moto i anar casa per casa fent voltes per assegurar-te que hi han tornat”. Vaig riure i vaig pensar que això jo no ho podia fer. “I llavors tu què pots fer?”, em va dir. “Tenir bons entrenadors, que el programa sigui motivador, fer bé els informes…”. “Ho fas?”. Sí, li vaig contestar. “Doncs, què més pots fer?”. Ja no puc fer res més. És a dir, jo puc fer-ne una part, però he d’entendre que n’hi ha una altra que se m’escapa. La nostra responsabilitat és generar adherència al programa esportiu. Que ells vinguin i vegin una cosa que els agrada, que els motiva, que vulguin continuar… Que tinguin la confiança de poder parlar amb l’entrenadora o amb nosaltres i explicar-nos si han passat per un mal moment. Al final, recuperar-se d’una addicció va d’honestedat. Només has de ser honest.
Amb tu mateix.
Amb tu mateix i amb els teus pares, el teu entrenador, la teva parella… I si tens un mal moment, dir-ho. Però passa que moltes vegades no volem espantar la família, que ho ha passat molt malament. Tens un mal moment i t’ho calles, t’ho vas callant. Omplir la motxilla per a una persona amb addicions és molt arriscat. No portem bé les motxilles.
Se senten reconeguts per les institucions públiques?
Bé… [Riu]. L’administració sempre pot ajudar més. Jo no en tinc queixa. Quan li hem proposat coses l’ajuntament de Barcelona ens ha ajudat. La Direcció de Drogodependències ens ha ajudat molt. Nosaltres formem part de la Federació Catalana de Drogodependències i aquesta plataforma ens ha ajudat molt igualment. També el Clúster de Salut Mental de Catalunya… Si et poses a analitzar, les coses sempre es podrien fer millor o les faries d’una altra manera… però estem contents.
Totes les anàlisis de l’aigua fecal de Barcelona arriben a la conclusió que som una de les ciutats que més substàncies –més cocaïna– consumeix al món. Vostè ho veu així?
Sí. En primer lloc, Espanya és la porta d’entrada de la droga a Europa. Una part es queda aquí. Segon, i aquest és un problema seriós d’aquest país, el nostre oci cultural és sortir de farra. És el que estan esperant tota la setmana tots els nens de quinze, setze, divuit anys… Anar de discoteca. En aquest oci cultural –aquesta oferta de bars, discoteques, etcètera–, juntament amb el nostre tarannà –oberts, simpàtics, alegres…–, la cocaïna hi encaixa perfecta. Als països nòrdics hi ha molt consum d’heroïna, perquè els encaixa molt bé. Tu t’estàs a la teva casa confortable, a Suècia, aïllat del fred, tirat a un sofà i consumint-ne. No histèric perdut, com passa amb la cocaïna. A Catalunya això ens va bé. L’histerisme. És una part de la rauxa. I a València. Tu ho deus conèixer bé, tot allò de la Ruta del Bacalao… Va en el nostre tarannà.
Els governs es prenen seriosament aquest problema?
El problema de l’addicció als anys vuitanta era el tercer en importància per a la població. Avui, si tu no ho preguntes, no apareix. I si en dones un llistat, apareix al lloc número vint. Als anys vuitanta eren el terrorisme, l’atur i la droga. La quantitat de gent que en consumeix ara és molt similar, si no és que ha pujat una mica. Crec que a vegades les coses es podrien fer d’una forma diferent. Als centres d’atenció de drogodependències hi ha llistes d’espera molt llargues i això fa inviable la recuperació d’una persona.
A l’ajuntament de Barcelona el tinent d’alcalde Albert Batlle s’hi preocupa molt. El preocupa seriosament la frivolització del consum de l’haixix, per exemple. Una droga tova obri el consum a una de dura?
Sempre! El noranta per cent de persones que han tingut problemes amb el consum de la cocaïna o de l’heroïna han començant bevent. Sempre comences bevent.
És un circuit lògic, aquest?
Sí, perquè és un problema de tolerància. És difícil que una persona comenci a beure prenent orujo. Comences a beure prenent cervesa o vi. T’hi vas acostumant. I després vas a més. Amb la droga és igual. És difícil que al teu entorn i el primer dia et trobes algú que prengui cocaïna. Potser una persona molt més gran. Normalment, comences per l’alcohol, els porros, després la cocaïna… Sí que és la porta d’entrada.
El vi està lligat a la nostra cultura des de sempre. Des d’abans de la Bíblia fins ara… Com es fa per anar contra una droga que ens ha acompanyat al llarg de la nostra història? El vi ara entre nosaltres és un sector econòmic important i un element de prestigi. Saber-ne distingir les varietats, entendre’n… Com s’ha de fer contra una realitat i una tradició tan fortes?
