Vox ha presentat un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional per obligar al Parlament a fer tots els seus escrits també en castellà. Aquest matí, el portaveu de la formació ultraespanyolista, Ignacio Garriga, ha anunciat la interposició del recurs i l’ha justificat tot advertint que “no permetran que el català sigui l’única llengua d’ús per part de les institucions públiques de Catalunya”.
De fet, Vox ja va presentar un escrit a la Mesa de la cambra catalana amb què exigia que totes les notificacions de l’activitat parlamentària no només fossin en català sinó també en castellà. Una demanda que, segons Vox, va ser rebutjada. Davant la negativa, la formació de Garriga ha tirat pel dret hi s’ha dirigit directament al Tribunal Constitucional en considerar que la mesura suposa “una vulneració dels drets dels catalans, als que es nega la seva llengua oficial”.
El recurs ha servit a Vox per advertir que aquesta ofensiva no s’ha de reduir a reclamar el castellà a les escoles. En aquest sentit, Garriga avança que Vox exigirà el castellà a “tots i cadascun dels àmbits de participació política i dels poders públics i administratius”. De fet, la gran majoria de les intervencions dels diputats de Vox a la cambra catalana són en castellà. Fins i tot, utilitzen els topònims castellans de les poblacions o ciutats catalanes en els seus discursos.
La maniobra de Vox respon a una estratègia més del que consideren que és “liderar la Catalunya silenciada i condemnada a la mort civil durant dècades i que no vol continuar resignada”. En aquest marc emboliquen el castellà a les institucions amb la divisa que cal defensar “la llengua pròpia de la nostra Nació [en referència a Espanya]”. Vox, doncs, recorre al tribunal que en decisions importants ja li ha fet cas, com ara en el recurs contra l’estat d’alarma decretat pel president espanyol Pedro Sánchez –que ara obliga la Generalitat a tornar les multes imposades per saltar-se el confinament– o contra la decisió d’incorporar el vicepresident de l’executiu espanyol, aleshores Pablo Iglesias, com una de les autoritats que tenia accés als informes reservats o secrets del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI).