Crec que això és una qüestió d’educació. I també de les famílies. No pot ser que dins de casa a nens de 16 i 17 anys els donem vi a l’hora de dinar, copes de cava… Blanquegem el vi. Els pares estem tot el dia amb la cervesa. Ara a l’estiu, més. La cervesa, la cerveseta, el whisky, el gintònic… No pot ser. Children See Children Do. Nosaltres blanquegem l’alcohol. Em podran dir que soc un exagerat, però l’altre dia vaig estar amb un amic i les quantitats d’alcohol que beu la gent del meu entorn són altíssimes. Aquí hi ha molt poca consciència d’aquest problema.
Allò que demanen les ampolles, “Consumiu-ne amb moderació”, es pot aconseguir?
Sí. Si mires la quantitat de gent que en consumeix a Espanya i la dels alcohòlics que hi ha, estem prou bé. Perquè parlem del 100 per cent de la població. Pràcticament, són tots. I ara no tinc les dades exactes de persones amb alcoholisme, però estem prou bé. Ara, sí que és veritat que en el 40 per cent d’accidents de cotxe, aquella persona havia consumit alcohol. I que el 80 per cent d’atencions als serveis de drogodependències de la Generalitat tracten casos d’alcohol. I també que l’alcohol és la porta d’entrada. Però tens raó en allò que has dit. Al final, el vi és la sangre de Cristo. “Hòstia!”, dius. “Tan malo no puede ser, si es la sangre de Cristo”.
El pa n’és el cos i bé que alguns es passen la vida alertant contra el gluten…
[Riu].
Vostè il·legalitzaria totes les drogues?
Aquesta és una bona pregunta. Al revés. Jo personalment penso que legalitzar les drogues ens trauria de sobre un problema molt gran, que és tota la violència que se’n deriva. Tota la violència també associada al tràfic. Jo faria el mateix que s’ha fet amb l’alcohol. Agafant una mica el model Països Nòrdics, on hi ha unes botigues quasi estatals on subministren l’alcohol. El nostre model de guerra contra les drogues és un model fallit. Ja tenim l’exemple de la Llei Seca als Estats Units dels anys trenta.
Però ara imagine’s legalitzar la cocaïna, que la gent la poguera comprar en centres molt controlats… Això alleugeriria el problema?
Et dic una cosa, Vicent. A vint minuts d’aquí, al passeig de la Zona Franca, darrere el Leroy Merlin hi ha el supermercat de la droga de Barcelona. I allà pots comprar tota la cocaïna que tingues diners per pagar. Sense cap problema! Si diguéssim que és molt complex comprar droga, que té uns preus altíssims, que la gent no hi pot accedir, això voldria dir que aquesta política punitiva té efectes positius. Però si totes les drogues estan a l’abast de tothom sense cap problema… Alguna cosa hem de fer, perquè això genera unes espirals de violència que són tremendes. Un gram de cocaïna a Barcelona val seixanta euros. Si el portessis legal de Colòmbia, saps què costaria?
Un euro.
No. Trenta cèntims.
I el dubte és si això no en facilitaria més el consum.
No, perquè tu pots dir que val trenta cèntims i posar-lo, amb impostos, fins a vint o trenta euros. Vendre’l, per exemple, a les farmàcies, de manera controlada, i tots els diners que hi recaptes, programes de formació, d’educació i de tractament per a les persones que en necessiten.
D’acord. Però si vens la cocaïna a les farmàcies, hauries de fer-ho amb recepta o amb alguna mena de control i tornaríem al mateix punt de partida, a la venda clandestina…
No. Perquè pots fer com amb l’alcohol. Pots comprar-lo al supermercat, però amb limitacions. Per exemple, als club de cànnabis de Bèlgica tu tens un límit mensual. Si hi arribes, et diuen: “No. Vostè, per comprar-ne més, ha d’anar a parlar amb el treballador social”. I ell et demana: “Per què en pren tant”?”. “Perquè jo tinc molt de sarau amb el meu cap, que em pressiona molt, i això em relaxa”…
Crec que parla vostè d’una societat quasi perfecta.
Sí. Aquí aquestes coses són més difícils, però ja n’hi ha models. Models que han funcionat bé. Als Estats Units sembla que la legalització almenys el que ha aconseguit és que els joves i els infants tinguin molt més difícil accedir-hi.
I llavors apareix una droga molt més bèstia i la roda torna al punt de partida!
El fentanil. Sí. És veritat. El lladre sempre va per davant. O els del dòping sempre van per davant de l’agència antidòping… Al final, és un tema d’educació com a país. D’agafar-ne una mica de consciència com a país. Digues-li tu a un pare: “Tens un fill de quinze anys i no és bo que et vegi beure”. I et dirà: “¿Entonces, me tengo que joder yo? No puedo beber en la comida, no puedo beber con mis amigos…”. Si ja comencem per aquí…
Bé. Es mira el futur amb tranquil·litat? Ho té tot més o menys controlat?
[Riu]. Controlat? No ho tenim mai! Però em miro el futur amb molta il·lusió. Amb molta esperança. I amb ganes de fer projectes nous. Ara n’estem fent un per ajudar a joves i a adolescents amb problemes d’addiccions a través de la natura… Jo cada dia em llevo amb son, però amb moltes ganes de fer coses.
